Memòries d'Àfrica

Jo tenia un mas a Les Garrigues... Així podria haver titulat aquest post aprofitant la visita que vaig fer al poble de la meva àvia materna, un preciós i minúscul poble de Les Garrigues, i explicar la sensació de sol·litud i l’irreversible procés de decadència demogràfica familiar. Però tot el que està passant políticament em sembla que el fa més adequat com a preludi per a la localització de la crítica i denúncia del govern tripartit que ens toca patir.

Perquè moltes de les desgràcies que el defineixen: desgovern, capriciós, matonista, frívol, mancat de projecte, i per al qual ser al govern es converteix un l’únic objectiu reconeixible i coherent, i sobre el que fan girar qualsevol estratègia o política... ens pensàvem que eren atributs o característiques fins ara reservats a aquests règims tercermundistes de repúbliques bananeres o africanes.

Si el tema del col·lapse de rodalies i la crisi d’infraestructures sembla camí d’esgotar qualificatius i paciència sense conseqüències, la cara dura del govern tripartit podria ser el millor formigó per taponar els diferents esborancs per on s’esmicola una obra i un projecte pèssimament gestionats.

Quasi simultàniament a les declaracions d’en ZP assumint (només faltaria!) íntegrament la responsabilitat pel kaos generat com a conseqüència de l’execució de les obres de l’alta velocitat, en Montilla n’acusava CiU, perquè el PP no va invertir prou en el seu moment. Fins i tot acceptant la veracitat de la falta d’inversions del darrer govern PP de majoria absoluta, una cosa no té res a veure amb l’altra. Rodalies pot estar saturada, el servei pot ser deficient, etc. Però la crisi monumental que s’ha desencadenat aquestes setmanes és per la deficient execució de les obres de l’alta velocitat, i probablement també pel seu deficient plantejament.

Montilla tornava a actuar no com a president de la Generalitat, càrrec per al qual no té la més mínima dignitat per exercir-lo, sinó com a líder dels Tonton Macutes de torn, dels especialistes en el linxament i l’exercici del poder a través de l’amenaça. Aquest és el govern que tenim. Un govern tercermundista que, sense cap mena de dubte, és el responsable del que diumenge Toni Soler a La Vanguardia definia com que estevem vivint la “nostra” crisi del 98, recollint una metàfora afortunada de l’Antoni Puigverd. I hi estic d’acord.

Estem en una crisi sense precedents, que afecta allò més profund de la nostra societat. No és una crisi passetgera, accidental. És una crisi que arrenca del més profund de la nostra ànima com a poble, corrumpuda i alienada de la mà d’una classe política que no només no té cap mena de recurs per fer front a la crisi, sinó que n’és una de les principals causants.

En l’àmbit del govern, està clar, i després de quatre anys de projecte tripartit, s’ha demostrat que aquest govern de projectes incompatibles entre si ha esgotat totes les ànimes de Catalunya que hi acullia, tan contradictòries entre si, les ha buidades dels seus projectes, que podien tenir sentit per separat, però que s’anul·len entre ells amb aquest exercici del poder pel poder. I la brúixula governamental sense nord, que dona voltes bojament, es trasllada a la societat. Que a més observa estupefacta com el seu govern eleva el cinisme a la categoria de fets, com a antònim de les paraules.

I així s’esdevé que aquells que havien viscut per salvar-nos els mots, ara se’ls mengen. O els fan servir per enganyar, una i mil vegades, la gent. El matonisme i l’engany, l’estafa, com a instruments polítics ha acabat de col·lapsar el nostre sistema polític. Molts pararl·lelismes, efectivament, amb els governs corruptes de l’Espanya del 98.

La crisi té un altre element clau. La nostra societat es troba atrapada en una espantosa confusió mental a què l’ha duta tota aquesta buidor dialèctica i ideològica dels tres partits que formen el govern, especialment quan les ideologies marxistes i les proclames postmarxistes esdevenen la guia de tòpics lamentables i perversos amb què s’acaba movent la seva actuació. Buidor, frivolitat, engany, matonisme, incompetència extrema… un còctel explosiu per a una societat desorientada i, tanmateix, necessitada d’una enèrgica sacsejada que la torni a situar en el camí del futur i de la prosperitat.

Perquè, més enllà de la crisi ferroviària, el veritablement preocupant és la sensació de que ha descarrilat el tren del nostre futur, de la nostra història. Un sentiment angoixant. Tan angoixant com la descripció brillant que en fa en Francesc Puigpelat avui a l’e-noticies: estem davant “una societat malalta, desil·lusionada i decadent”.

La lamentable enquesta del CEO és una mostra més d'aquest desgavell. Presenta unes deficiències impressionants en el seu plantejament, que la qüestiona íntegrament. Perquè és clar, d’acord al que ens expliquen, les darreres eleccions van tenir més d’un 75% de participació i el PSC havia guanyat claríssimament les eleccions amb uns 5 punts d’avantatge sobre CiU. És evident per tant que el biaix dels resultats és estratosfèric, i, per agreujar-ho, els autors desisteixen de fer servir cap de les tècniques demoscòpiques que permetria fer una adequada projecció de les respostes. Us recomano llegiu, en aquest sentit, els interssants càlculs que l’amic Joliu ha deixat en uns comentaris al meu post anterior. Molt recomanables.

Però més enllà de la curta volada, m'alegra veure que finalment alguns altres blocaires com Daniel Solano i articulistes han començat a recollir els elements més preocupants que recull l'enquesta i que confirmen clarament les proporcions monumentals de la crisi política que estem vivint. P.ex. un 75% dels enquestats diuen que els polítics no tenen en compte la gent, un 69% que els polítics només actuen en benefici propi, un 45% que la situació política és dolenta o molt dolenta, i, finalment, un 49% diuen que la política els interessa poc o gens. Hi ha per tant una desafecció terrible respecte la política, i de proporcions estratosfèriques si ens fixem exclusivament en els polítics.

Però si la gent estigués una mica més informada i documentada els resultats encara serien pitjor. Una de les coses que més m’esgarrifen és veure com, en aquest context, ens quedem encantats o embadalits amb absolutes tonteries, o amb les més burdes manipulacions i preses de pèl.

Fins i tot una persona tan assenyada com en Cardús va acabar lloant la Lola-Carod del famós programa televisiu. Aquell lamentable episodi és un exemple de com les tonteries més absolutes les elevem a actes de dignitat. Però és que estem bojos? Porto, per motius de feina, viatjant molt per Espanya a diferents esdeveniments, i mai he tingut cap problema ni amb el meu nom ni amb el d’altres companys. Però en Carod sí. I nosaltres el convertim en un heroi, convertim aquella patotxada en un acte de dignitat. Anem arreglats.

La setmana passada a Granada vaig assistir a través de la premsa local a un episodi surrealista, ja que es veu que el PP andalús va proposar que una cançó de Rocío Jurado, de la película “La Lola se va a los puertos”, fós l’himne nacional d’Andalusia. Osti tu, vaig pensar, a Catalunya podríem agafar aquella cançó dels Pastora de “No me llames Dolores, llámame Lola”.

Anima’t, Josep Lluís, proposa-ho, posats a fer el folklòric, que és l’únic on realment te n’ensurts, una proposta d’aquesta mena seria molt cel·lebra i fins i tot aplaudida i comentada per les nostres juanis i juantxis.

Granada: dietari d’estones (EL CORAZÓN MANDA)

Tinc l’avió cap a Granada diumenge a la tarda, a primera hora. La reserva electrònica diu Ibèria, però és Click Air, i les cames no em caben al seient (faig 1.80, d’allò més normalet avui en dia, però no m’hi caben). Sort que tinc passadís. L’aeroport de Granada és d’aquests petits, on encara vas a la terminal a peu. M’encanten aquests aeroports tan tranquils.

El taxista que em du a Granada és un xerraire compulsiu. Sempre acaba les frases amb una coletilla que matisa la seva afirmació prèvia, perquè, sobre totes les coses, hi ha diferents parers i s’han de respectar. Aquesta manera de veure les coses abasta des de Marina d’Or (d’on venien els seus anteriors clients) a la possibilitat de prendre’m una canya (o un vi, o un cubalibre, o un refresc, perquè no a tothom li agrada el mateix) en una terrassa que m'assenyala a la vora de l’hotel.

Però tinc altres plans, vull aprofitar per fer una de les passejos que més m’agraden al capvespre: Catedral amunt, Plaza Nueva, anar a buscar la preciosa església mudéjar de Santa Anna i Sant Gil i seguir, a la vora del riu Darro, per un passeig estret (Carrera del Darro o Via Dauro) fins que s’eixampla i es pot gaudir d’una vista privilegiada de l’Alhambra. Llavors m’assec en alguna de les terrasses del passeig, em prenc una cervesa i contemplo els magnífics palaus nazarís al capvespre. Es fa de nit sense adonar-me’n.

Dilluns 22
Tot i que en principi tinc els dies bastant plens, em faig el propòsit de dedicar tot el temps que pugui a fer turisme. M’encanta aquesta ciutat i fa uns cinc anys que no hi he estat.

Tinc tres hores al migdia. Vull anar a veure el Convent de Sant Jerònim, i la Basílica de sant Joan de Déu, que estan relativament a prop d’on sóc. Al Convent de Sant Jerònim hi està enterrat el famós Gran Capitán (la seva dona vivia al monestir i ell hi té totalment consagrada l’església, espectacularment carregada). La visita es converteix en un luxe. Estic sol. Quan entro al claustre sento les monges, des de la part que habiten del monestir, elevant a Déu els seus càntics gregorians. M’emociono, i fins em fa cosa caminar pel soroll de les sabates sobre les lloses. Sec en unes escales i em deixo anar en aquest moment tan fora del temps.

Trobo tancada la basílica de Sant Joan de Déu. Segueixo amunt. Passo pel davant de l’actual Facultat de Dret, primera seu de la Universitat fundada per l’Emperador Carles (té més de 500 anys, poca broma…). Ja hi he estat en altres visites. Més amunt hi ha l’actual Rectorat, a l’antic Hospital Reial, del que estan fent una rehabilitació acurada, es tracta d’un edifici molt notable i avançat en el seu temps, que varen fer els Reis Catòlics per atendre les múltiples malalties i ferides de la tropa…

Encara tinc temps, i vaig a buscar la Puerta d’Elvira, una antiga porta de la Muralla sarraïna. Pujo cap a l’Albaicín per un dels seus extrems i vaig a parar a la Plaça de San Miguel Bajo (foto). M’assec en una de les terrasses, sota els arbres. Puc veure perfectament l’Església mudejar que dóna nom a la plaça. El dia és net, lluent, i la plaça sembla submergida en un matí del que no vulgui ser despertada.

Quan plego de la feina a la tarda són quarts de vuit. Torno a creuar la ciutat cap a la Carrera del Darro, i pujo a l’Albaicín des d’aquesta banda, per buscar el Mirador de San Nicolás. Ja fosc, ofereix unes vistes espectaculars de l’Alhambra il·luminada. És una panoràmica única. Des d’aquest punt es veu perfectament això que diuen que l’Alhambra és com un vaixell varat a la muntanya.

Passejo amunt i avall per l’Alabicín, carrers estrets empedrats, entre cases emblanquinades i els murs dels diferents “carmens” que desperten la imaginació per aquests patis i jardins que amaguen. Els xiprers ho omplen tot, la vista es perd cap al cel seguint-los, darrere els murs o en els patis més impossibles. Per un moment em recorda les illes jòniques. I penso que l’Albaicín ja és una mica una illa, una illa blanquíssima de xiprers alts i esvelts enmig la ciutat. Amb la mateixa sensualitat i màgia de les illes. Encara s’hi conserven cisternes, aljubs, (“aljibes”) immemorials, alguns dels quals encara s’usen i donen nom a carrers i places.

Per tot, també, com a tota Granada, esglésies convents i monestirs. A la part històrica és impossible caminar cent metres sense trobar-te'n un. Autèntiques obres d’art i història viva de la fe i el cristianisme. No crec que sigui cap casualitat, i el fet que fós Granada l’última gran ciutat en poder musulmà en sòl europeu en deu ser la causa. Però el més sorprenent de tot és que és una fe viva i molts convents encara acullen congregacions de monges. Dissortadament trobo tancades la majoria d’esglésies. Les que són obertes és per a gaudi dels turistes, i la remor no convida gaire ni a l’oració ni al recolliment.

Dimarts
A migdia amb prou feines he pogut descansar una mica a l’hotel. Per la tarda he continuat amb els passejos, cap a la zona que en diuen del Realejo. Pel camí m’he trobat la casa “de los Tiros”, convertida en museu. Una obra reneixentista amb l’emprenta del que la senyalització en diu “noblesa guerrera”. La casa, al seu portal, té la divisa de la família: “El corazón manda”. Fantàstic! el cor mana. Què suggerent i poètic com a lema d’una família guerrera. Potser també era una mena d’avís. El corazón manda… la frase em va donant voltes pel cap.

Un altre cop amunt i avall per carrers costeruts i empedrats. Carrers, carrerons, que es recargolen i xoquen els uns amb els altres en un caos bellíssim. També m’hi trobo “carmens” espectaculars; si l’Albaicín està davant l’Alhambra, el Realejo està a la seva falda. Per on passejo pràcticament no s’hi acosten turistes, tot i que fins i tot les cases que s’endivinen més modestes, entre antics palaus, esglésies, i convents, tenen un encant especial. Vaig acumulant mentalment una llarga llista de noms de sants i mares de Deú, però és impossible enrecordar-se’n, només retinc algun nom tan castís, com el “Cristo de los Favores”.

Em continua donant tombs pel cap la frase “El corazón manda”.

Surto del Realejo i a l’arribar a la Plaça d’Isabel la Catòlica segueixo avall. Crec que no hi havia passat abans. M’hi trobo una altra plaça, del “poeta Luis Rosales”. He pensat que està bé això que els poetes tinguin places dedicades. Llavors he recordat que era el poeta falangista amic de Federico García Lorca, que s’estava refugiat a casa seva quan el van agafar per afusellar-lo. De sobte l’Espanya negra em colpeja.

A la vora de la placa de la plaça hi havia, escrita sobre rajoles, una poesia seva:

AUTOBIOGRAFÍA

Como el náufrago metódico que contase las olas

que faltan para morir,

y las contase, y las volviese a contar, para evitar

errores, hasta la última,

hasta aquella que tiene la estatura de un niño

y le besa y le cubre la frente,

así he vivido yo con una vaga prudencia de

caballo de cartón en el baño,

sabiendo que jamás me he equivocado en nada,

sino en las cosas que yo más quería.

Versos bellíssims, tràgicament emparentats amb la poesia lorquiana. Aquesta poesia que encavalca metàfores una darrere l’altra, amb paraules que la gent entén i perquè les entén parlen de poesia popular, però en realitat són composicions carregades d’un lirisme i una plasticitat úniques, excepcionals, en les entranyes dels seus versos.

I, com en una possible lectura de “el corazón manda”, en tots dos casos se’ns parla d’una ressignació que es lamenta. Com si no s’hi pogués fer res davant la fatalitat a la que estem abocats.

Camí de l’hotel he parat a fer un parell de canyes abans d’anar a veure el Barça a l’habitació (aquí als bars només feien el Sevilla). Amb les consumicions serveixen una tapa, generosa, que ja m’han servit per sopar.

Dimecres
Plou. Per estar aixoplugat, a l’hora de dinar vaig a visitar la Catedral i la Capella Reial. La Catedral és una obra col·losal, un renaixement monumental, d’espectaculars columnes blanques, sòlides, que s’alcen enmig la seva enorme planta i la divideix en cinc naus. Tot i que els seus trets renaixentistes són evidents, no puc deixar de pensar en aquell barroc tan castellà de l’home atormentat i que representava el temor de Déu.

Enganxada a la catedral hi ha la Capella Reial, on estan enterrats els Reis Catòlics per decisió de Ferran. Em recorda la façana lateral de la Generalitat, un gòtic tardà, una construcció bella i delicada. Al seu museu s’hi conserva el que crec que la nota de la vitrina deia “terso” del rei Ferran, amb les quatre barres a les dues mànigues, i al pit, amb uns espectaculars brodats molt ben conservats. També hi ha l’espesa del, mal que ens pesi, nostre rei. La Capella està envoltada, en el seu interior, d’una exaltació heràldica de l’àliga emblemàtica d’aquests dos reis i d’aquesta unió dinàstica hispànica. Em produeix una impressió estranya. I quan baixo a la Cripta, mirant les tombes, no puc deixar de pensar que aquí va començar o es va acabar tot…

Al vespre continua plovent. Vaig a menjar un mig platet (molt generós) de pernil de l’Alpujarra, boníssim, amb una copa de vi. He pogut trobar una Vanguàrdia (descobreixo que arriba sobre la una del migdia) i la fullejo mentre vaig menjant.

Dijous
M’agafo dues hores que sumades a les altres dues del migdia penso que em permetran fer un volt per l’Alhambra. Em diuen que no trobaré entrades, però ho intento. Només trobo una entrada que en diuen de “jardines” (5 euros), que no permet accedir als palaus nazarís o a l’alcazaba. Ja m’està bé, ja hi he estat altres vegades… però no puc entrar fins a les dues. Per evitar aglomeracions i acumulacions, els torns d’entrada i visita estan molt regulats. Finalment entrem una estona abans. Hi ha una gentada. Un bon consell és anar tirant ràpid al començament i tenir controlats els grups, per no quedar-hi atrapat. Aconsegueixo passejar amb molta tranquilitat durant la major part de la visita. Arribo a l’esplanada que hi ha entre l’Alcazaba i el Palau de Carles V, des d’on es pot gaudir d’una panoràmica extraordinària de l’Albaicín, el continuo veient com una illa. Puc entrar a aquest bunyol de palau, que és un edifici molt notable, d’un Renaixement estilitzat i un sorprenent pati central circular, però té la cosa que al mig de l’Alhambra és com una mona de Pasqua. Acull un Museu interessantíssim, que avui no tinc temps de visitar. La seva construcció, així com altres mesures dels Reis Catòlics (ser enterrats a Granada) assenyalen la seva importància política i insinuen uns plans de capitalitat que mai es van executar.

Per la part posterior faig cap al Partal (retinc el nom perquè m’ha fet molta gràcia, no m’hi havia fixat mai) dels Palaus Nazarís, un regal per als sentits, una de les fotos més típiques de l’Alhambra, amb l’estany, els jardins i els miradors amb arcs preciosistes entre les torres de la muralla. Segueixo cap al Generalife pel que justament es coneix com a passeig de les torres. La remor intensa de l’aigua i l’ajardinament acuradíssim lleven credibilitat a l’Alhambra-fortalesa, que aquí és més visible que enlloc. Puc superar un grup de llatinoamericans, però finalment quedo atrapat entre un grup de japonesos i un d’alemanys. Val la pena fer paciència per gaudir dels seus jardins i jocs d’aigua tan delicats. Vaig a buscar la sortida per l’escala d’aigua i segueixo, ja sol, enmig de sèquies i remor d’aigua.

Agafo el miniautobús i encara tinc temps de passar pel restaurant Oliver, a la zona de la catedral, i gaudir d’alguna especialitat del seu peix i marisc de primera, això sí, a la la barra.

Avui acabem tardíssim. Camí de l’aeroport taxista pepero. Em resulta insuportable, però callo. El vòl va amb tant de retard que fins i tot ens reparteixen tiquets de descompte. Ja fa estona que som divendres. Quan pujo al taxi a BCN veig que el taxista porta la COPE, però com que li he parlat en català la treu immediatament.

També està plovent a BCN. Però jo penso en la que està caient… “El corazón manda”, murmuro.

De-conferència. Una valoració al primer toc.

Tot i que sembla que encara no ha acabat, ja s'ha debatut el més substancial. En el resultat final de les votacions s'han produït dos fets rellevants: el suport a la ponència de RCat i el suport a la renegociació del pacte tripartit.Intentaré endreçar una valoració que presenta moltes interconexions i malgrat que encara em falta informació. Però algunes coses ja s'observen amb una certa claredat.

D'entrada, crec que aquesta conferència ha estat un èxit molt important per a RCat. Tal i com deia ahir, ja havia guanyat abans de començar. El sorgiment de RCat ha obligat la direcció a fer mans i manigues per recomposar la seva estratègia davant la creixent contestació interna. Això és un fet, perquè tots sabem que cap de les propostes estrella que ha portat la direcció i amb què ha fonamentat el seu discurs per intentar aturar RCat estaven en el seu full de ruta. Però, a més, tal i com s'ha desenvolupat la conferència, les posicions de RCat en surten més reforçades. Tot i que el 22% pugui considerar-se un resultat justet, no ho és. En les circumstàncies en què ha tingut lloc aquesta CN, els més de 500 suports de RCat són un excel·lent punt de partida, mentre no crec que faci cap demagògia si dic que els 1.600 suports de la direcció són el seu punt d'arribada. La direcció d'ERC hi ha abocat tots els seus esforços i capacitat de mobilització, com diuen els espanyols, han posat "toda la carne en el asador".

I és que l'opacitat de l'organització i les maniobres d'autèntica tupinada, avantatgisme i deslleialtat passaran a la història. Igual que passarà a la història el suport vergonyant que ha prestat tot el poder mediàtic sociata a la direcció d'Esquerra, convertida, més que mai, en una crossa estúpida d'aquest poder omnipresent.

En relació a les pràctiques de l'organització, i sense ànim de ser exhaustiu, l'exclusió de Rcat de totes les comissions organitzatives i de garanties ha comportat una opacitat tal que ha permès pràctiques com p.ex. que avui, quan arribaven els autocars (fletats per qui?), i com arribaven amb retard, hi havia qui els esperava a peu de porta per anar lliurant les carpetes amb la documentació... i el resguard bancari de l'ingrés. Ben curiós, oi? Qui havia formalitzat aquestes inscripcions?? La votació a mà alçada ha estat una altra pràctica execrable; si bé estatutàriament només hi ha obligació de votació secreta quan afecta persones, no hi ha ningú tan inocent com per pensar que el que els assistents votaven no afectava persones. Collons si afectava! A banda de que la conferència es gravava en video, en el moment de les votacions, la direcció i els seus acòlits presentaven una tensió escrutadora de persones i vots que feia por. I, per acabar aquest capítol, la massiva mobilització de l'impressionant planter de colocats pel tripartit als diferents governs on és present. Una mobilització i una pressió per garantir l'assistència de fins a l'últim mico (o àlex) realment espectacular i marcial.

Un altre episodi que avala aquest posar tota la carn a la graella ha estat l'interessadíssim suport que han prestat a la direcció els mitjans públics i privats controlats pels sociates o que, simplement, esperen poder passar la factura corresponent pels serveis prestats. Des de la insòlita enquesta del Periódico, que ràpidament va convertir-se en el mascaró de proa de l'argumentari de la direcció, fins a espectacles denigrants com El Punt d'avui, on en quatre pàgines hi havia, en relació a la CN d'avui, tres publireportatges de la direcció d'ERC: un article del Secretari de Política Territorial, un article d'en Puigcercós i una entrevista a doble plana al Benach. Impressionant, oi?

En aquestes condicions, per tant, els resultats de RCat són una autèntica demostració de força i un excel·lent punt de partida de cara a la cursa de fons que han emprès. Perquè hi ha altres claus que així ho avalen.

D'entrada, avui la direcció s'ha presentat més unida que mai. Com que s'hi jugaven el pa, no hi ha hagut fisures. Però de cara al congrés això no té perquè ser així. Dit d'una altra manera. Si pensem, p.ex. que el 69% de vots de la direcció recullen el vot del sector avellana i del sector Puigcercós-Vendrell (si encara existeix com a sector), podríem parlar de dos 35%, o d'un 40-20, m'és igual. En tot cas una corelació de forces molt diferent en un congrés que una CN com la d'avui, i que d'entrada, a dia d'avui, iguala el que configuren aquestes opcions pel que fa a suports. I això, òbviament, afavoreix a RCat, i obre i probablement porti a tota mena de maniobres, aliances, etc. Han salvat la cara a la CN, però han quedat totalment obertes les opcions de cara al proper congrés.

L'altra votació rellevant ha estat l'esmena d'Esquerra Independentista que demanava una renegociació del tripartit. Aquesta esmena ha obtingut, percentualment, un suport important, del 43% (davant el 48% que hi ha estat en contra). Algú tindrà la temptació de fer una lectura simplista d'aquest resultat i comparar-lo amb el 22% de RCat. Craso error. D'una banda, en una mostra més del fosc paper que juga aquest corrent d'EI, i en contra del que semblava un acord entre RCat i EI, EI no ha votat la ponència alternativa de RCat (han fet vot en blanc o directament en contra), però RCat sí ha votat les esmenes d'EI. Avís per a navegants: alerta amb l'origen fosc de les maniobres de l'Uriel! Però per una altra banda, després de la votació de la ponència de RCat, que ha estat el zènit de la Conferència, s'ha produït un enorme relaxament i moltíssima gent ha abandonat la sala. Caldrà, per tant, comptar el suport de RCat i valorar a més el suport a partir del nombre absolut de votsst, i no del percentatge (m'agradaria disposar de les dades, però no les tinc). Un últim element d'inducció al dubte sobre aquesta esmena d'EI era la relaxació absoluta de la direcció quan es votava. Curiós també, oi?

Acabada la votació de la ponència alternativa de RCat ha sortit la portantveu del partit, Marina Llansana, per explicar-nos que RCat havia fracassat perquè la ponència alternativa de la darrera conferència nacional, celebrada l'any 2000, havia obtingut un suport superior al 30% i RCat només el 22%. Marina, guapa (i perdona el to), qui t'ho havia escrit això? Ho dic per elevar-lo a la categoria d'estúpid de l'any. Quina falta d'arguments, per Déu!! Com es pot ofendre la intel·ligència d'aquesta manera? Com ens pots tractar així, de babaus? Però què collons té a veure la situació del 2000 amb la situació d'ara? I, perdona, xata, però a sobre t'has recreat amb la cosa, en un exercici de cinisme i prepotència insultant, remarcant unes quantes vegades, que aquella ponència alternativa de l'any 2000 l'havia presentada el sr. Josep Pinyol, just el mateix patriota que ara heu impedit, miserablement, que es tornés a fer militant. Quina poca vergonya que teniu.

Però mirem al futur. El panorama que té pel davant RCat li és molt favorable. Ha de fer una sèrie de deures, però té tots els trumfos a la mà. La direcció no ha aconseguit, com es pensava, aixafar RCat. L'ambient era de liquidació. I no. RCat té un suport molt ferm i no té cap deute contret amb ningú, no li deu res a ningú. Per tant, més enllà de que han estat el detonant de tots els moviments de la direcció d'ERC previs a la CN -descrits més amunt-, és evident que el seu suport intern està en un creixement continu i cada cop més explícit. D'aquell 3.5% inicial que li atribuïa la direcció van passar al 10% del Consell Nacional, i ara s'han situat en 22% de la Conferència Nacional (amb tots els condicionants ja explicats). El calendari d'aquí al Congrés de la primavera del 2008 no és gens favorable a la direcció d'ERC. Finalment, i com a conseqüència de la pressió de RCat i la tòmbola de propostes desfermada per la direcció, la CN no ha analitzat alguns elements clau per entendre el que està passant, com ara la constant pèrdua de suport electoral. Gaudeixen de que l'empobriment de resultats encara els ha portat més quotes de poder, i per tant més persones a sou i incondicionalment alineades amb la direcció. Però aquesta situació pot esclatar si, com apunten les enquestes, aquesta pèrdua de suport continua creixent. L'altre dia en Jordi Sànchez, en una tertúlia, apuntava que les enquestes donen a ERC, a les generals, entre 4 i 5 diputats. I després d'aquestes eleccions ve el congrés...

La pugna interna i l'argumentari desfermat per la direcció ha tapat deliberadament aquest argument de RCat, i l'enquesta de El Periódico va fer la resta de la feina bruta. Però és una evidència el divorci creixent entre l'actual proposta d'ERC i el seu electorat. No és que no creixin, sinó que la desafecció és cada cop més gran. Atrapada en aquesta nefasta aposta estratègica del tripartit (nefasta per al país i nefasta per a ERC), els discursos i bravuconades de la direcció no sembla que puguin impedir el col·lapse. I amb el col·lapse d'aquesta estratègia, a la que estan encadenats i amb els peus dins d'un bidó amb ciment tots els sectors de la direcció d'ERC, arribarà, inevitablement, la seva fi.

Ahir pensava que la gent de RCat a la CN estaria sobre els 300, però han estat més de 500. I també pensava, i crec que no m'he equivocat, que avui ha començat ja una nova era a ERC, que portarà al relleu de l'actual direcció i a una nova estratègia política i nacional. La llibertat està més aprop.

De-conferència

Miraré d'anar actualitzant aquest post al llarg del dia d'avui amb les informacions que m'arribin de la conferència nacional d'ERC. (des del 9 inverteixo l'ordre per visualitzar primer les novetats)

22. Reagrupament ha demostrat força. Són més dels que des de la direcció volen i diuen. Les coses estan totalment obertes de cara al Congrés. Si tenim en compte, a més, que RCat ha lluitat contra els dos sectors de Carod i Puigcercós, la cosa està a un terç per a cadascuna de les tres parts reconegudes a dia d'avui. Excel·lents perspectives per a RCat, perquè al congrés les condicions seran més netes.

21. Espectaculars resultats de Rcat. Crec que hi ha un molt important càstig a la direcció, pràcticament el 40% dels assistents no han donat suport a la ponència oficial!! I en les condicions d'organització bananera descrites...

20. Vot sí esmena RCat 525, vots negatius 1617, en blanc 211

19. Abans no he comentat que RCat ha votat negativament a la Mesa perquè defensava que també en formés part algú de RCat. Però s'hi han negat en rodó. Igual que es van negar a que hi hagués ningú en la comissió de garanties ni en l'organització. Fora testimonis...

18. S'inicia el recompte

17. Mentre arriben resultats de la votació, es veu que la setmana passada hi va haver una conversa indiscreta entre un conseller d'ERC i el director de TV3, Escribano, en la que el conseller li feia veure a Escribano la importància que Carretero no sortís gaire aquests dies previs a la CN pels telenotícies. Com a mínim al Polònia no van seguir les recomanacions del conseller...

16. Pel que sembla, els de premsa només han pogut seguir "en viu" la intervenció d'en Ridao

15. Comença la votació. Tot i que s'ha tornat a demanar vot secret, no s'accepta.

14. Intervé per a replicar a Pereira, Huguet. Patètic. Parla de "guerra de posicions"

13. Tallen a Albert Pereira, i li treuen la paraula. Diuen que s'ha excedit en el temps...

12. L'Albert Pereira ho està fent molt bé. Una intervenció molt sòlida.
(em fa especialment feliç el paper tan rellevant de l'Albert Pereira, intel·lectualment -és un dels autors de la ponència de RCat- i la seva exposició brillant. Ens vam conèixer a la Facultat de Dret de la UB, i crec que va començar la seva ja llarga trajectòria militant a la Facultat)

11. Comença la seva intervenció Albert Pereira, per defensar la ponència alternativa de RCat

10. L'alternativa del Mayola ha perdut per moltíssim. Es visualitza clarament la massiva mobilització dels "àlex" de la direcció.

9. Molts aplaudiments a en Ridao

1. Barren el pas a l'il·lustre i veterà militant independentista Josep Pinyol i Balasch.
(Després de denegar la seva alta com a militant d'ERC -us recomano aquest post d'en Josep Sort "McCarthysme a la catalana- avui li acaben d'impedir accedir com a convidat a la CN)

2. Votació a la bulgara per a l'elecció de la mesa de la CN: 887 sí, 154 no i 46 en blanc
(crec que aquesta serà la corelació de forces al llarg de tota la jornada)

3. Tanquen portes.
(No em surten els números fins als 2.800 que deien que estaven inscrits)

4. Confirmat, han tancat portes. Si ha votat tothom, hi assisteixen unes 1.100 persones. No arriba al 50% dels inscrits. És clar que amb l'opacitat organitzativa, vés a saber quanta gent està inscrita de debò.

5. La votació a la mesa ha tingut per tant al voltant d'un 20% de no suport (entre vots negatius i en blanc). Crec que els vots en contra són de Rcat i els blancs d'EI, però això últim no ho sé del cert.

6. Segons les dades oficials, a les 11:30 hi havia 1.800 assistents a la CN. I, pel que sembla, la resta d'inscrits poden anar arribant fins a les 16:00. No hi ha hagut per tant tancament de portes quan s'han iniciat les votacions de la mesa.

7. Tinc els meus dubtes sobre tot el tema aquest del nombre d'assistents, i que poso en relació, a més, amb un sistema tan net i tan clar de votació i recmpte de vots com la mà alçada... però només són temors fundats en l'opacitat de tota l'organització (ningú coneix la llista d'assistents ni té constància dels comprovants de pagament, s'ha negat l'accés a aquesta documentació a Rcat).

8. Com que no tinc més notícies, us reproduixo uns càlculs que l'altre dia m'explicava un bon amic (especial atenció a la hipòtesi núm.3):

Acte primer: Carod en un moment d'escalfament o per un càlcul fred fa unsalt endavant sorprenent tothom i proposa un referèndum pel 2014
Acte segon: Puigcercós diu que la data és un dir, que el "Josep Lluís" en realitat volia dir que "ens faria il·lusió" en una data com aquesta oqualsevol altra
Acte tercer: No passen ni 24 hores que el Carod, per tocar els collons, diu que serà concretament l'11 de setembre de 2014. I no diu l'hora perquè se suposa que durarà tot el dia.

Què ha passat?

Hipòtesi 1: Carod és un independentista de debò i Puigcercós no ho és.
Hipòtesi 2: Puigcercós té més responsabilitat de govern i més fidelitat al president Montilla que el propi Vicepresident de la Generalitat
Hipòtesi 3: Josep Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952) tindrà, el 2014, 62anys. Una edat formidable per jubilar-se políticament, dimitint després que li impedeixin fer el referèndum, amb un gest de grandesa i dignitat que facioblidar tot el mal que ha fet al país. Com Companys. Joan Puigcercós(Ripoll, 1966) només en tindrà 48 i uns quants anys de vida laborable perdavant. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

Exaltació del coratge (Eliseu Climent i Joan Carretero)

“Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el déu dels vents
el velam dels seus vaixells”

La política, fer política, ens permet manifestar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Dissortadament els qui són capaços del pitjor, els més miserables, els més tramposos, els més mesquins, sembla que juguin amb avantatge. Per això sovint es parla que estem vivint un temps polític absolutament mancat de valors. No és un problema d’ara, de fet sembla consubstancial a la mateixa política i l’exercici del poder.

Però cíclicament tenim ocasió de veure emergir líders i projectes que arrelen entre la gent des d’un compromís evident amb els valors (alerta, no estic parlant de sants, sinó d’homes polítics amb un especial compromís amb valors positius). Són les menys vegades, potser, però passa. Igual que passa que fins i tot en les pitjors circumstàncies sorgeixen persones que fan del seu compromís polític un model de virtud. Esdevenen llavors els nostre referent ètic, i hi veiem reflectits aquells valors abandonats pels “amos” de la política, dels partits, etc.

Vull enaltir, amb aquest post, dues persones que, per a mi, representen avui en dia aquests valors i, per sobre de tots, un: EL CORATGE: Eliseu Climent i Joan Carretero.

Em rendeixo i em declaro absolutament seduït i entregat a la causa de n’Eliseu Climent i del seu compromís excepcional amb la nostra nació. Crec que n’Eliseu representa, en aquests moments, un autèntic model de virtuds: la perseverància, la tenacitat, el treball, la fidelitat, la lleialtat, etc. I davant de la sistemàtica persecució feixista de què és víctima, que ha arribat als límits amb el tancament dels repetidors de TV3 i la sanció de 300.000 euros, exhibeix, per sobre de tot, CORATGE. I això el fa destacar, a més, per sobre de tots.

Compraré la litografia d’en Tàpies, i faré el que calgui per donar-li suport i per denunciar aquesta situació, de la que n’és també directament responsable l’actual president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, quan, com bé ha denunciat n’Eliseu, va atorgar les llicències de TV3 al País Valencià a La Sexta. Aquest fet nauseabund és l’origen dels mals que ara patim, ja que, òbviament, va fer la feina bruta als feixistes valencians, que només els hi ha calgut empènyer la bola cap al precipici.

I avui l’actualitat també m’obliga a fer referència al CORATGE de Joan Carretero i de tota la gent de Reagrupament. Demà dissabte tindrà lloc la Conferència Nacional d’Esquerra. Hi ha qui està a l’expectativa per veure què passarà, i valorar a partir dels resultats de les votacions, l’èxit de Reagrupament. Però no és així. La gent de Reagrupament i Joan Carretero ja han triomfat. El seu coratge, la seva energia, la seva fidelitat a uns principis i la seva insubornabilitat els ha fet triomfar, passi el que passi demà. Perquè han aconseguit modificar totalment l’estratègia i les previsions de la direcció d’ERC, que se les han hagut d’empassar per fer veure que canviaven coses sense que canviés res.

Una Conferència Nacional que estava prevista com un acte d’aclamació i lluïment per a Joan Ridao, un acte adreçat als palmeros habituals, als “àlex”, de sobte es va convertir en un mal de cap. Després de la constant pèrdua de suport electoral, de la desnaturalització del partit i el seu ideari amb el segon tripartit, convertits en el tonto útil del govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, només el sorgiment de Reagrupament ha fet possible donar veu, aixecar i fer sentir la veu de la militància anònima, d’aquests patriotes anònims i abnegats que no es ressignen a la corrupció de tot allò pel que han lluitat. I aquesta veu, convertida en clamor, ha obligat a corre cuita la direcció a canviar els seus plans. Així sorgeix la proposta del 2014, que no constava en la ponència oficial, així es parla del Dret a Decidir, i així, la ponència oficial acaba doblant el seu tamany, convertida ja en un autèntic trinxat de la Cerdanya, sense cap mena de coherència interna, ni sentit, contradictòria en els seus continguts, i amb un únic objectiu en la fase final del seu redactat: desactivar la contestació, en un últim intent estúpid i pueril d’anar incorporant arguments de les ponències alternatives com a manera de desactivar-les (però sense que impliqués canviar res, com aquell que diu, copiar tots els articles i deixar-se els substantius…)

Però encara més, la por, el pànic, a la pèrdua dels seus llocs de treball de l’actual direcció d’ERC (és evident que ja no defensen cap estratègia, que només defensen els seus llocs de treball –pràcticament cap d’ells pot aspirar, no ja a l’actual nivell d’ingressos, sinó a trobar feina), han transformat l’organització de la CN en l’organització d’una autèntica tupinada, una tupinada massiva, espectacular, sense cap garantia, amb tot de pràctiques de filibusterisme organitzatiu per dificultar la inscripció de la gent normal i amb tot de pressumptes pràctiques irregulars en la inscripció dels acòlits a la direcció, dels “àlex”. El coratge de la gent de Reagrupament ha obligat a la direcció a una mobilització soviètica de tot l’aparell del partit i persones i famílies a sou del partit o el govern. Han obligat la direcció a comprometre gravíssimament els seus càrrecs municipals a favor de la direcció, amb manifestos que freguen la confessió de prevaricació envers les conselleries que controla ERC.

I, per si tot això fós poc, i davant la por que un resultat advers de la direcció botiflera i submissa d’ERC impliqués un perill per al tripartit, s’ha posat en marxa la maquinària més burda i llepaculs dels sociates, amb una enquesta demencial de El Periódico que només servia per donar una mica de munició a la direcció d’ERC, que ràpidament es va afanyar a agafar, en la seva desesperació, per atacar a Reagrupament. Un espectacle vergonyós que ha acabat de posar de manifest la connivència total entre els sociates i l’actual direcció d’ERC, convertida en una miserable crossa tipus Euskadiko Ezkerra.

El que passi demà és irrellevant. El triomf de Reagrupament ja s’ha produït abans d’arribar a la CN. Demà amb una organització bananera, sense cap garantia, totalment opaca, amb els autocars i la mobilització de tot el personal a sou, càrrecs, eventuals… i que per a colmo fins i tot impedeix el vot secret -evidentment per controlar què vota cadascú i i prendre les repressàlies corresponents en cas de no votar amb la direcció- l’únic a què la gent de Reagrupament ha d’aspirar és a deixar testimoni del seu coratge. Com deia la Mercè en un comentari al post anterior, els de Reagrupament són uns corredors de fons i el que compta és la victòria final.

Però Joan Carretero i la gent de Reagrupament (una salutació especial i afectuosa per a l’amic blocaire Manel –des de l’exili-) ja ens han deixat testimoni de que encara és possible fer política amb valors. Aquests dies, des de la seva miopia, l’entorn de la direcció d’ERC s’ha embravuconat i criden que els aixafaran, que els esclafaran, que acabaran amb ells. Però el coratge Rcat i Joan Carretero, que admiro i saludo, ha obert ja una nova era a ERC, i triomfaran.

PS-1: pacients i estimats lectors d’aquest bloc. Demà miraré de fer un post que s’anirà actualitzant constantment amb les notícies que m’arribin des de dins de la CN (confio que el dispositiu per fer-me arribar les notícies funcioni). Us hi espero!

PS-2. salutacions als lectors del Forum de Vilaweb, pel que sembla hi ha algú que té per costum penjar els meus posts en aquest fòrum. Com a mínim podries deixar clar als lectors del Forum que no sóc jo qui penja els articles, no et sembla?…

Check-list...

Caramb, el pati està moooolt revolucionat...

En pocs dies hem tingut de tot. L'episodi d'avui d'en Bargalló i en Carod és brutal, diu molt dels dos personatges, el seu afany de protagonisme i frivolitat. Així amb tot, digue'm-li Venècia, digue'm-li Perpinyà, digue'm-li 2014, digue'm-li Montilla... Per sobre de tot, frivolitat.

Una altra de bona és això del manifest dels alcaldes i regidors d'ERC. Brillant estratègia, d'aquestes que et peten pel cul o t'esclaten a les mans, si ho voleu més fi. A qui se li acut???!!! Sort n'hi tenen que el país sembla com a absent ("me gusta cuando me miras porque estás com ausente", que deia el poeta), perquè... a quin país del món hagués passat sense aixercar una polseguera de plaga bíblica que càrrecs institucionals diguin que cal tenir conselleries per arreplegar alguna cosa??? Quina diferència amb en Carretero, que cada dia que passa és més gran. Li he sentit dir mil vegades que com a conseller, un alcalde era un alcalde, i sempre s'hi posava. Tenia massa recent el tracte rebut com a alcalde de Puigcerdà per part de CiU com perquè s'apliqués a fer el mateix. Pel que sembla, i diuen els seus propis alcaldes, ara les conselleries d'ERC ho practiquen a l'engròs i sense el pudor d'amagar-se'n públicament.

Però, a banda d'això, on s'és vist aquest matonisme institucional? Aquesta mobilització institucional intervenint d'aquesta manera en pugnes internes de partit?? Quin poc sentit institucional... Però no ataco als alcaldes, prou en tenen, si no als qui els han fet signar aquest manifest demencial i immoral.

Vés a saber què passarà dissabte... consagrada ja mobilització de l'aparell del partit i dels recursos institucionals, n'hi ha que consideren que hi arriben amb els deures fets... però la fractura i l'abisme que separa l'Esquerra oficial de la bona gent dels militants anònims i que pensen per lliure és cada cop més gran. Però, sobretot, que ningú s'enganyi: ha estat alimentat per la mateixa direcció d'ERC, que és qui ha posat en pràctica totes aquestes estratègies de matonisme, pressió i condicionament.

I conecto aquí amb com acabava el meu últim post: els nervis i la descomposició de l'estratègia i la direcció d'ERC són terribles. El gran Johan deia que el futbol és un joc d'errades, que cal ser prou bo i llest per saber aprofitar l'errada del contrari; aplicat a ERC, la seva direcció no para de cometre errades. Si fós un partit jo crec que, més tard o més d'hora, està guanyat.

Però de fet el que volia avui era fer un check-list sobre els continguts dels "diuen que diuen", perquè ja estan passant coses rellevants.

Si comencem pel darrer, just el post anterior a aquest, en relació a la qüestió de la "fractura" entre Vendrell i Puigcercós, i del projecte propi d'en Vendrell... avui n'he una confirmació d'una font que no té res a veure -ni tan sols es coneixen- amb la primera. Cal continuar amb la prudència, però el que està clar a hores d'ara és que el rumor existeix, i si existeix el rumor, i m'arriba des de les fonts tan ben informades des d'on m'arriba, és que alguna cosa hi ha.

En relació a la qüestió de la Corporació... bé, aquí he tingut una altra informació, que em confirma que efectivament ja hi ha un nom... però que és un nom de dona! Haurem d'esperar una mica...

Però anem al primer diuen que diuen, del mes de juliol, vaig parlar d'en Portabella i les estranyes maniobres a l'Ajuntament, malgrat el pas a l'oposició. Ahir dilluns, en Jordi Juan, a la Vanguardia, deia al seu article "Hay quien dice dentro de ERC que, según como acaben las batallas internas del partido, Portabella podría volver al gobierno municipal". No crec que es refereixi al meu bloc, amb aquest "hay quien dice"... però el rumor ja estava avançat per als lectors d'aquest bloc fa uns mesos.

El segon diuen que diuen el vaig dedicar (finals de setembre) a la crisi de Sobirania i Progrés, motivada per la intervenció de la direcció d'ERC. En aquests moments ja hi ha diferents blocs que se n'han fet ressò, a partir d'un post de data 12/10/2007 d'en Toni Aira, a qui no tinc el gust de conèixer, però que he descobert aquests dies, a partir que era la font que citava El Submarí. Dilluns mateix, en Toni Aira hi continuava fent referència i donant més detalls a un article a El Singular Digital. I avui dimarts, a l'interessant bloc de Reset, aporten noves pistes d'aquestes que se'n diu d'investigació.

No sembla un mal balanç d'informacions per als lectors d'aquest bloc, oi?

PS: en Josep Sort també tractava el tema de la denegació d'alta a l'insigne militant independentista Josep Pinyol. És un fet molt greu, i, per als que tingueu ocasió i temps, us recomano que reviseu la documentació que aporta, i l'anàlisi que en fa en Josep Sort, que s'hi refereix com a Maccarthysme. És un tema que em va impressionar molt.

Diuen que diuen... (amb moltes precaucions...)

El requisit que em vaig imposar per fer un "diuen que diuen" és disposar per a cada rumor de dues fonts fiables. Aquest "diuen que diuen" és excepcional, ja que la informació només m'ha arribat per una font, i tot i que compleix el requisit de ser fiable, no l'he poguda contrastar amb una segona font. Tanmateix, per la importància i possible repercussió, m'atreveixo a jugar amb foc i fer-ho públic.

Diuen que diuen que les relacions entre Puigcercós i Vendrell estan en un moment molt baix, quasi crític. Diuen que en Vendrell està decidit a presentar-se a Secretari General d'ERC. Que ha constituït un sanedrí particular, amb gent de la seva confiança de diferents departaments i procedència, que es reuneixen setmanalment, i que volen desplegar una estratègia per fer-se amb el control d'ERC al marge d'en Puigcercós. Diuen que en Puigcercós, amb aquesta maniobra, s'hauria quedat "en quadre", només amb uns pocs fidels de poc nivell. Diuen també que en l'entorn d'aquest grup s'hauria experimentat un canvi profund en relació al paper d'en Puigcercós. Li retreuen que el seu silenci al llarg d'aquests mesos no obeeix a cap raó tàctica o estratègica, sinó a la seva desorientació i, en el fons, falta de capacitat de lideratge ("no és el líder que ens pensàvem", diuen). Diuen també que l'ambició d'aquest grup és gran i que aspiren a controlar les candidatures a les diferents eleccions, començant per posar gent de la seva confiança ja a les llistes de les generals, però pensant també a més llarg termini, p.ex. en les municipals.

Diuen que diuen que ja hi hauria candidat a la presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió: un intel·lectual de gran prestigi, d'autèntica referència. Que això explicaria que aquest intel·lectual hagués passat, en els seus articles, d'una actitud de denúncia del paper d'ERC a un sorprenent silenci. Diuen per tant que de confirmar-se aquesta notícia, que sens dubte seria una gran notícia per al nostre país, s'explicaria que els seus articles de l'estiu ençà, més que reaccions directes pel seu contingut, provoquessin estupefacció davant el to tan suau i generalista ("a què es refereix? què vol dir exactament?) i la renúncia a entrar, com temps enrere, en cap dels temes candents i cabdals de la política catalana que hi ha hagut en aquest període ("amb tot el que ha caigut!", diuen).

A un altre nivell, perquè l'origen ja no és un rumor, sinó una realitat, se situa la inconcebible gestió de bananerisme republicà de les altes i baixes del partit, fins al punt que dos il·lustres militants independentistes haurien vist denegada, després de mesos i mesos de marejar la perdiu amb maniobres pròpies del més ranci filibusterisme, l'admissió a Esquerra Republicana: el sr. Josep Pinyol i el dr. Héctor López Bofill. En el cas del sr. Pinyol, persona de sòlida trajectòria independentista i formació intel·lectual, sembla ser que la impossibilitat d'afiliar-se a ERC es deuria a la seva proximitat a Reagrupament.cat (és, p.ex., l'autor de la magnífica anàlisi comparada de les ponències de la futura Conferència Nacional -l'oficial i la de Reagrupament- que tan en evidència política i intel·lectual ha deixat la direcció d'ERC). El sr. Pinyol, al seu bloc, ha penjat un exhaustiu informe amb aportació documental de l'infructuós procés per fer-se militant d'ERC. Pel que fa a Héctor López Bofill, una de les darreres personalitats acadèmiques que encara dona la cara per ERC, diuen que diuen que potser hi té a veure, en la negativa que li han atzibat, una airada trucada intempestiva que va rebre del Gran Farsant, en Josep Lluís, arran d'un article estival on criticava, des de la lleialtat, l'estratègia de la direcció d'ERC.

Aquests dies, a més, han aparegut a diferents blocs i diaris digitals, notícies diverses relacionades amb la por de la direcció d'ERC a rebre un important vot de càstig a la Conferència Nacional. Després del lamentable missatge de la portaveu, Marina Llansana, intentant minimitzar i ridiculitzar l'impacte de l'èxit de la ponència alternativa a les diferents seccions locals que la varen debatre, les notícies que han arribat del cap de setmana apuntaven l'acceptació massiva d'esmenes (140 o 200 segons les fonts), així com la predisposició a incloure persones de les noves plataformes sobiranistes a les llistes. Tot plegat, més falsedats i intoxicació, ganes de confondre la militància, mentre s'obstruïa fraudulentament la incorporció de noves persones al partit (des de mesos enrere), i apareixien testimonis de frau en la inscripció a la CN (veieu algun comentari en aquest sentit que s'ha fet al bloc de Reset).

Possiblement demà o demapassat estigui en condicions d'aportar el ball de xifres de militància que fa presagiar un "pucherazo" organitzatiu col·losal. Ho faré, si m'arriba la informació, en forma de comentari a aquest post.

Finalment, una valoració personal. No puc garantir la fiabilitat de les informacions que aporto en aquest post. Només recullo la informació que m'ha arribat de fonts solvents, però que no he pogut contrastar. Em costa molt de creure aquesta pressumpta crisi entre Puigcercós i Vendrell, però en tenir aquest factor en compte, alguns dels fets d'aquests darreres mesos prenen una nova dimensió. Caldrà estar-hi molt atents, especialment pel que pot tenir d'explicació dels silencis inconcebibles d'en Puigcercós, tot i que continuo pensant que en tot cas es tractaria d'una maniobra de distracció. Tanmateix, si això ho posem al costat de les maniobres bananeres relacionades amb l'organització de la Conferència Nacional, la imatge final és la d'una direcció i una estratègia naufragant. I aquesta sensació de naufragi, estesa a molts nivells de la militància d'ERC, explicaria els nervis, desorientació i patositat dels moviments de la direcció d'ERC i de la descofiança total entre ells.

Dietari a destemps (Curro Jiménez a la Generalitat, l'article de n'Enric Vila volatitzat del Singular Digital

(espectacular article de n'Enric Vila, que s'ha volatitzat del Singular Digital, i que sintetitza extraordinàriament els mecanismes mafiosos del tripartit. Pel seu interès el reprodueixo íntegrament, crec que és dels articles més valents i importants per comprendre l'anguniós moment que ens està tocant viure sota el que ja ha esdevingut una autèntica tirania, la tirania del tripartit)

Mitjans de comunicació i poder: L’altre dia vaig assistir a una xerradeta prudent però molt fina, a càrrec del director de l’Avui, Vicent Sanchis, amb cullerada final de Macià Alavedra, que va resumir el tema a l’estil d’Éduard Balladur en el seu llibre Maquiavel en democràcia: “Els polítics tenen por de la premsa perquè la necessiten i intenten controlar-la, i els diaris que acaben funcionant són els que es fan per obtenir privilegis del poder.” Pel que vaig entendre, a Barcelona passa al revés. Els xantatgistes són els polítics. Com que hi ha poc poder per repartir, el xantatge s’inverteix i en comptes de diaris tenim tebeos, una premsa emmordassada, que evoluciona com un presidiari amb un peu lligat a la caritat dels poders públics i, l’altre, a l'escassa cultura política dels lectors, que es conformen amb qualsevol cosa que porti fotos i sudokus.

Com que, a més, en aquest país el poc poder és delegat, tothom està en precari i tothom té por. I així, i entro ja en la interpretació lliure, hi ha un José Antich que s’inventa un redisseny de La Vanguardia per lligar-se al diari quan Zapatero guanya el 2004 i que, ara, ha descobert les editorials neofranquistes per continuar tenint il·lusionat al senyor Godó, que també es comte i monàrquic. Després hi ha El Periódico, diari més llegit de Catalunya, que com més lectors perd a favor de la premsa gratuita més s’assembla al butlletí de Montilla, i no troba, ni sota les pedres, un empresari-editor que s'atreveixi a comprar la capçalera. I també tenim l’Avui, que podria discrepar més sense l’estigma dels seus inicis poc brillants i el fre de la nova empresa.

Amb aquest panorama, el columnista d’opinió ha de tenir, si vol durar, l’olfacte del gos per saber qui mana i l’agilitat del felí per esquivar la garrotada. Per fer carrera ha de fer càlculs algorítmics amb les paraules, i per dir coses sensates ha conformar-se amb un compte corrent magre i un lloc discret, poc influent. Escriure coses que s'entenguin s'ha tornat tan difícil que fins i tot mestres de la moderació i el fino escepticismo van camí de convertir-se en màrtirs de l’idealisme. ¿S’han adonat, per exemple, que Barbeta ha estat dels pocs caps destacats de La Vanguardia que no ha ascendit amb la renovació? Deu ser que es comença a complir la profecia del director de l’oficina de Comunicació de la Generalitat, Antonio Bolaño.

El Sancho Panza de Montilla es veu que té mala llet. Després d’insultar i amenaçar Barbeta via telefònica fa uns mesos, no fa gaire el va amenaçar personalment al mateix Palau de la Generalitat: a la santa casa! Bolaño parlava amb uns periodistes de La Vanguardia i Barbeta, que havia rebut instruccions de llimar asprors, va intentar una broma: “Antonio, cuidame los nenes”, li va dir tot caminant cap a ell, a una certa distància, encara. L’Antonio va fer com que no el sentia i Barbeta va insistir: “Antoniooo!...” I l’Antonio es va girar i, tallant-lo en sec i assenyalant-lo amb el dit, li va dir ben fort i a poc a poc, perquè tothom ho sentís: “Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado”.

Pensar que hi ha gent que vota de bona fe aquests heretges de la tolerància i la pau universal em posa la pell de gallina. La prova que aquesta gent no s’ha integrat no és ja com trepitgen l’idioma, són les maneres. Quina diferència hi ha entre aquesta prepotència i la de Lerroux desafiant a un duel Prat de la Riba i escrivint després: “No pasan caballeros por la puerta de La Veu”. Fins quan haurem d’aguantar aquests Curro Jiménez al servei d'Espanya? Escoltant l’anècdota recordava la indignació de l’escriptor Coromines, l’estiu del 1936, quan els revolucionaris de la FAI van anar a entrevistar-se amb Companys armats fins a les dents: “Amb pistoles -es va exclamar- no hi ha d’anar ni nostre senyor a veure el President de la Generalitat”. Però després vaig recordar que l’actual president és Montilla, i esclar: Montilla és el successor d'aquells faieros, és el Capo del "rondín" marxista de Cornellà.

Lamento la irreverència amb el president del meu país però és que justament Montilla protagonitza l’altre gesta del “rondín" que s'explica aquests dies. Dels mètodes del rondín aquest, fa temps que sento queixar-se'n periodistes de tots els colors, i potser caldria airejar-los, no? Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat, utilitzada com la d’un vulgar mafiós. El pròxim dia li pot enviar un cap de porc, amb la targeta presidencial entre les dents. El comte, que ara ens passarà per liberal, li va fer arribar a l’Álvaro que no patís, però és clar, jo sóc un purità intolerant i suicida, però no tothom ha de tenir aquesta vocació, i després tenim l’Álvaro fent articles com el de dimecres, sobre els pastelitos bimbo de la infantesa, i a la pàgina del costat, Baltasar Porcel saltant damunt la tomba de Gaziel per llepar-li el cul al Godó i a l'Antich en motiu del "nuevo y àgil formato periodístico". I tot és això: si els columnistes de talent necessiten treure tants raspalls i fer-se tant els tontos, no cal dir què escriuen els tontos de veritat.

P.D. M’ha trucat el Francesc Marc Álvaro i m’ha demanat que aclarís:

1er. que ell no ha parlat personalment del tema del sobret amb el comte de Godó, i per això he canviat el "dir", pel "fer arribar".

2on, declara que no va escriure l’article dels “pastelitos” perquè se senti amenaçat i que en els articles que ha escrit aquests dies sobre política hi trobaran la prova.

També m’ha dit que la pròxima vegada abans de citar-lo el truqués, cosa que, naturalment, no vaig fer per no posar-lo en la situació de fer-lo còmplice de l’article o obligar-lo a vetar-me'l; seria una llàstima, il·lustrant com il·lustra una qüestió d'interès general.

El saqueig de les classes mitjanes

Les classes mitjanes del nostre país són víctima d’una tenalla letal que amenaça greument el seu futur i la seva qualitat de vida. D’una banda l’espoli fiscal que pateix el conjunt de Catalunya, i d'una altra banda pel saqueig permanent i creixent des dels poders públics i les seves polítiques.

Aquesta reflexió, que em temo serà llarga, arrenca del post d’ahir, on em feia ressò de la notícia segons la qual els estudiants catalans només representen la meitat dels estudiants que hi ha a les aules de Medicina de les nostres universitats. Essent com és Medicina una de les carreres més sol·licitades, l’ocupació de les places públiques finançades per la Generalitat de Catalunya per estudiants d’altres procedències lesiona gravíssimament els interessos dels ciutadans de Catalunya, que veuen com no són els beneficiaris de l’esforç inversor del seu govern. Se’n beneficien d’altres que no han contribuït de cap manera al finançament d’aquestes places. I es crea, per tant, un greuge absolut, una dinàmica letal, en què el govern català fa un gran esforç econòmic per dotar aquestes places, però se n’acaben beneficiant d’altres, perjudicant directament, i davant la nostra impotència, els nostres ciutadans.

És un exemple molt concret del que, a gran escala, està passant amb les classes mitjanes. L’estat espanyol té en aquests moments un sistema fiscal molt dur, que s’apropia d’una part molt important de les rendes obtingudes per les persones físiques. La lògica d’aquest sistema és que amb aquesta recaptació, l’estat financia les seves necessitats nuclears (exèrcit, administració, justícia etc.) i proveeix directament (això és una opció política) de serveis la població (carreteres, sanitat, educació…).

La realitat és que les classes mitjanes són les que d’una manera més intensa aporten part de les seves rendes a l’estat. Les classes baixes no arriben als mínims establerts i per tant la seva contribució és sovint negativa. I les classes altes disposen de prou capacitat d’organització per “fugar-se” de l’aportació de renda, a través de societats de tota mena i altres obres d’autèntica enginyeria tributària orientades a facilitar aquesta “fuga”. No és només que aquestes classes altes vehiculin els seus ingressos a estructures societàries i per tant a l’impost de societats, és també el gaudi de tota una sèrie d’elements facilitadors de qualitat de vida que en les classes mitjanes apareixen directament vinculades a la seva renda i patrimoni, i en canvi per a les classes altes són "elements societaris" (lloguers, cotxes, viatges, etc.), i que per tant es consideren com a “despesa deduïble”. El que per al comú de mortals és una despesa simple, com ara comprar un cotxe, per a les classes altes sovint és una adquisició societària que es presenta a compensar en el balanç de pèrdues i guanys.

Així doncs, està comunment acceptat que són les classes mitjanes les que d’una manera més important, i més rellevant en proporció als seus ingressos, contribueixen al finançament de l’estat, fan una major aportació de renda (alerta! l'impost de societats és un element clau del finançament estatal, m'estic referent a l'IRPF).

És obvi per tant que aquesta aportació afecta directament la renda disponible per les classes mitjanes. El contracte social que dona peu a aquesta apropiació es basa en el retorn en forma de proveïment de serveis a aquests ciutadans. Podríem discutir aquí l’eficàcia d’aquest model, i si no seria molt més interessant que a canvi d’una menor apropiació fóssim els mateixos ciutadans els qui ens financéssim els nostres serveis. Aquesta no és la lògica d’un estat com l’espanyol, que assumeix la prestació universal d’aquests serveis clau. I aquesta no és la reflexió que vull fer en aquest post.

El problema, el gran problema en el que ens trobem avui en dia instal·lades les classes mitjanes (des de les mitjanes baixes a les mitjanes altes) és el que es desencadena quan aquesta prestació és profundament deficient. En un context com l’actual, de total saturació dels serveis públics (llars d’infant, escoles, sistema sanitari, residències d’avis, etc.) les classes mitjanes, per tal d’intentar mantenir el nivell de qualitat en la prestació d’aquests serveis, o fins i tot en moltíssims casos per poder-hi accedir, està protagonitzant una fuga massiva a la prestació privada.

D’aquesta manera les classes mitjanes estan pagant per duplicat pels mateixos serveis. Per una banda l’enorme –brutal- aportació de la seva renda a l’estat, però per una altra banda, per al finançament privat dels serveis que l'estat no li presta o ho fa deficentment.

Així, i especialment les famílies de classe mitjana amb fills, ja des de la llar d’infants es veuen obligades a acudir a la prestació privada, davant la falta de places públiques o, directament, perquè els barems d’accés a la prestació pública els exclouen. La degradació del sistema escolar públic i el seu terrible fracàs en el procés formatiu ha portat també a una nova i massiva fugida cap a les escoles privades (concertades o no). En la sanitat també s’està produïnt una enorme transferència al sistema privat (les mútues). Tot i que la sanitat pública concentra els millors mitjans i excel·lents professionals, l’impacte del milió de nous empadronats del 2000 ençà procedents de la immigració està a punt de col·lapsar el sistema, i ho hauria fet ja si les classes mitjanes no haguessin acudit, en bona part, a la prestació privada. La inacessebilitat a determinats serveis assistencials, com residències d’avis, també fa que hagin d’acudir a la prestació privada. I així un llarg etcètera.

Les classes mitjanes han assumit, per tant, el doble pagament pels mateixos serveis, els públics, als que no accedeix, i els privats que fa servir. La conseqüència és l’empobriment d’aquestes classes mitjanes, en la mesura que la seva renda disponible es limita enormement, o desapareix.

Sens dubte la immigració descontrolada d’aquests últims 10 anys és determinant en aquesta situació. L’any 2001 el professor Xavier Sala ho avançava en un article a La Vanguardia: “Es evidente, pues, que tenderán –els nous immigrants- a recibir más de lo que aportan al estado. Dicho de otro modo, una vez descontado el coste de utilización de los servicios públicos, no sólo no quedará nada para financiar las pensiones públicas, sino que se habrá contribuido al deterioro del estado del bienestar. Las listas de espera en los hospitales se alargarán, el número de plazas disponibles en las escuelas públicas se reducirá…”. Que aquesta immigració funcioni en entorns econòmics i laborals precaris, de baixos sous, els converteix en destinataris directes dels serveis assistencials de les administracions públiques (estatal, autonòmica, municipal), fins a desbordar-los. Igualment, en altres àmbits, com el judicial (les cues al registre són terrorífiques), o els transports públics.

Però no és l’únic factor. En els darrers temps les polítiques del govern del PSOE i del tripartit s’orienten clarament a aquest saqueig de les classes mitjanes. La pressió fiscal no s’ha reduït i l’estat no posa més ni millors serveis a disposició d’aquestes classes mitjanes. Aquests governs s’han llençat a una demencial campanya assistencial, reconvertits en repartidora indiscriminada, a donar diners a tort i dret amb uns criteris que, probablement, tornin a excloure les classes mitjanes, o incrementin brutalment la despesa de l’estat amb aquestes polítiques absurdes i fungibles, que a la seva vegada incrementaran la pressió fiscal sobre aquestes classes mitjanes..

Tornem a l’inici en un petit parèntesi. El que és normal en la prestació d’un servei és que en pugui gaudir aquells que han contribuït al seu finançament. Quan aquesta regla no es compleix estem davant una situació d’abús. Algú se’n beneficia abusivament. En l’àmbit privat, p.ex. quan ens fem d’una mútua, s’estableixen períodes de cadència, amb l’alta no hi ha un gaudi immediat de tots els serveis. Això, els nostres governs, i per als serveis públics, han estat incapaços de gestionar-ho d’una manera justa, i algú se’n beneficia en condicions abusives respecte els ciutadans que ho han fet possible. El cas dels estudiants de Medicina és, si voleu, tan clar com innocent. Però en el sector mèdic, posem el cas, fins i tot els immigrants il·legals han tingut i tenen accés ilimitat a totes les prestacions sanitàries, fins i tot amb un dia d’estada aquí. Un amic metge de capcelera m’explicava la invasió de familiars d’immigrants molts dels quals només estan empadronats, i que arriben expressament amb la idea de ser atesos per la nostra sanitat.

En Xavier Sala, a l’article citat, ja s’hi referia: “una posible solución (y admito de entrada que es políticamente irrealizable, pero puede ayudar a pensar en el problema) sería el cobro de una cuota de entrada a toda persona que desee inmigrar a España, con el objetivo de compensar las pérdidas que se causa a los que han construido el estado del bienestar con sus cotizaciones de muchos años”. En qualsevol cas, el que seria important és que aquest principi, amb independència de com es concreti, es tingués present, orientés les decisions en l'àmbit de les polítiques públiques.

Dissortadament els governs del PSOE i el tripartit estan recorrent un camí contrari. L’ajut als nous nats, que s’atorgarà indiscriminadament a qualsevol persona que tingui residència legal (per tant també a tota la nova immigració, que a més sabem que són els més donats a les famílies nombroses, i per tant tindran 1.000 euros més obra i gràcia de la transaccional d’ERC). O el tema de l’ajut als pisos, etc. La repartidora, aquesta pràctica execrable i caciquil s’eleva així a categoria de polítiques públiques socials.

Jo no vull que em donin euros si em vull comprar un pis. Prefereixo que no em massacrin amb l’impost de transmissions patrimonials. No cal que em donin euros si tinc un fill, vull que em descomptin les despeses sanitàries que els hi he estalviat, i, en tot cas, que em garanteixin que tindrà plaça pública digna en una llar d’infants i a l’escola, i que si no és així no em persegueixin si vull pagar una escola pels meus fills, que no em tractin com a un criminal.

Comparteixo la inquietud perquè tots els ciutadans de Catalunya gaudeixin d’igualtat d’oportunitats, i la preocupació per assegurar un nivell de prestacions bàsiques de qualitat per a tots. Però tot té un límit. I aquest límit s’ha superat i posa en risc la majoria social del nostre país, que és vilment saquejada i amb absoluta impunitat. Només em faltava sentir avui en Tardà, d’ERC, al Congrés, reivindicant un sou per a tothom. Demencial. Aquesta gent fa tant de temps que només viu del partit, està tan allunyada de la realitat, que tot el que surt de les seves boques és una pura bogeria, un perill constant.

El saqueig de les classes mitjanes. Un agent social majoritari però indefens, desorganitzat, excessivament individualista i orientat a satisfer les seves necessitats amb el seu esforç. Les necessitats, inquietuds, problemes, de les classes mitjanes no estan a l’agenda política. El dia que algú les incorpori com a element central del seu discurs les estructures d’aquesta partitocràcia corrupta, ideològicament perversa i immoral i governamentalment nefasta… tremolaran.

Medicina com a símptoma...

ATENCIÓ (POST SCRIPTUM): Aquest post és de dimecres, avui dijous s'ha conegut, en relació a aquesta mateixa notícia, que la comissionada d'Universitats volia presentar demà una proposta de regulació de la prova de coneixements de català i castellà, desenvolupament, una mica tard, però en el sentit correcte, les previsions del RD. Cal donar suport a aquesta mesura, que l'aplaudeixo.

La polèmica ha esclatat quan des del ministeri, en saber-ho, s'han afanyat a dir que aquesta prova només és exigible als estudiants UE no-espanyols. Segons ells, es pot exigir el català a un estudiant de Lisboa però en cap cas a un estudiant de Toledo. Faltaria més!! Suposo que les parets del Ministerio han cruixit. Confio que ja que ens hi hem ficat, trobin des del comissionat l'esquerda legal que permeti superar aquest absurd jurídic que plantejaria la situació.

En tot cas, considerava de justícia recollir aquesta novetat relacionada amb el contingut del post, i aplaudir la determinació. Tot i que no fora bo reduir-ho al tema de la llengua. Cal habilitar procediments, més enllà dels aspectes lingüístics, que no facin absurda la inversió de la Generalitat en ensenyament superior, si d'aquesta inversió se n'han de beneficiar directament i sense compensacions els estudiants d'altres comunitats, en perjudici i lesió directa dels estudiants catalans i de les seves famílies. També confio, tot i que menys, que els degans i rectors de les nostres Facultats i Universitats no facin ara el ridícul i surtin amb collonades. Cal exigir lleialtat a la societat que ens finacia, que no ha d'estar barallada amb el foment de la mobilitat i la internacionalització. Simplement es tracta de trobar l'equilibri que garanteixi, en primer lloc, els drets dels ciutadans que financien el sistema universitari.

****************

Avui dimecres els diaris s'han fet ressò d'una situació lamentable. Només el 54% dels estudiants que omplen les aules de medicina de les nostres facultats són catalans.

És, evidentment, una notícia alarmant i que posa de manifest el desgavell governamental en què vivim. Una plaça de medicina és la plaça universitària més cara que existeix. La formació dels metges és especialment llarga i cara. A més a més estem en un país anguniosament mancat de metges, tot i que, gràcies a Déu i els excel·lents professionals que omplen les nostres universitats, hospitals i centres de recerca, la medicina a Catalunya està molt avançada i és, a nivell de recerca, dels àmbits més competitius. L'Hospital Clínic és el centre de recerca amb una major producció científica de reconeixement internacional de tot l'estat espanyol.

Recentment el govern de la Generalitat ha aprovat incrementar el nombre de places i autoritzar la UdG i la UPF perquè també imparteixin medicina. És una aposta per incrementar el nombre de metges, per assegurar que les nostres universitats proveixen una claríssima i contrastada necessitat social.

Com s'explica, doncs, que el 46% de les nostres places no siguin ocupades per estudiants catalans? Hi ha diversos factors. Alguns de molt positius (ser un centre universitari atractiu internacionalment) i d'altres negatius. Dissortadament els elements negatius són els que triomfen. I quins són? doncs la picaresca, l'aprofitament dels buïts legals per col·lar-se en un sistema universitari de nivell, manllevant places universitàries per als nostres estudiants i, conseqüència d'això, metges a la nostra sanitat.

La perversitat del sistema és total, quan dilapidem el nostre potencial docent per formar metges que cobreixin les nostres necessitats, i ens veiem obligats a emprendre campanyes a Polònia, Argentina, etc. per captar metges que vulguin venir a Catalunya. Oferim als altres la nostra millor formació i hem d'anar a buscar metges formats a fora per cobrir les nostres necessitats.

Aquest curs la situació ha esdevingut explosiva. L'adaptació a l'Espai Europeu d'Educació Superior permet que qualsevol estudiant que en el seu país d'origen tingui els requisits per a l'accés a la universitat, pugui accedir a la universitat d'un altre país, sense necessitat de complir els requisits dels estudiants d'aquest país de destí.

Vet aquí una "picaresca" brutal que és la que ha afavorit la presència nombrosíssima d'estudiants portuguesos a les nostres aules de medicina (en algun lloc cobrint el 20% de les places de primer). No tenen selectivitat i la trasllació dels seus expedients els ha situat amb unes notes d'accés increïblement altes -"fraudulentament" altes- en relació a les notes dels nostres estudiants, que han competit deslleialment, en clara inferioritat, que no han competit amb igualtat de condicions. Així, excel·lents estudiants catalans s'han quedat sense accedir a les nostres aules de Medicina, mentre aquestes s'omplien d'estudiants vinguts de fora i que jugaven amb superioritat, amb avantatge.

La premsa assenyalava un decret del govern espanyol. Però no assenyalava que la situació dramàtica de Catalunya s'ha vist propiciada per la incompetència del govern tripartit en Universitats. Així, el decret preveia la possibilitat que les autoritats autonòmiques responsables establissin criteris propis d'accés, com ara, i això és molt important, la competència lingüística en les llengües en què s'imparteix la docència. Doncs bé, aquí no s'ha fet res per desplegar aquesta previsió, ni per al català ni per al castellà. A diferència, p.ex. de la Junta d'Andalusia, que sí ha establert proves de competència lingüística -evidentment de castellà-, i que, si més no, són un filtre.

Però el que a mi més m'interessa és que havent-hi la possibilitat d'haver establert una prova de competència lingüística en català, que garanteixi poder seguir la docència habitual en una Facultat de Medicina del nostre país, el govern tripartit NO HO HA FET.

Després ens omplirem la boca de mil històries, però ens hem menjat la llengua per incompetència. Així estem, també en Universitats, i amb el cas aquest de Medicina com a símptoma.