La ciutat perduda (IV)

Són les festes de la Mercè. Festa Major de Barcelona. Podrien ser les festes majors de qualsevol lloc, res no fa veure, res no diu, res no les fa viure com les festes del cap i casal, de la capital de la nació catalana.

Dos elements concentren l'atenció enguany. El primer, que els estúpids de l'Ajuntament han portat a fer el pregó una persona sense res a dir, sense res a veure amb la ciutat i a sobre sense poder fer el ridícul en la nostra llengua. La pregonera d'enguany sublima la tonteria del tripartit municipal, aquesta buidor, aquesta relliscosa manera de veure i entendre la ciutat, com si no fós res, com si no vingués d'enlloc, com si no tingués on anar.

Segon, la programació musical. L'ajuntament concentra els actes festius de divendres a diumenge, amb un epitafi piromusical dilluns. No estaran contents si no baten algun record d'assistència, aquesta serà la mesura del seu èxit. La programació, de funcionari espanyol. Sense ànima, sense esperit, sense saber el què. Bé, això no és del tot cert, és una programació feta des de l'autoodi, des del menyspreu més absolut als grups i cantants que s'expressen, naturalment, en la nostra llengua. Així, al BAM, la programació nocturna festivalera, la presència catalana es redueix a tres grups, dos dels quals portats per promotors privats, no per l'ajuntament. En general, és probable que la presència de grups catalans no superi el 5% de la programació de les festes. La llengua àrab o alguns dialectes africans tenen una presència major, o poc hi falta.

Res d'això és nou. Ve de lluny i anirà més lluny si no acabem amb el tripartit municipal. La presència d'ERC al govern municipal és patètica, no serveix de res, no se sap quin model de ciutat tenen, són incapaços de defensar els més elementals i mínims valors de catalanitat que correspondrien al Cap i Casal. La presència d'ERC al govern municipal és tan supèrflua i gratuïta, tan intrascendent... que si algun dels alcaldes republicans de la ciutat aixequés el cap no s'ho creuria, se n'entornaria al forat per no plorar.

La ciutat agonitza, i tanmateix la majoria dels ciutadans semblen encantats d'haver-se conegut, en una estúpida deriva cap al no res, cap a la fosc i la buidor més absoluta. La ciutat ja no pot oferir res i no ofereix res. Preus abusius arreu, serveis públics patètics, intrascendència econòmica i industrial. La ciutat s'aixeca presonera cada dia del pensament més sectari i perillós del país, d'aquest progressisme absurd que no ofereix res i només es dedica a crear problemes i debats dantescos, surrealistes, per a la que hauria de ser la capital d'un país civilitzat.

I tanmateix la ciutadania sembla com hipnotitzada per aquesta buidor, per aquesta fosca que ens condueix al no-res. Aquí s'ha aplaudit als okupes, s'ha fet claca dels comportaments més incivics, s'han ignorat les necessitats industrials i de desenvolupament de la ciutat, s'ha menyspreat els problemes gravíssims dels ciutadans, amb prepotència i superioritat, temes com l'habitatge, el transport, la seguretat, el soroll, la qualitat de vida... han esdevingut morralla indesitjable per a aquesta colla d'estúpids del tripartit municipal.

Sóc pessimista, perquè tampoc veig ni sento cap discurs potent i sòlid per retornar la ciutat perduda als seus ciutadans i redreçar el seu rumb.