Aquests dies he rebut algunes trucades d’amics i amigues que militen a ERC que totes, si fa o no fa, han començat així “Vull que sàpigues que em veuré obligat a signar pel Puigcercós… però no els votaré”.
Després m’expliquen la pressió insostenible a què estan sotmesos per donar-hi suport, i la situació tan complicada en què es quedarien laboralment si no ho fessin. Jo els hi dic que fan bé, que no és exigible un altre comportament, ateses les circumstàncies, però que m’alegro de la confiança que em tenen en dir-m’ho i que confio que poguem canviar les coses.
Perquè és clar, aquestes trucades són la clara evidència de perquè ERC necessita urgentment una renovació a fons, una renovació que, evidentment només pot venir de la mà d’en Carretero i la gent de Reagrupament.
Però evidencien més coses.
Puigcercós serà qui més signatures recollirà. Però això no voldrà dir res. Ells ho vendran com una demostració de força, però serà únicament la mostra de la seva feblesa, en la mesura que tothom sap o sabrà de quina manera coercitiva s’ha recollit bona part d’aquests suports
Evidencia també la crisi del sistema clientelar teixit per la direcció d’ERC. Una crisi especialment complicada de digerir per bona part de la militància, a la que els provoca un xoc moral aquesta maquinària on es confonen l’aparell del partit, les estructures de govern, la prestació de serveis al govern i el paper com a militants. Aquesta mateixa pressió n’està generant una altra de “revolta silenciosa”. Hi ha per tant, en aquest procés un importantíssim vot ocult, una opinió silenciosa que confia poder-se manifestar lliurement en el vot secret de l’elecció del 7 de juny.
I el nul respecte de Puigcercós i els seus per la legalitat del partit que representen els estatuts i el nul respecte, també, als organismes de garantia que aquests mateixos estatuts preveuen de cara a garantir el correcte funcionament del partit. Només així s’explica la introducció del requisit del 5% per poder-se presentar a les eleccions, així com el procediment de vot per correu que es va aprovar.
Totes dues coses estan, o semblen estar, al servei exclusiu de l’aparell del partit i per afavorir les possibilitats de manipulació de la voluntat dels militants. Introduir criteris que no contemplen els estatuts no és legal, és inconcebible. I ignorar les resolucions de la Comissió de Garanties no fa més que confirmar que estem davant d’un procés sense garanties.
L’exigència de signatures, i la impossibilitat de signar per més d’una candidatura és un acord no estatutari que instal·la els militants d’ERC crítics amb la direcció en el territori de la por. La por evident a les represàlies. La por evident a l’exili interior si l’opció per la que han signat no surt vencedora del congrés. I això és una molt mala manera de fer front a aquest transcendental congrés i elecció. Està clar que això de signar més d'un cop no és el més normal, però menys normal és aquesta sensació de signar la pròpia sentència que tenen molts militants. Però és clar, suposo que ningú no dubtarà que aquestes llistes i els seus signants tindran el caràcter de llistes negres en el cas que guanyi en Puigcercós. Eliminats fàcticament els sistemes de garanties del partit, instal·lats en la vulneració permanent dels estatuts, no hi ha ningú que no pugui témer, amb raó, que el seu legítim posicionament no tindrà una lectura convencional, sinó que d’alguna manera està signant, amb cada suport, la seva sentència, una sentència en blanc.
D’altra banda, la introducció del vot per correu en aquest context de confusió nauseabunda de candidat oficialista, aparell del partit i ressorts del govern és una eina absolutament opaca que habilita qualsevol possibilitat de frau. És pràcticament impossible de saber quina gestió faran d’aquesta possibilitat, que no preveu en cap cas una seqüència pública i fefaent d’identificació de persona, militant i vot. La comissió de garanties va establir, amb bon criteri, que aquesta no identificació no garantia un procés transparent i no fraudulent, i per tant s’hi pronunciava en contra. La descoberta de la possible trampa no ha impedit els seus impulsors de tirar-la endavant, fins i tot amb aquest sever pronunciament en contra de la comissió de garanties. Quin interès hi poden tenir, per tant? Pensa malament i encertaràs.
El vull que sàpigues d’aquests amics i amigues que m’han trucat és un vull que sàpigues que m’avergonyeix el que està passant i no em sento prou fort per dir-los-hi, però que confio que el 7 de maig tots els militants els hi poguem dir. És així. I ho entenc. En aquest territori al marge de la legalitat i absent de qualsevol garantia en què s’ha convertit el congrés d’ERC, qualsevol cosa és possible.
Per això cal denunciar aquestes pràctiques i per això cal continuar empenyent per la renovació. Cal continuar empenyent perquè el missatge d’honestedat, coherència i transparència que representa Joan Carretero i la gent de Reagrupament arribi fins l’últim militant del país i desvetlli les seves consciències.
Després m’expliquen la pressió insostenible a què estan sotmesos per donar-hi suport, i la situació tan complicada en què es quedarien laboralment si no ho fessin. Jo els hi dic que fan bé, que no és exigible un altre comportament, ateses les circumstàncies, però que m’alegro de la confiança que em tenen en dir-m’ho i que confio que poguem canviar les coses.
Perquè és clar, aquestes trucades són la clara evidència de perquè ERC necessita urgentment una renovació a fons, una renovació que, evidentment només pot venir de la mà d’en Carretero i la gent de Reagrupament.
Però evidencien més coses.
Puigcercós serà qui més signatures recollirà. Però això no voldrà dir res. Ells ho vendran com una demostració de força, però serà únicament la mostra de la seva feblesa, en la mesura que tothom sap o sabrà de quina manera coercitiva s’ha recollit bona part d’aquests suports
Evidencia també la crisi del sistema clientelar teixit per la direcció d’ERC. Una crisi especialment complicada de digerir per bona part de la militància, a la que els provoca un xoc moral aquesta maquinària on es confonen l’aparell del partit, les estructures de govern, la prestació de serveis al govern i el paper com a militants. Aquesta mateixa pressió n’està generant una altra de “revolta silenciosa”. Hi ha per tant, en aquest procés un importantíssim vot ocult, una opinió silenciosa que confia poder-se manifestar lliurement en el vot secret de l’elecció del 7 de juny.
I el nul respecte de Puigcercós i els seus per la legalitat del partit que representen els estatuts i el nul respecte, també, als organismes de garantia que aquests mateixos estatuts preveuen de cara a garantir el correcte funcionament del partit. Només així s’explica la introducció del requisit del 5% per poder-se presentar a les eleccions, així com el procediment de vot per correu que es va aprovar.
Totes dues coses estan, o semblen estar, al servei exclusiu de l’aparell del partit i per afavorir les possibilitats de manipulació de la voluntat dels militants. Introduir criteris que no contemplen els estatuts no és legal, és inconcebible. I ignorar les resolucions de la Comissió de Garanties no fa més que confirmar que estem davant d’un procés sense garanties.
L’exigència de signatures, i la impossibilitat de signar per més d’una candidatura és un acord no estatutari que instal·la els militants d’ERC crítics amb la direcció en el territori de la por. La por evident a les represàlies. La por evident a l’exili interior si l’opció per la que han signat no surt vencedora del congrés. I això és una molt mala manera de fer front a aquest transcendental congrés i elecció. Està clar que això de signar més d'un cop no és el més normal, però menys normal és aquesta sensació de signar la pròpia sentència que tenen molts militants. Però és clar, suposo que ningú no dubtarà que aquestes llistes i els seus signants tindran el caràcter de llistes negres en el cas que guanyi en Puigcercós. Eliminats fàcticament els sistemes de garanties del partit, instal·lats en la vulneració permanent dels estatuts, no hi ha ningú que no pugui témer, amb raó, que el seu legítim posicionament no tindrà una lectura convencional, sinó que d’alguna manera està signant, amb cada suport, la seva sentència, una sentència en blanc.
D’altra banda, la introducció del vot per correu en aquest context de confusió nauseabunda de candidat oficialista, aparell del partit i ressorts del govern és una eina absolutament opaca que habilita qualsevol possibilitat de frau. És pràcticament impossible de saber quina gestió faran d’aquesta possibilitat, que no preveu en cap cas una seqüència pública i fefaent d’identificació de persona, militant i vot. La comissió de garanties va establir, amb bon criteri, que aquesta no identificació no garantia un procés transparent i no fraudulent, i per tant s’hi pronunciava en contra. La descoberta de la possible trampa no ha impedit els seus impulsors de tirar-la endavant, fins i tot amb aquest sever pronunciament en contra de la comissió de garanties. Quin interès hi poden tenir, per tant? Pensa malament i encertaràs.
El vull que sàpigues d’aquests amics i amigues que m’han trucat és un vull que sàpigues que m’avergonyeix el que està passant i no em sento prou fort per dir-los-hi, però que confio que el 7 de maig tots els militants els hi poguem dir. És així. I ho entenc. En aquest territori al marge de la legalitat i absent de qualsevol garantia en què s’ha convertit el congrés d’ERC, qualsevol cosa és possible.
Per això cal denunciar aquestes pràctiques i per això cal continuar empenyent per la renovació. Cal continuar empenyent perquè el missatge d’honestedat, coherència i transparència que representa Joan Carretero i la gent de Reagrupament arribi fins l’últim militant del país i desvetlli les seves consciències.
15 comentaris:
Albert,
Quanta mentida i quanta poca vergonya.
Mentides?
No és cert que la comissió de garanties va dir que no hi havia prou garanties per fer el vot per correu?
No és cert que hi ha por de l'ús que es pugui fer de les llistes de signatures?
T'atreveixes a dir que no s'està pressionant a la gent que treballa a la Generalitat perquè signin?
No és cert que el vot per correu i el 5% de signatures no ho contemplen els estatuts? No saps que un reglament no pot anar en contra del que preveu la norma superior?
On estan les mentides? On està la poca vergonya?
Elies, gràcies per fer-ho públic.
Espero, però, que els militants siguin valents... si les pràctiqes i estil d'en Puigcercós s'acaben imposant, ERC "morirà", almenys temporalment.
Tornaràn temps de 2 0 3 escons al Parlament, els suficients per poder mantenir el seu sou (i el d'en Vendrell i l d'en Ridao i els funcionaris fidels, o venuts, que mantindràn el càrrec si poden, i els deixen, seguir sent una crossa, petita ja, del PSOE-PSC...).
I passats uns quants anys més, finalment la militància que resti, rectificarà la seva desició suicida i els farà fora per donar la direcció a qui pogui resucitar el mort...
... I passats uns quants anys més, ERC recuperarà terreny, força de tenacitat i convicció, i tornarà a nivells similars als de fa 5 anys i, si el país encara existeix com a tal, podrem tornar a sommiar que la llibertat nacional és possible...
Passaràn els militants pel camí de la por d'en Puigcercós o faràn el cor fort i donaràn el poder a la gent que pot redreçar el camí?
Espero, pel bé de tots, que estiguin a l'alçada i decideixin no llençar 15 o 20 anys més.
Espero que la militància faci confiança a la gent d'en Carretero.
Espero, i empenyo, per a que la militància doni el cop de timo definitiu que el país li reclama.
RENOVEM ERC. ARA PODEM.
Salut company!!!
Benvolgut Elies,
Gran post.
No descartis, que com ja va passar amb les missives de Vendrell, les pressions surtin a la llum pública. Segons m' han dit hi van i molt forts...més d' un està molt emprenyat.
Voldria recordar a l' Albert del comentari primer, que va ser l' actual direcció qui va dir fa poques setmanes que el procés seria net i consensuat...doncs mira, contra el criteri de la Comissió de Garanties i 60-40% al Consell...gran consens.
També et voldria recordar que va ser l' actual direcció qui abans del Congres de Lleida de fa quatre anys, va voler acabar amb l' assemblearisme, per convertir ERC en un partit de delegats...proposta que va ser tombada per la militància. no és pas per l' actual direcció que som assemblearis.
D' aquell Congrés Nacional, en van sortir els estatuts vigents, on enlloc es parla ni de signatures mínimes, ni de vots per correu.
Si com jo, ets militant d' ERC, t' hauria de preocupar i força que la direcció conculqués el que hem aprovat...i que potenciï dubtes de possibilitats reals de tupinada.
Jo ja tinc ganes que m' enviïn algú a buscar-me per donar suport a Puigcercós, en tinc ganes per veure si reagrupo l' emisari.
Renovem ERC, ara podem.
Cesc.
Elies,
Ja saps que no soc dins d'aquest embolic, però el meu màxim suport per tal que ERC acabi sent el gran partit que ajudi a aconseguir la independència de Catalunya. I sé que allà on posis l'esforç és on està la millor opció.
Benvolgut Elies,
Certament, fa impressió, i dona preocupació, el martingalisme d'en Puigcercos, Vendrell i demès corifeus. No vé de nou, tanmateix.
Però ara es pot carregar l'històric partit d'en Macià.
A més de totes les greus irregularitats que estan fent, cal recordar també la seva personal experiència en "colar" centenars de "suposats nous militants" a darrera hora. I si cal deixar rastre del pagament de les quotes, ja se sap, els fons del partit, de manera irregular, també es poden utilitzar.
Em va preocupar molt la sortida pública del fals - i totalitari, falangista, nazi- argument (alguns sicaris d'en Puigcercos ho han deixat anar directament i en blocs), després del Consell Nacional, de que si es portessin als tribunals de justícia recursos contra les decisions preses, allò seria "traïdoria" ("dur a tribunals espanyols, recursos contra la decisió sobirana del Consell Nacional"..). Es un argument totalitari, del feixisme, del nazisme, de l'stalinisme.
ERC es va , voluntàriament, acollir a les lleis vigents sobre partits democràtics, i no són lleis de l'estat sobirà de Catalunya, per cert.
La justicia , en una societat amb separació de poders, està per això. Per a fer complir les lleis, les normes, i permetre als ciutadans, grups, empreses, etc., afectats, recòrrer contra altres lleis, normes, o acords.
En les empreses, davant aquestes martingales per part d'algun conseller delegat tipus Puigcercós, es poden recòrrer als tribunals acords del Consell d'Administració, de la Junta d'Accionistes i del que faci falta.
O sia, que aquests arguments de jerkys totalitaris no progressin ni impressionin a ningú, perqué hi ha, obligadament, Comissió de Garanties, i va dictaminar el que va dictaminar (no al vot per correu, per exemple).
Recòrrer als tribunals, de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, València, Madrid o Brusseles, si calgues o tingués competència, seria un acte de búsqueda de justícia, de restabliment de la normalitat estatutària, vulnerada pels puigcerconians.
Per cert, i en Carod, amb el prestigi que li queda, perquè no diu el que ha de dir? Total, es president del partit encara. I té obligacions, més importants que els seus personals interesos.
I en Jordi Carbonell, tampoc piula?
Tanmateix, com molt bé dius, el boomerang pot produir-se entre la moltíssima gent de bona fer que hi ha entre les bases d'ERC.
Confiem que així sigui.
Bona nit,
Cordialment,
Andreu
Ja está be que aneu descobrint la llum. Una miqueta tard pel pais, però benvinguts.
Si tot aixó que passa a Esquerra: incompliment d'estatuts, presions a la militancia, denuncies de tupinada.... pases a altres partits, qué en diriau?.
Perque res d'aixó és nou, companys, o no recordeu com es va fer fora n'Hortala?.. i en Colom?.
De totes maneres, és trist que gent que diu que ha de signar per por no sigui capaç de veure que més enllà d'aquest partit vostra hi ha vida i que hi ha feinas més enllà de l'administració pública... Si no són capaços de dir: "no, no et signo, per què encara no he decidit per qui vull signar", per por a repressàlies en el lloc de treball, segur que tampoc no serveixen en excés per segons quines feinas, en quines l'objectiu principal és no sotmetres a la presió de molta gent... En definitiva, teniu un partit de covards i heu fet una administració d'inútils (que ja ho era molt abans)
Jo no sóc l'albert, l'albert és l'elies 115.
Anònim, no n'encertes ni una, ja ja ja!
Ni em dic, ni em diuen ni sóc cap "albert".
Tampoc sóc cap "alex".
En fi. Ja tens prous problemes, si et penses que en el que explico hi ha la més mínima cosa que no s'ajusti a la realitat.
Estic una mica d'acord amb l'anònim
que diu que és trist que hi hagi gent que no sigui capaç de dir NO. A la vida s'ha de ser una mica valent i arriscar. No es pot perdre la dignitat per una feina o per un càrrec. Cal estar disposat a defensar les idees encara que això suposi un risc a curt termini. És obvi que el més fàcil per tots i totes és no comprometre'ns per cap candidatura que no sigui la que a priori tingui les de guanyar (en aquest cas la del Puigcercós), però a mi em consta que hi ha gent amb càrrecs que està en candidatures crítiques. Aquesta gent em mereix un respecte enorme.
Si el vot és secret, crec que els militants que reben pressions no haurien de patir.
Garanties? Els que remenen les cireres a ERC són capaços de tot per mantenir la seva menjadora.
Totalment d'acord, elies. Són vomitives les pràctiques de la direcció sencera d'ERC (hi incloc en Carod, per omissió, o és que ell no va votar-hi a favor a l'executiva?). En Ranyer no és una opció real i està molt lligat a la direcció (no diguem el seu company de ticket). L'única opció digna per a ERC és Reagrupament.Cat.
De tota manera jo penso, com també diu algú, que RCat hauria de presentar el recurs als jutjats.
Jo tinc un amic que és interí a la Dipu de Barcelona i fins fa poc era de l'Esquerra independentista. Ara ja no n'és, perquè els sicaris de l'Oliveres (mà dreta del Putxi-Putxi)l'han amenaçat de fer-lo fora de la borsa d'interins si no modificava el seu vot al Consell nacional. Lamentablement, va haver de cedir a la pressió per no perdre la feina.
Quan aconseguirem que ERC sigui un partit de dret i no una barreja entre Sicília i Calàbria?
Cal dir que els del sector Carod, també fan pressió i força sobretot a l'entorn de Bcn on tenen mes força i també s'ha amenaçat amb fer fora gent de la feina això dit,explicat i confirmat amb un sms enviat des de un càrrec municipal on deia "com que no em fas cas ja parlara amb tu el teu jefe". Com podem confiar amb gent que a l'Executiva vota una cosa Carod Benach, Llançana, Portabella per dir alguns noms i al Consell nacional un altre, nomes va haver una abstenció el dia de l'Executiva i no va ser de cap d'ells. Molt greu i molt brut el 7 de juny cal canviar-ho ja!
Publica un comentari a l'entrada