Cornuts i pagar el beure

La Junta d'Andalusia ha llençat el projecte d'assegurar un habitatge a tots els andalusos amb uns ingressos mensuals inferiors als 3.000 euros. L'accés a aquest habitatge, de compra, no implicarà en cap cas més d'una tercera part dels seus ingressos (per tant, la Junta financia el diferencial, en el millor dels casos, des de 1.000 euros fins el cost real de l'adquisició).

Bé, això ja és el colmo (el sumum, segons el diccionari). Crec que és la més gran provocació i desvergonyiment a què els catalans hem de fer front. Aquesta animalada culmina el disbarat de sistema de finançament autonòmic de l'estat espanyol, basat en l'espoli permanent dels Països Catalans.

Andalusia és una comunitat receptora de fons que l'estat li transfereix procedents d'altres "autonomies", com la nostra, que ens roben a punt de pistol·la sota l'argument de la solidaritat, la cohesió, etc.

Però el resultat final, clamorós amb aquesta mesura, és que ens veiem obligats a ser solidaris amb comunitats que l'únic que fan es distribuir-ho en forma de serveis, fins que els seus ciutadans gaudeixen d'un nivell de prestacions molt superior al dels ciutadans de les comunitats "solidàries".

D'alguna manera, fixeu-vos que el que aquesta mesura pot provocar és que els mileuristes catalans financiïn l'adquisició de vivenda dels trimileuristes andalusos. Una autèntica barbaritat.

En Ramon Tremosa ha escrit moltes coses al voltant de la perversitat d'aquest sistema. Reprodueixo alguns paràgrafs d'un article a El País, el 10 d'octubre del 2005, pel seu especial interès i actualitat: "Hay casi 1.5 millones de catalanes que viven con una renta disponible inferior a la media española, afrontando niveles de precios mayores que la media estatal (25% en IPC y 100% en vivienda)"... Més endavant continua "Hoy en España, después de impuestos pagados y de transferencias recibidas, se invierten posiciones en el paso del PIB por cápita a la renta disponible por cápita, entre autonomías pagadores como Catalunya y receptoras com CAstilla y León -o Andalusia, afegeixo jo-"... "Todo sistema de nivelación de cualquier estado federal establece límites al que paga y al que recibe, para evitar los efectos perversos de "la inversión de ránkings": ahogar la capacidad de generación de riqueza del que aporta en exceso y generar incentivos de subdesarrollo racional en el que recibe también en exceso"...

I conclòia "Celebro el extenso catálogo de servicios sociales que algunas autonomías ofrecen a sus habitatntes, pero con la actual finación hoy la Generalitat no puede ofreerlos a los catalanes de rentas más bajas: municipios del cinturón barcelonés de 60.000 a 150.000 habitantes apenas disponen de residencias de ancionos, guarderías, piscinas, bibliotecas o polideportivos públicos. La economía de peaje privada catalana, que históricamente ha tenido que supolir la falta de stock de capital público, empieza en autopistas, escuelas y hospitales privados y alcanza ya el bañarse o jugar al futbol."

Bé, no sé què pensarà el meu amic Ramon quan hagi sabut d'aquesta notícia, però des del meu punt de vista culmina la piràmide de despropòsits, on els solidaris destinem -a punta de pistol·la, insisteixo- una renda a la solidaritat que les comunitats receptores, com Andalusia, destinen a prestar als seus ciutadans un volum de serveis que el nostre govern no pot oferir als seus ciutadans (que ni tan sols podem aspirar a què s'hi acosti!).

Un autèntic escàndol.

Sincerament, quan vaig sentir-ho vaig pensar que els polítics catalans sortirien tots a una a dir que ja n'hi havia prou, i farien servir aquest despropòsit per tal de plantejar una reforma radical del model de finançament o, si més no, del finançament de Catalunya. Un cop més, equivocat.

Per tant els ciutadans assistim atònits, un cop més, a una proposta desvergonyida -en el context de l'estat espanyol- que sembla tota una provocació, un autèntic acarnissament amb Catalunya i en general amb els Països Catalans. I observem amb impotència la nostra classe política, incapaç de processar el que això implica i denunciar-ho amb vehemència, aprofitar tots els instruments a l'abast del govern i el parlament per aliniar la societat en la reivindicació i la recerca d'un tracte fiscal més just (fixeu-vos si demano poc!).

De debò que no ho entenc.

PS: per cert... haig de comptar la Carme Chacón i el seu entusiasme amb la mesura com a "política catalana". Vol dir això que el PSC-PSOE i el PSC-ERC ho aplaudeixen. Quina xusma, per favor.