A hores d'ara ja ningú no dubta que la fractura en el nacionalisme català és dura, profunda, que està tenint unes conseqüències devastadores i que té un futur imprevisible, però poc esperançador.
Quan hi penso, i veig tot el que ha passat en el poc temps transcorregut des que ERC provoca aquesta fractura colosal que aboca el país a l'abisme (amb la col·laboració de CiU), m'esgarrifo. A nivell humà desànim, divisió, violència verbal, trencament de dinàmiques, distància entre persones que abans compartien projecte i fins i tot amistat. A nivell de país desorientació, feblesa, crisis, pèrdua de confiança, apatia, política de paranys, sectarisme, etc, etc, etc.
La fractura no té la més mínima perspectiva de sol·lucionar-se, de "soldar-se", de que hi hagi un desencadenant que la tanqui i permeti recuperar dinàmiques nacionals, un govern amb prioritats nacionals, un exercici efectiu, eficaç, de la força que té el nacionalisme per fer avançar el nostre país en tots els àmbits, començant pel nacional, però atenent amb igual intensitat els aspectes socials, econòmics, d'infraestructures, etc. La fractura té, a més, components gravíssims d'enquistament: la sectarització del tripartit i la necessitat de justificar-lo està bastint un nou imaginari polític cada cop més allunyat del sobiranisme, i acrític i cec davant tot el que està passant. A l'altra banda, el ressentiment i la incomprensió davant la situació provoca una nova dinàmica basada en la desorientació i la resposta de curta volada, sense estratègia, presonera d'un passat que no es processa políticament de manera adequada i que també aboca a un altre enquistament partidista i tactista.
I és pensant-hi, en aquesta fractura, que m'ha vingut al cap un símil històric: l'esclat del carlisme, i el que representa de divisió brutal entre persones que compartien l'essencial, ser monàrquics i borbònics. A la mort de Ferran VII, la disputa política no es planteja respecte el règim monàrquic, ni tan sols entre dinasties diferents, sinó en relació a la legitimitat successòria, i esclata una cruenta i llarguíssima pugna política i bèlica, entre els defensors de la legitimitat dinàstica que encarnava el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó i els isabelins, que acceptaven la filla de Ferran VII com a successora malgrat que l'accés al tron fós fruit d'una tramposa derogació de les lleis tradicionals, de la llei sàlica, que va canviar en interés personal d'un rei una norma de caràcter general.
Aquesta disputa es fa cada cop més gran, i cada cop es vesteix més ideològicament, esdevenint els isabelins uns monàrquics liberals corruptes i jacobins, i els carlistes defensors d'una legitimitat històrica i hereus de la tradició, amb una ideologia que es bastia sobre una fe inquebrantable en Déu, en l'obediència a l'Església i el reconeixement del seu paper en l'estat (per tant social i polític) i en la defensa dels furs (dels que quedaven, val a dir, després que els avantpassats de tots dos pretendents haguessin arrabassat les constitucions dels pobles de la Corona d'Aragó), tot plegat embolcallat d'un conservadorisme intransigent.
La fractura a causa de la successió dinàstica, que no qüestionava en cap cas els seus elements substancials (la monarquia com a règim i els borbons com a dinastia) esdevenia així per ella mateixa el nou eix polític de l'Espanya i la Catalunya del s. XIX fins ben bé començaments del s. XX i comportava un qüestionament permanent de la legitimitat i un continu bany de sang. Així les coses totes les forces s'abocaven a resoldre políticament i militarment aquest conflicte, que es vestia ideològicament per incrementar la fractura i la demonització de l'altre. I el que era una simple qüestió dinàstica esdevé l'origen de dues parts enfrontades i irreconciliables. Aquest és l'element de similitud històrica que hi trobo (si voleu una visió sobre altres elements més ideològics del carlisme, podeu consultar un altre post meu).
Crec que la fractura en el nacionalisme català té punts de contacte amb la fractura entre monàrquics borbònics. Òbviament no ho dic perquè es pugui establir cap paral·lelisme ideològic, sinó simplement pel que representa de conformació de dos bàndols que, compartint el substancial, esdevenen pols irreconciliables, que només persegueixen l'afirmació pròpia a través de la negació i demonització de l'altre, i que donant dimensió nacional a la disputa, manlleven el potencial i recursos del país per avançar en tots els ordres, especialment el nacional. Els recursos i les forces es distreuen cap al combat entre bàndols, i no per a construir res, i no per a enfrontar-se amb garanties i amb projectes a l'espanyolisme.
L'enfrontament inicial no conté cap element de qüestionament dels elements bàsics de la situació catalana, les diferències són, en tot cas, a llarguíssim termini i objectiu final. Els objectius finals no expliquen en cap cas la divisió, però un cop provocada aquesta els esforços es concentren en alimentar el conflicte entre els bàndols, buscant diferències sota les pedres, i exercint una política d'enfrontament permanent, de retret i de demonització de l'altre de voluntat liquidacionista. De la divisió inicial es passa a la fractura, i de la fractura a l'establiment polític de projectes antagònics, disfressats ideològicament amb l'apelació indecent a dretes i esquerres.
No hi haurà violència física, però hi ha batalles, hi ha estratègies únicament de desgast de l'altre i, sobretot, el problema és el que no hi ha: cap perspectiva de projecte nacional, d'unir forces per tirar endavant el país, de treballar per la nostra recuperació nacional i per assolir les més altes cotes de llibertat. Mentres tant el país està abatut, confús, desorientat, mancat de projecte i de lideratge, empantanegat entre la indecència política i la incompetència i incapacitat governamental. Mentres tant l'enemic creix i se les promet felices contemplant la devastació. Mentres tant el tren de la història i del futur passa per davant nostre sense que hi tingui estació.
Avui, 25 d'abril, aniversari de la Batalla d'Almansa, la que obrí, amb la derrota de les nostres tropes, les portes a l'ocupació borbònica del nostre país i l'aniquilament de les nostres consititucions i institucions, avui, en el 300 aniversari, la lluita cruel entre els qui es proclamen defensors de la pàtria, entrega als hereus de l'espanyolisme les nostres institucions sense cap resistència, anul·lats i entretinguts com estem en les nostres lluites internes.
Quan hi penso, i veig tot el que ha passat en el poc temps transcorregut des que ERC provoca aquesta fractura colosal que aboca el país a l'abisme (amb la col·laboració de CiU), m'esgarrifo. A nivell humà desànim, divisió, violència verbal, trencament de dinàmiques, distància entre persones que abans compartien projecte i fins i tot amistat. A nivell de país desorientació, feblesa, crisis, pèrdua de confiança, apatia, política de paranys, sectarisme, etc, etc, etc.
La fractura no té la més mínima perspectiva de sol·lucionar-se, de "soldar-se", de que hi hagi un desencadenant que la tanqui i permeti recuperar dinàmiques nacionals, un govern amb prioritats nacionals, un exercici efectiu, eficaç, de la força que té el nacionalisme per fer avançar el nostre país en tots els àmbits, començant pel nacional, però atenent amb igual intensitat els aspectes socials, econòmics, d'infraestructures, etc. La fractura té, a més, components gravíssims d'enquistament: la sectarització del tripartit i la necessitat de justificar-lo està bastint un nou imaginari polític cada cop més allunyat del sobiranisme, i acrític i cec davant tot el que està passant. A l'altra banda, el ressentiment i la incomprensió davant la situació provoca una nova dinàmica basada en la desorientació i la resposta de curta volada, sense estratègia, presonera d'un passat que no es processa políticament de manera adequada i que també aboca a un altre enquistament partidista i tactista.
I és pensant-hi, en aquesta fractura, que m'ha vingut al cap un símil històric: l'esclat del carlisme, i el que representa de divisió brutal entre persones que compartien l'essencial, ser monàrquics i borbònics. A la mort de Ferran VII, la disputa política no es planteja respecte el règim monàrquic, ni tan sols entre dinasties diferents, sinó en relació a la legitimitat successòria, i esclata una cruenta i llarguíssima pugna política i bèlica, entre els defensors de la legitimitat dinàstica que encarnava el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó i els isabelins, que acceptaven la filla de Ferran VII com a successora malgrat que l'accés al tron fós fruit d'una tramposa derogació de les lleis tradicionals, de la llei sàlica, que va canviar en interés personal d'un rei una norma de caràcter general.
Aquesta disputa es fa cada cop més gran, i cada cop es vesteix més ideològicament, esdevenint els isabelins uns monàrquics liberals corruptes i jacobins, i els carlistes defensors d'una legitimitat històrica i hereus de la tradició, amb una ideologia que es bastia sobre una fe inquebrantable en Déu, en l'obediència a l'Església i el reconeixement del seu paper en l'estat (per tant social i polític) i en la defensa dels furs (dels que quedaven, val a dir, després que els avantpassats de tots dos pretendents haguessin arrabassat les constitucions dels pobles de la Corona d'Aragó), tot plegat embolcallat d'un conservadorisme intransigent.
La fractura a causa de la successió dinàstica, que no qüestionava en cap cas els seus elements substancials (la monarquia com a règim i els borbons com a dinastia) esdevenia així per ella mateixa el nou eix polític de l'Espanya i la Catalunya del s. XIX fins ben bé començaments del s. XX i comportava un qüestionament permanent de la legitimitat i un continu bany de sang. Així les coses totes les forces s'abocaven a resoldre políticament i militarment aquest conflicte, que es vestia ideològicament per incrementar la fractura i la demonització de l'altre. I el que era una simple qüestió dinàstica esdevé l'origen de dues parts enfrontades i irreconciliables. Aquest és l'element de similitud històrica que hi trobo (si voleu una visió sobre altres elements més ideològics del carlisme, podeu consultar un altre post meu).
Crec que la fractura en el nacionalisme català té punts de contacte amb la fractura entre monàrquics borbònics. Òbviament no ho dic perquè es pugui establir cap paral·lelisme ideològic, sinó simplement pel que representa de conformació de dos bàndols que, compartint el substancial, esdevenen pols irreconciliables, que només persegueixen l'afirmació pròpia a través de la negació i demonització de l'altre, i que donant dimensió nacional a la disputa, manlleven el potencial i recursos del país per avançar en tots els ordres, especialment el nacional. Els recursos i les forces es distreuen cap al combat entre bàndols, i no per a construir res, i no per a enfrontar-se amb garanties i amb projectes a l'espanyolisme.
L'enfrontament inicial no conté cap element de qüestionament dels elements bàsics de la situació catalana, les diferències són, en tot cas, a llarguíssim termini i objectiu final. Els objectius finals no expliquen en cap cas la divisió, però un cop provocada aquesta els esforços es concentren en alimentar el conflicte entre els bàndols, buscant diferències sota les pedres, i exercint una política d'enfrontament permanent, de retret i de demonització de l'altre de voluntat liquidacionista. De la divisió inicial es passa a la fractura, i de la fractura a l'establiment polític de projectes antagònics, disfressats ideològicament amb l'apelació indecent a dretes i esquerres.
No hi haurà violència física, però hi ha batalles, hi ha estratègies únicament de desgast de l'altre i, sobretot, el problema és el que no hi ha: cap perspectiva de projecte nacional, d'unir forces per tirar endavant el país, de treballar per la nostra recuperació nacional i per assolir les més altes cotes de llibertat. Mentres tant el país està abatut, confús, desorientat, mancat de projecte i de lideratge, empantanegat entre la indecència política i la incompetència i incapacitat governamental. Mentres tant l'enemic creix i se les promet felices contemplant la devastació. Mentres tant el tren de la història i del futur passa per davant nostre sense que hi tingui estació.
Avui, 25 d'abril, aniversari de la Batalla d'Almansa, la que obrí, amb la derrota de les nostres tropes, les portes a l'ocupació borbònica del nostre país i l'aniquilament de les nostres consititucions i institucions, avui, en el 300 aniversari, la lluita cruel entre els qui es proclamen defensors de la pàtria, entrega als hereus de l'espanyolisme les nostres institucions sense cap resistència, anul·lats i entretinguts com estem en les nostres lluites internes.
I ni tan sols puc imaginar-me que una mena de nova "abraçada de Bergara" pugui acabar amb aquesta sagnia inútil i catastròfica.
Visca la terra, mori el mal govern!
Visca la terra, mori el mal govern!
2 comentaris:
Ets molt catastrofista, em sembla. La fractura del nacionalisme català és exclusivament una qüestió de cúpules dirigents de partits. La base social és la mateixa, i tots ho sabem això.
Per altra banda, com bé dius la "culpa" de la fractura és compartida, però no penso pas que ERC en sigui la causant directa, com apuntes. A mi em sembla que 23 anys de no fer res en matèria nacional és una bona causa de fractura. I no defenso ERC, que ara mateix estant fent el ridícul. Però al Cèsar el què és del Cèsar.
Almenys avui parlem d'independència, la indeèndència surt de tant en tant a la televisió, s'alcen veus dignament en favor de la sobirania (tant des de l'esquerra com des de la dreta).
És un moment difícil, en efecte, però hi ha apunts que conviden a l'optimisme (sempre al marge dels partits polítics, de tots dos).
Salut
Gràcies pel teu comentari, Joan. Com és obvi, discrepo de la teva visió. Només volia matisar que no crec que la meva anàlisi sigui catastrofista. Si hi ha una catàstrofe nacional, això han estat els governs tripartit. Però sobretot, el que és pitjor des del punt de vista d'un independentista, és veure com aquest concepte es devalua i es corromp i sembla habilitar per a qualsevol bestiesa com les que s'estan perpetrant. L'espectacle de fa dues setmanes amb el tema de l'autodeterminació és un exemple clar del que dic en el post: en l'hipotètic cas que els dos partits nacionalistes estiguessin d'acord amb la moció autodeterminacionista, els interessos partidistes i de polarització van impedir que estan d'acord en el que era substancial, prosperés. I aquests espectacles devaluen la nostra opció política. I que qui es proclama -ja només retòricament- independentista entregui les nostres institucions al PSOE i faci president en Montilla és un espectacle antipatriòtic sense precedents.
Publica un comentari a l'entrada