“Vinc de molt lluny
i vaig més lluny encara
ple de somnis i llum” (Lluís Llach, Germanies)
Sí, venim molt de lluny. Dissabte 2 de febrer del 2008, commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, l’espasa que va donar forma amb el seu coratge i lluita, amb la seva croada contra els sarraïns, a la nació catalana. El nostre gran rei. L’autèntic pare de la nostra nació, el forjador d’una Nació, d’una gran nació (a hores d’ara en moments crítics, això sí) que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Humilment contribueixo a la crida que ha fet en Vicent Partal perquè els blocaires catalans fem pinya aquest dia i la fem grossa. En Partal demanava penjar una fotografia del penó de Jaume I. Jo m’he permès una petita contribució creativa, posant-hi... el meu tatuatge del Casc de Jaume I (guapo, eh?), l’emblema de la Catalunya gran, un símbol que ens uneix. Des de les portes de Poblet fins a la Generalitat valenciana.
Sempre m’ha seduït la figura de Jaume I. I em vaig fer aquest tatuatge, que llueixo amb orgull i respecte. El mateix orgull que m’agradaria que tota la nostra Nació tingués per aquest rei i el que representa. Dissortadament la Generalitat del nord, en una nova vergonya nacional, no ha programat res significatiu per commemorar aquesta data tan trascendent per a la nostra història.
Avui tots els carrers haurien de lluir engalanats. Hauria calgut bastir un monument commemoratiu. Hauria calgut portar l’homenatge a les escoles, als pobles, als carrers, a la tele, al cinema, a les institucions. Un homenatge que unís tots els pobles de la gran Nació Catalana. Elevar a la categoria de mite l'home i el rei, i les seves gestes. Ja m'hi havia referit en un post antic.
Però no, la Generalitat del nord no està per a aquests temes. És el Factor X, de xusma. Ho sento, no ho puc evitar, m’envaeix la indignació i la vergonya (ja podeu pensar en els malsdecap que els deuen estar ocupant en aquests moments...). Que contrasta amb el meu orgull i les ganes de cel·lebrar-ho. Ho porto escrit a la pell. De fet –tots tenim un passat “hard”, no només les nacions- porto moltes més coses escrites, totes homenatge a aquesta Nació de la que formo part i que m’estimo amb bogeria. Aquesta nació que està per sobre de les misèries del present, d’aquest fang de la traïció i la renúncia a què ens sotmet el tripartit.
Sí, venim de molt lluny. Però això no és el més important. El més important és que volem anar més lluny encara. Volem commemorar per agafar forces, per no defallir en els nostres somnis, en la nostra clara voluntat de ser, arrelada a la història i a la tradició. De ser per sempre més. Ser és el nostre futur.
“Tens les mans tens el cor
Tens les claus per obrir horitzons de llum” (Lluís Llach, Germanies)
Aquest ha de ser també el nostre homenatge. Renovar públicament el nostre compromís amb la nostra Nació i el seu futur. Dir que continuem disposats a lluitar, a treballar, a fer. Sí, tenim les mans, i tenim el cor. També tenim el cervell, la intel·ligència, per més que en èpoques com l’actual tinguem motius per dubtar-ne. I aquestes són les claus per obrir el nostre horitzó.
L’1 de gener vaig fer un post que deia “quan surt el sol”. I deia que fins i tot sobre la fosca i la boira més espessa… el sol s’acaba imposant. Necessitem el sol per sortir d’aquesta fosca actual. Però l’horitzó, veure el nostre horitzó, només depèn de nosaltres. Del nostre cor, de la nostra força, de la nostra intel·ligència.
Sentim els batecs del nostre cor, com la sang ens omple, ens inunda tot el cos, com encara ens fa sentir vius, com ens emociona. Gaudim de sentir-nos vius. Volem seguir vius.
I… les nostres mans… Mai com ara hem necessitat que força i intel·ligència vagin juntes. No la força de la violència, sinó la força de les conviccions, de la irreductibilitat, de la no cessió. La força interior, la voluntat de ser per sobre de tot. I la intel·ligència per trobar el nostre camí. El camí per obrir l’horitzó. Intel·ligència per a construir, per a denunciar, per no empassar res més, per retornar la il·lusió. Intel·ligència per no admetre més impostures com la del tripartit. Intel·ligència per no dubtar. Intel·ligència per no escanyar-nos estúpidament amb els nostres crits. Intel·ligència per no morir ofegats en les particulars “bubble plastic” ideològiques que tenen abduïts certs militants independentistes. Intel·ligència per tenir coratge i treure del fang la nostra nació i portar-la cap a un futur de llibertat. Pas a pas, però amb pas ferm. Tenim més necessitat de fer bé les coses que pressa. Tant hem esperat, que ara l’important és fer les coses bé, i no dubtar.
Fa 800 anys neixia Jaume I. Una infància complicada. Un nen que seria objecte de tota mena d’intrigues perquè d’alguna manera portava escrit el seu destí de gran rei. I això, en les misèries de les lluites feudals d’aquells dies es veia com una amenaça. Un jove format i protegit pels templers que, arribat el moment, molt d’hora, va saber agafar la seva espasa i posar-la sobre el coll dels nostres enemics. I no va dubtar. Això és el que políticament se’ns exigeix.
Jaume I va acabar amb les conspiracions dels nobles contra la seva autoritat i projectes. Va ser generós amb els qui van ser fidels i implacable amb els traïdors. Això és el que ara hem de tornar a fer. Posar, políticament, l’espasa, sobre el coll d’aquest niu de traïdors i conspiradors que és el tripartit, sobre els farsants d’ERC que han entregat el nostre país als seus enemics. Posar també l'espasa sobre els nostres particulars fantasmes. I emprendre el camí de la llibertat sense que el nostre braç estirat i la nostra espasa com una prolongació, tremolin. Agafem l’espesa: prenem la paraula!!
En el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I. Humil homenatge d’aquest qui porta amb orgull, a la meva pell, els seus emblemes. I amb el desig de tenir el seu mateix coratge i ambició. Animeu-vos. Sumeu-vos a l'homenatge.
i vaig més lluny encara
ple de somnis i llum” (Lluís Llach, Germanies)
Sí, venim molt de lluny. Dissabte 2 de febrer del 2008, commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, l’espasa que va donar forma amb el seu coratge i lluita, amb la seva croada contra els sarraïns, a la nació catalana. El nostre gran rei. L’autèntic pare de la nostra nació, el forjador d’una Nació, d’una gran nació (a hores d’ara en moments crítics, això sí) que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Humilment contribueixo a la crida que ha fet en Vicent Partal perquè els blocaires catalans fem pinya aquest dia i la fem grossa. En Partal demanava penjar una fotografia del penó de Jaume I. Jo m’he permès una petita contribució creativa, posant-hi... el meu tatuatge del Casc de Jaume I (guapo, eh?), l’emblema de la Catalunya gran, un símbol que ens uneix. Des de les portes de Poblet fins a la Generalitat valenciana.
Sempre m’ha seduït la figura de Jaume I. I em vaig fer aquest tatuatge, que llueixo amb orgull i respecte. El mateix orgull que m’agradaria que tota la nostra Nació tingués per aquest rei i el que representa. Dissortadament la Generalitat del nord, en una nova vergonya nacional, no ha programat res significatiu per commemorar aquesta data tan trascendent per a la nostra història.
Avui tots els carrers haurien de lluir engalanats. Hauria calgut bastir un monument commemoratiu. Hauria calgut portar l’homenatge a les escoles, als pobles, als carrers, a la tele, al cinema, a les institucions. Un homenatge que unís tots els pobles de la gran Nació Catalana. Elevar a la categoria de mite l'home i el rei, i les seves gestes. Ja m'hi havia referit en un post antic.
Però no, la Generalitat del nord no està per a aquests temes. És el Factor X, de xusma. Ho sento, no ho puc evitar, m’envaeix la indignació i la vergonya (ja podeu pensar en els malsdecap que els deuen estar ocupant en aquests moments...). Que contrasta amb el meu orgull i les ganes de cel·lebrar-ho. Ho porto escrit a la pell. De fet –tots tenim un passat “hard”, no només les nacions- porto moltes més coses escrites, totes homenatge a aquesta Nació de la que formo part i que m’estimo amb bogeria. Aquesta nació que està per sobre de les misèries del present, d’aquest fang de la traïció i la renúncia a què ens sotmet el tripartit.
Sí, venim de molt lluny. Però això no és el més important. El més important és que volem anar més lluny encara. Volem commemorar per agafar forces, per no defallir en els nostres somnis, en la nostra clara voluntat de ser, arrelada a la història i a la tradició. De ser per sempre més. Ser és el nostre futur.
“Tens les mans tens el cor
Tens les claus per obrir horitzons de llum” (Lluís Llach, Germanies)
Aquest ha de ser també el nostre homenatge. Renovar públicament el nostre compromís amb la nostra Nació i el seu futur. Dir que continuem disposats a lluitar, a treballar, a fer. Sí, tenim les mans, i tenim el cor. També tenim el cervell, la intel·ligència, per més que en èpoques com l’actual tinguem motius per dubtar-ne. I aquestes són les claus per obrir el nostre horitzó.
L’1 de gener vaig fer un post que deia “quan surt el sol”. I deia que fins i tot sobre la fosca i la boira més espessa… el sol s’acaba imposant. Necessitem el sol per sortir d’aquesta fosca actual. Però l’horitzó, veure el nostre horitzó, només depèn de nosaltres. Del nostre cor, de la nostra força, de la nostra intel·ligència.
Sentim els batecs del nostre cor, com la sang ens omple, ens inunda tot el cos, com encara ens fa sentir vius, com ens emociona. Gaudim de sentir-nos vius. Volem seguir vius.
I… les nostres mans… Mai com ara hem necessitat que força i intel·ligència vagin juntes. No la força de la violència, sinó la força de les conviccions, de la irreductibilitat, de la no cessió. La força interior, la voluntat de ser per sobre de tot. I la intel·ligència per trobar el nostre camí. El camí per obrir l’horitzó. Intel·ligència per a construir, per a denunciar, per no empassar res més, per retornar la il·lusió. Intel·ligència per no admetre més impostures com la del tripartit. Intel·ligència per no dubtar. Intel·ligència per no escanyar-nos estúpidament amb els nostres crits. Intel·ligència per no morir ofegats en les particulars “bubble plastic” ideològiques que tenen abduïts certs militants independentistes. Intel·ligència per tenir coratge i treure del fang la nostra nació i portar-la cap a un futur de llibertat. Pas a pas, però amb pas ferm. Tenim més necessitat de fer bé les coses que pressa. Tant hem esperat, que ara l’important és fer les coses bé, i no dubtar.
Fa 800 anys neixia Jaume I. Una infància complicada. Un nen que seria objecte de tota mena d’intrigues perquè d’alguna manera portava escrit el seu destí de gran rei. I això, en les misèries de les lluites feudals d’aquells dies es veia com una amenaça. Un jove format i protegit pels templers que, arribat el moment, molt d’hora, va saber agafar la seva espasa i posar-la sobre el coll dels nostres enemics. I no va dubtar. Això és el que políticament se’ns exigeix.
Jaume I va acabar amb les conspiracions dels nobles contra la seva autoritat i projectes. Va ser generós amb els qui van ser fidels i implacable amb els traïdors. Això és el que ara hem de tornar a fer. Posar, políticament, l’espasa, sobre el coll d’aquest niu de traïdors i conspiradors que és el tripartit, sobre els farsants d’ERC que han entregat el nostre país als seus enemics. Posar també l'espasa sobre els nostres particulars fantasmes. I emprendre el camí de la llibertat sense que el nostre braç estirat i la nostra espasa com una prolongació, tremolin. Agafem l’espesa: prenem la paraula!!
En el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I. Humil homenatge d’aquest qui porta amb orgull, a la meva pell, els seus emblemes. I amb el desig de tenir el seu mateix coratge i ambició. Animeu-vos. Sumeu-vos a l'homenatge.
3 comentaris:
Benvolgut Elies,
El millor homenatge al nostro Rei Jaume, i a tots els altres grans pares de la nostra única pàtria catalana, és continuar amb l'esforç diari, continuat, sense defallir mai, de reconstrucció total de la nostra Pàtria, lliure, sobirana i independent.
És una etapa agradolça, per les renúncies, les traïcions, i el col.laboracionisme interior d'una part dels nostres conciutadans i dels partits polítics que es deien catalans.
Però hem passat, col.lectivament, etapes molt mes fosques, molt pitjors, sense cap tipus de llibertat individual ni col.lectiva, i amb una pàtria catalana molt més enfonsada i, alguns deien, gairebe desapareguda . El Delenda is Catalonia, del 1939, d'en Valls i Taberner, no el podria escriure ara ningu. Va renèixer. Es va anar reconstruint nacionalment. I ara, amb una majoria teoricament nacionalista al Parlament, s'ha lliurat tot el poder de les institucions catalanes al Psoe, derrotat electoralment sempre, sempre, a les urnes, pel nacionalisme majoritari.
Avui, el nogovern tripartit no ha fet absolutament res per a recordar el 800 aniversari d'en Jaume I. Pitjor que el PP del Pais València, pitjor que el Psoe de les Illes.
Res de res. Com si no hagues existit el Rei Jaume I.
Bé. Res de nou. Una nova demostració del que es aquest desgovern anticatalà tripartit.
Prendre'n nota, novament.
I, després de reiterar el compromís de seguir sempre fidels al servei d'aquest poble català, potser, alguns, que repensin la decisió a prendre el proper 9 de març.
Quedar-se a casa és fer el que avui ha fet el tripartit amb en Jaume I. Ni mú.
Anar a fer un vot nul, és, amb perdó, una xorrada de nen de casa bona que no sap el que fa.
I no concentrar el vot en els que, amb tots els seus defectes, han estat sempre, només, al servei d'aquest poble, suposaria també ajudar als qui volen la nostra destrucció i la nostra desaparicio.
El màxim mal als espanyols, i la millor defensa catalana, que podem fer el 9 de març es demostrar-lis la força dels vots nacionalistes, per a poder condicionar el màxim possible el que intentin fer.
Com molt bé dius, coratge, intel.ligència, i fidelitat al pais en la nostra lluita.
Ens en sortirem novament, i no faran falta massa anys. Que són 15/20 anys en la nostra història milenària?
Però ningu ha de defallir ni abandonar. La victòria, la reconstrucció, novament, està al nostre abast col.lectiu.
Gràcies, Elies.
Cordialment,
Andreu
Gràcies, Andreu, pel comentari, que subscric. Excepte potser en la trascendència del tema del vot del 9 de març. Això, com ja saps, no ho tinc tan clar. Però mereix una reflexió una mica més llarga per poder-me explicar. Salutacions des de la fidelitat.
Molt emotiu el títol i molt encoratjador l'escrit. I això de la foto del tatuatge deu ser una de les idees més originals de tots els blogs.
Com diu l'Andreu, el millor homenatge, comtinuar lluitant.
Publica un comentari a l'entrada