El clan dels calabresos

Si en el seu moment va ser prou significativa l’expressió “clan de l’avellana” per definir aquell sector d’ERC dels carods, benachs, bargallós, identificats per l’origen territorial d’aquells antics líders, en aquests moments l’expressió que està fent furor és la de “clan dels calabresos”, per definir el sector Puigcercós, que ha fet de la Seu Nacional d’ERC, al c/Calàbria, el seu bastió des d’on exerceixen sense cap mena de control el seu poder.

Però “el clan dels calabresos” no només es defeneix per aquesta referència física, sinó per les seves pràctiques, males pràctiques per ser precisos, també conegudes com a “calabreses”.

N’hi ha un munt. Avui intentarem destriar-ne unes quantes (totes seria llarguíssim).

Una prèvia: és legítima qualsevol opció de les que es presenten a ERC. Fins i tot és legítima l'opció del Puigcercós. El que no és legítim és, per una banda l'engany massiu de fer veure que no es té cap responsabilitat amb l'estratègia seguida, quan ell és EL MÀXIM responsable, i d'una altra banda, els mitjans que fan servir per guanyar el congrés. Són ilegítims, i sobre ells planarà inevitablement la permanent sospita de la tupinada. Desarticulant els mecanismes de garantia del partit, és inevitable pensar això.

Una introducció al caràcter calabrès i la seva ideologia:
- Són els ideolègs del primer i segon tripartit. Sense cap mena de dubte. Joan Puigcercós i José Montilla comparteixen un mateix diagnòstic del país, una mateixa visió de l’estratègia a seguir i un convenciment absolut que junts poden controlar el país.

- La renúncia a l’eix nacional. En paraules d’un destacat membre d’aquest corrent, l’important per al nostre país és no perdre el tren de la lluita de classes. Aquesta frase resumeix el seu pensament troglodita. I explica la inducció i intoxicació als membres de les JERC, que han desvirtuat totalment l’ideari del partit fundat per Macià, associant-hi, a totes hores, allò de “socialisme”, a un independència cada cop més testimonial.

- La negació de l’evidència. Per als calabresos l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents. En tot cas, si són dolents, és perquè no s’han explicat prou bé i per culpa del Carod (boc expiatori de tots els seus fracassos). Això, és clar, que pugui parlar-se de fracàs, atès que sempre tenen a mà enquestes que demostren que hi ha algun castellanoparlant d’esquerres que els ha acabat votant (evidentment no importa que més de 350.000 votants ho hagin deixat de fer)

- La covardia com a pràctica política. Abans de donar la cara, val la pena amagar-se en jugades conspiratives. Abans de cremar-se, fugir. L’exemple últim el trobem en l’escandalosa fugida del govern del sr. Puigcercós. No dimiteix per assumir cap mena de responsabilitat. Es caga a sobre davant la possibilitat de perdre el congrés i de “cremar-se” en un govern que ell mateix ha creat però ja dona per amortitzat.

- El control dels aparells és clau per a la seva supervivència. Han teixit una indescriptible xarxa clientelar que és el suport del seu poder.

- Imposar la “llei de silenci”. Ni mú. Qui se’n vagi de la llengua, qui denunciï alguna de les seves pràctiques passa a engreixar la llista dels cadàvers polítics.

Com preparen el congrés els calabresos?
Evidentment, i d’acord al seu caràcter, un congrés els calabresos el preparen vulnerant qualsevol normativa interna, exercint despòticament el seu poder, creant una desigualtat brutal entre les condicions dels candidats i eliminant qualsevol garantia de transparència i netedat.

Pas 1: S’elimina qualsevol mena de garantia. El primer que cal fer és passar-se per l’entrecuix les resolucions d’aquesta comissió. Violat el paper de la comissió de garanties, buïdada fàcticament de qualsevol mena d’incidència, el procés es planteja absolutament mancat de garanties. Per a què en volen, els calabresos, de garanties, si controlen l’aparell. Seria estúpid per la seva banda.

Pas 2: Es denega l’accés al cens. Un cens que ells fan servir amb tots els seus elements d’informació: militants, pobles, seccions, telèfons, adreces. Disposar d’aquesta informació de la que p.ex. no disposa Rcat els permet ser actius en la captura de suports, mentre els altres han d’esperar a què la gent acudeixi als seus actes. Llavors, per guanyar-se la claca pròpia es diu que com que ERC està infiltrada de policies, un d’aquests policies es podria presentar i li haurien de donar el cens. De manera que ja el custodien ells, i tots tan amics.

Pas 3: S’inventa la cosa del vot per correu, que la Comissió de Garanties havia rebutjat radicalment perquè no reunia les més mínimes condicions de transparència. Segons alguns càlculs aquesta opacitat, unida al control de l’aparell els podria permetre disposar de més de 500 vots. És difícil de predir, però en absència de cap mena de transparència, aquest és el seu joc. Posar el cens que només tenen ells al servei del vot per correu. Algú se sap els noms i cognoms de tots els militants, si estan al corrent de pagament, si estan vius, etc.? Yo me lo guiso, yo me lo como… i a jugar amb avantatge.

Pas 4: Es posa l’aparell del partit a treballar per la candidatura. Primer, està clar, amb aquesta indecent dimissió d'en Puigcercós per posar-se al capdavant de l'aparell del partit i controlar-lo als efectes que treballi per la seva candidatura. Aquesta mateixa setmana em confirmàven que alliberats d’Osona es dediquen a trucar els militants perquè signin a favor del Puigcercós. Uns alliberats que paguen entre tots els militants.

Pas 5: Es posen els mecanismes de colocació de què disposa el partit, que ja són molts (govern, diputacions, ajuntaments…) al servei de la candidatura. Ja se sap, oi, com has entrat a treballar aquí? No voldràs veure perillar aquesta situació? Doncs ja saps el que et toca. O és que no hi ha moviments amunt i avall de les conselleries amb missatges a treballadors, funcionaris o directius “perquè signin”? En total, aquest paper d’ocupador els permet disposar d’aproximadament uns 1.000 suports (i amb la incògnita de l’abast del factor familiar). És evident que Rcat, p.ex. no té ningú treballant en aquestes condicions, per tant, posem un 1.000 a zero també d’entrada. Bé, i a més a més des del govern també es tenen altres mecanismes de pressió.

Pas 6: Es demana ajut al primo zumosol, a l’amic Montilla, per tal que els mitjans sobre els que tenen influència actuïn en conseqüència als interessos mutus.

Aquest és el panorama, senyores i senyors. Caldria afegir l’habilitat sorprenent que han tingut els calabresos per generar dos efectes:

Per una banda, la demonització d’en Carod. No perquè l’home s’hagi de salvar de la falla, que no. N’és igualment responsable, de la situació, i està absolutament amortitzat. No, em refereixo a aquesta habilitat per fer creure a alguns que ara arriben ells, els del Puigcercós, i que no tenen res a veure amb el que ha passat fins ara, i que… ara ja veuran. Bé, la puerilitat d’aquesta argumentació i sentit polític és ofensiva. Insisteixo: Puigcercós i els seus, els calabresos, són els directament responsables d’aquesta situació: de l’estratègia, de la manera de fer, de les aliances, del bandejament de l’eix nacional i de la realitat del partit. Això és així. Han controlat els pactes. Han controlat l’aparell. I fins i tot ara sembla que controlin algunes ments per fer veure que no hi tenen res a veure, com si comencessin de zero. Quan ja fa més de 12 anys que exerceixen implacablment el poder.

Per una altra banda fer emergir Esquerra Independentista per dividir el posicionament crític amb la seva direcció. Des d’aquest origen tan fosc i mai desmentit, EI ha tingut un paper trascendental per assegurar evitar que persones crítiques amb Puigcercós se sumin a l’única candidatura renovadora real que hi ha en aquests moments, la de Reagrupament, Joan Carretero i Rut Carandell.

Aquesta és la situació. Cap dubte. Ni un. Reagrupament és l’única candidatura renovadora, i que té la missió, no només de redreçar l’estratègia del partit, sinó de regenerar-lo d’aquestes pràctiques calabreses, que han convertit el partit en una pràctica quasi sectària, cada cop més allunyada de la societat, del país, dels possibles votants, dels independentistes.