Sobirania? Ridícul!!!

Em considero un patriota. Porto més de 20 anys de lluita per la independència del meu país, des de diferents posicions i amb diferents reptes. I les he vistes de tots els colors. Però mai fins ara, mai, havia sentit el ridícul que he sentit aquests dies, des de la proclama autodeterminacionista calçotaire. Mai com ara havia sentit aquesta justa indignació davant un partit -ERC- i uns polítics -els dirigents d'ERC- que semblen mensyprear la lluita de tants i tants patriotes per una terra lliure, per un país millor. Mai fins ara ningú havia fet servir els anhels de llibertat del nostre poble, les nostres aspiracions últimes, amb tanta frivolitat, de la manera més pocasolta possible i amb una inconsistència tan extrema que ha fet avergonyir el país sencer (excepte els que estan en nòmina).

Salvador Cardús ha definit perfectament la situació en un article al Tribuna Catalana: la gesticulació patètica d'ERC ens ofèn. I com a nacionalistes, i com a independentistes, ERC és a hores d'ara la major amenaça per a les nostres idees.

• Diumenge 25, en el marc d'una calçotada, el sr. Vendrell, núm. 3 d'ERC diu a la premsa que si CiU vota a favor de convocar un referèndum per l'autodeterminació en el termini de dos mesos, fan president el seu líder, Artur Mas.(CiU respon una cosa així com que quina classe de broma és aquesta, i que si la cosa va de debò ERC ha de presentar una proposició al Parlament)

• Dilluns 26, ERC proclama que CiU ha denegat l'oferiment (mentida!) i que per tant la seva oferta queda anul·lada. (CiU reafirma el seu compromís i coincidència amb aquest dret i torna a demanar que es presenti i negociï una proposta en el marc del Parlament)

• Dimarts 27, ERC presenta una proposició al Parlament que condemna els pactes Mas-Zapatero, els assenyala responsables del que faci el Tribunal Constitucional i "en conseqüència" demana la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació.

• Dimecres 28 CiU ha presentat al Parlament una proposta que considera el dret a l'autodeterminació un dret inalienable del poble català, mentre ERC defensava els arguments de l'advocat de l'estat davant el TC que limiten, per sota de l'estatut del 79, la interpretació de l'estatut del 2006.

Cadascú pot fer el que vulgui. I ERC fa temps que és un partit en caiguda lliure, en un absolut naufragi ideològic i polític. ERC pot fer amb la força que tingui i en el legítim exercici de la seva estratègia política el que vulgui. L'únic límit està -estava, perquè l'acaba de travessar- en comprometre les aspiracions d'un poble en la seva lamentable estratègia i lluita partidista sense sentit. I en cap cas el que ha passat i està passant és atribuïble a un únic dirigent, és una qüestió clarament col·legial, de la que en són responsables del primer a l'últim dels dirigents d'ERC.

Esquerra té tot el dret del món, fins i tot l'obligació, de plantejar una estratègia que porti Catalunya a l'exercici del dret a l'autodeterminació. Però no té cap dret a frivolitzar i menysprear aquesta aspiració, que és la més alta i important a què podem aspirar. L'exercici del dret a l'autodeterminació és la fita política i nacional més important i trascendent, i per tant cal treballar-hi molt a fons, molt seriosament i amb molt realisme. Just tot el contrari del que fa ERC, que planteja l'autodeterminació com qui tria entre un descafeinat de sobre o de màquina.

L'autodeterminació no és un acudit de calçotada, ni pot plantejar-se com un "lo toma o lo deja" a cap partit ni a la societat. És un dret que requereix d'un procés, d'una maduració política, de la gestió intel·ligent de l'agenda política i del tempo polític. En cap cas és convocar una rave política a dos mesos vista. L'autodeterminació no és cap gesticulació buïda i patètica per no dir ni voler res. L'autodeterminació no és una soflama per amagar mals propis, enquestes negatives, tensions internes, desorientació política. L'autodeterminació no és cap moneda de canvi, com p.ex. la presidència de la generalitat: és un dret inalienable, i com a tal s'ha de considerar i tractar. L'autodeterminació no és un argument per desgastar altres partits polítics, sinó un procés que requereix sumar totes les voluntats i els esforços possibles. L'autodeteminació no és la cara oculta del Tribunal Constitucional i el nou estatut: hi tenim dret fins i tot en el supòsit que el TC respectés íntegrament l'estatut refrendat pel poble de Catalunya.

Quina diferència, p.ex. si ERC hagués convocat tots els seus dirigents, parlamentaris, regidors i militants, per fer un manifest solemne, una crida, al poble de Catalunya i a les forces polítiques del parlament de Catalunya per iniciar, davant el rebuig espanyol a les propostes catalanes, tan mínimes, un procés que consagrés el dret a decidir... i no llençar-ho enmig una calçotada, empastifant amb els rotets del romesco tot el país.

Gandhi va dir, en la lluita per la independència de l'Índia, que calia actuar amb superioritat moral respecte la potència colonial. Aquesta afirmació continua essent vàlida. No podem aspirar al triomf d'un procés separatista en un país estable de l'Europa Occidental sense plenes garanties i exemple de seriositat, de rigorositat, de fiabilitat, i d'un compromís ètic i moral per sobre de la mitjana. Només així el nostre poble pot estar decidit a emprendre aquest camí, a posar-se en marxa. Sensu contrario, tot el que signifiqui frivolitat, inconsistència, baixesa moral, partidisme, irresponsabilitat... ens allunya de la gent, ens allunya de la llibertat, desfà el camí fet per tantes gents.

Per això em sumo a la crida d'en Salvador Cardús i imploro a ERC que tregui les seves mans del damunt de l'independentimse! PROU!