100 posts! I amunt amb la blocsfera sobiranista rebel!

He arribat als 100 posts!! Aquest bloc ha anat evolucionant bastant des que el febrer del 2006 el vaig posar en marxa, experimentalment, quasi clandestinament. La divisa del bloc continua essent la mateixa, però al llarg d’aquests 100 posts he passat revista a un munt de coses diferents que m'interessen, tot i que darrerament quasi m’he centrat en exclusiva en els temes polítics. I és que hi ha tres elements que fan que això sigui així. Per una banda, la constatació de la situació de crisi, desànim, emprenyamenta que s’ha estès per tot el país, per una altra banda, la crítica als causants d’aquesta situació, als responsables d’aquest estat de les coses, i, finalment, l’atenció que hem de prestar a tots els moviments i propostes que aquests dies estan sorgint com a bolets, moltes d’elles autèntiques farses, com el rotllo aquest del 2014 del sr. Carod Rovira.

Un dels "efectes colaterals" del bloc i la seva orientació és aquesta mena de xarxa blocaire que es va teixint des del no res. Ahir un bon amic em va passar l'adreça d'un post d’un bloc que desconeixia, el de l’Àstrid Bierge. El té hostatjat al directe.cat, i això era un motiu suficient per desconèixer-lo, atès que aquest web és un exemple paradigmàtic d’eina de consigna. Esperpènticament messell i al servei dels postulats oficials d’ERC, submís, intrascendent, llepaculs.... La clàssica web que només he visitat per saber que no s’ha de visitar.

Però vet aquí que l’Àstrid ha estat tota una sorpresa agradable. Abans d'ahir va publicar un post titulat Militants d’ERC i CiU, sou uns traïdors. I amb un estil esmolat i un llenguatge contundent, estripa aquesta militància hooligan que segueix acríticament les consignes dels partits. I ho fa amb gràcia, amb molta gràcia:

“La militància incondicional em sembla una traïció al país i una irresponsabilitat, perquè els partits polítics no són el Barça, no ens els podem estimar tant si juguen bé com si fan el pena. Tu t’estimes Catalunya? Sí? Doncs llavors no se t’acudi aplaudir cap partit, perquè ara per ara no hi ha ni un de sol que no la tracti com una compresa d’ara la uso i ara la llenço. D’una boca sobiranista que tingui un mínim d’integritat, no hauria de sortir ni la més modesta adulació vers cap partit que faci dir-se català. Només és digne parlar per criticar, retreure i reprovar amb tota la mala bava que tinguem a les reserves, a veure si així aconseguim fer-los dreçar. Sort que tant a la dreta com a l’esquerra, estant sorgint moviments interns de crítica nacional, almenys una petita esperança dins d’aquestes cúpules apàtrides. Ara, els militants i simpatitzants que per pura obstinació i ceguera us seguiu vanagloriant del vostre partit, ja podeu anar tots a la merda, sou la vergonya del país.”

Bravo!!! Sí senyora, d’això se’n diu tenir-los ben posats! És obvi que té un punt de provocació salvatge, però és igualment cert que apunta una veritat com un temple. Això és així, i no és la primera que ho denuncia.

Per si tenia poca raó en el que ha escrit, els comentaris que li han fet encara fan millor el post, i llegir tota la sèrie d’agreujats fent-se els màrtirs i els ofesos confirma la seva tesi. Pel que es veu hi ha molta gent a qui els hi costa d’entendre que la suma de lletres forma paraules i la suma de paraules frases. I que, a sobre, hi ha gent com l’Àstrid que a les frases els hi dona sentit, i de la suma de frases en fa un discurs coherent. No s’ha carregat la militància per se, sinó aquesta militància mentalment anorèxica, que fa del seu compromís un curs intensiu de palmeros. Prou que lloa els moviments i la gent que s’està movent per canviar aquest estat de les coses.

En fi, us el recomano. I he afegit el seu link als meus favorits.

Oportuníssimament, que no coordinadament, l’amic blocaire Joan Arnera fèia ahir una reflexió que subscric íntegrament, i a més a més em va que ni fet expressament per a poder lloar aquests posts que fan servir la ironia, el cinisme –ben entès, com diu en Joan, i jo m’atreviria a dir que també la provocació, el destralerisme crític fonamentat, argumentat.

“La ironia i fins i tot el cinisme ben entès (un cinisme delicat, abrupte en les formes però no pas iracund ni groller, ni brut) em sembla que són una necessitat vital, una taula de salvació esplèndida i sòlida per no perdre’ns en el rigor extrem i en la transcendència. Massa transcendència (i és precisament d’això de què em queixava) només serveix per distanciar-nos de la realitat, més encara quan la nostra realitat (cony, no fotem), és relativament plàcida i tranquil·leta aquí, amb les nostres neveres, els nostres cubates, les nostres festes majors, les nostres partides de dominó...”

Avui també recomanaré un altre bloc molt interessant, el de l’Octavi Fornés, que també afegeixo a la llista de favorits. D’un format estilístic més “seriós”, com diria l'Arguiñano, un bloc "con fundamento", és igualment contundent en l’anàlisi crític de polítiques i actituds, i, pel que veig, compartim força arguments. Me n’alegro. Us recomano especialment dos dels últims, Pla Backer i Spaghetti!! Hi trobareu un munt d’idees i d’arguments molt interessants al voltant de coses que han anat sortint aquestes darreres setmanes.

Apa, ja puc anar pensant en el post 101. Em temo que tinc més idees i ganes d’explicar coses i plantejar reflexions que temps per fer-ho. Aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que seguiu el bloc, i molt especialment als que feu comentaris, sempre és un estímul afegit per donar més…caaaanya!!!

PS: com en Joan, jo també “desaparec” aquesta Diada. Llàstima que no ho faci per fer pont i hagi de marxar demà diumenge per feina (i no a Roma), fins dimarts (igual arribo al concert d’Obrint Pas, ja veurem) . Ja comentarem coses, i si algú es queda per aquí, que informi, perquè em temo que hi ha desbandada, enguany…