Segons diuen Barcelona ha tornat a batre un rècord de turistes en aquest període vacional de Setmana Santa. Qualsevol que hagi passejat per Barcelona en podrà donar fer, i tant pel que fa a aquests dies de Pàsqua com pel que fa als previs, quan una multitud d’escolars europeus ocupava tota la ciutat. L’any 2006, segons les estadístiques cofòïes de Turisme Barcelona, es va batre també el rècord de visites. Fonts alternatives apunten que els milers i milers de turistes rècord no van aportar més moviment de diner a la ciutat.
Però l’important, segons sembla per a aquest tripartit municipal, és que cada any la ciutat pugui batre algun rècord, preferentment de visites turístiques. Però n’hi ha d’altres, de rècords “exclusius” de la nostra ciutat, com p.ex. el del nombre de nudistes pels nostres carrers -a peu o en bici-, el del nombre de cases okupades, el del nombre d’atracament a turistes, etc. Des dels Jocs Olímpics Barcelona s’ha tornat una màquina de batre rècords. No importa quin, l’important és el què, és a dir, superar alguna marca mundial.
Del 92 ençà el nombre de places hoteleres a la ciutat de Barcelona s’ha incrementat any rere any, sense control. No se n’ha amortitzat cap (hotels, hostals, albergs, residències, etc.), però cada cop s’incrementa més el nombre de places destinades als turistes. Si a això hi afegim que Catalunya s’ha convertit en una capital europea de les companyies aèries low cost, i que en l’entorn de BCN s’ofereixen centenars de milers de places turístiques, tenim el que tenim.
I què és el que tenim? Una ciutat desbordada pel turisme. Una ciutat que ha perdut el seu nord, que no sap què vol ser i que es ven al postor més baix, el turisme de qualsevol mena, amb l’únic objectiu de superar-ne el nombre any rere any.
I què és el que passa? Que els barcelonins acabem sent estranys a casa nostra. El turisme de masses, el turisme desbordat, ho envaeix tot, absolutament tot, i la ciutat perd tot el seu encant, desapareix, i es torna un aparador més de Port Aventura. Una ciutat de la que han de fugir els seus habitants, perquè ens hi trobem incòmodes, estranys. Una ciutat sense ciutadans, una ciutat que es prostitueix dia i nit, mentre els seus habitants contemplen l’espectacle de la decrepitud, de l’abandonament, de la pèrdua d’identitat i de la intimitat mínima ciutat-ciutadà.
No ataco el turisme. Per a Catalunya i probablement per a Barcelona el turisme és una de les fonts de riquesa més importants que tenim. Ataco la irresponsabilitat i la falta de planificació d’uns responsables municipals que en cap moment han vetllat perquè el turisme a la ciutat es mantingués en unes xifres equilibrades, que garantissin a turistes, però en primer lloc als barcelonins, gaudir de la ciutat de manera civilitzada. Està bé que tinguem turisme, fins i tot que la ciutat es converteixi en un referent mundial del turisme urbà, de negocis (aquí cal reconèixer, no em dol gens ni mica, que s’han fet coses molt ben fetes), de fires, etc.
Però el problema de Barcelona és que fa molt temps que ha superat el punt de saturació turística, i aquest era el límit que no es podia franquejar. Quan la ciutat, el seu centre històric, els seus museus, les seves platges, els seus barris més característics deixen de ser el que eren i esdevenen centres massificats de turistes dels que fugen els barcelonins, és que tenim un problema molt gros.
La principal preocupació dels responsables municipals hem de ser els barcelonins, i no ho és. La seva principal preocupació hauria de ser que ens sentíssim a gust en la nostra ciutat que tant estimem, que poguéssim anar als nostres bars i restaurants de sempre sense que ens sentim uns estranys, i que no esperem els dies de festa per fugir-ne… però no ho és. Perquè la desnaturalització de la ciutat i la pèrdua d’identitat amb els seus habitants és el primer pas per al declivi inexorable. Insisteixo que no es tracta en cap cas de criticar el turisme, sinó de criticar la manca de planificació municipal i de l’establiment de límits per evitar la lamentable situació actual. No només no haver impedit sobrepassar brutalment el punt de saturació, sinó haver-ho fomentat i fer-ne un espectacle grotesc, alienant i alienígena.
Fa molts anys, quan vaig anar de viatge a Venècia, em van explicar que pràcticament ja no hi vivien venecians, que s’havia convertit en un dormitori de turistes i en un meravellós escenari diürn per als milions de turistes que la trepitgen diàriament. Sense ignorar la duresa del clima i la humitat venecianes, per primera vegada he tingut aquest sentiment a la meva ciutat. I he entès perquè els catalans viatgem tant. Han omplert de manera indecent el nostre país, la nostra ciutat i els nostre pobles de turistes fins al punt preferim agafar un avió amb qualsevol destí que sentir-nos actors secundaris d’un decorat low cost.
Aquests dies s’ha sabut també que des de l’inefable i patètic govern tripartit, de la mà de l’amic dels okupes i antisistemes, sr. Joan Saura, s’està promovent un congrés al voltant de la felicitat i la seva mesura. No en vam tenir prou amb el ridícul mundial que al nou estatut figurés el “dret a la felicitat”, que ara promouen accions, estudis, i congressos per mesurar la felicitat. M’han vingut ganes de vomitar. Mentre el tripartit municipal expulsa els ciutadans de BCN de la seva ciutat, el tripartit Generalitat es pregunta com mesurar la felicitat. No és cap broma ni cap concepte innocent. És la màquina implacable del marxisme governamental, intervencionista, subvencionista, censurador, controlador. Que algú, des d’un govern, es plantegi estudiar la felicitat dels ciutadans seria qualificat d’imbecilitat a qualsevol país i en qualsevol escenari…excepte aquí, i perquè sabem que aquests energúmens en porten alguna al cap.
Un grup musical basc cantava, fa temps, “se ha reunido la asamblea de majaras y ha decidido: mañana sol, y buen tiempo”. No els preocupa la nostra felicitat: els preocupa el control social per decretar la felicitat i fer-ne una exhibició electoral. A més, d’aquí sorgiran subvencions per a la promoció de la felicitat, i llistes de desafectes al règim pels qui no manifestem nivells de felicitat homologables a la mitjana. Quin govern de psicòpates pot estar més preocupat en mesurar la felicitat que en mesurar el nivell de benestar dels seus ciutadans i de la millora de les prestacions públiques???
Es preocupen per mesurar la meva felicitat, i en canvi no els preocupa que no pugui passejar pels meus barris, que no hi pugui comprar un pis, que la Rambla i Ciutat Vella siguin una prolongació dels escenaris de Port Aventura o Terra Mítica, que els meus bars de sempre hagin esdevingut una cova d’ali baba i els quaranta turistes, que hagi de fugir de restaurants de sempre, que els metros i autobusos, dimensionats per als habitants de BCN i la seva àrea, es col·lapsin fruït d’un turisme i d’una immigració descontralada.
La massificació turística, la falta de planificació, la falta de mesura, només són una evidència del descontrol municipal i de la pèrdua d’identitat de la nostra ciutat, abandonada a la seva sort, prostituïda fins al límit, mentre la ciutat emprenedora, industrial, comercial, bohèmia, artística, creadora, que vam conèixer i que ara atrau les multituds, agonitza, convertida en una ciutat sense ànima, venuda al diable del turisme de masses. La ciutat perduda.
Però l’important, segons sembla per a aquest tripartit municipal, és que cada any la ciutat pugui batre algun rècord, preferentment de visites turístiques. Però n’hi ha d’altres, de rècords “exclusius” de la nostra ciutat, com p.ex. el del nombre de nudistes pels nostres carrers -a peu o en bici-, el del nombre de cases okupades, el del nombre d’atracament a turistes, etc. Des dels Jocs Olímpics Barcelona s’ha tornat una màquina de batre rècords. No importa quin, l’important és el què, és a dir, superar alguna marca mundial.
Del 92 ençà el nombre de places hoteleres a la ciutat de Barcelona s’ha incrementat any rere any, sense control. No se n’ha amortitzat cap (hotels, hostals, albergs, residències, etc.), però cada cop s’incrementa més el nombre de places destinades als turistes. Si a això hi afegim que Catalunya s’ha convertit en una capital europea de les companyies aèries low cost, i que en l’entorn de BCN s’ofereixen centenars de milers de places turístiques, tenim el que tenim.
I què és el que tenim? Una ciutat desbordada pel turisme. Una ciutat que ha perdut el seu nord, que no sap què vol ser i que es ven al postor més baix, el turisme de qualsevol mena, amb l’únic objectiu de superar-ne el nombre any rere any.
I què és el que passa? Que els barcelonins acabem sent estranys a casa nostra. El turisme de masses, el turisme desbordat, ho envaeix tot, absolutament tot, i la ciutat perd tot el seu encant, desapareix, i es torna un aparador més de Port Aventura. Una ciutat de la que han de fugir els seus habitants, perquè ens hi trobem incòmodes, estranys. Una ciutat sense ciutadans, una ciutat que es prostitueix dia i nit, mentre els seus habitants contemplen l’espectacle de la decrepitud, de l’abandonament, de la pèrdua d’identitat i de la intimitat mínima ciutat-ciutadà.
No ataco el turisme. Per a Catalunya i probablement per a Barcelona el turisme és una de les fonts de riquesa més importants que tenim. Ataco la irresponsabilitat i la falta de planificació d’uns responsables municipals que en cap moment han vetllat perquè el turisme a la ciutat es mantingués en unes xifres equilibrades, que garantissin a turistes, però en primer lloc als barcelonins, gaudir de la ciutat de manera civilitzada. Està bé que tinguem turisme, fins i tot que la ciutat es converteixi en un referent mundial del turisme urbà, de negocis (aquí cal reconèixer, no em dol gens ni mica, que s’han fet coses molt ben fetes), de fires, etc.
Però el problema de Barcelona és que fa molt temps que ha superat el punt de saturació turística, i aquest era el límit que no es podia franquejar. Quan la ciutat, el seu centre històric, els seus museus, les seves platges, els seus barris més característics deixen de ser el que eren i esdevenen centres massificats de turistes dels que fugen els barcelonins, és que tenim un problema molt gros.
La principal preocupació dels responsables municipals hem de ser els barcelonins, i no ho és. La seva principal preocupació hauria de ser que ens sentíssim a gust en la nostra ciutat que tant estimem, que poguéssim anar als nostres bars i restaurants de sempre sense que ens sentim uns estranys, i que no esperem els dies de festa per fugir-ne… però no ho és. Perquè la desnaturalització de la ciutat i la pèrdua d’identitat amb els seus habitants és el primer pas per al declivi inexorable. Insisteixo que no es tracta en cap cas de criticar el turisme, sinó de criticar la manca de planificació municipal i de l’establiment de límits per evitar la lamentable situació actual. No només no haver impedit sobrepassar brutalment el punt de saturació, sinó haver-ho fomentat i fer-ne un espectacle grotesc, alienant i alienígena.
Fa molts anys, quan vaig anar de viatge a Venècia, em van explicar que pràcticament ja no hi vivien venecians, que s’havia convertit en un dormitori de turistes i en un meravellós escenari diürn per als milions de turistes que la trepitgen diàriament. Sense ignorar la duresa del clima i la humitat venecianes, per primera vegada he tingut aquest sentiment a la meva ciutat. I he entès perquè els catalans viatgem tant. Han omplert de manera indecent el nostre país, la nostra ciutat i els nostre pobles de turistes fins al punt preferim agafar un avió amb qualsevol destí que sentir-nos actors secundaris d’un decorat low cost.
Aquests dies s’ha sabut també que des de l’inefable i patètic govern tripartit, de la mà de l’amic dels okupes i antisistemes, sr. Joan Saura, s’està promovent un congrés al voltant de la felicitat i la seva mesura. No en vam tenir prou amb el ridícul mundial que al nou estatut figurés el “dret a la felicitat”, que ara promouen accions, estudis, i congressos per mesurar la felicitat. M’han vingut ganes de vomitar. Mentre el tripartit municipal expulsa els ciutadans de BCN de la seva ciutat, el tripartit Generalitat es pregunta com mesurar la felicitat. No és cap broma ni cap concepte innocent. És la màquina implacable del marxisme governamental, intervencionista, subvencionista, censurador, controlador. Que algú, des d’un govern, es plantegi estudiar la felicitat dels ciutadans seria qualificat d’imbecilitat a qualsevol país i en qualsevol escenari…excepte aquí, i perquè sabem que aquests energúmens en porten alguna al cap.
Un grup musical basc cantava, fa temps, “se ha reunido la asamblea de majaras y ha decidido: mañana sol, y buen tiempo”. No els preocupa la nostra felicitat: els preocupa el control social per decretar la felicitat i fer-ne una exhibició electoral. A més, d’aquí sorgiran subvencions per a la promoció de la felicitat, i llistes de desafectes al règim pels qui no manifestem nivells de felicitat homologables a la mitjana. Quin govern de psicòpates pot estar més preocupat en mesurar la felicitat que en mesurar el nivell de benestar dels seus ciutadans i de la millora de les prestacions públiques???
Es preocupen per mesurar la meva felicitat, i en canvi no els preocupa que no pugui passejar pels meus barris, que no hi pugui comprar un pis, que la Rambla i Ciutat Vella siguin una prolongació dels escenaris de Port Aventura o Terra Mítica, que els meus bars de sempre hagin esdevingut una cova d’ali baba i els quaranta turistes, que hagi de fugir de restaurants de sempre, que els metros i autobusos, dimensionats per als habitants de BCN i la seva àrea, es col·lapsin fruït d’un turisme i d’una immigració descontralada.
La massificació turística, la falta de planificació, la falta de mesura, només són una evidència del descontrol municipal i de la pèrdua d’identitat de la nostra ciutat, abandonada a la seva sort, prostituïda fins al límit, mentre la ciutat emprenedora, industrial, comercial, bohèmia, artística, creadora, que vam conèixer i que ara atrau les multituds, agonitza, convertida en una ciutat sense ànima, venuda al diable del turisme de masses. La ciutat perduda.
4 comentaris:
Ahir en Trias va dir: "de què serveix tenir més de 7 milions de turistes si no és perquè visquin millor els barcelonins?"
El barcelonins acabem sentint el turisme com una violació, i que et violin 7 milions de vegades l'any no ve massa de gust.
Fantàstica reflexió, company. Em sembla que aquesta sensació és compartida. En aquest sentit, el turisme i la immigració ens han transformat el centre de la ciutat en una urbs pretesament cosmopolita. Quan voltava més per la zona Gòtic/Raval/Rambla tot sovint m'aturava algun turista per preguntar-me si era d'allà i que li aclarís alguna indicació. Quan li responia que, efectivament, era de Barcelona, normalment se'm quedavà mirant com dient: "Vaja, per fi em trobo un natiu". Una sensació molt incòmoda i trista, realment.
Felicitats pel bloc i endavant.
Personalment, com que he viscut al rovell de l'ou del turisme de Ciutat Vella, i a més per allà hi tinc un negoci, estic molt acostumat a les masses ingents de turistes, i a les masses en general, ni tan sols les veig quan camino pel Portal de l'Angel, com qui diu.
Des del meu punt de vista, el problema de Barcelona no és bàsicament el turisme. El problema és que existeix una despersonalització de la ciutat, ja que els governs socialistes que ha tingut (desgraciadament), s'han dedicat a xisclar per tot arreu que Barcelona era una ciutat molt cosmopolita i multicultural, i a potenciar i promocionar tota mena de cultures i tradicions, excepte les pròpies de la ciutat, capital de Catalunya. Sens dubte l'objectiu dels socialistes és despistar sobre el fet de la nostra catalanitat, i que els catalans ens sentim diluïts i pertanyents a una comunitat social indeterminada i amorfa, per tal de que ells, els sociates, ens puguin anar introduïnt, subtilment, un sentiment d'espanyolitat. El vot socialista és el vot immigrant, i per això, al PSC li interessa que els immigrants i els seus descendents, es mantinguin apartats del coneixement de la nació catalana, i que visquin el màxim de guetitzats possible.
La despersonalització no ve pel turisme, sinó per una immigració massiva, a la qual les administracions no s'esforcen adequadament per integrar. Jo personalment n'estic fins els co... de la manera de fer socialista, i reso perquè guanyi, en les properes municipals, algú com Trias, que retorni la catalanitat que li pertoca a la nostra ciutat. Que ens fagi sentir orgullosos de ser barcelonins, i que ens sentim realment a casa a la nostra ciutat.
M'ha agradat això que dius que "aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge", jo també, encara que crec que Déu es serveix en tot allò que es fa, i que ell ens serveix també a nosaltres. Interessant blog, ja m'hi anirè passant. Salutacions.
Benvolgut Roger T., moltes gràcies pel teu comentari, que comparteixo en gran mesura.
Tens tota la raó en observar la nostra ciutat abandonada als peus dels cavalls de la impersonalitat i la vulgaritat. He viscut molts anys a ciutat vella, i això fa que entengui perfectament els teus comentaris, però alhora no menystingui l'impacte del turisme. Cert que la immigració té un impacte brutal a molts barris i pobles del nostre país, però no menystinguem en cap cas l'impacte d'un turisme massiu, sense control, sense planificació.
Pel que fa a l'últim comentari, crec que estem d'acord, però jo només m'atreveixo a oferir el meu servei. La gràcia de Déu es manifesta més enllà del nostre enteniment.
Publica un comentari a l'entrada