diumenge, de novembre 25, 2007

Teoria de les organitzacions aplicada a la Casa Gran del Catalanisme


La teoria de les organitzacions no és una ciència exacta, és una manera d’enfocar l’estudi de les organitzacions, la seva naturalesa, la seva gestió, els canvis organitzatius, les crisis, etc.

El canvi organitzatiu és la part més interessant. Què motiva un canvi, com fer-lo, en quin sentit, amb quins mitjans, amb quins objectius, com podem anticipar els resultats, quines conseqüències tindrà, quines resistències al canvi es generaran, quins són els factors clau d’èxit, quins són els agents en cada organització que els poden facilitar, com planificar-lo…i un llarg etcètera d’interrogants als que cal donar resposta. Tot un repte que requereix lideratge, planificació, convenciment i… tocar molt de peus a terra si no volem fracassar.

Una vegada, en un seminari sobre gestió de crisis en les organitzacions, un consultor amb molts anys d’experiència en l’àmbit públic i privat se’ns va quedar mirant i va dir “sobretot, no volgueu canviar gaire les coses, perquè fracassareu”. Bé, era una manera de traslladar-nos que els canvis s’han d’acometre amb prudència. Per moltes raons. Una de les raons és la que indicaria que els grans canvis, les grans transformacions impliquen un risc enorme i tot sovint acaben fracassant o impliquen uns costos enormes per a l’organització, que no compensen el procés, perquè tampoc s’assoleixen els objectius.

Jo comparteixo aquesta teoria, i la meva experiència personal m’indica, i així ho aplico, que els canvis, per ambiciosos que siguin a la llarga, s’han de fer poc a poc, abordant sempre qüestions concretes, orientant l’estratègia, evitant que ningú a l’organització se senti amenaçat (ningú que no vulguem que se senti amenaçat, s’entén) i generant nous lideratges i sinèrgies que afavoreixin aquest canvi, que el facilitin. Els canvis importants, els que funcionen acostumen a estar en les petites coses, si tots van enfocats en una determinada direcció. No és falta d’ambició. És estratègia. Necessites menys recursos, evites resistències al canvi, dones temps a l’organització a la interiorització dels canvis en la seva cultura organitzativa, pots veure sobre la marxa com van funcionant, etc.

Tanmateix no totes les organitzacions estan en la mateixa situació a l’hora de fer front als canvis, ni s’ha de seguir la mateixa estratègia a totes les organitzacions. En les grans organitzacions els canvis sempre són més lents, han de ser més lents. El seu volum, la seva grandària, les condiciona per a moltes coses, en un DAFO (anàlisi estratègic de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) els elements que identifiquem als diferents quadrants sempre seran diferents dels que identifiquem en organitzacions petites, molt més àgils, flexibles i amb molta més capacitat d’adaptació i velocitat de transformació.

És molt gràfic definir les organitzacions grans com a “paquidèrmiques”, perquè sabem que els seus moviments són lents, que els hi costa moure’s, estan molt condicionades per la seva estructura, història, cultura organitzativa, procediments, personal, lideratges interns, visió externa, posicionament, etc. Una de les organitzacions més grans que conec és l’Església (oi que ens entenem el que implica?)… però podríem trobar d’altres exemples més propers. Com ara les administracions generals (de l’estat o de la Generalitat), on introduir-hi canvis és possible, i s’ha fet i es fa, però sempre molt lentament. I si observem l’àmbit privat, cal afegir-hi, en l'anàlisi, aspectes que no depenen directament de nosaltres, com ara la imatge de marca, com ens veuen els clients, a què associen el nostre producte, etc.

Fixeu-vos en El Corte Inglés. Tothom sap què hi pot trobar, i s’hi continua trobant el que sempre hi ha trobat (no deceb), però està en canvi permanent: la importància que hi té actualment el supermercat no té res a veure amb el que passava fa uns anys, que al principi ni existia, i en canvi ha acabat tenint també un segment de consum alt, amb el tema “gourmet”.

O una altra empresa molt important a Catalunya, Seat, que tenia associada una imatge de marca molt clara, un producte bàsicament familiar… i que ha anat evolucionant (ja veurem com acaba) cap a productes competitius en altres segments, com l’esportiu o juvenil, i tot va començar amb aquelles imatges dels anuncis que deien que portaven “motors alemanys”. La seva evolució ha estat lenta, però constant, fins pràcticament abandonar el segment familiar; ara els models estrella són l’Ibiza, el León… Si de la nit al dia hagués deixat de produir els seus productes de marca clàssica, els seus clients no hi haurien trobat el que estaven acostumats a buscar-hi, i els nous clients a què aspirava no li haurien donat cap credibilitat en els nous productes.

El canvi organitzatiu i la Casa Gran del Catalanisme
Tota aquesta llarga exposició ve al cas, com diu el títol del post, perquè dimarts, sentint en Mas, a banda de les valoracions polítiques que ja vaig fer, vaig pensar immediatament que estava plantejant de manera molt intel·ligent un procés de canvi d’una organització gran, de les paquidèrmiques. Perquè CDC és, òbviament, una organització “paquidèrmica” en el nostre sistema de partits: és la primera força política a Catalunya, és el partit més votat, el que té una major representativitat territorial (que arriba a més ajuntaments) i major representativitat de persones, etc. I tot això no és fàcil de moure i els riscos són molt grans. Està clar que en la situació actual de CiU el risc més gran és no fer res, esperar, com sembla ser l’estratègia Duran, però descaratada aquesta opció, com descarta el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, el repte és com abordar el canvi.

Em sembla que ho he dit en algun comentari de resposta a altres posts de companys blocaires, però algú s’imaginava que el procés polític de la Casa Gran del Catalanisme hagués començat amb un Mas desmelenat cridant IN INDE INDEPENDÈNCIA des de l’escenari? No, absurd.

Quina credibilitat hauria tingut que ara, de cop i volta, en Mas fes un discurs insòlit en la seva organització? Cap. Què n’hauria tret? Res. Què podria perdre-hi? Molt. I això ens interessa des d'un punt de vista de país? No.

Segons les dades d’una de les últimes enquestes que han circulat (lamento la imprecisió) CiU és el partit amb més independentistes; parlo de memòria, però crec que era al voltant del 40% dels seus votants. Aquesta dada em va recordar una broma d’un vell amic que sempre ens preguntava, “sabeu quin és el país del món amb més negres?”, i no era cap país africà, sinó el Brasil. Una mica això és el que passa amb CiU i els independentistes: els països africans és on la negritud és pràcticament total entre la seva població, però pel que fa a nombre total, país a país, la comunitat negra més nombrosa es troba al Brasil, on conviuen amb blancs, amb indis, etc. Malgrat la força d’aquest 40%... un 60% dels votants de CiU no aposten, a data d'avui, per la independència. Què ha de fer, llavors? Suïcidar-se políticament? Deixar sense referents tota aquesta gent? Promoure un canvi que col·lapsi l’organització? Ja us dic jo que no. L’opció estratègica que ha pres Mas és la més intel·ligent: començar-se a moure, establint una direcció inequívoca del canvi, però... “sense passar-se”. I per a mi aquest sense passar-se no és covardia, ni “más de lo mismo”, ni “total, res”. En absolut. És una aposta valenta i intel·ligent.

La resistència al canvi
La majoria de posts i comentaris que he llegit en relació a la CGC, fins i tot jo mateix, situem com a més greu amenaça per a aquest projecte i la seva credibilitat l’actitud i les soflames d’en Duran Lleida. Però ara us plantejo una altra qüestió: amb quina credibilitat o potencialitat hauria nascut el projecte de la CGC si la primera conseqüència hagués estat “partir peres” entre CDC i UDC… valenta suma!!!

No, amics. Vist des d’un punt de vista professional, Mas ha sapigut gestionar amb prou habilitat la principal “resistència al canvi”. No l’ha eliminat, però ha sapigut plantejar el canvi sense una trencadissa inicial que hauria manllevat tota credibilitat al procés. I això és molt important. El 10 de març veurem fins a quin punt el procés continua íntegrament o s’esmicola, és a dir, com es gestiona aquest nou escenari i el que semblen interessos contraposats entre diferents agents clau o líders de l’organització.

La determinació en els canvis
Torno a un altre d’aquests elements clau de qualsevol canvi organitzatiu: la determinació. Els canvis poden ser lents o extraordinàriament lents, però el que no es pot fer és abordar-los sense determinació, de manera confusa, dubitativa, incoherent… I no es pot acusar en Mas, ni a la seva conferència de dimarts, de cap d’aquests pecats. La majoria de crítiques que he llegit al seu discurs (i han estat sorprenentment molt poques) són les previsibles: des d’alguns sectors, que no ha parlat d’independència, i des d’uns altres sectors, que ha mostrat febleses socialdemòcrates i no s’ha erigit en el líder ultraliberal que el país necessita, etc etc.

Fixeu-vos que no jutjo els objectius, només analitzo l’estratègia. I en tots dos casos la resposta ha de ser negativa, en Mas no podia fer res més del que va fer i dir, i el que va fer i dir assenyala prou clarament el sentit dels canvis que s’han emprès.
En Mas va parlar clarament del Dret de Decidir; després va llençar una mica de tinta de calamar per manllevar-li radicalitat, tot atorgant-li gradualitat i consens. Però el va plantejar, el va fixar com a hortizó del canvi.
Per als “ultraliberals” que també l’han criticat, em sembla que són molt injustos, primer de tot amb la tradició del catalanisme, i específicament de CDC i el seu fundador, Jordi Pujol, una persona de profundes conviccions cristianes, també en la dimensió social de la política. I segon, perquè d’acord al que és el país, en Mas va fer el discurs més avançat i interessant que he sentit de fa molt respecte el paper de l’empresa, dels emprenedors, de la nefasta cultura de la subvenció, etc. etc; si m’ho permeten els liberals puristes que s’han carregat al Mas, també poden continuar en la seva torre d’ivori, o bé acompanyar el canvi. Que facin el que vulguin o que continuin tan “estupendus” com sempre.

Penseu-hi una mica…:
-Si tinguéssiu el partit amb més votants, que sabeu perfectament és el més votat perquè és el que abraça un ventall més ampli de persones: socialment, ideològicament,etc. Que el vostre partit és el que té més regidors i alcaldes del país, per tant amb una representació més àmplia del país tant pel que fa a persones com a pobles, comarques, territori etc…

-Si heu de fer front a un règim tripartit blindat, que us exlou automàticament, per principi, de qualsevol pacte, i que ideològicament és un pacte tan antinatura que abasta des de l’espanyolisme fins a pressumptes independentistes, i des de comunistes, a ecosocialistes, marxistes, socialdemòcrates… i controlen tots els mecanismes i ressorts del poder a Catalunya.

-Si la sensació generalitzada al país és de desil·lusió, frustració, desafecció a tots els nivells (i no només respecte Espanya!), etc.

Com us plantejaríeu un canvi?
I si a sobre resulta que el que heu plantejat és només el tret de sortida d'un projecte de canvi profund del país, i que assumeixes -en Mas- liderar aquest projecte, com a opció majoritària, i en cooperació amb d'altres forces, per bastir un nou horitzó nacional fonamentat en el Dret de Decidir? I si, encara més, tal i com va dir en Mas, però va passar prou desapercebut en general, et poses decididament al servei d'aquest projecte, i no a l'inrevés, amb una reflexió personal final de que es pot servir al país sense tenir càrrec...

Acabo com començava. Més enllà de les valoracions polítiques, tècnicament, estratègicament, estic convençut que en Mas ha fet el que havia de fer, i que a més a més el que ha fet és l’únic que podia fer. I que m'ha agradat sentir-lo, i desitjo fermament que se n'ensurti. Aplaudeixo que ho intenti i crec que és sincer i va de debò.

Després ja veurem...
PS: i un consell de gratis per a navegants. Un client és qui repeteix en la compra. Posem-hi en els vots...

11 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
Una vegada més tens raó. Jo no soc del món de la teoria de les organitzacions però una mica d’experiència si que tinc. CDC és paquidèrmica, comparable a una gran empresa, però am,b treballadors sense sou. Té uns clients que volen coses diferents.
CDC ha viscut, viu, un problema. Els seus treballadors no saben ben bé el producte que venen i no estan alineats amb els objectius de la direcció. Això és un problema. No tenen ganes de col•laborar amb l’objectiu final. L’altre problema és el soci. La discrepància és gran.
El meu punt de desacord amb tu, compartit amb molts companys de CDC, és que s’havia d’haver consumat el divorci, que arribarà, fa uns mesos. La crisi que es va viure amb les municipals va ser gran.
L’estratègia de Mas en clau interna de CDC és bona, quan a missatge. I també de cara als clients, però té un punt feble i és el soci. El grau de crispació interna és gran i Mas no l’aturarà. La crispació arriba fins a la cúpula. Aquí crec que Mas està molt sol.
Torno a la clau interna. Si, Mas ho ha fet molt bé. El discurs és el millor que podia fer. Fallaven les emocions, però llegit, on no calen, és molt millor que escoltat. He fet les dues coses. Jo em trec el barret. Mas és un home d’una gran intel•ligència. És el que podia fer i ho ha fet, no tothom sap fer el que cal i el que pot, quan toca.
Els missatges posteriors de Mas són clars, sobre el referèndum d’autodeterminació i sobre la independència. Mas no vol una crisi de país, però vol la sobirania. I per això cal treballar a fons. CDC no recull vots només independentistes i per continuar en el “negoci” ha de seguir conreant aquest terreny nacionalista no independentista o conservador encara que els “treballadors” de l’organització siguin independentistes. Problema complex ben gestionat.
Jo també espero l’èxit. ERC hauria de saber que sense l’èxit de CDC no hi ha independència possible.
Felicitats per l’article.
Enric

Elies ha dit...

moltes gràcies pel teu comentari, Enric... més clar que l'aigua.

Ja saps -ho saben tots els amics blocaires que em llegeixen- què penso d'en Duran, està escrit. Em regira l'estómec. Em treu de polleguera.

Tanmateix... hauria pogut fer en Mas aquest discurs i engegar aquest projecte de la Casa Gran venint de trencar amb en Duran?

Bé, em sembla que aquest moment (trencar amb en Duran) arribarà irremeiablement. Però millor que agafi a CDC amb els deures fets i amb un projecte rellançat. Pel bé del país.

Anònim ha dit...

Com ho analitzes això amic Elies?

Artur Mas no es declara independentista, però assegura en una entrevista a La Vanguardia que el dret a decidir que va proposar en la seva conferècnia sobre la casa gran del catalanisme la pot incloure. A pregunta dels periodistes sobre si "La independencia ¿es o no es el objetivo?" contesta: "¿Ustedes han leído la conferencia? ¿Cuántas veces aparece la palabra independencia en los 47 folios? Ninguna. Lo hice adrede porque creo que hablar hoy en estos términos en vez de incorporar gente al catalanismo la puede disuadir y hay asuntos más inmediatos que nos conviene resolver entre todos. Si en el camino los catalanes nos acostumbramos mentalmente a ejercer el derecho a decidir, ya veremos hasta dónde llegamos. Ya he dicho que es un cambio de mentalidad, un código de conducta. Yo no planteo la independencia porque divide más que une a Catalunya.

Violant d'Hongria

Elies ha dit...

Violant: entre Vallespir i Comtes de Bell-lloch potser???

Em remeto als paràgrafs 4 i 12 del post.

D'altra banda, em sembla raonable el que planteja, d'acostumar-nos al "dret de decidir". Si això entra en l'agenda política ja és un èxit. I si podem arribar a decidir, que és el que planteja en Mas que poguem, doncs a bodes em convides, realment no crec que pensis que plantegi poder exercir aquest dret com per després votar perquè tot sigui igual. Paràgraf 12, te'l recomano que el llegeixis amb atenció.

reflexions en català ha dit...

Jo també espero que se'n surti, i que demostri que la seva aporta no és ambigua ni electoralista.

Per cert, ja que dius que a El Corte Inglés "tothom sap què hi pot trobar", hi podem trobar dependents que estan obligats a parlar en castellà als clients castellanoparlants però que no estan obligats a parlar en català si els clients són catalanoparlants.

Anònim ha dit...

Hola Elies,

Dius grans veritats, de vegades les coses s' han de pensar dues vegades abans d'actuar. En Mas les ha pensat 25 vegades.
Del tema del soci, pero mí és diferent parlar del Duran, que parlar de Unió. Crec que el gran problema de Unió és el Sr. Duran. És una mini dictadura, dirigida per un home que marca la filosofia del partit. El dia que ni no hi sigui Unió s' aproparà a Convergència i al Soberanisme.

També és cert que utilitzar la paraula "indepedència" ara per ara no és una bona estratègia, encara que aquest sigui l objectiu final.

El nano

Enric I. Canela ha dit...

Certament parlar d'Unió és diferent de parlar de Duran. ÉS una minidictadura. Jo conec perones d'Unió ficades a la Plataforma per la Sobirania. Us puc ben bé assegurar, ho crec, que si saltes Duran, les coses podrien ser diferents.

joliu ha dit...

Un post molt encertat Elies.

Espero que a CiU tinguin un atac de clarividència i assumeixin que a les properes eleccions és més rentable presentar dues llistes. És ben fàcil d'argumentar i ben fàcil de fer.
Sense trencadissa, sense desfederar-se. El tripartit també presenta tres llistes separades i no és cap drama, després s'ajunten i tots tan amics.
Crec que seria ben fàcil demostrar amb una enquesta que CDC i Unió obtindrien més diputats per separat que junts. Seria bo, per CDC, per Unió i sobretot per la representativitat de Catalunya al Congrés.

Si et plau Artur, deixa'ns votar el teu partit.

Anònim ha dit...

D’acord amb que els canvis de les organitzacions s’han de fer gradualment, però hi ha una cosa que s’ha de tenir clara des del principi, i aquest és l’objectiu final que es vol assolir. Tothom està molt entusiasmat amb el Dret a Decidir, però us heu parat a pensar que passarà quan per enèsima vegada ens n’adonem que no el podem exercir i que depenem de les pertinents negociacions, rebaixes i humiliacions del “Papá Estado”? Llavors sí arribarem a la conclusió que per poder decidir cal ser un estat independent? No hi hem passat ja per aquí ? La única possibilitat que tenim per poder decidir de veritat en les coses importants (finançament, infrastructures, educació,...) és ser un estat i per tant si l’objectiu final és la creació d’un estat català, hauríem de començar a liderar el projecte i començar per intentar convèncer aquest 60% que no n’està convençut i això no es fa amagant la qüestió. Ara bé malament anem si el líder està dins d’aquest 60% o, pitxor encara, si el líder només “lidera” el que vol la majoria però no té criteri propi, per que aleshores ja no és un líder.

Elies ha dit...

Benvolguts, benvolgudes,

m'haureu de disculpar, però he hagut d'habilitar la moderació de comentaris a causa d'una sèrie d'atacs rebuts en diversos comentaris, amb revelació de dades i comentaris de caràcter personal de mal gust. Pel nivell d'informació em temo que es tracta d'algun vell camarada en funcions d'esbirro de la xusma tripartita. En altres temps m'haurien fet el "paseillo", suposo.

Confio en el caràcter temporal d'aquesta mesura.

Joliu, molt encertat el teu comentari.
Nano i Enric, tant de bo això sigui el que acabi passant.
Reflexions... què dir?? Només he agafat un model d'empresa, no una empresa model...

Guillem Carol ha dit...

Brillant. Simplement brillant. Felicitats Elies.