y construyó castillos en el aire...

Segons sembla el consell de ministres del govern espanyol ha aprovat avui la cessió a la ciutat de Barcelona del castell de Montjuic... amb condicions. De vegades sembla que els catalans siguem un poble de somiadors, que existim com a poble perquè hem estat i sempre hem volgut ser, de vegades sense saber com ni cap a on... I tot sovint sense que els nostres enemics sapiguessin d'on ens venia la força per resistir, què ho feia possible. I en aquest punt sempre ens omplen d’afalacs per intentar explicar-se el seu odi irracional, des de ser uns fenicis, uns mercaders, uns antipàtics, uns avariciosos, uns "agarraos", uns “muy suyos” a ser, fins i tot uns somiatruites. En el fons és igual com siguem. El problema és que existim.

I perquè existim el que no entenen és que les truites que somiàvem i somiem són la llibertat. Somiem truites, però és un orgull pertànyer a un poble que ha sapigut mantenir la seva identitat davant tanta adversitat, que ha estimat tant la seva llengua com per mantenir-la durant segles de persecució, que ha professat una fe tan noble en la intel·ligència, en l'art, en el pacte, en la integració, en la cultura... i que alhora tant sovint ha sapigut lluitar fins a la mort, fins a l’extenuació, per la seva llibertat, pels seus drets, pel nostre futur.

N'hi ha, crec que cada dia més, que esperem viure el dia que els nostres somnis es facin realitat. I que visquem en el país lliure, just i cult que durant tants i tants anys hem somiat.

N'hi ha, però, que d'això en diuen "construir castillos en el aire", i són com nosaltres. En una altra llengua, però com nosaltres.

I n'hi ha que dels castells en fan fortaleses per bombardejar aquests somnis. Això ha estat sempre Montjuïc. Un castell únic en el món perquè no està fet per defensar res, ni tan sols la ciutat que té als seus peus, sinó per atacar-la, per bombardejar-la, per reprimir els seus somnis.

Avui el ministre de Defensa espanyol Bono, propietari del castell i dels exèrcits que l’han fet servir durant tants anys, enlloc de fer un acte de contricció i de demanar excuses per totes les vegades que aquesta fortalesa infame ha servit per destruir els somnis i la vida dels ciutadans de Barcelona i dels catalans, s'ha permès la indignitat de xulejar-nos, de vacilar-nos, d'exhibir la seva grolleria i incomprensió feixistoide.

Qui pot, des d'un sentiment democràtic, negar a la ciutat el que és seu, no només les maleïdes pedres i metres quadrats d'aquest castell, sinó la dignitat i l'homenatge que mereixen tots els ciutadans massacrats pels seus canons, empresonats entre els seus murs i afusellats en els seus fossars...? Tanta és la por que ens tenen o la humiliació que encara ens volen infringir per posar condicions a una devolució que hauria de ser un acte de reparació, millor dit, de justícia, com la tornada dels papers espoliats pel franquisme i custodiats en la infàmia a Salamanca?

Cal encara recordar que en un fossar del castell va ser afusellat el president de Catalunya, Lluís Companys, únic president assassinat pel feixisme europeu?
Si algú dels que manen al nostre país i a la nostra ciutat m’escoltés li diria que no volem que ens cedeixin el castell.

Volem i exigim una reparació històrica, un acte de contricció, un reconeixement del dolor infringit, sempre injustament, des d’aquest castell, un gest democràtic de respecte a un país, a una ciutat, als milers de persones represaliades en aquest castell i en aquesta muntanya i al president democràtic de Catalunya afusellat al trenc d’alba del 15 d’octubre de 1940 al glacis del castell, al fossar de Santa Eulàlia (“descalçar-se per morir trepitjant a peu nu la terra catalana. I cridar, abans de la descàrrega dels fusells “Visca Catalunya”. Aquestes foren les seves darreres paraules”).

El meu avi, militar de la República, també era pres en aquells dies al castell de Montjuic, hi va ser tres llargs anys. Havia estat capità en l’exèrcit de la República. Hi ha mals que no podran oblidar-se mai. Però com a mínim ens hem d’exigir la dignitat democràtica i nacional de no admetre més humiliacions i d’exigir una reparació i un reconeixement del dolor que aquest castell ha causat i posar-lo, sense condicions, finalment, als peus de la ciutat perquè en fem el que creguem més oportú. Ni cessions ni condicions.