Emulant Renton (de Trainspotting)

"I hate being Scottish. We're the lowest of the fucking low, the scum of the earth, the most wretched, servile, miserable, pathetic trash that was ever shat into civilization. Some people hate the English, but I don't. They're just wankers. We, on the other hand, are colonized by wankers. We can't even pick a decent culture to be colonized by. We are ruled by effete arseholes. It's a shite state of affairs and all the fresh air in the world will not make any fucking difference."

Aquest discurs el fa Renton, el protagonista de la magnífica pel·lícula Trainspotting, un dia que està d'excursió amb els seus amics ionquis i parlen d'Escòcia...

Quan vaig veure la pel·lícula aquesta reflexió em va semblar molt propera. El que no podia esperar mai és que els catalans l'arribéssim a superar. Que poguéssim ser tant miserables i patètics com ho estem sent, amb el Tripartit-2 i un partit que es proclama "independentista" (ja ja ja) i que dona suport servil a un projecte desnacionalitzador i espanyolista brutal.

He recordat l'escena arran la patètica excursió del conseller de vicepresidència també a unes muntanyes, en aquest cas suïsses, per anar al CIO a suplicar que els hi deixin fer un aplec esportiu de "nacions sense estat", i sortís somrient, sense que el CIO digués cap altra cosa que a mi no m'emprenyi, però la roda de premsa la fot al carrer perquè el que diu m'interessa zero i tinc feina.

La pregunta és: a qui interessa aquesta patotxada? Estem bojos? Però què collons és això?

Fins ara ja sabem el que hi ha: un estat espanyol que ens nega, ens humilia i impedeix la presència catalana en el concert internacional en tots els àmbits que pot, amb especial dedicació a l'esportiu, per la càrrega simbòlica tan profunda que té. Per tant ja estem acostumats a que se'ns negui tot i se'ns menyspreï nacionalment... però que ara siguem nosaltres mateixos els que ens humiliem i proposem l'automenyspreu i l'autorebaixa... això supera tots els límits.

Si volem fer esport ja el fem, no ens cal permís. Aquest no és el problema i patxangues internacionals sense cap trascendència també en fem. La qüestió és que volem que les nostres federacions siguin reconegudes en el concert internacional amb peu d'igualtat amb la resta. Per això lluitem. Per això treballem. En cap cas per muntar uns bolos de desgraciats que accepten no ser iguals que els altres, tenir menys drets. Això rebenta totalment tot el treball fet pel reconeixement de les nostres seleccions i federacions, i que es basa en que sent entitats de dret privat no necessiten de l'existència d'un estat al darrere per ser reconegudes. I hi ha molts exemples d'això, tant d'altres països que no són estats i estan reconeguts -fins i tot al CIO!- com de federacions catalanes també reconegudes per les internacionals. Ara què? Al peletón de los torpes? Increïble.

Que tenim problemes amb el CIO, evident. El senyor Samaranch, que ara ha acompanyat el sr. Carod Rovira, ja es va espavilar perquè el CIO canviés la seva normativa perquè només pogués reconéixer "estats". Curiós... vaja proposta que deu ser, que aquest personatge franquista l'avala...

Sí, tenim problemes en l'àmbit CIO, però no en els àmbits federatius, més enllà de l'oposició radical de l'estat espanyol. Que no és poc, però que no té fonament legal, ja que la majoria d'estatuts d'aquestes entitats de dret privat que són les federacions no impedeixen, de iure, el reconeixement de Catalunya. I ara què? amb quina cara hi anem?

Però més enllà de l'afectació al reconeixement internacional hi ha la humiliació nacional que representa, la falta de dignitat que implica. Però com podem proposar res que no sigui ser "normals"?

Catalunya té presència internacional en molts àmbits. Aquesta carallotada de proposta és fatal. Ara qualsevol podria demanar que el PEN Club enviés a una segona divisió d'escriptors els catalans, i que treballessin internacionalment amb altres països sense estat, i, evidentment, quan els escriptors catalans vulguin anar amb els països normals, que ho facin amb Espanya. O que el centre UNESCO de Catalunya només pogués participar en la UNESCO-bis, reservada a pàries com nosaltres. Demanarem també un parlament europeu-bis? una conferència episcopal pròpia només per a les cosetes dels desgraciadets com nosaltres? el reconeixement del català també el vehiculem a un àmbit de subsidiaris?

Però és que a més a més... algú es pensa que una proposta d'aquest tipus no s'acabaria obrint a totes les "autonomies"? com els partits patxanga de futbol de Nadal. Quin panorama... Ah! què lluny estan aquelles 600.000 signatures, aquells Catalunya-Brasil...

És increïble que hàgim estat nosaltres mateixos els que ens rebaixem i facilitem que se'ns ignori i menyspreïn les nostres reivindicacions. Per això hem superat el discurs de Renton a Trainspotting: no només és patètic que estiguem dominats d'aquesta manera pels espanyols, sinó que a sobre ara ens dediquem a fer-los-hi la feina bruta. Així, estesos sobre la via, esperant que el tren de la història passi per sobre nostre i ens escombri, no quedi res de nosaltres.

Visca la terra, mori el mal govern!