Suposo que tots coneixeu aquesta sèrie, Lost (perduts, o “perdidos” atenent al nom d’emissió en les cadenes espanyoles en què s’ha pogut veure).
Un avió procedent d’Austràlia s’estavella en una illa del Pacífic. La sèrie són les aventures/desventures dels supervivents. És magnífica, aborda les relacions interpersonals, estableix perfils psicològics i socials amb una forta càrrega emocional i del record (de fet la sèrie fa contínuament retrocessos a les vides dels protagonistes en els moments immediatament anteriors a agafar aquest vol maleït). La trama es complica amb el temps. L’illa no és una illa qualsevol, apareix dins un estrany camp magnètic, i ja hi han passat coses estranyes. I no són els únics supervivents de l’avió: n’hi ha hagut tant a la cua com a la part davantera, tot i que van caure en indrets diferents. A més a més a l’illa hi ha l’estranya presència dels qui anomenen “els altres”, amb els que s’estableix una dinàmica de lluita per la supervivència, etc. etc.
Com si es deixés arrossegar pel seu nom, lost, els seguidors d’aquesta sèrie també ens trobem “perduts” seguint-la. Si no m’equivoco, ja ha passat per fins a 4 cadenes. Simultàniament s'emeten episodis pertanyents a anys diferents, amb la qual cosa em confesso realment perdut sobre en quin moment estic. Tanmateix, enganxa. Ara l’estan fent per La2 i a Set-noséquè, una d'aquestes que es veuen ara amb la TDT.
L’estat de les coses en la política catalana i la situació en què ens trobem moltíssims catalans m’hi ha fet pensar. Lost, perduts. Realment la situació és de tal desorientació que ens hauríem de confessar perduts. Hauríem de reconèixer que estem perduts, en el sentit de desorientació, no en el sentit de no tenir sortides. I aquesta és la clau, que perduts per perduts, no acabem realment sense sortides.
Analitzem els protagonistes:
Per a mi el nacionalisme català, el sobiranisme, digueu-li com vulgueu, és l’avió ensinistrat. A l’estavellar-se, com a la sèrie, deixa dos grups de supervivents, els de la cua de l’aparell i els de la part davantera.
ERC: aquests són els que anaven a la cua, però per a mi són els grans responsables de la situació. No en tinc cap dubte. La seva incomprensible deriva induïda per l’atracció que sobre ells exerceix el camp magnètic dels sociates ha comportat no només que naveguin sense rumb i s’estiguin estavellant contínuament, sinó que, en aquesta deriva ha arrossegat el projecte independentista que tant d’esforços havia costat crear. I, així, milers d’esperances i il·lusions, que s’han vist decebudes de manera radical.
El naufragi d’ERC és colossal, d’aquells que s’estudiaran en els llibres de ciència política. Tremend, espectacular. No s’havia vist mai una estratègia que des del mateix moment en que es comença a desplegar només ha portat ruïna a aquest partit, la pèrdua constant de suports sense guanyar-ne ni un de sol nou. Res. ERC mesura les eleccions per fracassos. I aquestes generals la cosa ja pot ser d’aquestes de recrear-s’hi. Ja veurem, però, com ja vaig dir, els indicadors més significatius així ho apunten.
No és només un naufragi com a partit. És un naufragi en tots els ordres de la seva activitat: en els seus líders, en la seva gestió al govern, en el seu capficament en sostenir el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, en les seves declaracions, en la seva política, en la seva gesticulació patètica, en la nefasta inculcació d’idees marxistoides, d’esquerranisme tronat, a certes bases del partit, especialment les joventuts, en l’assumpció, en definitiva, d’un discurs incomprensible, incoherent, plagat de llocs comuns absolutament caducs, i en la constant negació de l’evidència.
Els exemples són molts, i ja m’hi he referit a bastament en aquest blog. Simplement per fer una mica de boca, en l’última setmana tenim que el sr. Joan Puig, ínclit diputat a Madrid, se’ns posa a fer de milhomes, el xulo-piscines, i diu que “els espanyols no tindrien ous per enviar-nos els tancs”. Ui, acollonits, els tenim, Joan, acollonits. Suposo que la teva foto en banyador penja a totes les casernes i el tal Mena la porta a la seva cartera.
O l’espectacle d’ahir d’en Ridao al Parlament. Quina vergonya, Déu meu. És d’aquestes coses que et fan regirar al sofà, sentint vergonya aliena. Pobre Ridao, tan poc que li agraden els mítings, les campanyes, i ara a sobre s’ha vist embolicat en aquesta política de gesticulació patètica que tant s’estila al grup parlamentari d’ERC a Madrid: que si avui em poso una samarreta, que si demà trec cartells, que si demà m’encadeno no sé on. Pobre Ridao. La corda de la boia cada cop tiba més. Suposo que comença a veure que la seva candidatura tenia trampa, que era la manera que tenien els grans farsants Carod i Puigcercós de no cremar-se en el que presumiblement serà la gran patacada.
Però no és només aquesta cosa en el terreny de l’anècdota que tant agrada al públic d’ERC. És que si ens n’anem a les coses més sèries, el naufragi encara és més gran, immens, amb aires de tragèdia grega. Veure personatges com en Carod en el paper de gran farsant amb allò del 2014 és un autèntic insult per a tots els catalans, i especialment per als que ens considerem independentistes. La farsa és tan bèstia, i ja ha estat tan denunciada, que no cal insistir-hi, de fet ells ja no ho fan. I fins i tot el pobre Ridao parla que a veure si pel 2023 podem tenir un concert econòmic similar al basc. En fi. Per a que després el Carod vagi dient que no van pactar amb CiU perquè “ens miraven per sobre l’espatlla” (sic). Per apretar a córrer.
CiU: el grup principal de passatgers, els de la part davantera. 23 anys de timonatge que havien acabat amb l’aparell, el país, donant voltes sobre ell mateix, en un moviment purament circular. No sempre havia estat així, però els últims anys ja no hi havia rumb. Des de la cua, semblava que els d’ERC s’havien preparat per assumir el control de la cabina i redreçar el rumb, enfilar la nau, el país, cap al seu destí. Però el resultat ja sabem quin és. En la lluita pel control, enlloc de posar-se tots dos a pilotar, tots a terra. Sinistre total. Estavellats.
La confusió en el món de CiU és també espectacular, de les que fan època. No s’entén l’episodi i la seqüència Casa Gran del Catalanisme, en la que malgrat tot hi continuo dipositant unes tímides esperances, i el seu paperot en aquestes eleccions del 9 de març. No s’entén de cap manera. No s’entén aquesta desorientació a l’hora d’establir un rumb. No s’entén que, en la precarietat política en què es troben per la pinça del tripartit, i amb les enormes possibilitats de recollir una bona part (jo crec que molt bona) del descontentament… la seva opció hagi estat situar al capdavant de la candidatura un personatge sinistre com en Duran Lleida. I confeccionar una llista d’una mediocritat absoluta, mancada dels principals elements sobiranistes que li haurien atorgat aquesta mínima credibilitat per sumar. No s’entén. No s’entén l’estratègia pactista a Madrid després de tot el que ha passat. No s’entén que en Duran basteixi tot el seu argumentari en portar permanentment la contrària al Mas i fins i tot al mateix president Pujol. Però com s’atreveix? Qui s’ha cregut que és? Quina pena, de debò, quina pena, que en aquests moments ofereixin aquest perfil tan baix i tanta desorientació. Fins al punt que, realment, hom no sap ja quina és l’estratègia que estan seguint. Probablement perquè no en tinguin cap, o les que tinguin siguin contradictòries. L’anar fent ja no és cap estratègia. Veure què podem salvar tampoc. A veure què podem fer, menys. Tal i com està el país, del principal partit polític a Catalunya s’hauria d’esperar molt més. Quo vadis, CiU?
Els altres: aquí, d’aquest naufragi, d’aquest sinistre, els únics que en surten guanyant són “els altres”, és a dir, els espanyols, és a dir, el PSOE-PSC i l’amalgama comunistoide-multicultural-ecosocialista-prohibicionista d’ICV-EUA. Com a la sèrie, tot sembla indicar que són els responsables últims de l’accident, que són ells els qui han fet caure l’aparell. Però, en tot cas són els únics que n’estan traient un autèntic i genuí profit. Són els amos, tu. S’han fet els amos totals de l’illa. Ens han convertit en uns autèntics pàries que ens arrosseguem d’una banda a l’altra, mentre ells actuen implacablement per convertir el govern de la nostra illa en un autèntic règim (d’això en parlaré en el proper post). Fins i tot el líder dels “altres” de la sèrie presenta unes semblances esgarrifoses i sinistres amb els nostres “altres”... maquiavèlic, conspirador, amagant-se darrere unes ulleretes, mentint contínuament sense parlar gaire... uf!
Nosaltres. Els més perduts. Els qui no ens dediquem a aquest tinglado de la política, però que ens trobem definitivament perduts per la situació del país i l’espectacle patètic dels nostres polítics, de la falta d’estratègies, de la falta d’esperança que amb la seva actitud han portat fins l’últim racó del nostre poble.
Perduts, sense saber què fer. Ens mirem aquestes eleccions amb l’estupefacció del qui té davant seu tres camins i veu clarament que tots acaben igual, en un penya-segat. A dues setmanes de les eleccions crec que no hi ha ningú que pugui defensar amb vehemència i convenciment el seu vot. En el millor dels casos, es defensa amb certa raonabilitat el vot del mal menor. En la majoria, observem amb estupefacció, atònits, el panorama: votar a la contra, votar desafectadament, per enviar-los a la merda a tots… no votar?
Perduts.
Un avió procedent d’Austràlia s’estavella en una illa del Pacífic. La sèrie són les aventures/desventures dels supervivents. És magnífica, aborda les relacions interpersonals, estableix perfils psicològics i socials amb una forta càrrega emocional i del record (de fet la sèrie fa contínuament retrocessos a les vides dels protagonistes en els moments immediatament anteriors a agafar aquest vol maleït). La trama es complica amb el temps. L’illa no és una illa qualsevol, apareix dins un estrany camp magnètic, i ja hi han passat coses estranyes. I no són els únics supervivents de l’avió: n’hi ha hagut tant a la cua com a la part davantera, tot i que van caure en indrets diferents. A més a més a l’illa hi ha l’estranya presència dels qui anomenen “els altres”, amb els que s’estableix una dinàmica de lluita per la supervivència, etc. etc.
Com si es deixés arrossegar pel seu nom, lost, els seguidors d’aquesta sèrie també ens trobem “perduts” seguint-la. Si no m’equivoco, ja ha passat per fins a 4 cadenes. Simultàniament s'emeten episodis pertanyents a anys diferents, amb la qual cosa em confesso realment perdut sobre en quin moment estic. Tanmateix, enganxa. Ara l’estan fent per La2 i a Set-noséquè, una d'aquestes que es veuen ara amb la TDT.
L’estat de les coses en la política catalana i la situació en què ens trobem moltíssims catalans m’hi ha fet pensar. Lost, perduts. Realment la situació és de tal desorientació que ens hauríem de confessar perduts. Hauríem de reconèixer que estem perduts, en el sentit de desorientació, no en el sentit de no tenir sortides. I aquesta és la clau, que perduts per perduts, no acabem realment sense sortides.
Analitzem els protagonistes:
Per a mi el nacionalisme català, el sobiranisme, digueu-li com vulgueu, és l’avió ensinistrat. A l’estavellar-se, com a la sèrie, deixa dos grups de supervivents, els de la cua de l’aparell i els de la part davantera.
ERC: aquests són els que anaven a la cua, però per a mi són els grans responsables de la situació. No en tinc cap dubte. La seva incomprensible deriva induïda per l’atracció que sobre ells exerceix el camp magnètic dels sociates ha comportat no només que naveguin sense rumb i s’estiguin estavellant contínuament, sinó que, en aquesta deriva ha arrossegat el projecte independentista que tant d’esforços havia costat crear. I, així, milers d’esperances i il·lusions, que s’han vist decebudes de manera radical.
El naufragi d’ERC és colossal, d’aquells que s’estudiaran en els llibres de ciència política. Tremend, espectacular. No s’havia vist mai una estratègia que des del mateix moment en que es comença a desplegar només ha portat ruïna a aquest partit, la pèrdua constant de suports sense guanyar-ne ni un de sol nou. Res. ERC mesura les eleccions per fracassos. I aquestes generals la cosa ja pot ser d’aquestes de recrear-s’hi. Ja veurem, però, com ja vaig dir, els indicadors més significatius així ho apunten.
No és només un naufragi com a partit. És un naufragi en tots els ordres de la seva activitat: en els seus líders, en la seva gestió al govern, en el seu capficament en sostenir el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, en les seves declaracions, en la seva política, en la seva gesticulació patètica, en la nefasta inculcació d’idees marxistoides, d’esquerranisme tronat, a certes bases del partit, especialment les joventuts, en l’assumpció, en definitiva, d’un discurs incomprensible, incoherent, plagat de llocs comuns absolutament caducs, i en la constant negació de l’evidència.
Els exemples són molts, i ja m’hi he referit a bastament en aquest blog. Simplement per fer una mica de boca, en l’última setmana tenim que el sr. Joan Puig, ínclit diputat a Madrid, se’ns posa a fer de milhomes, el xulo-piscines, i diu que “els espanyols no tindrien ous per enviar-nos els tancs”. Ui, acollonits, els tenim, Joan, acollonits. Suposo que la teva foto en banyador penja a totes les casernes i el tal Mena la porta a la seva cartera.
O l’espectacle d’ahir d’en Ridao al Parlament. Quina vergonya, Déu meu. És d’aquestes coses que et fan regirar al sofà, sentint vergonya aliena. Pobre Ridao, tan poc que li agraden els mítings, les campanyes, i ara a sobre s’ha vist embolicat en aquesta política de gesticulació patètica que tant s’estila al grup parlamentari d’ERC a Madrid: que si avui em poso una samarreta, que si demà trec cartells, que si demà m’encadeno no sé on. Pobre Ridao. La corda de la boia cada cop tiba més. Suposo que comença a veure que la seva candidatura tenia trampa, que era la manera que tenien els grans farsants Carod i Puigcercós de no cremar-se en el que presumiblement serà la gran patacada.
Però no és només aquesta cosa en el terreny de l’anècdota que tant agrada al públic d’ERC. És que si ens n’anem a les coses més sèries, el naufragi encara és més gran, immens, amb aires de tragèdia grega. Veure personatges com en Carod en el paper de gran farsant amb allò del 2014 és un autèntic insult per a tots els catalans, i especialment per als que ens considerem independentistes. La farsa és tan bèstia, i ja ha estat tan denunciada, que no cal insistir-hi, de fet ells ja no ho fan. I fins i tot el pobre Ridao parla que a veure si pel 2023 podem tenir un concert econòmic similar al basc. En fi. Per a que després el Carod vagi dient que no van pactar amb CiU perquè “ens miraven per sobre l’espatlla” (sic). Per apretar a córrer.
CiU: el grup principal de passatgers, els de la part davantera. 23 anys de timonatge que havien acabat amb l’aparell, el país, donant voltes sobre ell mateix, en un moviment purament circular. No sempre havia estat així, però els últims anys ja no hi havia rumb. Des de la cua, semblava que els d’ERC s’havien preparat per assumir el control de la cabina i redreçar el rumb, enfilar la nau, el país, cap al seu destí. Però el resultat ja sabem quin és. En la lluita pel control, enlloc de posar-se tots dos a pilotar, tots a terra. Sinistre total. Estavellats.
La confusió en el món de CiU és també espectacular, de les que fan època. No s’entén l’episodi i la seqüència Casa Gran del Catalanisme, en la que malgrat tot hi continuo dipositant unes tímides esperances, i el seu paperot en aquestes eleccions del 9 de març. No s’entén de cap manera. No s’entén aquesta desorientació a l’hora d’establir un rumb. No s’entén que, en la precarietat política en què es troben per la pinça del tripartit, i amb les enormes possibilitats de recollir una bona part (jo crec que molt bona) del descontentament… la seva opció hagi estat situar al capdavant de la candidatura un personatge sinistre com en Duran Lleida. I confeccionar una llista d’una mediocritat absoluta, mancada dels principals elements sobiranistes que li haurien atorgat aquesta mínima credibilitat per sumar. No s’entén. No s’entén l’estratègia pactista a Madrid després de tot el que ha passat. No s’entén que en Duran basteixi tot el seu argumentari en portar permanentment la contrària al Mas i fins i tot al mateix president Pujol. Però com s’atreveix? Qui s’ha cregut que és? Quina pena, de debò, quina pena, que en aquests moments ofereixin aquest perfil tan baix i tanta desorientació. Fins al punt que, realment, hom no sap ja quina és l’estratègia que estan seguint. Probablement perquè no en tinguin cap, o les que tinguin siguin contradictòries. L’anar fent ja no és cap estratègia. Veure què podem salvar tampoc. A veure què podem fer, menys. Tal i com està el país, del principal partit polític a Catalunya s’hauria d’esperar molt més. Quo vadis, CiU?
Els altres: aquí, d’aquest naufragi, d’aquest sinistre, els únics que en surten guanyant són “els altres”, és a dir, els espanyols, és a dir, el PSOE-PSC i l’amalgama comunistoide-multicultural-ecosocialista-prohibicionista d’ICV-EUA. Com a la sèrie, tot sembla indicar que són els responsables últims de l’accident, que són ells els qui han fet caure l’aparell. Però, en tot cas són els únics que n’estan traient un autèntic i genuí profit. Són els amos, tu. S’han fet els amos totals de l’illa. Ens han convertit en uns autèntics pàries que ens arrosseguem d’una banda a l’altra, mentre ells actuen implacablement per convertir el govern de la nostra illa en un autèntic règim (d’això en parlaré en el proper post). Fins i tot el líder dels “altres” de la sèrie presenta unes semblances esgarrifoses i sinistres amb els nostres “altres”... maquiavèlic, conspirador, amagant-se darrere unes ulleretes, mentint contínuament sense parlar gaire... uf!
Nosaltres. Els més perduts. Els qui no ens dediquem a aquest tinglado de la política, però que ens trobem definitivament perduts per la situació del país i l’espectacle patètic dels nostres polítics, de la falta d’estratègies, de la falta d’esperança que amb la seva actitud han portat fins l’últim racó del nostre poble.
Perduts, sense saber què fer. Ens mirem aquestes eleccions amb l’estupefacció del qui té davant seu tres camins i veu clarament que tots acaben igual, en un penya-segat. A dues setmanes de les eleccions crec que no hi ha ningú que pugui defensar amb vehemència i convenciment el seu vot. En el millor dels casos, es defensa amb certa raonabilitat el vot del mal menor. En la majoria, observem amb estupefacció, atònits, el panorama: votar a la contra, votar desafectadament, per enviar-los a la merda a tots… no votar?
Perduts.
15 comentaris:
Avui t'has superat, Elies. Et felicito plenament i això que només he pogut veure un parell de capítols de la serie quan he estat de vacances a Catalunya.
Realment ni els millors guionistes podrien fer-ho millor que la nostra classe política. N'hi ha per llogar-hi cadires.
Com tu ja sabràs ja fa mesos que vaig escrivint històries per intentar explicar aquest desastre, al principi ho feia per intentar trobar qualsevol explicació que no fos la que tots estan venuts a la poltrona. Però ara he arribat a la conclusió que l'especie humana i sobretot l'empeltada amb la tradició llatina i mora, es molt procliu a vendre-se per un plat de macarrons.
Manel
No sé si estem perduts. Jo com a mínim sé on és el penyasegat i no m'hi penso llençar. No penso fotre el país muntanya avall i em fa una ràbia tremenda tant d'esforç remant cap a una bona representació catalana a Madrid entre tanta corrent adversa.
El meu vot amb prou feines servirà per fer saldo zero amb la teva abstenció o vot en blanc. Mira que fàcil seria que votéssim tots dos i d'aquesta manera inutilitzar el vot de dos sociates!
Si fóssim deu, anularíem deu sociates! t'ho imagines?
Si tots els nacionalistes abstencionistes votéssin seria la reòstia, els socialistes baixarien! t'ho imagines?
Ja sé com a molt puc parlar d'aconseguir una bona repesentació quantivament. La qualitat dificilment arribarà tal com la voldriem, però per més bona voluntat que hi posessin, si enviem quatre gats se n'enriuran quan exigeixin l'aeroport, el concert,.... (ni el del Bruce ens donaran)
Elies, et ben prometo que si algú m’oferís 1 milió d’euros per explicar millor que tu la situació actual, els perdria. PER-FEC-TE !!!
Potser soc una mica “raro”, però no he vist mai aquesta sèrie (crec que de la TV només veig el Polònia i el Barça). Però LOST in tranlation (de Sofia Coppola y protagonitzada per Bill Murray i Scarlett Johansson) és una gran pel•lícula (per a mi) que transmet a la perfecció aquesta sensació de perduts.
De tota manera, últimament tinc un gran optimisme basat en no sé què, una sensació de que tot es capgirarà de cop, i veurem el sol brillar intensament (veurem els núvols des de la perspectiva adequada).
Crec que, per exemple, d’una reunió de bona part de la bombolla, al voltant d’unes Voll-Damms o Moritz ben fredes, en sortirien les línies que marcaran la nova acció que s’acosta (no la veig, però la sento). Si aconseguim fer el primer pas ben fet, la resta vindrà de cop.
Joliu, ja sé que o veus així, i és lloable, però no, no cauré en la trampa. Prefereixo sociates a escons nacionalistes que no serveixin per res i que m’avergonyeixin. Crec que les persones que ocuparan aquests escons rebaixaran la imatge del país. Hem de ser forts aquí abans. Fins que no arreglem casa nostra, millor no ser-hi.
Patacada, foc nou, Govern i polítics com Déu mana i el nostre país es mereix aquí, i després ja podem anar allí amb la dignitat i força que la situació requereix.
Salut companys!!!
Amic Elies,
tot i compartir bona part de l'anàlisi, perquè es poden discutir les conclusions, però no pas els fets, discrepo en el repartiment de notes; no negaré les responsabilitats d'ERC, però crec que se sobredimensionen atenent que de 28 anys n'ha governat 5.Sense negar aquestes responsabilitats ni el fracàs de la seva estratègia, fer-los a ells els grans culpables,fregant la criminalització, ho trobo excessiu. En canvi trobo el judici molt indulgent, suau i benèvol amb CiU, tenint en compte que n'ha governat 23 i la veritat, n'hi ha per salar i vendre, que diem al poble. ERC ha posat el PSC al govern, però CiU no li ha posat perquè no ha pogut, i abans que un pacte nacional amb ERC, ja van preferir el Pacte del Majestic. No es pot despatxar tot amb l'ase dels cops de Duran i Lleida, que tanmateix no és un accident, ni una rèmora, ni un estrany: fa vint anys que és a la cúpula de la coalició.
El fracàs estratègic d'ERC mereix un post i ja el faré. Això de la Casa Gran de'n Mas en mereix un altre, i també el faré.
Per cert, records de la colla de per aquí, que també et segueixen, maldament no es deixin notar.
Gràcies Manel. Trista conclusió, a la que arribes. Jo ja no tinc cap esperança ni confiança en ERC -la d'ara-, però sí encara en la gent, i en la capacitat dels catalans de fer les coses bé.
Joliu. Dones massa importància als diputats a Madrid. Per l'efecte que vols aconseguir, dramatitzes massa. Sense un sol diputat a Madrid i amb un bon govern aquí i un moviment sòlid tot seria més fàcil.
Espelt, ens ho haurem de pensar, he he he. No és tan fàcil, tanmateix. Però si no passa el que ha de passar, si d'aquí a l'estiu no passa el que ha de passar... ens hi haurem de posar. Inevitablement. I a sac.
Ròdia. No, no he estat injust. No facis de paladí del victimisme habitual dels d'ERC. Ni crec que hagi estat indulgent, en l'actual situació, amb CiU. Però espero la teva reflexió, que sempre serà molt més inteligent i interessant que qualsevol de les llegides fins ara sobre aquesta gent. Per cert, i no és cap amenaça, he he he... estic treballant un argument ideològic... que pot ser com una bomba atòmica sobre aquesta direcció i estratègia sipaia d'ERC i el tripartit. A veure si me n'ensurto. Fins aleshores, perduts. Torna els records a tothom. Tinc moltes ganes de deixar-m'hi caure. Uf!
Opció 1: Malgrat estigui tot perdut sempre queda molestar (kortatu). Indepes, voteu PP! Portem al límit la situació, i que peti al carrer.
Opció 2: espanyolitzat i para de patir.
Opció 3: Milita activament, en velles o noves organitzacions, curra, convenç, vota...la suor et treurà les cabòries.
S&I
Benvolguts tots
El que passa a Catalunya no és res que no heguem pogut veure el la historia del pobles des de fa més de 2000 anys. Es de manual per sometre a qualsevol poble, És el "divide y vencerás", tant vell com la mateixa humanitat, i después de tant de temps, encara hi ha qui hi cau de quatre grapes. La condició humana és imperturbable.
Els que sabeu l'origen del nom que m'he buscat, us aclarirá el que vull dir i m'estalviará d'escriure un llençol que ara mateix, no tinc esma d'escriure.
Elies,
jo no sóc cap paladí de res. Sóc un independentista català que no es casa amb ningú més que amb la seva Pàtria i que intenta veure el panorama amb un mínim de claredat, més enllà de les interferències de camps magnètics i dels sorolls confussionistes que produeixen. I de camp magnètic no només hi ha el del PSC. Hi ha el de CiU, que déu-n'hi-do. Que jo no participi de la fatwa contra Esquerra que fa cinc anys que dura, no vol dir ni que en sigui un paladí ni que aprovi la seva actuació. És senzillament que hi ha molt de caradura que ha fet negoci malvenent aquest país durant 30 anys i que ara vol fer la viu-viu i fer-nos passar bou per bèstia grossa, donant lliçons d'integritat nacional i patriotisme després d'haver sigut coedificadors de la presó que ens engarjola. Per això dic que adjudicar-ne la màxima responsabilitat als qui durant la transició encara estaven il·legalitzats, em sembla excessiu. I que els corresponsables de la II Restauració Borbònica surtin indemnes del judici, amb alguna bescolladeta inofensiva, em sembla d'una benevolència incomprensible.
Només això, de moment. Ja m'hi estendré quan tingui més temps.
Una abraçada.
El que deia, el "Front Popular de Judea" criminalitzant al "Front Judaic Popular", i mentres, els romans pixant-se de riure. Ja n'arribem a ser de dropos els catalans! (volia dir els jueus)
Benvingut sigui l'humor de monty phyton! Quins bons moments!!!!
Ròdia. El ritme frenètic de deconstrucció nacional d'aquests cinc anys és insostenible. Mai hi havia hagut un estat de les coses tan insuportable. Més del 60% de la població. Això té noms i cognoms.
I cal denunciar-los, cal criminalitzar-los.
Quina merda de panorama que tenim, Elies. Jo aniré a votar però respecto la gent que passa d'anar-hi i la que vota en blanc. És difícil argumentar el vot, però mira... Mal que em pesi, votaré un partit català.
Home Ròdia!, seguin el simil de "La Vida de Brian" jo entre aquests dos front judaics, estant d'acord amb que tots dos son força imbècils, hi veig una diferencia i és que uns confraternitzaban amb els romans però encara conservaban el reducte de "poder politic-administratiu" que els restaba, però és que els altres, a més de confraternitzar, els hi han regalat aquest "poder politic administratiu" als romans a canvi de ves a saber qué, i aixó que eran els més radicals i purs, els que ens havian de guiar pel camí de l'alliberament!.
"Posem més afany a combatre altres formes de catalanitat perquè no son estrictement la nostra, que no pas a combatre l'espanyolització que cada dia va penetrant més profundament" Ramón Vila -Abadal (ERC-1994 D.C.)
Jo ja ho vaig escriure en un comentari al teu blog, Elies i no m'he mogut. Votaré en blanc. I estic tranquilíssima. Ningú em dirà que no serveix de res perquè el que vaig votar l'última vegada, que fou ERC, sí que no ha servit de res. Bé, potser tan sols ha servit per fer-me emprenyar moltíssim.
El panorama que tenim és ben galdós. Si el Mas continua demostrant que va a Madrit a pescar el Govern de Catalunya, quedarà en evidència. I només faltava que sortís el Cardo a dir que Espanya fa 300 anys que se’n pixa a sobre, cosa que demostra que a ell li va la pluja daurada.
En fi, no seré jo qui surti a demanar que la gent voti un partit o l’altre. La gent que no anirà a votar o ho farà en blanc em mereix molt respecte i és molt difícil argumentar que hem d’anar a votar un partit sobiranista.
Estem molt desorientats i sense referents.
Publica un comentari a l'entrada