Fe, Església... i bisbes fatxes

Aquest és un d’aquests mails complicats que de tant en tant em toca escriure. Però em sembla que no puc defugir donar la meva visió, com a creient i com a catòlic del que està passant. De fet podria dir també “del que ens està passant”, del que ens està passant a molts creients catòlics catalans, i de la profunda desorientació que sentim no tant per les indignants soflames partidistes de la Conferència Episcopal Espanyola, com pel silenci dels nostres pastors. Per sort avui el Pare Abat de Montserrat ens ha tornat a donar una mica de llum; qui havia de ser, si no.

Potser em tornarà a sortir un post massa llarg. Perquè hi afegiré una altra reflexió que fa temps em ronda pel cap i té certs elements interessants de tenir en compte, per això que en diuen de les mentalitats que hi ha al darrere de les coses. Aprofitaré aquesta deliciosa tarda de diumenge, plujosa, que després de dinar fora he tornat a casa i no vaig al Barça (últimament necessito poques excuses per no anar-hi). Bona música, els vidres de la tribuna mullant-se, un cafè, una copa de licor de la Terra Alta i el paquet de tabac a la vora. Som-hi.

El sector més integrista –i pel que sembla, majoritari- de la Conferència Episcopal Espanyola ha protagonitzat quatre anys de confrontació amb el govern Zapatero, en una perillosíssima deriva política, que no apostòlica, en plena sintonia amb els posicionaments de la cavernícola dreta espanyola del PP. Ni la victòria del bisbe de Bilbao, el tal Blázquez que deia l’Arzalluz, davant l’integrista Rouco va poder apaivagar les ànsies de conflicte i enfrontament de la majoria d’aquests prelats. I l’última declaració, criticant des de postulats evangèlics incomprensibles, la recerca de la pau a Euskadi, i pràcticament demanant el vot per al PP és la gota que culmina els despropòsits.

Evidentment, com a creient i com a catòlic reconec i crec en el ple dret pastoral de l’Església d’orientar els fidels i d’assenyalar els principis morals que ens han de regir. La missió de l’Església és també la d’orientar els catòlics, la d’assenyalar en tot moment aquells principis que millor s’ajustin a la Paraula de Déu. Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Pere ens guia, Pere és el camí de Déu, i amb ell, els nostres pastors, els nostres bisbes, els nostres capellans. La nostra Església.

L’Església actua així en el terreny de la universalitat de la Paraula de Déu. Però l’Església també és comunitat. L’Església serveix la comunitat, ha de ser propera als seus fidels i les seves circumstàncies. Bé, si em permeteu la frivolitat, és el gran exemple d’això que molts altermundistes prediquen ara de “pensar globalment, actuar localment”.

Jo sóc un pobre pecador. Difícilment puc donar lliçons i molt menys erigir-me en una veu díscola amb els missatges dels pastors. Però trobo enormement a faltar, en aquest embolic, la paraula dels nostres pastors, dels bisbes catalans. Perquè crec que les veus de la Conferència Espanyola estan intervenint en la seva comunitat, que no és la nostra, i que per això ens sentim tan desplaçats.

Però potser no és únicament això. Potser és també que els bisbes espanyols, un cop més, han creuat una altra feble línia vermella. Estem envoltats d’aquestes línies, pel que sembla. Quina és? El paper de l’Església en un estat de l’Europa Occidental. Fins i tot a Espanya. La dimensió política de l’església espanyola és gran. El paper històric de garant de la fe, fidel a Roma en tot moment, ha atorgat a l’església espanyola una posició de privilegi evident i confusió amb l’estat, fins a finals del s.XX, i només amb breus i tempestuosos parèntesis.

I l’església espanyola sempre ha reivindicat un paper preeminent en l’estat. Que ha estat aprofitat, alhora, pels elements més reaccionaris, per convertir les seves causes en la causa de la fe. I això arriba a l’extrem més humiliant per als catòlics amb la proclamada “cruzada” franquista.

Tanmateix, és cert també que el laïcisme espanyol i català, i no em serveix ni tan sols aquí allò de la teoria dels pèndols, ha tingut envers l’Església, una posició d’hostilitat extrema, exacerbada, violenta. Així, entre la “cruzada” i el martirilogi molts creients ens trobem atrapats sense voler-ho.

Hi ha una teoria dels moviements catòlics més conservadors i integristes que proclama que la força dels catòlics i la seva visió del món, de la societat, hauria de defensar-se políticament. Que els catòlics han d’intervenir en política com a tals. Des d’aquest punt de vista, el catolicisme esdevindria el més gran loby de les nostres societats. Molt superior a la influència dels sindicats, d’associacions, etc. I si aquestes condicionen la política del govern, per què no ho han de fer els catòlics? És una pregunta interessant de difícil resposta (difícil resposta que no sigui una soflama o una consigna). Potser més endavant hi trobem altres arguments.

A l’altra banda, el cert és que el govern ZP i el tripartit han observat l’església i els catòlics amb un evident menyspreu. En cap moment han volgut mirar d’entendre i molt menys de no ferir la visió catòlica. Aquest laïcisme que es reafirma negant, i que en canvi esdevé papanatisme amb les genuflexions i reverències a altres representants d’altres confessions, anant amb peus de plom de no ofendre’ls (musulmans) o babejant en la seva presència (Dalai Lama). Negar, en aquest sentit, les arrels cristianes d’Europa, i de Catalunya, és un greu error. I l’existència d’un estat no confessional no s’ha de confondre amb l’apologia del laïcisme.

Personalment, els elements crítics del conflicte d’aquests quatre anys, que se situen en el tema dels matrimonis homosexuals, el divorci exprés i la supressió de l’assignatura de religió… no els veig tan terribles, no els veig tan apocalípticament com les manifestacions promogudes per la cúria donarien a entendre. Hauria estat bé no convertir-los en bandera, per ningú. O mirar de negociar-los amb tacte, perquè s’aconseguissin els drets sense ferir sensibilitats de la moral majoritària. No ha estat així. Però és infinitament més greu l’absència de polítiques que el reconeixement de drets (que no em preocupa). Tant de bo s’haguessin defensat amb la mateixa contundència polítiques de família. No, també des de l’església, en aquest tema s’ha anat a la contra. Quan tots sabem que les polítiques de dinamització són les més efectives. I sí, calen polítiques que afavoreixin la família, la maternitat, etc. Igualment, és una estupidesa la manera com s’ha tractat l’assignatura de religió. I, pel que fa al divorci, caramb, no hauríem de ser gaire hipòcrites amb aquest tema.

Però és clar, el problema és que hom té la sensació que aquests temes han estat manipulats per convertir-los en una arma política. Perquè al darrere de l’apostolat dels bisbes espanyols, s’hi amaga, fins i tot pel damunt de la seva condició de bisbe, la condició de “fatxa”. Els srs. Rouco, Cañizares… són, abans que bisbes, uns autèntics fatxes, unes persones políticament ancorades en una visió tridentina del paper de l’Església, que veuen indissociablement unida al d’Espanya, fins al punt que van proclamar, sense morir-se de vergonya, però fent-nos avergonyir a molts catòlics, que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. Com es pot dir una imbecilitat tan gran? Evidentment no des d’un punt de vista apostòlic, evangèlic, sinó perquè són, abans que pastors, espanyols, i molt fatxes. I aprofitent la seva missió per imposar les seves tesis espanyolistes, la seva visió retrograda del paper de l’església. Aquest paper comfortable a l’ombra de l’estat, assistits pels militars.

I aquí és on han travessat, clarament, aquesta línia vermella de què parlava. Igual que ara, amb la soflama contra la negociació.

Les Benaurances són l’episodi més emocionant, evangèlicament parlant. I diuen “Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.” Només per això no haurien d’haver dit el que han dit. Clar, potser el problema és que han dit el que han dit perquè no estan nets de cor. Els hi recordo? “Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu.

Hi ha una altra cosa que em disgusta del que ha passat. La resposta frontista de l’església espanyola i dels seus paladins “populars” a les crítiques de les crítiques. Home, potser el PSOE ho veu com una oportunitat de reactivar un cert electorat, però a mi em sembla que el govern espanyol ha actuat amb una certa moderació davant les soflames integristes i fora de lloc que alguns membres d’aquesta cúria han proferit, com allò de la dissolució constitucional, o l’atac als drets humans. Mmm. Aquí no s’hi val jugar, senyors de la Conferència Espanyola, al victimisme. Quan s’han excedit tan clarament el seu paper evangèlic... no té dret un govern legítim a defensar una postura política fonamentada en àmplies majories polítiques?

Hi ha un tuf frontista que no beneficia l’esglesia. I el que és pitjor, pensen que amb aquesta actitud en treuran rèdits. Que són els que més em preocupen.

No, aquest no em sembla el camí, ni polític ni evangèlic. Hi ha, però, uns altres fets que podrien ajudar a entendre part del que està passant. Permeteu-me que us recomani un llibre: “El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la guerra civil”, un magnífic llibre de Jordi Albertí, editat per Proa. Documentadíssim, Jordi Albertí situa els termes ideològics en els que s’arriba al desastre de la guerra civil. Amb una conclusió clara: la persecució religiosa era un fet clarament planificat, amb prou antecedents entre el laïcisme polític, i sense la més mínima mesura que no fós altra que l’aniquilació física dels religiosos. Una persecució, una autèntica matança, de la que ben pocs partits “republicans” en queden al marge, i que, evidentment, va tenir en els criminals anarquistes, uns executors sense pietat. Una persecució terrible, i una autèntica carniceria.

N’Albertí explica clarament com s’estava fonamentat aquesta persecució, en quins termes tan exacerbats s’estava conduïnt el debat sobre el paper de la religió. En aquesta orgia demagògica, sí que es va produir una autèntica persecució, prohibint l’acció escolar de l’Església, expulsant ordres com els jesuïtes, confiscant béns, etc. La resposta majoritària de l’Església va ser la de sumar-se al conflicte, eliminant els ponts que amb gran cura i esforç bastien, entre d’altres, el cardenal Vidal i Barraquer. Tots els esforços de reconduir la situació van ser endebades, i els extremismes de les dues parts van triomfar. Amb un resultat tràgic.

Però ara que s’està promovent tot això de la Memòria històrica, trobo igualment reprobable que no hi hagi hagut, per part dels “hereus republicans” un reconeixement explícit de les barbaritats que es van cometre, emparar i tolerar, amb l’Església i els religiosos. Jo també em compto entre els perdedors, però en un tema tan dur com aquest no s’hi val amagar el cap sota l’ala i no reconéixer que l’orgia revolucionària va tenir en l’Església una víctima propiciatòria. I que això és intolerable, i un gravíssim error, del que com a mínim cal acte de contricció.

No us vull atabalar amb les xifres que dóna n’Albertí, però sí em sembla que cal donar-ne algunes per entendre la magnitud d’aquesta orgia de sang contra la religió:

- bisbat de Tarragona: 136 sacerdots morts (un 32.4% del total), inclòs el bisbe auxiliar ( i a Vidal i Barraquer li va anar de molt poc)
- bisbat de Barcelona: van ser assassinats 277 capellans de 1251 que n’hi havia, i 425 religiosos dels 1.700.
- bisbat de Lleida: van ser assassinats 2 de cada 3 capellans, fins un total de 270
- bisbat de Solsona. 60 sacerdots (un 16%) i 106 religiosos
- bisbat de Vic: 160 assassinats de 652
- bisbat de Girona. 195 sacerdots i 72 membres d’ordres religiosos
- bisbat d’Urgell: assassinats un 19.52% dels sacerdots (107 de 458)
- bisbat de Tortosa: un 61.2% dels sacerdots van ser assassinats (316)

El testimoni d’autèntic martirologi de moltes d’aquests morts no apunten rancúnia ni odi cap als seus assassins, sinó que donen un testimoni commovedor de la seva fe.
He inclòs aquestes referències perquè em sembla que hi ha un sector de l’Església que, lluny de buscar el seu paper evangèlic en el món modern, en la nostra societat, vulgui recrear-se en aquella persecució, i aprofitar ara qualsevol crítica que rebin per adoptar un paper victimista que és una autèntica ofensa a la memòria d’aquests màrtirs. I, sobretot, una perillosa deriva cap al frontisme “cruzadista”. I, per tant, inadmissible.

És criticable la miopia amb què s’encara la qüestió de la Memòria històrica, mutilada en els seus aspectes de reparació i contricció. Aquest anticlercalisme tan ranci com els bisbes fatxes, que impregna l'esquerra espanyola i catalana. Però és inadmissible que l’església estableixi elements paraonoïcs de persecució en la situació actual, i menys encara que actuï com si no pogués assumir el seu nou paper en un estat no confessional. D’alguna manera això forma part, crec, d’aquesta perillosíssima i desacomplexada visió revisionista que els sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (és a dir, tota la dreta espanyola) estan promovent, després de la certa “descolocació” que van patir els primers anys de la transició.

En definitiva, crec que l’església espanyola, un cop més, s’equivoca i excedeix el seu paper pastoral i evangèlic. Aparca la Paraula de Déu i abraça l’espanyolisme d’arrel feixista i totalitària. Com a creient, és indignant el seu frontisme i partidisme. I com a creient català, a més, lamento especialment la falta de coratge dels nostres pastors, a l’hora d’establir un discurs i una orientació als fidels catòlics que poguem entendre, que ens conforti, i no que ens faci avergonyir pel seu posicionament polític inadmissible. Sort, com deia, que sempre ens quedarà Montserrat. Però insuficient.