En unes jornades del Centre d’Estudis Jordi Pujol vaig tenir la sort de conèixer en Jordi Muñoz, un doctorand valencià de polítiques a la UPF que, si tot ha anat com tenia previst, a hores d’ara ja deu estar preparant la seva tesi en una de les més prestigioses universitats nordamericanes, Yale.
La seva recerca és interessantíssima: el nacionalisme banal. Va escriure un magnífic article a La Vanguardia, on resumia les característiques i implicacions d’aquest concepte definit per Michael Billing “Nacionalisme Banal” (editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València). Es tracta de denunciar totes aquelles coses que des d’un punt de vista d’aparença identitària neutral operen en la nostra vida quotidiana i van formant una identitat, uns referents nacionals. Evidentment tot i l’aparença de neutralitat, no ho són gens, i els seus efectes, el seu impacte, està perfectament estudiat. En relació al nostre país, Jordi Múñoz ho identifica perfectament:
“I és que el nacionalisme banal espanyol opera en el territori català des de moltes instàncies: els mitjans de comunicació públics (que són força explícits en aquest sentit), les competicions esportives, la legislació en matèria de símbols oficials (el text de la llei 39/1981 n’és un exemple de manual), els documents d’identitat que tots portem a la cartera, o una potentíssima indústria cultural, entre d’altres.Però n’hi ha més: aquesta acció nacionalitzadora espanyola actua també a través de les institucions catalanes, gràcies a instruments com, per exemple, la pròpia llei de banderes, la definició de continguts en l’ensenyament o la regulació de currículums universitaris.”
En definitiva, el nostre dia a dia està plagat d’un nacionalisme banal espanyol (i no banal, òbviament), amb un impacte extraordinari sobre el cos de ciutadans de la nació que condiciona el seu posicionament polític i nacional.
Esdevé per tant un parany formidable quan, des de les pròpies files del que podríem dir nacionalisme o independentisme català s’assumeix com a problema el debat identitari. Una trampa a la que hi hem caigut de quatre potes, i de la que en són plenament conscients els qui l’han parada, des dels socialistes catalans fins als Ciudadanos (com a manifestació extrema però més inofensiva aquests, i menys extrema, però més perillosa els primers), passant per tot el reguitzell d’organitzacions polítiques o prepolítiques, mitjans de comunicació i intel·lectuals diversos. Una trampa plenament exitosa, que ha complert la funció per a la que va ser dissenyada quan, per resumir-ho en una situació, el president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, assenyala que la culpa de la crisi d’infraestructures d’aquest estiu l’ha tinguda el debat identitari.
Així les coses, sentir els líders d’un partit independentista justificar-se que ells “no són nacionalistes”, o dir coses com ara que “hem de despolititzar la llengua”, o fins i tot parlar de “catalanisme social” (com a concepte superador del “nacional”) se situa més enllà del ridícul, en la irresponsabilitat.
La direcció d’ERC es troba avui en dia presonera dels pactes tripartits, especialment el segon, que situa al capdavant de la màxima nomenclatura del nostre país una persona que la frase abans citada resumeix perfectament el que pensa. I davant la impossibilitat de moure’s d’aquesta estratègia, presoners d’aquesta estratègia, únicament se’ls hi acut llençar-se a les fugides endavant.
Com si ignorar la realitat ens n’alliberés, les propostes d’ERC només són capaces d’apuntar a un futur polític que es mitifica, com p.ex. el referèndum del 2014, mentre tot el que passa al nostre país, en el dia a dia, ens n’allunya cada cop més.
En el post sobre El Gran Farsant (Carod) i els “àlex” vaig criticar duríssimament aquesta militància que esdevé incapaç d’analitzar la realitat i s’acontenta, per a replicar-la, en repetir contínuament les consignes que rep del partit, sense ni tan sols parar-se un moment a pensar en la seva coherència. Òbviament caricaturitzava la situació. Conec moltíssima gent d’ERC, i no dubto gens del seu patriotisme ni del seu independentisme. El que penso és que amb el seu silenci i complicitat amb la direcció d’ERC estan fent un pèssim favor al país i a l’independentisme.
Si creieu en la frase “pels seus fets els coneixereu”, estareu d’acord amb mi que ERC no es pot considerar en aquests moments un partit independentista. Per més que de tant en tant a la seva direcció se li escalfi la boca. Permeteu que em citi: si aneu a veure l’entrevista d’en Carretero amb la Mònica Terribas, al principi del llençament de Reagrupament, diu “l’altre dia un company em deia, jo ja no sé si ERC és un partit independentista, però és el partit on hi ha més independentistes”. El company sóc jo i la frase era meva, ho vam parlar en un agradabilíssim dinar al Sagardi. Amb això vull dir que no qüestiono el compromís independentista individual dels militants d’ERC. Ni tan sols sóc tan babau com per pensar que sigui possible fer res interessant en aquest país sense comptar amb aquesta força.
El que qüestiono plenament és l’estratègia i la direcció que l’ha impulsada, que són una ruïna. El país està en aquests moments, obra i gràcia d’aquesta nefasta direcció, en una situació crítica, sota mínims. Amb un govern que assumeix plenament les tesis que cal mantenir la “neutralitat identitària”, però amb un dia a dia on el nacionalisme banal –i el no banal- espanyol se’ns menja, invaeix cada dia una mica més del nostre depauperat espai nacional. I ho fan ara ja des dels únics –pocs- elements de defensa identitària que teníem, p.ex. TV3; com que ja hi ha hagut molts posts fets per altres amics blocaires en aquest sentit no m’hi estendré. TV3 és avui en dia un dels motors d’aquest nacionalisme banal espanyol i espanyolista, amb la mutació de referents i llenguatge operada en la graella de pràcticament tota la seva programació, però especialment en els informatius i en els esports (malgrat la presència de gent amb un fort compromís patriòtic). El “nosaltres” i el “nostre país” ja sempre fa referència als espanyols i a Espanya. Però n’hi ha més: la indefensió competencial (p.ex. llei de dependència, tercera hora a l’escola, invasió competencial en matèria d’universitats, d’habitatge, etc.), la qüestió de les banderes, l'orientació estratègica de la política del govern, etc.
La direcció d’ERC, i de manera especial i personalíssima el sr. Carod Rovira llencen ara la proclama del 2014. Però el clamor que assenyala la impostura –ingnomínia li deien al bloc de Reset- d’aquesta sortida endavant personal és tan brutal que se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.
M’agradaria que, si heu arribat fins aquí, hagi estat capaç de situar amb claredat els elements crítics del que és el nacionalisme banal, i les nefastes conseqüències que l’estratègia d’ERC i les seves fugides endavant poden tenir.
Segons els estudis del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (dades coincidents amb d'altres enquestes d’organismes públics i privats) els ciutadans de Catalunya, quan se’ls interroga sobre el seu sentiment nacional, l’opció majoritària és sempre la de “catalans i espanyols”, amb un 42.4% a l'estudi del juliol 2007, davant el 29% que se senten més catalans que espanyols o el 17.5% que responen únicament catalans. Igualment, interrogats sobre la relació que volen amb Espanya, el sistema autonòmic és, coherentment amb la resposta anterior, el que concentra majors adhesions (a molta distància dels altres).
Qualsevol estratègia independentista s’hauria de centrar en alimentar, per tots els mitjans, l’enfortiment del sentiment nacional català, fins fer-lo hegemònic. I a més a més, establir prou estratègicament els elements clau perquè aquest sentiment porti, coherentment, a un desig polític i consistent de superació del marc autonòmic i constitucional.
Vet aquí la impostura d’ERC. La seva estratègia de fugida endavant –resumit amb el tema 2014- es basa en ignorar la realitat. I en canvi és justament sobre aquesta realitat en la que qualsevol estratègia s’hauria de centrar, ja que no variarà per art de màgia ni per cap birlibirloque habitual en aquesta direcció d'ERC (p.ex. el pensar que pactant i donant tot el poder a Catalunya al PSOE-PSC els seus votants esdevindran independentistes).
La seva recerca és interessantíssima: el nacionalisme banal. Va escriure un magnífic article a La Vanguardia, on resumia les característiques i implicacions d’aquest concepte definit per Michael Billing “Nacionalisme Banal” (editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València). Es tracta de denunciar totes aquelles coses que des d’un punt de vista d’aparença identitària neutral operen en la nostra vida quotidiana i van formant una identitat, uns referents nacionals. Evidentment tot i l’aparença de neutralitat, no ho són gens, i els seus efectes, el seu impacte, està perfectament estudiat. En relació al nostre país, Jordi Múñoz ho identifica perfectament:
“I és que el nacionalisme banal espanyol opera en el territori català des de moltes instàncies: els mitjans de comunicació públics (que són força explícits en aquest sentit), les competicions esportives, la legislació en matèria de símbols oficials (el text de la llei 39/1981 n’és un exemple de manual), els documents d’identitat que tots portem a la cartera, o una potentíssima indústria cultural, entre d’altres.Però n’hi ha més: aquesta acció nacionalitzadora espanyola actua també a través de les institucions catalanes, gràcies a instruments com, per exemple, la pròpia llei de banderes, la definició de continguts en l’ensenyament o la regulació de currículums universitaris.”
En definitiva, el nostre dia a dia està plagat d’un nacionalisme banal espanyol (i no banal, òbviament), amb un impacte extraordinari sobre el cos de ciutadans de la nació que condiciona el seu posicionament polític i nacional.
Esdevé per tant un parany formidable quan, des de les pròpies files del que podríem dir nacionalisme o independentisme català s’assumeix com a problema el debat identitari. Una trampa a la que hi hem caigut de quatre potes, i de la que en són plenament conscients els qui l’han parada, des dels socialistes catalans fins als Ciudadanos (com a manifestació extrema però més inofensiva aquests, i menys extrema, però més perillosa els primers), passant per tot el reguitzell d’organitzacions polítiques o prepolítiques, mitjans de comunicació i intel·lectuals diversos. Una trampa plenament exitosa, que ha complert la funció per a la que va ser dissenyada quan, per resumir-ho en una situació, el president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, assenyala que la culpa de la crisi d’infraestructures d’aquest estiu l’ha tinguda el debat identitari.
Així les coses, sentir els líders d’un partit independentista justificar-se que ells “no són nacionalistes”, o dir coses com ara que “hem de despolititzar la llengua”, o fins i tot parlar de “catalanisme social” (com a concepte superador del “nacional”) se situa més enllà del ridícul, en la irresponsabilitat.
La direcció d’ERC es troba avui en dia presonera dels pactes tripartits, especialment el segon, que situa al capdavant de la màxima nomenclatura del nostre país una persona que la frase abans citada resumeix perfectament el que pensa. I davant la impossibilitat de moure’s d’aquesta estratègia, presoners d’aquesta estratègia, únicament se’ls hi acut llençar-se a les fugides endavant.
Com si ignorar la realitat ens n’alliberés, les propostes d’ERC només són capaces d’apuntar a un futur polític que es mitifica, com p.ex. el referèndum del 2014, mentre tot el que passa al nostre país, en el dia a dia, ens n’allunya cada cop més.
En el post sobre El Gran Farsant (Carod) i els “àlex” vaig criticar duríssimament aquesta militància que esdevé incapaç d’analitzar la realitat i s’acontenta, per a replicar-la, en repetir contínuament les consignes que rep del partit, sense ni tan sols parar-se un moment a pensar en la seva coherència. Òbviament caricaturitzava la situació. Conec moltíssima gent d’ERC, i no dubto gens del seu patriotisme ni del seu independentisme. El que penso és que amb el seu silenci i complicitat amb la direcció d’ERC estan fent un pèssim favor al país i a l’independentisme.
Si creieu en la frase “pels seus fets els coneixereu”, estareu d’acord amb mi que ERC no es pot considerar en aquests moments un partit independentista. Per més que de tant en tant a la seva direcció se li escalfi la boca. Permeteu que em citi: si aneu a veure l’entrevista d’en Carretero amb la Mònica Terribas, al principi del llençament de Reagrupament, diu “l’altre dia un company em deia, jo ja no sé si ERC és un partit independentista, però és el partit on hi ha més independentistes”. El company sóc jo i la frase era meva, ho vam parlar en un agradabilíssim dinar al Sagardi. Amb això vull dir que no qüestiono el compromís independentista individual dels militants d’ERC. Ni tan sols sóc tan babau com per pensar que sigui possible fer res interessant en aquest país sense comptar amb aquesta força.
El que qüestiono plenament és l’estratègia i la direcció que l’ha impulsada, que són una ruïna. El país està en aquests moments, obra i gràcia d’aquesta nefasta direcció, en una situació crítica, sota mínims. Amb un govern que assumeix plenament les tesis que cal mantenir la “neutralitat identitària”, però amb un dia a dia on el nacionalisme banal –i el no banal- espanyol se’ns menja, invaeix cada dia una mica més del nostre depauperat espai nacional. I ho fan ara ja des dels únics –pocs- elements de defensa identitària que teníem, p.ex. TV3; com que ja hi ha hagut molts posts fets per altres amics blocaires en aquest sentit no m’hi estendré. TV3 és avui en dia un dels motors d’aquest nacionalisme banal espanyol i espanyolista, amb la mutació de referents i llenguatge operada en la graella de pràcticament tota la seva programació, però especialment en els informatius i en els esports (malgrat la presència de gent amb un fort compromís patriòtic). El “nosaltres” i el “nostre país” ja sempre fa referència als espanyols i a Espanya. Però n’hi ha més: la indefensió competencial (p.ex. llei de dependència, tercera hora a l’escola, invasió competencial en matèria d’universitats, d’habitatge, etc.), la qüestió de les banderes, l'orientació estratègica de la política del govern, etc.
La direcció d’ERC, i de manera especial i personalíssima el sr. Carod Rovira llencen ara la proclama del 2014. Però el clamor que assenyala la impostura –ingnomínia li deien al bloc de Reset- d’aquesta sortida endavant personal és tan brutal que se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.
M’agradaria que, si heu arribat fins aquí, hagi estat capaç de situar amb claredat els elements crítics del que és el nacionalisme banal, i les nefastes conseqüències que l’estratègia d’ERC i les seves fugides endavant poden tenir.
Segons els estudis del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (dades coincidents amb d'altres enquestes d’organismes públics i privats) els ciutadans de Catalunya, quan se’ls interroga sobre el seu sentiment nacional, l’opció majoritària és sempre la de “catalans i espanyols”, amb un 42.4% a l'estudi del juliol 2007, davant el 29% que se senten més catalans que espanyols o el 17.5% que responen únicament catalans. Igualment, interrogats sobre la relació que volen amb Espanya, el sistema autonòmic és, coherentment amb la resposta anterior, el que concentra majors adhesions (a molta distància dels altres).
Qualsevol estratègia independentista s’hauria de centrar en alimentar, per tots els mitjans, l’enfortiment del sentiment nacional català, fins fer-lo hegemònic. I a més a més, establir prou estratègicament els elements clau perquè aquest sentiment porti, coherentment, a un desig polític i consistent de superació del marc autonòmic i constitucional.
Vet aquí la impostura d’ERC. La seva estratègia de fugida endavant –resumit amb el tema 2014- es basa en ignorar la realitat. I en canvi és justament sobre aquesta realitat en la que qualsevol estratègia s’hauria de centrar, ja que no variarà per art de màgia ni per cap birlibirloque habitual en aquesta direcció d'ERC (p.ex. el pensar que pactant i donant tot el poder a Catalunya al PSOE-PSC els seus votants esdevindran independentistes).
És aquí on l’independentisme d’ERC esdevé irrellevant, intrascendent. I en el post anterior (Gràcies per la propina) posava dos exemples paradigmàtics d’aquesta irrellevància. El govern de la Generalitat en el seu conjunt és clarament el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma. Això es concreta en la fugida dels elements de referència identitaris. I, per més que des d’algunes àrees que controla ERC es puguin fer coses interessants, resulta finalment que on s’arriba és, o bé al punt on CiU havia deixat les coses (participació amb pavelló propi en fires internacionals) o bé tallades de socarrel a Madrid, en una impostura total no denunciada per ERC dels seus socis socialistes, que aquí els deixen fer intrascendentment, perquè estiguin entretinguts, sabent perfectamen que el vol gallinaci s’acaba a Madrid, on ells, evidentment, estaran al costat del govern espanyol, sense que els seus socis a Catalunya –ERC- els ho retreguin.
Mentres tant, des dels únics ressorts d’extensió de consicència nacional que teníem l’espanyolització esdevé imparable. En aquesta situació parlar del 2014 és una broma macabra que només contribueix a la solució personal dels seus problemes de la direcció d’ERC. L’independentisme d’ERC és intrascendent, irrellevant. I el nacionalisme banal espanyol s’estén com una taca d’oli.
7 comentaris:
Quan un perd la fe en el seu credo, es torna un cinic i acaba sent carn de la corrupció.
En Carod ja hi ha caigut.
Manel
Bona síntesi de l' estat del País.
El més preocupant de tot, és que no tinc clar que aquesta des-nacionalització de Catalunya sigui reversible... Esperem que sí...
El nano preocupat
Elies, noi, et felicito perquè és una anàlisi finíssima del moment que viu ERC. Aquest post l'amic Josep-Lluís se l'hauria d'empassar tot sencer. Bravo.
Ahi parlava de tot plegat amb mon pare, que em deia una altra cosa amb què cal comptar (i de la qual ja n'has parlat aquí algun cop): l'estratègia nefasta (com bé dius) d'ERC és l'estratègia dels que tenen càrrec i cadira, i cotxe oficil i una bona picossada cada mes.
Efectivament, ara mateix ERC fa mal a Catalunya. La seva tàcita claudicació permet que es perdi l'emprenyament general i que no es canalitzi per la via (tant lògica) de l'independentisme. Una llàstima.
Altra vegada!
Salut
Un llençol imperdible com sempre.
Tan ben plantejat que es faria impossible no estar-hi d'acord.
La banalitat i inutilitat de l'independentismen d'ERC ja és profecia. Avui al post del meu nou bloc faig referència a dos articles d'aquest cap de setmana(d'en Puigpelat i d'en López Bofill) que et dónen la raó.
Qui ens ho havia de dir que en López B. aniria venint, venint, venint....
Elies, estàs en forma.
Molt interessants, extensos i treballats els teus posts.
La lògica dels teus comentaris m'empeny a coincidir-hi. Potser hi faria matitzos, però son tan banals, que no hi calen.
Endavant!!!
Elies, senzillament, impecable (un pèl llarg, però val la pena arribar al final).
Per cert, sembla que ERC ja no presentarà esmena als pressupostos de l'Estat. Es veu que ja es donen per satisfets... El 2014 encara queda més lluny!
Bé, em pensava que en López Bofill anava venint, però ara no entenc què hi fa autoinculpant-se de cremar fotos del Rei.
Jo havia entès que una de les màximes del Cercle d'Estudis Sobiranistes era "de la Llei a la Llei". Es tractava de buscar una sortida real i legal a la summissió a Espanya sense perdre el temps a res que no sigui avançar en aquest camí. Què és aquesta xorrada de cremar cartrons?
Sort que el cremador original ja s'ha desmarcat dels seus aduladors acusant-los d'oportunisme i electoralisme.
Publica un comentari a l'entrada