Chelsea vs FC Barcelona

Magnífica nit futbolera! El Barça ha guanyat al Chelsea de Mourinho al seu propi camp . És només el primer assalt de l'eliminatòria, però té el gust de les grans victòries i de l'èpica de les competicions continentals. Ara falta la tornada, el dia 7 de març. I ho tenim molt bé perquè ho estem fent molt bé.

El repte del Barça d'enguany és la Champions, que és la competeció gran, la que compta, la que es recompta al final de tot...

El nostre país sempre ha mirat a Europa com una taula de salvació. Quan aquí era la fosca Europa era la llum, quan aquí no podíem aconseguir la llibertat, Europa s'apareixia com un heroi, un paladí de la llibertat, i quan a la fi la real-politik ens va estabellar contra la vorera vam pensar en el poder alliberador d'Europa per alliberar-nos del poder asfixiant que Espanya exerceix sobre nosaltres. I al cap i a la fi, comptat i debatut... res. Manen els que manen i som el que som.

Però en el futbol és diferent. Des de la mítica final de Basilea les competicions europees han estat per al Barça, per a l'afició i per al país un aparador brillant de la nostra fortalesa i de la nostra ambició. No hi ha ni hi pot haver un sol aficionat al futbol a Europa que en sentir el nom del Barça no senti respecte i no hi vegi una bandera amb quatre barres vermelles sobre fons groc que exhibeix, arreu, la seva afició. I a més a més, si parlem en plan professsional i només esportiu, quina insignificància de les competicions estatals davant la Champions League! Per tant si parlem de futbol de debò hem de parlar d'Europa i hem de parlar de la Champions. I aquí el Barça, el nostre club, hi té un lloc preferent, d'honor, que disfrutem com mai.

D'acord, queda la tornada de l'eliminatòria amb el Chelsea, però el partit i el resultat d'avui 22 de febrer és de les coses que s'han de saber disfrutar i paladejar. Som una afició de vegades excessivament acomplexada i perepunyetes. El partit d'avui ha estat gran i el resultat, espectacular. El partit de tornada al Camp Nou serà a un estadi en festa major, una olla a pressió amb una comunió extraordinària amb l'equip.

Aquest equip té escrit al seu ADN que ha de fer grans coses i ha de marcar una època, i tots hem de saber estar a l'alçada.No tinc cap dubte de qui és el "responsable" d'aquest bon moment del Club, del FC Barcelona. Té noms i cognoms i té equip, és en Joan Laporta i és la seva Junta Directiva i el seu equip tècnic. Després de la infame i degradant presidència del sr. Juan Gaspart (obvio referir-me a l'etapa Nuñez), el triomf de la candidatura d'en Joan Laporta ha estat providencial, una autèntica bendició per a tots els barcelonistes i per a tot el país. I el que s'endevinava com un fet històric, quasi bíblic (pel que fa al salvador), ha esdevingut una realitat que poc a poc ofereix els seus fruits més saborosos (sorry Carner, per fer servir en aquest context el deliciós títol del teu poemari). Que així siga durant molt de temps.

I, tanmateix, no es fa història si no es triomfa, i aquest equip i aquest moment només entrarà a la història, per més bé que s'estiguin fent les coses, si guanyem la Champions.

I ara un retret tant important com dolorós:

Estic escrivint aquesta nova història al blog perquè no estic a Londres. I no estic a Londres perquè per primera vegada en molts anys de passió blaugrana el club no ha venut ni una sola entrada a la nostra penya. És un fet tan històric com la victòria del Barça al Chelsea de Mourinho. I dol. Fa molt mal. Que socis i una penya que hem seguit al Barça pel dret i pel revès, aquí i allà, en la victòria i en la derrota, sempre amb orgull i sempre am fidelitat... de sobte ens trobem que no podem seguir i animar el club perquè no se'ns ha donat NI UNA SOLA de les entrades demanades... És un fet inèdit. Ni tan sols una excusa o una disculpa... res.

No ens havia passat mai. Mai ningú de la nostra penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, s'havia vist impossibilitat de seguir i animar l'equip senzillament perquè no se'ls hi ha facilitat cap entrada. Sense ànim de recompte ara mateix em venen al cap els desplaçaments -només europeus, els estatals serien incomptables- Berna, Rotterdam, Londres, Sevilla, Atenes, Mònaco, París, Eindhoven, Glasgow... què sé jo, són tants anys seguint el club i animant l'equip...

Havent-les demanat quan tocava i essent una de les penyes i socis que més activament hem participat en la defensa de la catalanitat del club i en donar suport als equips de bàsquet i de futbol des de temps immemorials... avui és un dia triomfant amb un regust dolorós per no poder estar al mateix Londres, tal i com hi érem l'any passat.

I, per favor, deixem de ser un país de pandereta. La ràdio nacional de Catalunya no està per organitzar desplaçaments d'aficionats del Barça a Londres, és una ràdio pública que el que ha de fer és informar. Ja estem les penyes per organitzar-nos a donar suport al club. Que cadascú ocupi el seu lloc i faci la seva feina.