I les que tinc són tan gastades... (El jorn dels miserables)

Ja ho sabeu... jo sí sóc carreterista, he he he. Per motius ben senzills: crec que representen clarament la renovació que ERC necessita i que la plantegen en el sentit que jo vull. Ja en tinc prou, amb això. Joan Carretero i la gent de Reagrupament, des que es van posar en marxa, han donat una autèntica lliçó de compromís, lleialtat, coherència i coratge. Ja en tinc prou amb això, per dipositar-hi la meva confiança i ajudar en el que pugui, que no serà gaire, perquè en el fons aquí qui decideix són els militants, i jo no en sóc, però en allò que pugui, ajudaré. Com ja he dit més d’un cop, ERC és important per al país, i perquè és important cal que la dirigeixi gent com en Carretero, amb les seves idees, honestedat, coherència i patriotisme.

Tanmateix, resulta irònic comprova que qui està fent de debò la campanya a la gent de Reagrupament són els mateixos responsables de la debacle d’ERC: Carod i els seus i Puigcercós i els seus. Hi havia aquella publicitat d’una colònia que deia “en las distancias cortas es donde un hombre se la juega”. També hem sentit dir que en les situacions dures és quan demostrem amb més transparència allò que som i com som. I l’espectacle que estan protagonitzant Carod i Puigcercós des que van desencadenar la crisi d’ERC és inenarrable, brutal, inconcebible, insuportable.

Carod ha posat de manifest, un cop més, que és una persona, un polític, atrapat en la seva vanitat. Una vanitat extrema, un personalisme execrable, deslleial, vomitiu. Aquesta setmana n’hem tingut dues escenes: la seva renúncia radiofònica i, avui mateix, aquest acte patètic per a presentar la pregunta que vol plantejar en el referèndum del 2014. Quin gran farsant, Déu meu. Quin gran farsant.

I Puigcercós, igual. La seva renúncia al govern per controlar el partit de cara a garantir-se l’elecció és demencial. Pròpia d’una persona sense principis i sense cap mínim sentit de la responsabilitat. Una autèntica bogeria gangsteril que podia fer gràcia quan dirigia les JERC, però que deixa en evidència la seva absoluta manca de principis quan hom és conseller de la Generalitat.

Però a més a més, la confrontació personalista desencadenada per aquests dos personatges nefastos (Carod i Puigcercós) té una dimensió demencial: morir matant. La seva aspiració és liquidar els altres. Quina diferència amb en Carretero, quan, com ja vaig recollir, va dir que l’endemà de guanyar, faria una direcció on hi tingués cabuda les diferents sensibilitats del partit.

Ahir divendres, al Centre Flor de Maig, en plena serra de Collserola, a tocar de Cerdanyola, el sector puigcercocista va fer una reunió de la seva guàrdia pretoriana, unes 200 persones, bàsicament quadres intermitjos del partit i el govern. La reunió la varen portar en Ridao i, sobretot, n’Huguet, que sembla ser el cridat a fer d’home dur. Les coses que es van dir i que m’han explicat són terribles. Com ja tothom sap, no hi ha diferències estratègiques ni polítiques entre Carod i Puigcercós. Porten 20 anys defensant el mateix, i porten cohabitant a la direcció del partit 12 anys sense que hi hagi hagut mai cap fisura política o estratègica. Les seves diferències són purament personals, de manera de fer com a molt. Però, com he explicat més amunt, totes dues maneres de fer són infames.

Ahir, el sector Puigcercós feia autocrítica… per no haver liquidat abans en Carod. Aquesta era la seva autocrítica. I per això n’Huguet demanava excuses als participants, perquè no havien liquidat en Carod i els seus abans, per haver-hi contemportitzat i perquè això els havia portat a aquesta situació. I es van conjurar… perquè aquest cop els liquidin sense contemplacions. Començant per la díscola Federació de Barcelona, que controla aquesta altra intrascendència política que és en Portabella (amb en Niubó).

Avui, al patètic acte d’en Carod, aquest apareixia flanquejat pel Benach i en Portabella, com anunciant una altra candidatura de politiqueig personalista. Quins dos grans valors de la intrascendència política. Déu meu!

Doncs ja ho saben. Puigcercós vol liquidar-los, aquesta és la seva estratègia. I els altres –Carod i els seus- només pensen en com fer mal a Puigcercós. Així estan les coses, l’estratègia de la sang. El jorn dels miserables. Morir matant.

En aquest escenari, Joan Carretero i Reagrupament no només representen la coherència i l’arrelament als postulats del partit fundat per Macià. És que a més a més representen l’única possibilitat de supervivència d’aquest partit. A la roda de premsa ho va dir molt clar: vull integrar a la meva direcció totes les sensibilitats del partit, no vull una direcció sectària.

I acabo com he començat. En aquests dies que falten fins el congrés d’ERC em mullo per Carretero i la gent de Reagrupament. Quan vaig fer el perfil en el meu bloc ja ho vaig dir: aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge. Ara toca servir el país ajudant Reagrupament i el seu projecte de renovació. Sí, això és el que toca, i espero estar a l’alçada de les circumstàncies. Per mi no quedarà, amb tota la humilitat del món, disposat a servir, a ajudar, en el que pugui, calgui o se’m demani, ni que sigui des de la senzilla honestedat de les paraules en aquest bloc.

Sí, aposto per la renovació d’ERC. Ara podem. I el país ho necessita.

PS: Per cert no us perdeu el sopar que ha convocat en Dessmond amb en Carretero el proper dimecres dia 9 d’abril. Promet ser un sopar històric. Inscripcions a Can Dessmond! (places limitades!)

Macià a l'Havana...

L'any 1928 (ara fa 80 anys) Macià va fer una estada a l’Havana clau en la seva trajectòria i per la repercussió nacional i internacional. Allà hi va rebre l’empenta decisiva per al projecte separatista i un suport exterior formidable que esdevindria un referent mític en l’independentisme.

De l'Havana ens arribà, l'any 1928, aquell projecte constituent de "la Constitució de l'Havana". I l’estelada, com a bandera que simbolitza la nostra lluita per la independència. I al voltant del 50% del total de recursos econòmics rebuts de l'exterior per Macià. La distància física d’aquells catalans residents a Cuba respecte la terra que volien lliure no els va allunyar del seu compromís patriòtic, ans al contrari, la seva implicació i suport a la causa de la llibertat va ser exemplar i decisiva.

Avui som molts els catalans independentistes que assistim amb proximitat i implicació patriòtica al futur d’ERC, el partit fundat per Francesc Macià, que s’ha de dirimir en el congrés del juny. No som militants d’ERC, no tenim el carnet que ens permetria participar directament en l’elecció de la nova direcció d’aquest partit i en l’establiment de la seva estratègia. Però de la mateixa manera que per a aquells catalans de l’Havana la distància física no els impedia participar de la construcció del futur del seu país, per a nosaltres, la distància burocràtica de no disposar d’un carnet d’ERC no ens impedeix tampoc de participar, amb compromís i lleialtat patriòtiques, del futur de l’independentisme que s’està jugant en aquest procés d’ERC.

Molts de nosaltres hem militat a ERC, o els hem votat, i hi hem simpatitzat activament. Que no siguem militants en aquests moments no ens distancia de la preocupació pel seu futur, i de sentir-nos profundament implicats i partíceps perquè ERC redreci el seu rumb i torni a esdevenir un referent clau i decisiu per a l’independentisme i per al nostre país.

És evident que el futur d’ERC està en mans dels seus militants. Però el posicionament final que determinin aquests militants supera, amb escreix, l’àmbit de les quatre parets del seu partit, i ens implica a tots els que somiem i treballem per una Catalunya Lliure. Des d’aquest punt de partida, superant les distàncies de carnets o oceans, com aquells patriotess reunits l’any 1928 a l’Havana, serem molts els que ens posicionarem per fer-vos partíceps de les nostres reflexions.

I aquesta reflexió comença, de manera inequívoca, amb l’esperança que ERC recuperi i sigui fidel a l’esperit de Macià. I entenc que aquesta esperança política la representen Joan Carretero i la gent de Reagrupament

Macià a l’Havana, com a símbol de la superació de les distàncies (físiques o burocràtiques) i del coratge i l’esperit lliure d’en Macià.

Seguint les últimes passes d'en Robert Merriman

Últims dies de març del 1938, en algun mas no localitzat als voltants de Batea (Terra Alta). Els 700 homes de la Brigada internacional Abraham Lincoln hi arriben en la retirada del desastre del Front d’Aragó. La Lincoln ha estat formada per voluntaris nordamericans, i ha participat en les batalles més dures de la guerra: Jarama, Brunete, Belchite… Ha calgut incorporar-hi efectius “locals” per mantenir-la operativa.

Robert Hale Merriman, cap de l’Estat Major de la 15ª Brigada internacional Abraham Lincoln mira la càmara des del darrere de les seves ulleres rodones de pasta. Fa fred, i bufa el cerç. Té 30 anys, i és el militar nordamericà amb més alta graduació que participa en el conflicte. La situació és crítica. En la desbandada de l’Aragó, s’ha trencat el front i estan sent hostilitzats per les tropes feixistes. Probablement, mentre Merriman mira la càmara està pensant en el seu únic objectiu: arribar a l’Ebre. És l’única manera que té de salvar els seus homes. Les seves botes emblanquinades donen testimoni dels dies que fa que s’estan retirant a marxes forçades, defugint les vies principals, a través de camins i camps, d’aquesta terra tan seca i pobra.

Merriman té una formació exquisida. Ha estudiat a la Universitat de Berkeley. I és amic de reconeguts escriptors, com George Orwell o Ernest Hemingway. Aquest home que mira la càmara amb un gest de gravetat és en qui s’ha inspirat Hemingway per escriure “Por quién doblan las campanas”, ell és l’heroi Robert Jordan, que més endavant encarnaria Gary Cooper al cinema, amb Ingrid Bergman.

Aquesta és l’última foto de Robert Merriman. Batea es col·lapsa i la Lincoln cau en una altra emboscada de les tropes feixistes. Es divideixen en 4 grups per intentar arribar a l’Ebre. No hi ha presoners entre els internacionalistes. Són executats immediatament. No té cap possibilitat que no sigui arribar a l’Ebre.

El grup d’en Merriman, d'uns 70 homes, es retira a través d’una carrerada (pas de bestiar) que des de Batea, segueix cap a la Serra de Cavalls a través del límit entre els termes de Gandesa i Corbera d’Ebre.

La carrerada creua la carretera que va de Vilalba a Gandesa. Els veuen caminant-hi durant un quilòmetre, fins que la carrerada s’endinsa altre cop entre pinars i camps de vinya i ametllers. Transcorre per una carena que deixa a la dreta de la seva marxa els Gironesos. Al fons poden veure Gandesa, i més al fons, Bot i Horta de Sant Joan. A la seva esquerra, la Vall de Canyelles, i una carretera que arriba a Corbera d’Ebre. Han de defugir entrar a cap nucli de població. La cavalleria franquista probablement, a hores d’ara, ja ha pres els principals nuclis de població i de comunicació. La carrerada els permet avançar de manera més segura, sense ser vistos. Caminaran de dia mentre els pinars els ofereixin refugi visual. Aquesta carrerada creua, a uns quatre quilòmetres, la carretera nacional que uneix Corbera i Gandesa, i que a hores d’ara probablement ja estigui transitada per les tropes franquistes. Però no tenen alternativa; altres grups de la Lincoln estan procurant d’arribar a l’Ebre per altres vies. Si aconsegueixen creuar la carretera i el Riu Sec, es podran endinsar en la Serra de Cavalls, creuar-la i arribar al pas de la barca de Miravet. Aquest és el seu pla.

L’avançada del grup de la Lincoln deu avisar en algun moment en Merriman que aquell pinar que tenen al davant és l’últim que els ofereix cobertura. S’hi estaran fins que es faci fosc. Des del pinar ja es veu la carretera i els canyissars del Riu Sec. A la Lincoln, en aquests moments, hi conviuen voluntaris de diferents nacionalitats. Què deuen pensar aquests homes, en aquests moments? Sols, enmig d’una terra que no coneixen, empaitats com a animals per les tropes feixistes, sabent que si els troben no hi haurà supervivents. Hi ha alguns testimonis, encara vius, com un excombatent valencià, Fausto Villar, que ara té 80 anys.

Quan es fa fosc reprenen la marxa. És fàcil seguir el camí. És una carrerada que fan servir els 5 ramats de bestiar que hi ha a Corbera i els 7 de Gandesa. El rastre dels excrements de cabres i ovelles els facilita seguir-lo, fins i tot de nit. El tram final de la carrerada, abans de la carretera general, s’estreny, i passa encaixonat entre bancals de dos i tres metres d’alçada.

Ja poden veure la carretera. La comencen a creuar en petits grups. Però a la sortida de la carrerada hi ha acampat un destacament feixista. Tenen dues ametralladores apostades dalt dels bancals de vinyes on acaba la carrerada. És de nit, i tampoc semblava que sapiguessin qui els acabava d’arribar. Donen l’alto. No respon ningú. Obren foc. Els primers efectius de la Lincoln que han passat han aconseguit arribar el riu i uns bancalets de vinya que fan una petita vall estreta. És un foc fàcil per a les amatrelladores, que baten el terreny sense pietat. En aquest petit grup del davant hi ha en Robert Merriman i el tinent Edgar Cody, també nordamericà. Merriman és ferit a la cama. La resta d’homes s’han desperdigat com han pogut, però la majoria són abatuts, probablement uns cinquanta. Hi ha alguns supervivents, com en Fausto Villar. I un brigadista no identificat que arriba, perdut, fins el Raval del poble; amb la desesperació marcada a la cara pregunta a una dona l'únic que té al cap "Ebro?"; la dona, fent-se càrrec de la situació, li assenyala el camí de la Serra. Acabada la Segona Guerra Mundial, aquest brigadista va tornar al poble, i va trobar la dona, i li va donar les gràcies, encara emocionat.

Quan cessa el foc deuen ser aproximadament les 10 de la nit. Les tropes feixistes inicien el reconeixement del terreny. Troben a Merriman i 6 supervivents més a l’altra banda del riu. No se sap qui comana les tropes feixistes, però deu reconèixer l’alta graduació de Merriman i no els executen allà mateix, al peu de les vinyes on han mirat, infructuosament, de parapetar-se. Se’ls emporten cap a Corbera. I els tanquen al celler d’una de les poques cases que, curiosament, avui encara queda dempeus.

Amb la sortida del sol, treuen un primer grup de 3 voluntaris internacionalistes i els afusellen en una era a la vora del poble. Després tornen a per dos més. I després els altres dos. Un d’ells, un dels afusellats, és Robert Merriman, el cos del qual no ha estat mai trobat, ni mai s’han reconegut aquests fets. Però a Corbera hi ha hagut gent, com en Vicent, que s’han dedicat a gratar en la memòria, a unir històries, a consultar arxius, a parlar amb militars, a rastrejar, en definitiva, la nostra història, farcida de tantes històries.

Aquest relat és el que han construït després d’aquesta feinada d’anys. Se sabia que en Merriman havia caigut als voltants de Gandesa. Però res més. Ara, gràcies l'esforç d'en Vicent i altra gent del poble i a les seves investigacions, per primera vegada sabem com va passar. Dissabte, uns quants, vam tenir la sort de poder seguir les últimes passes d’en Robert Merriman. Vam seguir la carrerada. Vam arribar a la carretera. Vam pujar als bancals de vinyes (que van ser arrencades fa anys) on el van ferir, en plena emboscada. Vam pujar al Poble Vell, fins la casa on va estar reclòs la seva última nit. I vam acostar-nos, finalment, commocionats per la història, fins l’era on els van executar.

John Kenneth Galbraith, referint-se a Robert Hale Merriman, el va definir com “el més valent i comabtiu de la meva generació de la Universitat de Berkeley” i “el primer heroi de la Segona Guerra Mundial”.

Dissabte, seguint les seves últimes passes, coneixent la seva història, trepitjant l’era on va ser afusellat enmig del més absolut dels silencis, he sentit com una fiblada que em travessava el cor i em feia venir llàgrimes als ulls. No només per ell, sinó per tots aquests milers de combatents de la llibertat que ho van deixar tot per venir a defensar la nostra llibertat, i que van caminar, sols, per aquesta terra dura i seca. I hi van trobar la mort. I el silenci. Fins avui. Fins que l’empenta de gent anònima d’un petit poble de la Terra Alta ha decidit difondre la seva història. Les seves històries. A tots ells, gràcies.

El darrer exèrcit de Catalunya

Va ser en Dessmond qui es va fer ressò d’unes paraules del president Pujol segons el qual la catosfera sobiranista érem el darrer exèrcit de Catalunya.

No sé si l’expressió “darrer” apuntava a ser els últims en incorporar-nos a uns exèrcits tan invisibles com desconeguts, o bé que érem l’últim, que ja no en quedava cap altre, per més que els anteriors continuïn desconeguts.

En tot cas l’expressió em va semblar molt suggerent, i trasllada a tot aquest tema de la catosfera sobiranista un cert to èpic i romàntic al que, com a molt, seria l’últim reducte de militància sobiranista desacomplexada i de llibertat per a l’expressió d’idees, crítica i propostes. A banda de tot això i de la interpretació que donem a aquesta metàfora presidencial, la catosfera sobiranista està en un moment d’ebullició molt important. Com diu l’Arnera, la catosfera està esplèndida i en estat de gràcia!

No ho crec només, jo també, pels excel·lents posts que tenim l’oportunitat de llegir últimament, que són magnífics. Ho crec, i ho dic, perquè és a la catosfera sobiranista on estan passant les coses.

Això podria semblar una afirmació de blocaire friki que es pensa que això és el centre del món. En cap cas. Ho crec, i ho dic, perquè tal i com van dir els de Reset, és a la catosfera sobiranista on s’ha gestat la crítica més radical i fonamentada a la paral·lisi i naufragi del vell sobiranisme. I és també a la catosfera sobiranista on s’està gestant el nou sobiranisme, aquest embrió fecundat que està prenent forma a una velocitat de vertigen.

És evident que si tot això s’hagués quedat –o es quedés- a la xarxa estaríem parlant de debats estèrils, de “palles mentals”. Però no, s’ha traslladat i ha impactat demoledorament sobre les altres cares de la realitat. I ho està fent a tres nivells diferents:

-El joc polític, des dels seus paràmetres clàssics, s’ha traslladat a la xarxa, ha necessitat ser-hi, i s’hi ha plantat. Aquesta és la part menys interessant de tot. Però és un autèntic fenomen. L’últim exemple el tenim en aquesta pueril pugna de blocs entre Carod i Puigcercós. Pueril per inútil, perquè és traslladar simplement els esquemes de sempre a un nou format. Però és un fenomen impensable fa uns pocs anys i que, malgrat la crítica, està clar que té un important impacte.

-L’ús de la xarxa com a estratègia. L’exemple paradigmàtic d’això el trobem a Reagrupament, que ha bastit tota la seva estratègia en la seva presència a la xarxa, a partir del seu web reagrupament.cat. És molt interessant, perquè la seva presència pública no es produeix fins molt de temps després que a la xarxa s’hagués consolidat com a moviment crític amb la direcció d’ERC. És evident també que si al darrere d’aquesta estratègia, o al davant, no hi hagués hagut una personalitat mediàtica com en Joan Carretero, que va tenir els seus espais a mitjans convencionals en forma d’articles i entrevistes, a hores d’ara no estaríem parlant de Reagrupament. Però és igualment cert que més enllà del paper rellevant del seu líder, tota l’estratègia, presència i creixement s’ha produït a través del seu web. I ara, tan recentment com ahir, el sector Puigcercós iniciava la seva estratègia de presència pública també amb el llençament d’un web amb manifest (força patètic, tot sigui dit), imitant allò tan penós del Duran i aquell pretès sentit comú.

-El debat d’idees. Sí senyors, per a mi aquesta ha estat la gran explosió de la catosfera. Ha estat, sense cap mena de dubte, el terreny, l’espai, on més i millor reflexió al voltant de la situació del país i del sobiranisme s’ha produït. Ha estat en ocasions l’únic espai obert i lliure per a la crítica. I ha estat, finalment, l’àmbit de tots els àmbits, en el que estratègies, propostes i idees s’han propagat de manera increïble. Això ha estat així, sens dubte, perquè aquest debat, aquesta crítica, no s’ha produït en els mitjans convencionals, en el “sistema”. Dos factors hi han contribuït decisivament. Per una banda, la dimissió dels mitjans i opinadors habituals d’efectuar una crítica severa, agoserada; és evident que la pràctica totalitat de mitjans, periodistes i opinadors es troben absolutament atrapats per un sistema clientelar i per un poder que exerceix sense contemplacions la coacció i ha instaurat una dinàmica brutal “d’autocensura”. I, per una altra banda, la pròpia dinàmica cada cop més sectària i tancada en ella mateixa dels partits i les seves direccions, bunqueritzades i impermeables a la societat, a la ciutadania, a la crítica.

Aquesta tercera dimensió és, sens dubte, la més innovadora i positiva. És aquí on la catosfera sobiranista ha entrat “en estat de gràcia”, ha actuat amb una llibertat impensable en altres mitjans i espais, i ha generat la seva més important aportació social.

I, malgrat això, crec que només estem a les portes del potencial d’aquest “darrer exèrcit”. L’única amenaça seriosa que pot tenir és això que n’Arnera i en Josep Sort van dir de “risc d’institucionalització”. Però no ho crec. Aquest tipus de bloc institucional efectivament existeix, és abundantíssim, però és el menys interessant de la xarxa i el més intrascendent. Per tant, estic convençut que tenim pel davant un enorme potencial de creativitat, llibertat, i presència… quasi insospitat.

I tinc la sensació que on es generarà una de les primeres manifestacions d’aquest potencial serà en la campanya per assumir la direcció d’ERC.

Ho crec per dues raons:
-la primera, perquè la situació d’ERC i tot el que envolti l’elecció de la nova direcció serà un tema cabdal per al sobiranisme en els propers mesos. No es tracta només d’uns noms, això no tindria cap mena de trascendència ni d’interès. No, justament serà el procés, aquesta elecció de la nova direcció d’ERC, on d’una manera més clara i més radical es confrontaran dues maneres d’entendre l’independentisme, dues estratègies radicalment diferents… I, per tant, serà una elecció de la que tot el sobiranisme n’estarà pendent. D’alguna manera ens hi juguem el futur. No cal que us digui que em sento molt implicat, per patriotisme, en aquest debat. ERC té una oportunitat històrica de redreçar el seu rumb, la seva caiguda lliure i captura letal en la xarxa del sociates. Al meu entendre, en un escenari que ni tan sols vull imaginar-me, en què les tesis i propostes de Reagrupament no sortissin vencedores, estaríem assistint a l’escenari de la signatura de l’acta de defunció de l’ERC de Macià, i al naixement d’un nou Euzkadiko Ezkerra, aquest cop a Catalunya, on l’independentisme i l’eix nacional siguin sempre un segon plat, quasi una coartada.

-La segona, perquè veig que la catosfera sobiranista, més enllà d’estar en gràcia i estupenda, ha assolit uns nivells de maduresa, presència i projecció social que la convertiran en un espai clau en la confrontació d’opcions, estratègies, idees, projectes i propostes. Estic segur que la catosfera sobiranista tindrà un nivell d’implicació i de posicionament militant inèdit. Fixeu-vos que aquesta catosfera ja ha iniciat el debat i el posicionament. Mentre les diferents opcions entren tímidament a la xarxa amb mitjans i estratègies que ja fan tuf de naftalina (els blocs d’en Carod i d’en Puigcercós, el manifest en web de Vendrell i part de la seva gent), a diferents blocs ja estem assistint a un intens foc creuat d’arguments, debat ideològic, anàl·lisis i presa de posicions.

No sé si som el darrer exèrcit. Però sí sé que som l’espai on ha començat l’intercanvi de foc d’artilleria. A tots els conflictes, a totes les guerres, sempre hi ha una nova arma, una nova estratègia que les caracteritza. Evidentment sense ser una guerra, perquè estem parlant només de confrontació d’idees i d’estratègies, de models, estic convençut que la catosfera sobiranista serà el que caracteritzarà aquest procés polític que ha iniciat ERC. Un procés que finalitzarà amb l’elecció d’una nova direcció i l’establiment definitiu d’una estratègia per part d’ERC que marcarà el futur de l’independentisme i del nostre país. Perquè només hi pot haver una estratègia guanyadora, i ara ja de manera definitiva. Probablement, l’endemà d’aquesta elecció, a ERC hi hagi una catarsi que permeti incorporar a la direcció les sensibilitats derrotades. Però ja no hi haurà opció ni espai per a l’estratègia derrotada. I això, evidentment, tindrà conseqüències.

Aquesta elecció està exclusivament en mans de la militància d’ERC. Però interessa i preocupa a tot el sobiranisme, a tots els independentistes, això la militància ho hauria de tenir en compte. La seva elecció supera les quatre parets del seu partit. Per això ens implica a tots els independentistes, a tots els sobiranistes. I nosaltres, la catosfera sobiranista, en serem uns actors privilegiats.

Del peu de les Guilleries... (torna Carretero)

Aquesta nit, al peu dels camins que ens porten a les Guilleries, a Tavèrnoles, hi ha hagut un sopar de la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero al capdavant. Hi han assistit delegats de Reagrupament de les diferents vegueries de Catalunya. I jo he tingut la sort i l’honor de poder-hi assistir, sense ser d’ERC, per l’amistat i sintonia que m’uneix amb alguns membres de la direcció de Reagrupament i, pel respecte cap a la figura d'en Joan Carretero.

Molta gent, i amb moltes ganes de tornar a fer d’ERC, la seva direcció i la seva política, els dignes hereus de la causa d’en Macià. He estat molt content, a més, de retrobar-me amb companyes i companys de les Terres de l’Ebre.

La situació actual d’ERC només es pot definir amb una paraula: catastròfica. És una autèntica catàstrofe, no només per al partit i per a la seva militància absolutament desorientada i desmoralitzada (no parlem ja de l'electorat!!), sinó per les conseqüències tan negatives que té per al país. La catàstrofe no arrenca del pèssim resultat de les eleccions de diumenge. No, la catàstrofe arrenca de la nefasta direcció i la seva estratègia suïcida. Ells han desnaturalitzat el partit, ells han abocat el partit a una crisi extraordinària, ells menteixen més que parlen per dissimular-la i ells han portat l’independentisme a un cul de sac sense precedents.

Però avui, aquesta nit, a Tavèrnoles, m’he trobat amb tot de gent disposada al sacrifici, al treball i a lluitar fins al final per tornar a fer d’ERC el partit que va motivar tants i tants independentistes a militar-hi i a votar-lo, a confiar-hi. Gent amb unes conviccions patriòtiques en estat pur, a flor de pell. Gent que no s’ha deixat entabanar pels discursets absurds de la superació de l’eix nacional i l’enaltiment d’un fals eix dretes/esquerres com a motor polític del nostre país i, molt menys, de la finalitat d’ERC.

Gent que s’avergonyeix de l’espectacle nauseaubund que ofereixen, dia rere dia, l’actual direcció d’ERC. Aquests vols gallinacis de pur personalisme, on l’estratègia que no existeix s’amaga rere polèmiques personalistes i lluites fratricides únicament per interessos personals. Perquè, com ja he dit abastament, no hi ha cap diferència entre Carod i Puigcercós, només hi ha una lluita de caràcter personal, entre ells i els seus equips. Però pensen el mateix, fan el mateix, actuen de la mateixa manera i, el que és encara pitjor, la seva estratègia és la mateixa.

Avui llegia no sé on que la bogeria és esperar que fent sempre el mateix passin coses diferents.

Per això és tan important Carretero i la gent de Reagrupament, perquè són ELS ÚNICS que plantegen fer coses diferents, estratègies diferents. Carod i Puigcercós són, sigui l’un, sigui l’altre, continuar fent les mateixes coses. I aquestes mateixes coses són les que han portat a la catàstrofe a ERC i a l’independentisme. Aquestes mateixes coses són les que han portat a dilapidar en tan poc temps, el capital polític acumulat durant tants anys i amb tants esforços. El col·lapse d’ERC i de l’independentisme té noms i cognoms: Carod, Puigcercós i els seus entorns. I les seves lluites intestines són purament lluites de poder, privades, sense trascendència política, perquè les seves polítiques són les mateixes.

Sempre he cregut en Carretero i la gent de Reagrupament. Però ara més que mai. No per una necessitat personal de creure-hi, sinó perquè veient-los, escoltant-los, i analitzant el que passa hom té la sensació que diuen el que cal dir, defensen el que cal defensar i... se n’ensortiran, guanyaran. Sí, guanyaran. Guanyarem. Guanyarem tots els que volem que ERC torni a ser aquell partit pel qual un dia vam treballar, i que ens va il·lusionar. I guanyarà el país, perquè no pot permetre’s que un partit com ERC esdevingui un vulgar Euzkadiko Ezkerra, la crossa dels sociates.

Aquestes setmanes, quan parlant amb la gent ja intuïa la monumental òstia que es fotria ERC i el seu projecte col·laboracionista amb el PSC-PSOE, i aquests dies, quan confirmada la debacle la gent reaccionava en positiu, i deia “a veure si s’acaba tot això”, referint-se a l’estratègia de la direcció d’ERC i a la mateixa direcció… he vist clarament que ningú renunciava a res, ans al contrari. La gent a l’únic que renunciava era a l’estratègia d’ERC i a una direcció patètica. I la gent l’únic que vol és una estratègia que respongui al que pensen, al que senten, al que els il·lusiona: el nostre país, la nostra nació, i la seva llibertat. La independència.

I això és el que aquesta nit de dijous, sopant al peu de les Guilleries, ha ofert Carretero. Il·lusió, coratge, sinceritat. Amb paraules clares, sense demanar actes de fe i confiances de venedor de fira. Simplement oferint credibilitat. Les clares paraules que deia el poeta de Roda de Ter, i que he recordat mentre enfilava el desviament amb el cotxe i deixava enrere el rètol del seu estimat poble. Unes paraules, les que he sentit, sense bravuconades ni floritures de lletraferit de pa sucat amb oli, però absolutament impregnades d’aquest missatge de regeneració que tanta falta fa a ERC i al nostre país.

Ja tornant, fosca i solitària la carretera, he pensat que estàvem a punt de deixar enrere, com un rètol que sobrepassem mentre circulem decidits cap al nostre destí, el malson de tota l’actual direcció d’ERC i la seva estratègia demencial.

Avui ho he tingut claríssim: Joan Carretero i la seva gent de Reagrupament guanyaran. Guanyarem tots. Guanyarà el nostre país i la causa de la llibertat i l’honestedat. No només guanyaran a ERC i recuperaran el partit, sinó que contribuiran, sens dubte, a la regeneració que aquest país tant necessita, i a tots els nivells.

La "política de les oques" del PSC amb ERC

La principal característica del socialisme català és la seva enorme, brutal, capacitat de conquerir el poder i retenir-lo. Són uns autèntics mestres. Fixeu-vos que cadira on foten el cul, ja l’hem vista prou. Seva! No els treus ni amb oli bullint.

L’última ressort del poder que els hi faltava per controlar era la Generalitat. Però per a aquesta aventura, de la que no se n’ensortien de cap manera, van tenir la magnífica col·laboració dels grans estrategues d’ERC. I un favor així, uf, un favor així és dels que arriben al cor.

El tripartit està blindat. D’això no en tingueu dubtes. Alguna de molt i molt grossa, que ni tan sols m’entra al cap, n’hauria de passar perquè passés alguna cosa. Però els socialistes, que, com deia, són els grans mestres en retenir el poder sabien que per poder retenir amb control total la Generalitat necessiten, encara, d’una ERC en forma, i dirigida per aquests nous amics, Carod i Puigcercós, no sigui que l’invent, per aquesta banda, se’ls hi anés a norris en una d’aquestes turbulències habituals al partit republicà, assembleari i amb forts corrents crítics.

És evident que la seva estratègia a llarg termini passa perquè ERC vagi disminuïnt el seu protagonisme i sigui cada cop menys imprescindible, o no hi hagin majories alternatives possibles, i llavors llençar la definitiva OPA sobre l’històric partit, convertit en un Euzkadiko Ezkerra.

Però fins que aquest dia no arribi, necessiten, per damunt de tot, falcar la direcció d’ERC al seu propi partit, com a assegurança de vida per al tripartit. Per tant, hi ha un objectiu tàctic evident de proporcionar tot el suport possible a l’actual direcció d’ERC perquè ho segueixi essent.

Com fer-ho? Van decidir aplicar la política de les oques. La política d’engreix artificial, contínuament, forçadament, de les oques, que proporciona als criadors unes oques amb fetges enormes, desmesurats per al profit que treuen d'aquests animalons: el foie.

La política de les oques que han aplicat els socialistes amb ERC és engreixar artificialment el seu poder, per tal que aquesta situació els permeti, a la direcció, engreixar a la seva vegada el conjunt de càrrecs, assessors, col·locats, etc. fins al màxim, amb l’objectiu que aquesta força de militància “funcionaritzada” els asseguri estabilitat, ja sigui a les assemblees, ja sigui als congressos, etc. Només així s’entenen, p.ex. els regals de les diputacions de Girona i Lleida, on ERC és tercera força, a moltíssima distància de la primera. Amb aquesta eixuta representació, el premi de donar-los-les per part dels sociates s’entén com una autèntica inversió.

La Conferència Nacional en va ser un clar exemple. I prepareu-vos per al Congrés. L’enorme creixement de “col·locats” d’ERC, més famílies, etc. és la gran estratègia per controlar el partit i assegurar-se que tot segueix igual.

També en això Carod i Puigcercós són iguals. Les pugnes són únicament personals, perquè al darrere no hi ha la més mínima diferència: tots dos són co-responsables de l’estratègia, que assumeixen plenament i incondicionalment. En aquest engreix de les oques també tots dos han actuat d’idèntica manera. No hi ha diferències. El que passa és que com són uns cafres, si es descuiden ho engegaran tot (s’entén la menjadora, perquè el país i el partit els importa exactament el mateix, és a dir, res, és a dir, només com a mecanisme de seguretat de la cadira).

I així estem. Feina dura la que tindran Joan Carretero i els seus reagrupats per visibilitzar el seu moviment crític amb la direcció d’ERC i la seva estratègia suïcida.

Primer perquè és evident que no comptaran amb cap mena de “simpatia” ni de visibilitat en la brutalitat de mitjans de comunicació controlats, directament o indirectament pel tripartit, que són pràcticament tots. Cap. És evident que sobre aquest moviment es produïrà una autèntica apagada informativa.

Segon, perquè els serà molt difícil competir “en justa lid” contra aquest aparell amb aquest fetge tan voluminós, tan artificialment engreixat. El mateix aparell que ja s’ha encarregat que al poder que controli no quedi ni rastre de simpatitzants amb Carretero, per si un cas.

Aquesta política de les oques compleix, a més, amb el segon gran objectiu del tripartit: l’eliminació política de CiU i de qualsevol forma de dissidència. En aquest sentit, el repartiment de poder, és la gran estratègia. L’estratègia del règim.

UNA OPORTUNITAT –I NECESSITAT- PER A LA REGENERACIÓ

Una mica d’anàlisi d’urgència: ha passat el que tots pensàvem que passaria.

Ha guanyat el PSOE, i ja m’està bé; el PP i la seva campanya dialèctica de xenofòbia contra Catalunya no podien tenir premi, tot i que és cert que els hi ha permès guanyar més suports, i és que l'anticatalanisme ven… però no suficientment, perquè Catalunya també suma. És evident que mentre el PP faci aquestes polítiques va recollint suports extremistes per les Espanyes, però a Catalunya passa allò que estudiàvem a la Facultat de Dret, del “daño emergente y lucro cesante”: no és només que el seu sostre electoral sigui baixíssim, sinó que genera un efecte por que multiplica cap a l’infinit els suports que reben els socialistes, i eixampla una distància que esdevé insalvable amb els vots de les espanyes.

CiU s’ha mantingut, però no ha recuperat cap dels 4 que havia perdut. I serà decisiva. Això té coses bones i alhora ombres. Com es gestionarà aquesta posició? Complicat, però espero i desitjo que ho facin amb intel·ligència, tenint en compte que a Catalunya estan a l’oposició, que el tripartit els condemna a l’oposició en qualsevol oportunitat que tinguin… i que la raó de l’existència de CiU és Catalunya. Panorama amb ombres i llums.

I ERC… bé, ERC s’ha fotut una castanya espectacular. Per sobre fins i tot del que el meu instint em deia (pensava que en treurien 4). A ERC estaven convençuts de quedar-se en 6. El seu allunyament respecte la seva massa de votants era brutal… i no ho veien, o no ho volien veure. Havien entrat en caiguda lliure (catalanes, municipals…). I ara la realitat els hi ha esclatat a les mans. En Carod, en un discurs lamentable diu que obren un període de reflexió, sense presses, per analitzar les causes. I diu, alhora, que són conscients que han perdut votants cap al no-res i cap als socialistes, per l’efecte por. Dues coses, Carod: si vols et resumeixo en dues paraules les conclusions de la teva reflexió (de la que no faràs): l’heu cagat! I si cal afegeixo, atès que pel que sembla no us entereu gaire de les coses, que la vostra “gran estratègia” era conquerir espai electoral al PSOE a Catalunya. Els resultats salten a la vista. Al final no he anat a l’hotel on estaven concentrats a fer el “passadís d’honor” als grans estrategues, i aplaudir-los, ovacionar-los, per la seva brillantíssima estratègia i els seus resultats. Quina cagada, Déu meu! L’heu cagat i heu portat al país a una situació complicadíssima: amb un PSOE que ho governa tot, que té tots els ressorts del poder, i que no para de crèixer. Brillant.

Però… per què sóc optimista? Perquè aquest resultat obliga les forces catalanistes a una profunda reflexió i canvi d’estratègia. El catalanisme ha perdut més de 450.000 vots que no han anat enlloc: 350.000 d'ERC i 100.000 de CiU (els sociates, que són els únics que n'han guanyat, només ho han fet amb 9.000 vots). Per tant, i analitzat col·lectivament, és obvi que les estratègies d'ERC i de CiU continuen essent dolentes, generant desafecció, provocant irritació i pèrdua de suports. Però no hem desaparegut, com l'energia, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

Ara, a ERC, ja és absolutament inevitable que s’iniciï un procés de regeneració, de canvi d’estratègia i de renovació de la direcció. Els qui han dut el partit a aquesta situació amb la seva estratègia, i han dilapidat d’aquesta manera tan brutal el capital acumulat durant tants anys, no poden ara liderar una estratègia diferent ni, molt menys, cap procés de regeneració com el que es necessita. No ens enganyem, serà un procés dur, complicat. S’han de renovar persones, discurs, estratègia. Uf! Molta feina, però una feina indefugible.

I CDC té una oportunitat immillorable, absolutament immillorable i indefugible, irrenunciable, per a construir la Casa Gran del Catalanisme, i fer-ho bé. Com deia en Xavier Sala divendres a la Vanguardia, està clar que CiU conecta amb el ciutadà mig, i que per tant té la gran oportunitat, si fa les coses bé, amb coratge, amb intel·ligència, amb valentia, de tornar a encapçalar el gran projecte nacional de Catalunya. Tanmateix CiU ha continuat perdent vots (100.000 vots menys!!!). CiU no pot aspirar a liderar un projecte nacional sense plantejar-se una estratègia política molt més ambiciosa, oberta i valenta de la que ha seguit fins ara. Ha demostrat que aguanta, que no s’ensorra, tal i com pretenia el tripartit. És un partit fort, sòlid, ben implantat… però que necessita assumir riscos, noves polítiques, si vol captar nous votants i guanyar nous espais que els permetin recuperar la seva posició central, el govern i el lideratge nacional. Si no ho fan l’agonia serà lenta, però serà una agonia. I aquesta situació seria la “puntilla” per a les aspiracions nacionals de Catalunya.

Per tant, des d’avui, a treballar. Els grans estrategues d’ERC han donat al PSOE tot el poder de Catalunya i un creixement brutal, increïble. Tot això gràcies als que havien d’arrencar coixí electoral als sociates. Vet aquí el seu gran triomf. A Catalunya ja pràcticament només hi ha un partit. I si no ens posem a treballar, ja només hi haurà un projecte nacional, evidentment l’espanyol que representa el PSC-PSOE i el tripartit, que ho governen tot, absolutament tot, al nostre país. Gràcies a ERC i els seus brillants estrategues.

Tres desitjos:
Que el resultat electoral no porti CiU a una aventura impossible, d’entrar al govern espanyol estant a l’oposició a Catalunya. Amb una CiU lligada al PSOE a Madrid i una ERC lligada al PSOE a Catalunya… la situació del país seria complicadíssima. Un escenari terrible, anguniós.

Que ERC iniciï immediatament el procés de regeneració i renovació que tants, tantíssims, reclamàvem. No un procés de reflexió, no. Han d’iniciar un procés total de renovació: d’estratègia, de nous lideratges, de discurs, de referents… de tot. L’actual direcció ha portat el partit i l’independentisme a un carreró sense sortida. Serà molt complicat que ens n’ensortim, que el partit –i per tant també el país- tornin a tenir un referent inequívoc d’impuls nacional des d’una posició inequívocament independentista. Però és indispensable. No hi ha país sense un partit com ERC, que ha d’ocupar un espai indispensable en l’impuls nacional, i que ara apareix absolutament desdibuixat i col·laboracionista amb el projecte nacional espanyol dels sociates. Els independentistes no hem desaparegut, però ERC ja no ens representa.

Que CDC assumeixi amb coratge, encert i ambició el procés, inevitable i irrenunciable, de construir la Casa Gran del Catalanisme. És l’única oportunitat que té de tornar a assumir el lideratge nacional de Catalunya i el seu govern. I, evidentment, de traçar el camí del nostre país cap a la sobirania. Amb seny, fent les coses ben fetes, però fent-les. Assumint el lideratge, obrint-se a nous espais, conservant la seva força i atraient nous electors, establint noves confiances i compromisos amb la societat catalana.

I alguns temors:
Quina estratègia de governabilitat establirà ZP? Això ho podem analitzar des de dues vessants: el tipus d’acord i amb qui.

Pel que fa al tipus d’acord, l’estratègia pot ser la de buscar un acord estable de legislatura, o bé, aprofitant la seva àmplia majoria, seguir l’estratègia d’aquesta última legislatura, de buscar acords puntuals i amb diferents socis, sense casar-se amb ningú.
Pel que fa als possibles socis només té dues alternatives: o CiU o la dispersió del mixt i/o PNB.

Hi ha tres suports que, d’entrada, li poden sortir molt baratos: ERC, BNG i IU-ICV. Són tres socis vinculats als socialistes als governs “autonòmics”. En el cas d’ERC, el suport pot sortir molt i molt barato, malgrat la incoherència que això pugui representar davant de la monumental patacada electoral que ha rebut. L’amenaça de trencar el tripartit és un argument que pot portar ERC a donar suport a cost zero. Inevitablement, ja que l’estratègia de l’actual direcció d’ERC passa única i exclusivament per “aguantar” com sigui, aguantar aquests anys de la manera que sigui i esperar que els hi toqui la loto abans de les properes “autonòmiques”. Però les tensions internes, que seran inevitables, són un risc brutal per a aquesta “societat”. I alguna cosa similar pot passar amb Izquierda Unida (que no amb ICV).

El suport d’aquesta amalgama del mixt pot tenir, a més, altres aliances puntuals, com ara el PNB o els canaris.

Així, per ara, entenc que serà la majoria més còmoda per als socialistes: és la que els hi sortirà més “barata”. Tot i que està sotmesa a moltes tensions, fins i tot dins el mateix PSOE.

L’aliança amb CiU és la que, sens dubte, i a nivell espanyol, pot oferir més garanties d’estabilitat i de futur per a la legistura… però… sobre quines bases? Ah! Aquesta és la pregunta del milió. En l’hipotètic cas que els socialistes exploressin aquesta opció també ho faran molt a la baixa, atès que tenen una majoria alternativa. Què poden oferir a CiU? Si l’oferta és de pacte de legislatura, em temo que passa inevitablement per l’entrada de ministres de CiU al govern espanyol. I aquí es dona l’escenari crític. Té sentit que CiU sigui a Madrid, governant amb el PSOE, mentre a Catalunya està a l’oposició i el PSOE hi governa amb el suport d’ERC? Des del meu punt de vista aquest seria el pitjor escenari nacional imaginable. Una ERC i una CiU atenallades pels pactes amb els sociates deixaria absolutament al descobert, buida, la nostra dimensió nacional. L’anul·laria. Un autèntic desastre.

I quina alternativa hi ha? Només se m’acut la convocatòria d’eleccions anticipades. Seria l’única manera de sortir d’aquest atzucac d’aritmètiques i aliances impossibles, surrealistes. Però… i després, què? Uf, avui ja és molt tard com per entrar-hi.

Tanmateix, i com a resum de les pors, crec que el PSOE pot gaudir d’una legislatura “tranquila” amb el suport del conglomerat del mixt, un suport que li sortirà molt barato, quasi gratis, especialment en el cas d’ERC. Aquest trumfo a la mà farà que, igualment, les opcions de CiU cotitzin a la baixa… i també el seu preu.

Però vaja, com que sóc optimista de mena del que passi a Madrid l’únic que m’interessa és que no condicioni els projectes de futur a Catalunya. I que ERC i CDC puguin encetar els processos de renovació i de creixement que necessita el país.

Bffffffffffffff

Què cansat n’estic… d’aquest festival impresentable de les eleccions espanyoles. Potser em torno més exigent amb el temps, i potser també sóc més crític i/o desencisat… però recordeu algunes eleccions amb un perfil tan baix, tan lamentable? Jo no.

Volia, amb el post d’avui, fer un repàs de la situació. Però l’amic Arnera ja m’ha estalviat la feina. Si voleu un resum acurat de la situació i les possibilitats, llegiu-lo.

Em centraré per tant, en alguns aspectes de la campanya i les conseqüències de les eleccions de diumenge, i en alguns danys colaterals a la nostra intel·ligència que s’han esdevingut en aquest període.

Trobo al·lucinant la cacera i l’insult cap al votant en blanc que s’ha desfermat en les dues últimes setmanes. De fet, crec que és un espectacle al·lucinant, francament incomprensible en cap altre país que no sigui el nostre, el país de les meravelles. I no ho dic pas (en cap cas) pels amics Dessmond i Joliu, que han fet servir arguments intel·ligents per tal que els qui l’havíem defensat mesuréssim l’abast de la nostra decisió. I els ho agraeixo, ha estat un diàleg constructiu. No. Em refereixo als voceros dels partits.

Aquesta setmana, a aquesta “cosa” incomprensible que és el Tribuna Catalana, potser el més genuí representant de la pastisseria catalana, ha estat un desfilar de portantveus de partits alertant sobre el vot en blanc: la Marina Llansana, en Joan Tardà i l’Antoni Castellà. L’espectacle ha estat deplorable.

A veure si ens entenem. Els amics Dessmond i Joliu poden argumentar-me coses, perquè sé que ho fan des de l’honestadat patriòtica i el compromís. Però… aquests altres senyors… de què? com s’atreveixen, ells que són els directament responsables de la situació, a donar-me lliçons? Per aquí no passo. Veure aquests cretins apel·lant a no sé quants mals terrorífics, que no sabia si llegia un article o el llibre de l’Apocal·lipsis, això no ho admeto. Insisteixo, i espero que tothom vegi la diferència… no ho admeto perquè ells són els directament responsables de que la gent pensi en votar en blanc o abstenir-se, i no admeto per tant que m’insultin apel·lant al vot de la por. Uuuuuuuh! Que venen els dolents!

Prou! Hem de liquidar políticament aquesta banda. A mi no em fa CAP por el que passi diumenge. D’alguna manera ja ho deia en Partal. A mi el que em fa por és el que està passant a casa nostra. Això sí que em fa por. La possibilitat de perpetuació del règim del tripartit. Els dubtes de CiU. Això sí que em fa por. Perquè continuo convençut que els pobles podem arribar allò on volguem, està a les nostres mans. Però amb aquest panorama del règim tripartit i els dubtes de CiU… on volem arribar???

Per tant, el vot en blanc té una lectura purament sobiranista i per acabar –com a mínim intentar-ho- d’una vegada per totes amb aquesta corrupció moral.

Una altra cosa execrable d’aquesta campanya ha estat la “mutació” del “nosaltres” i el “ells” que s’ha operat en aquests subproductes de la més llefiscosa pastisseria catalana i els seus pastissers. Ara resulta que hi ha un “nosaltres” que són els partits catalans (CiU i ERC) i un “ells” que són la resta. Però… és pot ser més cínic??!!! Hi ha espai, hi ha cap espai per fer servir arguments més miserables, quan estan gaudint d’un “nosaltres” blindat amb el PSOE, a qui han lliurat la Generalitat? Què trist, per favor. Què insuportable. Quines ganes tinc d’acabar amb tot aquest mundillo de la pastisseria catalana, tan embafós, edulcorat i indigest.

Subproductes d’aquesta mena només sobreviuen per una cosa: perquè el pensament català és feble. Som febles. Estem en el moment culminant de l’expressió que mossèn Ballarín deia de la “microtesticularitat catalana”. Sí senyors, subproductes d’aquesta mena, missatges d’aquesta mena, aquests discursets només tenen cabuda entre nosaltres perquè som febles, molt febles. Sempre amb l’ai al cor, sempre pendents de no sé quantes exquisiteses dialèctiques, sempre primmirats amb tot.

Prou! Prou també a tota aquesta feblesa. Odio aquesta feblesa. Em repugna.

Bé, i finalment, lamentar que cap dels bons amics que teniu decidit el vot no hàgiu volgut fer servir un argument que us anava servint en safata al llarg de la trilogia… Per a mi hi ha un argument molt convincent per votar CiU… i és aquest que vaig trobar ja fa dies al bloc del Quim, tot i que em sembla que no el va parir ell, de “si tu no vas, ells es queden”, en referència al tripartit (hi falta un “hi”, tanmateix). Sí, no ens enganyem. El gran argument per votar CiU és fer mal al règim del tripartit, debilitar-lo.

Osti tu, a mi em sembla un argument de collons, tenir un vot a la mà que saps que va contra tot això que tan abominem, tota aquesta comèdia autoritària, manipuladora i prohibicionista del tripartit. Que votar CiU no m’aporta res i a més a més igual em donen pel cul a la primera i humiliant oportunitat que tinguin… cert, però m’és igual si he aconseguit esquerdar el tripartit. Això és com en la presidència Gaspart del Barça. Osti tu, no vam ser pocs els barcelonistes que volíem que no es guanyés res per fer saltar aquella directiva infame que estava consumint el club! Com a mínim, si saltaven, teníem una oportunitat. I a fe de Déu que les coses van sortir bé, i la vam aprofitar, l’oportunitat.

Ara igual. Qualsevol patriota hauria de tenir com a objectiu fer saltar el tripartit, tot el que representa, aquesta humiliació espanyolista de veure el Montilla president, aquesta orgia de despropòsits, aquesta falta d’ambició, aquesta set prohibicionista, aquests discursets tronats de marxisme irreductible, aquesta omnipresència autoritària als mitjans de comunicació, aquesta vergonya contínua cada cop que revisem els acords de govern….

Per tot això valdria la pena votar CiU, i jo hagués centrat la campanya en aquests arguments. També aquí CiU, que ja no fa ni oposició, i que presenta un candidat infame, l’ha cagat. Què pusilàmens, per favor. Així no anirem enlloc.

En definitiva, que no sé què faré, a última hora sempre assisteixen dubtes. Igual se’m creuen els cables. Potser ho faig a sorts. Potser sacrifico un pollastre, un pota blava, i analitzo les vísceres, els menuts, a veure què em diuen, i diumenge el foto a la cassola per al dinar familiar. Potser arribo amb dos sobres a la mesa electoral i li dic al president que en triï una, i pá dentro. En tot cas, i faci el que faci i passi el que passi, espero que el vot de càstig sigui una evidència. No em fa cap por l’endemà pels resultats a Madrid. Però temo, i molt, que les coses al meu país continuïn com fins ara. Això sí que ens ha de fer por. I molta. I a combatre aquest estat de les coses és el que hem de dedicar les nostres energies. Pel país, pensant única i exclusivament en el país.

No sigui que el proper Onze de Setembre ens trobem a l’acte de la Ciutadella el tal Rodolfo Chikilicuatre i el seu ChikiChiki, tant de l’estètica i el fons del tripartit.

Si tu no hi vas, ells es queden. Bona. Però el vot en blanc també… només per veure l’enrabiada que tenen els qui ens hi han dut!

PS: per cert, aquí podeu veure el millor debat d'aquestes eleccions. Impressionant, boníssim. Fins al final.

Un país de primera... regional

He pensat que, ara que estem a les acaballes, us agradaria conèixer d’aprop algunes interioritats de la campanya del partit que pretén "convertir-nos" en un país de primera.

Un objectiu tan lloable manté, tanmateix, sorprenents cortcircuïts amb una campanya diguem-ne... de primera… regional. De tal manera que l’anàlisi de la campanya fa pensar que del que parla aquest partit és d’aquesta cosa casolana de ser un país de primera regional, és a dir, una diputació una mica maquillada, que és el que és el tripartit, que és, en definitiva, el seu govern.

Tinc arguments perquè en gaudiu. Primer, començarem amb els SMS de campanya.

La direcció d’ERC ha “castigat” els seus militants amb una pluja pràcticament diària de SMS amb voluntat de consigna que, de fet, el que han provocat, per la seva indigència intel·lectual, és un encabritament considerable. Com a mínim entre les persones intel·ligents que encara respiren en aquest partit i que amablement m’han fet arribar la informació. Com que no us vull estalviar cap detall, per escabrós que sigui, us reprodueixo a continuació alguns dels SMS rebuts per la sofrida militància d’ERC.

22/02
“Cap votant de CiU pot votar Duran Lleida, contrari a la independència. Els sobiranistes de CiU han de votar Ridao”
(ah! A CiU hi havia sobiranistes!!! Quina sorpresa!!! Em pensava que tots eren al PSC-PSOE. Ah! Potser els sobiranistes del PSC-PSOE no cal que els interpel·lem demanant-los-hi el vot!)

23/02
“Més Esquerra és menys PP. Hem d’aconseguir que Girona i Lleida continuin sent “Terra alliberada” del PP”
(suposo que això de Terra alliberada té més proximitat amb el mític Terra d’Escudella de la nostra infantesa que amb cap altra cosa, i que l’alliberament gironí el protagonitza el president de la Diputació, d’ERC, evidentment, que s’ha apujat el sou per sobre del ZP. Visca l’alliberament tofonaire!!)

24/02
“Esquerra escolta la gent. I la gent té raó: la millor opció és fer el tunel del TGV pel carrer Aragó”
(rodolí inclòs!!! Raó/opció/Aragó, premi jocs florals a la direcció de campanya d’ERC!)

25/02
“El debat que ens interessa és acabar amb el dèficit fiscal! Zapatero? Rajoy? Catalunya!”
(ah! Bo saber-ho!!! Pensava que deieu no sé què del Rajoy que us impedia pactar-hi, com d’altra banda penseu fer amb en ZP. Ara resulta que són iguals! Gràcies!)

26/02
“Tothom critica al PP, però el PSOE i el PSC hi pactaren la llei de partits i CiU investí Aznar dos cops. Només Esquerra ha plantat cara al PP. Sempre”
(perdó… de qui parlem? Dels vostres socis de govern? O de qui? Em despisto, xatos)

27/02
“Senyor Pizarro: la rauxa és una Espanya que ens maltracta. El seny és la independència de Catalunya”
(així, amb un parell de dallonses, que se n’assabenti bé aquest tal Pizarro!)

28/02
“ZP: el talante no protegeix les dones, volem recursos econòmics”
(m’estalvio comentaris a aquest SMS de tan mal gust el dia que havien mort 4 dones per violència “domèstica”)

29/02
“Som l’Esquerra que no para la mà, que creu en l’esforç i en el treball, que dona suport als emprenedors”
(la mà… de l’impost revolucionari del Vendrell no compta? De quins emprenedors parlem, per favor. Sense comentaris, un cop més, a l’humor negre d’això del treball i l’esforç)

02/03
“Esquerra és “3 en 1” planta cara al PP, condiciona el PSOE i arrossega CiU”
(apliquem la propietat commutativa? S’arrossega amb el PSOE –i li dona la Generalitat-, es condiciona pel PP i planta a CiU?)

03/03
“Votar CiU és un xec en blanc que pot cobrar el PP. Esquerra sempre plantarà cara al PP”
(no havíem quedat que ni ZP ni Rajoy, que Catalunya? On ens hem perdut???)

04/03
“Mentre l’espoli fiscal fa que cada català “regali” 2.622 euros cada any a l’Estat (sic) espanyol, la Monarquia (sic) no paga impostos”
(ui! Què radicals! mmmmm)

Bé, suposo que aquesta alçada intel·lectual us haurà deixat exhaustos. Però no marxeu encara, tinc un parell de cosetes més.

Se n’enrecordeu de la Lloll Beltran en el paper de Vanessa a no sé quins collons de programa per TV3? No hi trobeu una semblança entranyable al Ridao en la seva aparició final assenyalant l'eslògan en aquest anunci de compte (de què?) enrere? Realment acollonant…

Més encara… Sabeu amb quina música va acabar ERC el míting final de Girona? Sí, aquí on falsament diuen que es disputen un escó amb el PP? Amb l’himne de Riego!!! Efectivament, l’himne de la República Espanyola, i sí, també allò que a la Copa Davis d’Austràlia tan magníficament va interpretar un trompetista per honorar Espanya.

Efectivament: un país de primera… REGIONAL!