Amb aquest post volia tancar la trilogia sobre la situació del país i les eleccions del 9 de març. Vaig començar amb Lost (perduts), vaig continuar amb el Retrat de dos règims i tenia previst que aquest l'acabés. Ja veurem, perquè estan passant moltes coses. Però aquesta és la intenció.
L’amic blocaire Joan Arnera es feia ressò d’una possibilitat: la ruptura del tripartit després de les eleccions i la convocatòria d’eleccions anticipades. Era un post important, tant que fins i tot El Mundo se n’han fet ressò.
Els rumors de diferents escenaris estaran a l’ordre del dia fins el 9 de març. S’han convertit en una altra arma electoral, a falta de millors arguments o de projectes.
Però avui, per fer aquest post, treballo amb dues dades. Una no és pública, l’altra sí, i és l’enquesta de Tele5.
No us ha estranyat el debat generat al voltant del vot en blanc?
S’hi ha referit el president Pujol, amb un discurs sòlid, de notable gruix polític. I s’hi han referit els líders d’ERC, amb l’habitual barreja de prepotència i frivolitat, amb aquest aire de superioritat amb què s’han acostumat a parlar-nos. Sabeu per què? Doncs bé, pel que m’ha arribat l’opció del vot en blanc ha pres finalment forma electoral i demoscòpica. De manera que de ser certes les infos que m’arriben, d’enquestes no publicades, el vot en blanc ja s’està detectant demoscòpicament, i estaria en la forquilla entre el 5% i el 6%. És una dada insòlita, excepcional, que explica el nerviosisme creixent en les files dels dos partits nacionalistes.
Però n’hi ha una altra, la de l’enquesta de Telecinco. La fitxa tècnica parla de 8.000 enquestes, una xifra molt respectable, potser la més gran de les fetes fins ara, i això l’hi atorga un plus de credibilitat. D’acord a les dades que ofereix, el PSOE estaria fregant la majoria absoluta, amb una forquilla d’entre 170 i 177 diputats (actualment 164). El PP estaria entre els 148 i 152 (ara 148). CiU es quedaria en els actuals 10 diputats. I ERC baixaria fins als 3-4 (respecte els 8 actuals).
Pareu aquí. Reposeu un moment. Assumiu com a possibles aquestes dues dades, la del vot en blanc i la de la projecció de resultats de Telecinco.
A mi m’ha vingut al cap la imatge del final del tercer acte de l’òpera Götterdammerung, de Richard Wagner. Al fons, cremant, el Walhala, simbolitzant un món que desapareix per donar pas a un altre, l’autodestrucció d’uns (falsos) déus per la seva ambició de poder (del també fals poder).
Quins són els (falsos) déus? No en tinc cap dubte: les polítiques de col·laboració amb els grans partits espanyols, les polítiques de peix al cove, les polítiques reformistes, pedagògiques, etc. S’ha acabat. El país diu prou. Fa temps que ho diu, però els que haurien de protagonitzar l’èpica de la transformació de l’escenari polític català cauen, un cop i un altre, en l'adoració als (falsos) déus.
CiU encara purga les seves dues últimes legislatures, especialment l’última, que van significar el col·lapse de la política del peix al cove. Després de 23 anys en què aquestes polítiques havien ofert resultats, el país havia madurat i la situació reclamava a crits un nou escenari. CiU va purgar els seus pactes contra natura amb el PP. Però CiU purga a més, en aquests moments, i això encara fa més mal, perquè és el que més pesa en contra seu en aquests moments, la seva covardia, en lliurar a Duran la responsabilitat exclusiva de l’estratègia a Madrid i de la confecció de la llista. Quina poca sensibilitat, quin poc coratge, per Déu! Perquè no posar de número 2 una personalitat rellevant des del punt de vista sobiranista. Quina vergonya de súplica ministerial. Per a què? M’ho podeu dir? Per a què?
I a l’altra banda, ja va passar que quan tothom pensava que ERC ajudaria el país a sortir del col·lapse, amb aquell discurs directe i desacomplexat… va sucumbir, incomprensiblement, al (fals) déu dels sociates, de l’eix dreta/esquerra, i va lliurar el govern de la Generalitat a la principal força espanyolista de Catalunya. Quin paral·lelisme amb l’encanteri de Götterdammerung! És tan difícil d’explicar el que passa des d’aleshores que cal recórrer a eufemismes sobrenaturals per entendre-ho.
Tanmateix, avui, divendres 29 de febrer, a les portes de l’última setmana abans de les eleccions espanyoles del 9 de març, quan semblava que la defunció nacional de Catalunya quedaria signada, l’horitzó que se’ns representa és de profunda esperança.
Avui, crec que amb més claredat que mai, el crepuscle dels (falsos) déus, consumits en les seves mesquineses, autodestruïts per la seva ambició del (fals) poder se’ns representa com un espectacle grandiós, col·losal, magnífic. La destrucció d’un món que dóna pas a un nou món.
Veig com en Ridao, en Carod, en Puigcercós, s’arrosseguen pel fang, suplicant que els votin per mantenir el seu poder. Reclamant que necessiten poder per assolir els seus fins. Com uns ionquis del poder, allunyats definitivament dels objectius que els van fer grans, que els van donar sentit, que els havien convertit en alguna cosa important. Ara se’ns representen definitivament descavalcats de les seves poltrones, consumits pel foc de la traïció, la supèrbia i l’orgull més mesquí.
Igualment, en Duran, amb veu tremolosa, no se sap si renuncia als ministeris pels quals s’havia humiliat indefinidament, pels quals havia venut la seva ànima al diable. Víctima de la seva adoració als (falsos) déus del poder de Madrid, oblidant el seu principal mandat i compromís, Catalunya… Duran s’arrossega com un ésser grotesc, sense espai, despullat davant els ulls de la seva gent, consumit poc a poc per la seva vanitat.
Repeteixo, quin espectacle tan grandiós. Quina solemnitat, quina música tan èpica s’aixeca des del més profund de la nostra ànima com a poble i consumeix els (falsos) déus i els herois venuts.
Quina paral·lelisme més extraordinari amb Götterdammerung. Brutal, sensacional, exquisit! Avui podem veure, fins al 9 de març, el Walhala dels (falsos) déus consumint-se, cremant-se, víctima la seva ambició pel poder, autodestruïts.
El 10 de març assistirem al naixement d’un nou món. Un món veritable, alliberat de l’adoració als falsos déus de la cobdícia, del poder pel poder, de la renúncia, de la humiliació per entronar enemics al cim del poder català.
Un nou món del catalanisme, amb noms i cognoms i amb projectes concrets, amb l’ambició i l’estratègia que avui reclamava en Cardús des de l’Avui. L’afronto sense por i amb compromís. De què ens serveixen uns diputadets a Madrid per al que nosaltres volem, que és la llibertat. Neix aquí, la llibertat neix aquí, la tenim a les mans. I aquí l’hem de defensar. Si s’ha d’anar a Madrid per estratègia s’hi va. Però l’estratègia no pot ser anar a Madrid, ni a buscar ministeris, ni a lliurar la Generalitat al PSOE i pensar que no passa res. S’ha acabat. Definitivament, s’ha acabat.
A partir del 10 caldrà que gent com en Carretero recuperi el protagonisme i assumeixi un paper vertebrador i regenerador a ERC.
I CDC caldrà que assumeixi el seu paper trascendent per al futur del nostre poble. No hi ha futur sense CDC. Però CDC, i la seva gent, han d’assumir aquesta responsabilitat de manera inequívoca. El projecte de la Casa Gran del Catalanisme és un projecte de país. Hi ha la gent i les idees que aquest país necessita, el mateix Mas, n’Oriol Pujol, en David Madí, en Quico Homs, i un llarg etcètera. Podeu. Poden.
El crepuscle dels (falsos) déus. I l’entronació definitiva d’un projecte nacional, al marge d’Espanya i dels seus representants, siguin PP, siguin PSC-PSOE. Prou!
Corolari:
He descrit un escenari possible, factible i… des del meu punt de vista, desitjable.
Per això he reivindicat el vot en blanc. Però entenc perfectament els arguments d’amics blocaires com en Joliu i en Dessmond per votar CiU. Ni que sigui per higiene democràtica. Per acabar, com sigui, amb el règim tripartit que amenaça de perpetuar-se. Només per això justifico plenament votar CiU.
Però de fet, hi ha un altre perill que també algunes enquestes posen sobre la taula: l’ascens del PP a Catalunya, fins al punt de pugnar amb CiU per la segona plaça. Entenc, per tant, que l’escenari del crepuscle dels (falsos) déus pot ser defensable perfectament per gent que voti CiU. Veure el PP de segona força a Catalunya, darrere dels sociates, podria ser un cop molt dur. I, en contra del que els propagandistes d’ERC diuen, la disputa està a BCN. Si el PP guanya CiU a BCN esdevindrà segona força. Si CiU guanya al PP a BCN, continuarà com a segona força. Són unes dades a les que cal estar atents. Per això he dit que aquest post, que hauria d’haver estat el tercer i últim de la trilogia, igual continua, i esdevé una tetralogia.
L’amic blocaire Joan Arnera es feia ressò d’una possibilitat: la ruptura del tripartit després de les eleccions i la convocatòria d’eleccions anticipades. Era un post important, tant que fins i tot El Mundo se n’han fet ressò.
Els rumors de diferents escenaris estaran a l’ordre del dia fins el 9 de març. S’han convertit en una altra arma electoral, a falta de millors arguments o de projectes.
Però avui, per fer aquest post, treballo amb dues dades. Una no és pública, l’altra sí, i és l’enquesta de Tele5.
No us ha estranyat el debat generat al voltant del vot en blanc?
S’hi ha referit el president Pujol, amb un discurs sòlid, de notable gruix polític. I s’hi han referit els líders d’ERC, amb l’habitual barreja de prepotència i frivolitat, amb aquest aire de superioritat amb què s’han acostumat a parlar-nos. Sabeu per què? Doncs bé, pel que m’ha arribat l’opció del vot en blanc ha pres finalment forma electoral i demoscòpica. De manera que de ser certes les infos que m’arriben, d’enquestes no publicades, el vot en blanc ja s’està detectant demoscòpicament, i estaria en la forquilla entre el 5% i el 6%. És una dada insòlita, excepcional, que explica el nerviosisme creixent en les files dels dos partits nacionalistes.
Però n’hi ha una altra, la de l’enquesta de Telecinco. La fitxa tècnica parla de 8.000 enquestes, una xifra molt respectable, potser la més gran de les fetes fins ara, i això l’hi atorga un plus de credibilitat. D’acord a les dades que ofereix, el PSOE estaria fregant la majoria absoluta, amb una forquilla d’entre 170 i 177 diputats (actualment 164). El PP estaria entre els 148 i 152 (ara 148). CiU es quedaria en els actuals 10 diputats. I ERC baixaria fins als 3-4 (respecte els 8 actuals).
Pareu aquí. Reposeu un moment. Assumiu com a possibles aquestes dues dades, la del vot en blanc i la de la projecció de resultats de Telecinco.
A mi m’ha vingut al cap la imatge del final del tercer acte de l’òpera Götterdammerung, de Richard Wagner. Al fons, cremant, el Walhala, simbolitzant un món que desapareix per donar pas a un altre, l’autodestrucció d’uns (falsos) déus per la seva ambició de poder (del també fals poder).
Quins són els (falsos) déus? No en tinc cap dubte: les polítiques de col·laboració amb els grans partits espanyols, les polítiques de peix al cove, les polítiques reformistes, pedagògiques, etc. S’ha acabat. El país diu prou. Fa temps que ho diu, però els que haurien de protagonitzar l’èpica de la transformació de l’escenari polític català cauen, un cop i un altre, en l'adoració als (falsos) déus.
CiU encara purga les seves dues últimes legislatures, especialment l’última, que van significar el col·lapse de la política del peix al cove. Després de 23 anys en què aquestes polítiques havien ofert resultats, el país havia madurat i la situació reclamava a crits un nou escenari. CiU va purgar els seus pactes contra natura amb el PP. Però CiU purga a més, en aquests moments, i això encara fa més mal, perquè és el que més pesa en contra seu en aquests moments, la seva covardia, en lliurar a Duran la responsabilitat exclusiva de l’estratègia a Madrid i de la confecció de la llista. Quina poca sensibilitat, quin poc coratge, per Déu! Perquè no posar de número 2 una personalitat rellevant des del punt de vista sobiranista. Quina vergonya de súplica ministerial. Per a què? M’ho podeu dir? Per a què?
I a l’altra banda, ja va passar que quan tothom pensava que ERC ajudaria el país a sortir del col·lapse, amb aquell discurs directe i desacomplexat… va sucumbir, incomprensiblement, al (fals) déu dels sociates, de l’eix dreta/esquerra, i va lliurar el govern de la Generalitat a la principal força espanyolista de Catalunya. Quin paral·lelisme amb l’encanteri de Götterdammerung! És tan difícil d’explicar el que passa des d’aleshores que cal recórrer a eufemismes sobrenaturals per entendre-ho.
Tanmateix, avui, divendres 29 de febrer, a les portes de l’última setmana abans de les eleccions espanyoles del 9 de març, quan semblava que la defunció nacional de Catalunya quedaria signada, l’horitzó que se’ns representa és de profunda esperança.
Avui, crec que amb més claredat que mai, el crepuscle dels (falsos) déus, consumits en les seves mesquineses, autodestruïts per la seva ambició del (fals) poder se’ns representa com un espectacle grandiós, col·losal, magnífic. La destrucció d’un món que dóna pas a un nou món.
Veig com en Ridao, en Carod, en Puigcercós, s’arrosseguen pel fang, suplicant que els votin per mantenir el seu poder. Reclamant que necessiten poder per assolir els seus fins. Com uns ionquis del poder, allunyats definitivament dels objectius que els van fer grans, que els van donar sentit, que els havien convertit en alguna cosa important. Ara se’ns representen definitivament descavalcats de les seves poltrones, consumits pel foc de la traïció, la supèrbia i l’orgull més mesquí.
Igualment, en Duran, amb veu tremolosa, no se sap si renuncia als ministeris pels quals s’havia humiliat indefinidament, pels quals havia venut la seva ànima al diable. Víctima de la seva adoració als (falsos) déus del poder de Madrid, oblidant el seu principal mandat i compromís, Catalunya… Duran s’arrossega com un ésser grotesc, sense espai, despullat davant els ulls de la seva gent, consumit poc a poc per la seva vanitat.
Repeteixo, quin espectacle tan grandiós. Quina solemnitat, quina música tan èpica s’aixeca des del més profund de la nostra ànima com a poble i consumeix els (falsos) déus i els herois venuts.
Quina paral·lelisme més extraordinari amb Götterdammerung. Brutal, sensacional, exquisit! Avui podem veure, fins al 9 de març, el Walhala dels (falsos) déus consumint-se, cremant-se, víctima la seva ambició pel poder, autodestruïts.
El 10 de març assistirem al naixement d’un nou món. Un món veritable, alliberat de l’adoració als falsos déus de la cobdícia, del poder pel poder, de la renúncia, de la humiliació per entronar enemics al cim del poder català.
Un nou món del catalanisme, amb noms i cognoms i amb projectes concrets, amb l’ambició i l’estratègia que avui reclamava en Cardús des de l’Avui. L’afronto sense por i amb compromís. De què ens serveixen uns diputadets a Madrid per al que nosaltres volem, que és la llibertat. Neix aquí, la llibertat neix aquí, la tenim a les mans. I aquí l’hem de defensar. Si s’ha d’anar a Madrid per estratègia s’hi va. Però l’estratègia no pot ser anar a Madrid, ni a buscar ministeris, ni a lliurar la Generalitat al PSOE i pensar que no passa res. S’ha acabat. Definitivament, s’ha acabat.
A partir del 10 caldrà que gent com en Carretero recuperi el protagonisme i assumeixi un paper vertebrador i regenerador a ERC.
I CDC caldrà que assumeixi el seu paper trascendent per al futur del nostre poble. No hi ha futur sense CDC. Però CDC, i la seva gent, han d’assumir aquesta responsabilitat de manera inequívoca. El projecte de la Casa Gran del Catalanisme és un projecte de país. Hi ha la gent i les idees que aquest país necessita, el mateix Mas, n’Oriol Pujol, en David Madí, en Quico Homs, i un llarg etcètera. Podeu. Poden.
El crepuscle dels (falsos) déus. I l’entronació definitiva d’un projecte nacional, al marge d’Espanya i dels seus representants, siguin PP, siguin PSC-PSOE. Prou!
Corolari:
He descrit un escenari possible, factible i… des del meu punt de vista, desitjable.
Per això he reivindicat el vot en blanc. Però entenc perfectament els arguments d’amics blocaires com en Joliu i en Dessmond per votar CiU. Ni que sigui per higiene democràtica. Per acabar, com sigui, amb el règim tripartit que amenaça de perpetuar-se. Només per això justifico plenament votar CiU.
Però de fet, hi ha un altre perill que també algunes enquestes posen sobre la taula: l’ascens del PP a Catalunya, fins al punt de pugnar amb CiU per la segona plaça. Entenc, per tant, que l’escenari del crepuscle dels (falsos) déus pot ser defensable perfectament per gent que voti CiU. Veure el PP de segona força a Catalunya, darrere dels sociates, podria ser un cop molt dur. I, en contra del que els propagandistes d’ERC diuen, la disputa està a BCN. Si el PP guanya CiU a BCN esdevindrà segona força. Si CiU guanya al PP a BCN, continuarà com a segona força. Són unes dades a les que cal estar atents. Per això he dit que aquest post, que hauria d’haver estat el tercer i últim de la trilogia, igual continua, i esdevé una tetralogia.
19 comentaris:
Que els déus t'escoltin profeta Elies, la fi del tripartit s'acosta. El meu vot o no vot està obert.
Menyspreu als que han traït, a canvi de no reconèixer la seva incapacitat, la nostra il·lusió i la nostra constància, fidelitat i lluita de 20 anys.
Gran post profètic i parabòlic, com tots els teus.
Bona nit Elies
Bona sintesi de la sitiació. l Enquesta de Tele5 brutal...
Parlem!!!
El nano
Força d'acord. De tota manera, i referent al Salvador Cardús, jo no puc oblidar que ell va ser un dels consellers àulics de Carod que li va recomenar fer el primer Tripartit. Jo encara espero que, públicament, expliqui com va anar tot plegat, quina era l'estratègia i que reconegui que es va equivocar totalment.
Impressionant Elies, em trec el barret. Que arribi el dia 10 sisplau.
Fa dies vaig explicar que havia convençut a la dona de votar partits catalanistes a cegues per evitar la mala consciència -tant de votar-los com de no votar-los-. Havíem de posar una papereta de CiU i una d'ERC al sobre el dia 9 repartir-nos-les a sots.
Al final ho farem així però amb una de CiU i una en blanc, serà més productiu.
És ben cert que aquestes eleccions tenen per tots aquesta sensació de final d'etapa, de foc nou, de destrucció d’un món que dóna pas a un nou món, la tenim tots i la tenen ells. Al debat d'ahir, que vaig trobar infecte, feia basarda la cara d'animals camí de l'escorxador que feien tots, només l'Herrera se'n salvava per que no es pot borrar aquesta cara d'iluminat de cap manera.
Crec que si em posen a mi a fer de Duran o de Ridao ho hauria fet millor. Vaig passar molta vergonya, més valdria que haguéssin donat una excusa de salut i s'hi hagués presentat en Mas. Però el Mas és molt llest i prefereix veure com s'estavella en Duran. La foguera és inevitable i per això ja ha escrit el títol del proper episodi: la Casa Gran del Catalanisme.
No m'agrada l'opera i menys en Wagner, però el teu anàlisi coincideix totalment amb la meva percepció. Per cert, veig que les meves prediccions es confirmen respecte ERC, sempre he dit que entre 3 i 4 eren la meva juguesca.
Per desgràcia no m'equivoco, no ho vaig fer amb les municipals, sobretot a Barcelona i ara veig que tornaré a encertar-la. No entenc com els meus companys no han estat a l'alçada aquest octubre passat, be si que ho entenc però no vull acceptar l'explicació.
Tampoc m'agrada gens que tot l'esforç de més de 10 anys s'hagi malgastat per fer que el PSC-PSOE i el PP surtin més reforçats que mai, a Catalunya es sobreentén.
L'únic que no em quadra de l'enquesta de TV5, es que el PSOE guanyi tant fàcilment, per a mi i que consti que visc a Alemanya, crec que el PP obtindrà molt més vots del que diuen. Crec que molta gent de centre votarà al PP per por de la crisi econòmica que ja està afectant a Espanya no pugi ser parada per el PSOE.
Respecte al que dius del nou naixement d'uns partits, ja fa setmanes tinc al cap un article per tancar el bloc, sobre com m'agradaria que fos un partit del segle XXI, i es clar, com que soc d'ERC, està pensat per ERC. Ja està escrit i només estic a l'espera que en Marc del bloc Reflexions en català m'ho revisi. Sense ell no em veig en cor de publicar-ho perquè es llarg i faig moltes faltes ortogràfiques.
En tot cas, Elies aquest darrer article es dels millors que has escrit darrerament, potser m'hauré d'afeccionar a Wagner!.
Trobo molt interessant el teu punt de vista. Molt. Ara, crec que amb l'únic amb el qual no coincidiria és en el fet del vot en blanc. Mals resultats per a Catalunya vindran, en qualsevol dels casos.
La higiene que demanes i que tots esperem, ha de venir. Però en un hortizó de majoria absoluta socialista o del PP crescut, l'escenari ens pot deixar en molta debilitat. Una legislatura on, per exemple, es decideix el futur de l'Estatut -sí, aquesta caca d'Estatutet- pot significar una catàstrofe per que enganxarà el nacionalisme català dividit i amb el pas canviat. Significarà una nova humiliació nacional i memorable. I un precedent de conseqüències incalculables. Després no hi haurà marge per cap lamentació, per més que ens avali la raó pel davant i pel darrere.
Només desitjo una cosa: que la raó estigui de la teva part. A mi no em surten els comptes ni esforçant-m'hi molt.
Mai he cregut gaire en el vot en blanc. Però a dia d'avui, menys. No li sé veure les bondats que amaguen, perquè han de venir a partir d'altres circumstàncies.
Hi ha un determinat tipus de col·lapse que no es produeix asèpticament, com és el polític. I el vot en blanc demana això, el col·lapse.
Reforçar els partits espanyols i espanyolistes mai ha estat una vitamina per a Catalunya. No veig perquè avui si que hauria de ser-ho. Però repeteixo: espero que tinguis raó.
Companys, com és lògic escric al límit entre el que indueixen les dades i la provocació, una anàlisi provocativa.
Passavolant, en Cardús va escriure alguns articles, com el de "Els sense noms", brillants, on explicava la seva decepció absoluta. Tampoc no crec que fós un dels consellers del tripartit.
Molt bo, Joliu, això del vot. És una variant amb complicitats casolanes del que explicava -no sé fins on arribava la broma- en Cardús divendres a l'Avui.
Sobre el debat, no us perdeu l'article d'en Sostres al seu bloc. Brutal, magnífic. Un retrat exactament en la línia del que expliques, Joliu.
Dessmond. Sí, és una gran putada. Però la gran putada no és que passi això el 9, sinó que hi hagi polítics i partits polítics que ens hi hagin portat de cap. Aquest sentiment generalitzat és perquè ens hem tornat uns cretins de sobte? No. És perquè n'estem farts i perquè sabem que les coses poden ser d'una altra manera. Prou! Per cert, també signaria el pacte proposat pel Sostres al Mas.
Manel, és així. És lamentable i trist veure com es dilapida el capital polític que tant costa d'acumular. L'únic argument que ofereixen és que tinguem fe. I jo la fe la tinc per a altres coses, no l'exerceixo en la política. En política, confiança, credibilitat. I no tanquis el bloc, home, ves deixant-hi algunes píndoles ni que sigui de molt en molt!
Hola, sóc el torracollons.
Gran post, com sempre. I com altres vegades, però, alguna cosa a objectar-hi. Per mi, CDC no se salva de la crema. Són déus, si no falsos, molt petits. Votar-los a ells com a càstig a algú em sembla surrealista, i no sabeu fins a quin punt al Principat us equivoqueu si penseu que persones com David Madí són alternativa al que hi ha ara. Ja explicaré perquè, també li dec un post.
Salut i força.
Comparteixo les teves reflexions. Avui he llegit al 'Segre' que a Lleida el PP potser s'emportarà un diputat a costa d'ERC. D'una banda, espero que ERC es foti una patacada, però de l'altra m'emprenya que aquesta gentota guanyi un diputat.
Jo també aniré a votar amb desgana, votaré CiU perquè és el mal menor i el vot en blanc ens farà més mal que bé.
El que no faré és votar ERC, encara que l'Ausàs em sembli un polític honest.
Enhorabona! M'ha agradat el post. Discrepo del vot en blanc, tot i que representa un vot de "toc d'atenció", des d'una militància més activa que l'abstenció.
Però encara que els blanc superin la barrera del 5%, potser ocuparà alguns comentaris el dia 9 al vespre. El 10 estarà oblidat i començaran els càlculs aritmètics amb el nombre de diputats de cada partit.
I en aquestes eleccions Catalunya s'hi juga molt. Estem en una situació crítica, al la vora del col.lapse. No tenim cap infraestructura engrescadora per demà, ni sabem com connectarem amb França, ni tenim un aeroport de primera (ni de segona), ni tenim una xarxa ferroviària digne, ni unes universitats potents, ni una indústria pròpia... Si seguim en clau nacional espanyola, en un etern debat PP vs PSOE, Catalunya pedrà força.
Jo, com en Dessmond, votaré CiU, amb el nas tapat, però CiU. ERC no sembla de fiar, visto lo visto...
Amics,
Primer, as usual, felicitar de nou l'Elies que fa una de les seves habituals reflexions acuradíssimes i ben estructurades formalment.
Compartexo en part l'anàlisi, Elies, i també alguns dels comentaris. També sóc encara partidari del vot en blanc, la utilitat del qual no és pas tangible sinó conceptual: la seva visualització a Catalunya pot ésser quelcom a comentar mediàticament, i només això ja seria prou important, em penso.
En canvi, Elies, em costa més d'assumir l'optimisme que desprèn la teva conclusió, això que el 10 de març comença una nova etapa. Em recordes una mica el Xavier Mir (hehe, només una mica, tranquil!!!).
No ho sé, això no ho veig clar. No veig clar que s'inicii un nou camí, un nou món pel catalanisme.
És a dir, crec que hi haurà efectivament un moment en que s'esdevindran coses que seran un punt d'inflexió (canvi dins d'ERC? aparició d'una nova figura política? o d'un nou partit seriós? trencament de CiU?), però em sembla que encara no.
És una simple intuïció, encara no veig la gent preparada.
Un últim comentari. La sacsejada dins d'ERC només serà possible si la caiguda és molt escandalosa. Crec que si arriben als cinc diputats ja en tindran prou per aferrar-se a les polítiques dels últims anys; amb quatre, depèn.
És trist desitjar que l'únic partit independentista baixi tant... però només ho faig (ho fem) perquè prioritzo la visió de país... i perquè encara crec en ERC. No pas en la gent que mana ara a ERC, però sí en el què ERC significa i ha significat, en els seus valors teòrics. Hi crec més que en Convergència, consti.
Salut i gràcies per la referència. Intentarem mantenir l'interès amb noves informacions sucoses...
Només per matisar això de l'optimisme. Dissortadament no sóc cap profeta, com diu l'anònim del primer comentari, he he he.
El que dic és que si l'escenari final és el descrit... el dia 10 comença inevitablement el canvi. Es donaran les condicions adequades per a aquest canvi. Evidentment que pot fracassar. Però les condicions es donen.
I pel que fa a la gent. Bé, potser no ho està ara, encara. Per això els resultats del 9 poden ser el detonant. Però en qualsevol cas, sí hi ha discursos madurs per a aquest canvi.
I aquests discursos, inevitablement, hem de veure si quallen en un termini breu de temps: els congressos d'ERC i CiU de l'estiu.
En fi. Complicat. Però més complicat o impossible fora amb CiU entrant al govern espanyol i el tripartit blindat com fins ara.
Sincerament, crec que votar en blanc per castigar els partits sobiranistes -CiU i ERC- tot esperant una catarsi en el seu sí és un mal negoci. D'entrada, el vot en blanc a Catalunya pot afavorir a què el PSOE assoleixi la fita de la majoria absoluta -fet que apuntes segons sondejos de Telecinco- i no cal que us recordi que el PSOE són uns llops en pell de xai.
Ara només ens recordem del PP, però a mitjans dels 80's els socialistes amb majoria absoluta enviaven la guardia civil a tancar els repetidors de la incipient, aleshores, TV3, presentaven un recors d'inconstitucionalitat a llei d'immersió lingüística i van intentar tirar endavant la LOAPA per retallar les competències de Catalunya.
Penseu-hi, no sigui pas que el vot en blanc faci el joc als partits espanyols!
Entre d'altres coses magnífiques, el vot en blanc va donar 3 diputats als Ciudadanos. El negoci rodó.
A Espanya ens pot donar... pel sac?
Carai amb en Cardús i el seu article del divendres, no m'extranyaria que hagués llegit el meu post del 5 de Febrer.
Si ERC finalment assoleix 6 diputats, penso que sera un bon resultat, tenint en compte, la situacio d'excepcionalitat de les anteriors eleccions espanyoles. No oblidem que fins llavors, ERC tenia 1 diputat a Madrid....
Pel que fa a CiU, es trist veure que no aprofita la cojuntura actual per a creixer. Esperem que com a minim mantingui els 10 diputats.
Es trist veure que hi ha vot d'ERC que fuig cap al PSOE i la marca blanca ( IC ).
El vot en blanc em sembla una opcio respectable, que si assoleix un %significatiu, ha de fer pensar molt als nostres politics.
El que es molt trist es que amb el maltractament que pateix el Pais, el vot espanyolista no reculi...fins i tot sembla que creixera, evidentment, amb una maquina mediatica al servei del PP-PSOE que esbiaixa molt la democracia al nostre Pais
Dessmond, no fotem. Com si aquesta legislatura, que sobre el paper teníem al ZP pillat pels ous hagués estat molt gratificant...
No fotem. Mira, jo prefereixo que ens donin pel sac 4 anys a veure el Duran de ministre o la continuïtat del tripartit.
Ho sento, però és així. I ja dic, però veig que no ho exploteu prou, que crec que val la pena votar CiU per donar pel sac al tripartit. Com es diu ara, si tu no vas, ells es queden.
Però els arguments tremendistes de què farem si no tenim diputats a Madrid a mi no em fan cap por. Que ens donen pel sac? Bé, què esperàvem? El problema és voler ministres i el problema és donar al PSOE la Generalitat.
Elies,jo penso igual que tu. El problema el tenim a Catalunya amb el tripartit i la guerra entre ERC i CiU .A Madrid és igual que en tinguem tres més que tres menys. Total no ens serveixen per a res. Aquesta manera de pensar que de si el nacionalisme tindrà menys pes l'únic que serveix és per a que seguim votant els mateixos inútils que tenim i que estan esfonsant el nostre país. Aquí l'únic que ens ha d'importar és que canvien les direccions, especialment la d'ERC que és la que més coneixo.
Jo sóc militant d'ERC i no penso seguir pagant la quota i batallant eternament dins al partit per a que després se'ls premie i puguen passar-me per la cara que ho estan fent maravillosament i ens condueixen a la independència.
Si tenim una enfermetat entre tots l'hem de curar i sinó ja us ho fareu. Jo marxo a Austràlia i me'n oblido que he nascut a una Catalunya que és tan tonta que s'està matant a sí mateixa.
Adéu Espanya i potser adéu Catalunya.
Elies, jo diria que cal que siguem prudents. Sembla evident que pot ser molt positiu per a Catalunya que Esquerra pateixi una gran desfeta, i hi hagi un canvi en la seva direcció. No sé si pot ser tant positiu, que CiU també pateixi semblant desfeta, i/o que no sigui una formació decisiva per a formar govern a Espanya. Al meu parer, seria desitjable que CiU es mantingués, sense augmentar, tampoc, en nombre absolut de vots respecte a les anteriors generals. Per permetre-li tenir certa força, i al mateix temps donar-li un toc d'atenció perquè no s'acomodi en absolut, en una estratègia, que encara ha de polir molt per a que sigui clarament positiva per a Catalunya.
Bé, jo diria que hem de ser prudents, no en va la prudència és una de les característiques essencials dels catalans, emmarcada dins el "seny", tal i com deia en Ferrater Mora. Bé, salut.
Publica un comentari a l'entrada