Sóc usuari diari dels transports públics: tramvia, metro, bus... Tots aquests mitjans tenen perfectament identificats seients reservats a persones que els necessiten especialment. I més enllà d'aquests pocs seients per a dones embarassades, persones amb disminucions físiques, avis... el sentit comú, la humanitat, ens aboca a l'obligació moral de cedir el seient davant qualsevol persona que ho necessita més que nosaltres.
Però això no passa gaire sovint. No faig cap trajecte urbà en transport públic que no m'aboqui a la indignació o em faci venir ganes de cridar a algú per denunciar la seva poca vergonya i indiferència davant els altres, davant el que els envolta. Em resulta violent en extrem veure gent jove ocupant seients amb la vista enganxada, adherida, al terra de l'autobus o del metro perquè la seva mirada no es creuï amb la d'un avi octogenari que no pot seure, amb la d'una dona embarassada... i així no haver de pensar ni tan sols en que potser els hi haurien de cedir el seient. I sovint és gent gran qui acaba cedint el seu seient a persones que ho necessiten més.
M'hi he fixat molt, són joves de diferent edat, raça i sexe a qui només els uneix el fet que quan aconsegueixen seure no lleven la mirada del terra, la claven, la fossilitzen... fins el moment de baixar. És la manera que tenen d'imposar la seva comoditat -estar asseguts- per sobre de l'obligació legal i/o moral de cedir el seient a qui més ho requereix. No miro, no veig, no em plantejo res.
Però això no passa gaire sovint. No faig cap trajecte urbà en transport públic que no m'aboqui a la indignació o em faci venir ganes de cridar a algú per denunciar la seva poca vergonya i indiferència davant els altres, davant el que els envolta. Em resulta violent en extrem veure gent jove ocupant seients amb la vista enganxada, adherida, al terra de l'autobus o del metro perquè la seva mirada no es creuï amb la d'un avi octogenari que no pot seure, amb la d'una dona embarassada... i així no haver de pensar ni tan sols en que potser els hi haurien de cedir el seient. I sovint és gent gran qui acaba cedint el seu seient a persones que ho necessiten més.
M'hi he fixat molt, són joves de diferent edat, raça i sexe a qui només els uneix el fet que quan aconsegueixen seure no lleven la mirada del terra, la claven, la fossilitzen... fins el moment de baixar. És la manera que tenen d'imposar la seva comoditat -estar asseguts- per sobre de l'obligació legal i/o moral de cedir el seient a qui més ho requereix. No miro, no veig, no em plantejo res.
Guanyen la comoditat de fer el trajecte asseguts, però la mirada que no s'aixeca del terra és l'evidència de la seva humiliació moral. No miren per no haver de cedir el seient, però cedeixen la seva dignitat i s'humilien davant la resta de passatgers i de la societat. Segurament tant els hi és, però la mirada clavada al terra és la mirada immoral, antiètica, de qui prefereix la humiliació a la incomoditat.
Després he pensat que això que tant m'indigna també és una mètafora del que passa al nostre país. Els dirigents d'Esquerra (ERC) prefereixen no aixecar els ulls del miserable terra d'aquest govern tripartit-2 per no haver de retre comptes, perquè si aixequessin la mirada haurien de cedir seient, o se'ls hi plantejaria un conflicte moral, ètic i/o polític.
Amb la mirada clavada al terra que encimenta l'espanyolisme del PSC-PSOE no hi ha cap problema. És igual que hi hagi avis sense seure, dones embarassades sotregades, etc, és igual que el país sigui violentat diàriament per l'espanyolisme. No miro, no veig, no em plantejo res. Tot es resumeix en esperar la propera parada per aixecar-se, és a dir, les properes eleccions. El repte és aquest, seure i clavar la mirada al terra per no veure res del que passa al nostre voltant, ni haver de pensar si el que fem està bé o no.
Mira al terra, clava la mirada al terra, humilia't!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada