La pastisseria catalana

Aquests dies he rebut, com a soci d’Òmnium Cultural (OC) informació sobre una jornada que organitza aquest dissabte dia 10 per a debatre el futur del catalanisme. La proposta d’OC forma part de la detestable “pastisseria catalana”. Coses d’entrada organitzades amb bona voluntat (això els ho acceptarem), però d’un resultat tan previsible i embafador, tan artificialment edulcorat que la diarrea, en aquest cas política, està assegurada.

Primer ens obsequien amb la clàssica reposteria de plataformes i iniciatives diverses. N’hi ha tres, però n’hi podria haver més. Així ho trobarem en López Tena (Cercle d’Estudis Sobiranistes), la Mònica Sabata (Dret de Decidir) i en Ramon Carranza (Sobirania i Progrés –la presència del qual confirma les meves informacions que vaig traslladar en el famós post “diuen que diuen” sobre la crisi induïda per la direcció d’ERC en aquesta plataforma, apartant als seus fundadors i posant-ho en mans d’un d’aquests homes de gris de l’aparell). Sense menystenir la vàlua d’en López Tena i la Mònica Sabata, el debat podria ser més interessant si p.ex. es pogués visualitzar l’endogàmia dels projectes. Què sé jo, em sembla que el gran Héctor López Bofill n’és membre de les tres coses aquestes. Podria parlar només ell i anar-se canviant el cartellet quan es matisés i repliqués les seves pròpies propostes en funció del barret de cada plataforma. A què estem jugant? Però no ens n’adonem del ridícul i falta de credibilitat que tenen totes aquestes mogudes quan es passen pel sedàs del contrast amb la realitat i “l’origen” dels projectes? Té tota la pinta d’aquesta reposteria de diferents formes i que tot té el mateix gust. Resultat: res.

Després ve el plat fort de la jornada, la gran mona dels partits catalans. Només hi falta el PP. El PP, pel que sembla és el límit on l’apalancat món del catalanisme benpensant, de l’establisment catalanista, es mostra pudorós. Però que accepta impúdicament la presència del PSOE, això sí, a través de l’acurada cerca d’algun personatget d’aquests d’aureola catalanista. Un debat, evidentment, d’allò més interessant i constructiu. No tinc cap dubte que les conclusions seran molt productives, i que hi haurà un abans i un després d’aquest debat, que d’altra banda els organitzadors deuen pensar que és inèdit. Perquè és clar, al parlament, aquests partits que tenen el 85% dels diputats es dediquen a altres coses molt més importants que parlar del futur del catalanisme, és a dir, del futur del nostre país. Com diuen ara a les empreses i les organitzacions “se’ls menja el dia a dia…”.

La presentació de la mona, com és obvi, la tradicional. Tot de bones paraules, tot d’assenyades preocupacions, tot de cants de sirena, ben distribuït com és preceptiu a les bones mones, la fruita confitada, per tota la superfície, que n’hi hagi a cada tall, de síndria, de cireres, de taronja. I unes quantes plomes ben vistoses del políticament correcte, una bona picada d’ametlles i consensos transversals hàbilment escampats… i a impulsar el catalanisme, que això està fet.

Doncs no, evidentment no hi aniré. El resultat d’aquest empatx de passtisseria catalana és ben previsible. Una diarrea política absoluta.

No és això el que necessita el país ni el que pot donar noves ales al catalanisme. Com diuen els de Reset, el nou sobiranisme no el poden fer ni impulsar els que han portat el catalanisme a l’actual col·lapse. I tota aquesta pastisseria catalana està totalment passada, l’olores i fa venir basca. I una certa sensació de vertigen.

El que tinc clar és que quan les coses es podreixen, el primer que s’ha de fer és llençar-les, i netejar-ho tot bé, i després, començar a pastar de nou, noves receptes, nous cuiners. Els nous lideratges que reclamava en Cardús fa una setmana des de la Vanguardia.

Fa poc d'un mes l’amic Joan Arnera , en un brillantíssim post, i en relació als nostres polítics i la desafecció a la política i més que provable abstenció a les generals, ens deia “Ara, hauríem de començar a assumir, tota la gent normal del país, que la derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics, els polítics catalans, aquesta colla d’impostors, el grup de papanates que domina la política nacional i que continua posant, siguin de dreta o d’esquerra, els collons a dins de la nevera, ben amagadets.

Una tradició molt nostrada, aquesta, la de la covardia política.

Però vaja, conservem el somriure i l’esperança, gràcies a la bellíssima i imprudent Pandora, que si més no va ser capaç de tancar la caixa (la caixa dels trons). I repeteixo: La derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics. No som nosaltres el problema, el problema són ells.

Ells són els que ja han estat vençuts.”

Per més que continuïn sent els protagonistes d'aquestes mones de la més tradicional pastisseria catalana postfranquista.