La ciutat perduda (III)

L'agost toca la fi i s'esmuny entre els nostres dits com un sospir. L'agost és la ciutat estranya, desconeguda. L'agost és l'absència de la ciutat. L'agost és la ciutat d'absències. Des del balcó d'aquests dies pregoners de retorns la ciutat reprèn una quotidianitat salvatge que ha abandonat sense voler-ho durant unes setmanes. He vist aquest agost intrascendent que ens oferia una ciutat asimètrica, amb barris i places buïdes, solitàries, desitjoses, i un centre i barris marítims populosos, plens de gent i de soroll.

He travessat a peu la ciutat des de la plaça Lesseps fins la Barceloneta, relliscant pels carrers dels diferents barris com una ombra, absent de la seva realitat, observant simplement el seu pols. M'ha ofert carrers i places semibuits, silenciosos, tranquils. Botigues tancades i tràfec cadenciós, silent. L'esperit de la ciutat que fou planava i abocava les façanes esgrafiades, el veïnatge, el tracte afable dels cambrers a les terrasses, la conversa de veïns al recer d'ombres i una intensitat de ciutat insòlita la resta de l'any.

En arribar a la Plaça Urquinaona el tràfec humà i motoritzat s'ha fet més intens, i la plaça de la catedral esdevenia una frontera entre la ciutat de sempre i la ciutat dels turistes, que tot ho omplien. Tanmateix el capvespres s'ha mostrat benevolent i ens ha obsequiat amb una fresca i un silenci també insòlits per a aquests paratges de fotografia obligada, d'estàtues humanes, de fonambulistes de la vida i l'espectacle de carrer, dels músics espantosos vora les terrasses i d'aquesta humanitat viatgera que de tot se sorprèn i admira sense saber de res ni perquè.

Més avall els carrers s'han econgit davant una marea humana que els envaïa i establia un nou domini, una nova colonització, una nova frontera respecte la ciutat perduda, que ignoren. Tocant el mar la ciutat es fon, perd el seu noble nom i es converteix en un objecte de souvenir de sol i platja, només habitat per passavolants de banyador i xancleta, també descalços, i agressives columnes de cicloturistes travessant els passejos o d'skaters filmant-se aprofitant qualsevol element del mobiliari urbà.

La Barceloneta s'ha fet fonadissa en aquest eixam humà lloretitzat. Les terrasses dels tinglados han esdevingut terrasses de negocis de pakis que criden sense cap gràcia els vianants perquè s'asseguin a prendre-hi alguna cosa, quasi per obligació.

La fugida de la ciutat de sempre és palesa en els locals de sempre tancats per aquestes dates. Abans no ho feien, però ara és inútil resistir-se a l'absurd. No té cap sentit ser en la ciutat que no és.

Fins i tot, enguany, n'ha fugit l'alcalde, expulsat pels seus, per la seva secta. Des que es va poder votar, la secta ha governat la ciutat, i, després d'encerts i injecció d'il·lusió, van convertir el somni dels ideals de la ciutat perduda en una ciutat perduda per a sempre, en una ciutat desdibuixada, buida, ombra, absurda, desgovernada i absent de la seva pròpia història i ciutadans. Una ciutat sense rumb entregada a la cobdícia del rècord turístic i el vampirisme.

He pujat les escales del pis que deixaré en breu. Just en aquest moment que les platges s'han buidat i la marxa nocturna no s'ha engegat... la ciutat reté un instant d'intensitat urbana bellíssima. He recordat els carrers i les ciutats que no esperen grans coses, ciutats de silenci on les tardes reposen... i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes.

La ciutat perduda. Com els prestatges buits del meu pis que esperen la mudança.