Elies115: Mireu-me els ulls!

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible

Fa ja alguns mesos, quan es va plantejar quina seria la batalla entre els diferents candidats a les eleccions de la tardor, que vaig escriure un post dissortadament vaticinador del que acabaria passant i està passant.

Després de la fatídica i irresponsable aventura del tripartit, quan es va saber que en José Montilla seria el candidat del PSOE-PSC, vaig escriure que les eleccions del proper 1 de novembre serien una lluita terrible entre la catalanitat i l'espanyolitat, entre Catalunya i Espanya. I vaig pronosticar quines serien les aliances finals d'aquesta batalla: la sol•litud del nacionalisme convergent contra l'aliança indigna del tripartit, de l'antic i del futur. Perquè si una cosa estava clara llavors per qui no es volgués enganyar, i a pocs dies de les eleccions ja és totalment transparent, és que les forces del tripartit reeditaran aquest govern pervers excepte que l'aritmètica parlamentària, el poble de Catalunya, els ho acabi impedint. I això només ho pot impedir Mas i CiU.

Sincerament, això és el que desitjo i en això confio. No he votat mai Convergència i Unió, però ara ho faré. I tot i desitjar no haver-ho de fer més, perquè no defensen el país que somio, ara ho faré amb el convenciment de que és el vot millor per al meu país, i que hi estic, per patriotisme, obligat. El projecte i les polítiques de CiU no són les meves. Però el que està clar és que el país del tripartit tampoc no és el meu. El país de Montilla, Espanya, no és el meu. I una Generalitat de Catalunya presidida per un espanyolista, amb el recolzament d’un independentisme retòric i els ecosocialistes, tampoc no és el meu govern, si se'n pot dir govern

Vull somiar el demà
Sense la nosa ni el pes
D’un vent caduc
Que entela els ulls
I els lleva força i delit per lluitar

Crec i he lluitat des de sempre per una Catalunya lliure. I em dol enórmement que tants anys i tantes lluites s'aboquin pel retòrico-independentisme al sac de l'espanyolisme més ranci que representen Montilla i el PSOE-PSC.

Ara és un moment especial d’aquests en què cal compartir la trinxera amb gent que no pensa com tu, però que està en la mateixa guerra, la defensa de la catalanitat davant l'espanyolisme. Com el 1714, quan els diferents gremis lluitaven baluard per baluard en la defensa de Barcelona i les llibertats de Catalunya, com el 1938, quan catòlics catalanistes i faieros compartien trinxera a la Batalla de l'Ebre per evitar la derrota davant el feixisme que amenaçava anorrear el país i les llibertats. L'1 de novembre ens planteja novament la necessitat de sumar esforços per guanyar la guerra. Després ja cadascú defensarà el seu model de país, el país que volem. Però primer cal que hi hagi país. I un nou govern tripartit és el no-país, la humiliació i la derrota nacional a les nostres pròpies mans. Lliurar les nostres depauperades institucions a l'enemic amb els nostres propis vots, amb plena consciència.

Mas i Convergència i Unió representen en aquests moments, i sento la ferida en dir-ho, l'única esperança del nacionalisme català, de molts dels que somiem amb una terra lliure, amb el país pròsper, just i en llibertat pel que tants patriotes catalans han combatut al llarg dels segles.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
Ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
Que creure i esperar la nova arquitectura
Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Montilla i el tripartit representen la desfeta nacional, la rendició incondicional al govern espanyol i el PSOE, la conversió d'una nació que resisteix i vol ser en una regió que s'humilia.

Serem només si el coratge
Ens fa anar més lluny d’aquí

Per ser cal tenir voluntat de ser. I ara més que mai ens cal, sobretot, voluntat de ser. Salvem primer la voluntat de ser, la voluntat nacional, i després que cadascú defensi com ha de ser aquest país, la nostra nació. Però el dia 1 de novembre cal, de totes totes, evitar que els nostres vots legitimin la nostra liquidació, esdevinguin un trist, covard, epíleg nacional.

Vull ser, per damunt de tot vull ser. No s’hi valen partidismes, ni estratègies miops, ni frivolitats. O demostrem que volem ser o deixem de ser. No hi ha zones grises, ni ningú pot crear-les per refugiar-s’hi.

Per això votaré per primera vegada CiU i confio en una victòria de n'Artur Mas que faci impossible un nou tripartit. L'endemà, salvat el país, demostrat un cop més que volem ser, respirarem, i possiblement comenci a criticar, sense prejudicis, les polítiques de CiU, que ja sé que no m'agradaran. Però com a patriota em sentiré orgullós d'haver estat on calia quan més falta feia, sense amagar-me, sense cap por del “què diran”.

Però també em sentiré generacionalment orgullós. Crec que mai fins ara la meva generació no havia hagut de fer front a un desafiament semblant, i quan aixeco el cap veig que majoritàriament som on hem de ser. Una generació desacomplexada, alliberada de prejudicis, amb voluntat de ser i de victòria, sense testimonialismes ni marginalismes, una generació de patriotes per guanyar la llibertat, el gran repte. La generació Catalunya.