dissabte, de novembre 24, 2007

Príncep de l'Església


Lluís Martínez Sistach ha entrat a formar part del Col·legi cardelanici. El Sant Pare l'ha cridat a aquesta especial missió dins l'Ésglésia. Per a tots els catòlics catalans avui és un gran dia, un dia de felicitat. La seu catedralícia de Barcelona té al seu capdavant un Príncep de l'Església. Com ha dit avui el nou cardenal, després de la cerimònia, el púrpura cardelanici implica estar disposat a donar la vida per Déu.

En un entorn de relativisme ferotge, de menyspreu de la fe i dels creients, avui em permeto expressar la meva alegria per aquesta comunió entre els fidels de l'Església catalana i el Sant Pare a través de la figura del nostre cardenal, que ho és per mèrits propis, per una vida pietosa, pels seus costums, per la seva doctrina i prudència en la gestió dels seus assumptes.

La seva prudència i comunió amb el sentit històric de l'Església catalana, tan allunyada en aquest sentit dels excessos ideològics i dialèctics de l'Església espanyola, ha estat recompensada amb aquest honor, el més gran honor al que pot aspirar un servidor de Déu.

5 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

També penso que és una bona notícia, encara que em temo que és una gota d'aigua en un mar de taurons de l'Opus. En fi, divertida (és un dir) la interpretació de TV3, literalment: "amb Martínez Sistac ja seran sis els cardenals espanyols". Sense manies, a la nostra, com de costum.
Salut

Joan Arnera ha dit...

Torno a ser jo. Que ja he pogut llegir el teu post anterior, i que en faig algun comentari al meu post d'avui, quan l'acabi. Consti que et trobo un xic massa optimista amb CDC, n'haurem de parlar una mica més!
Fins ara

Elies ha dit...

molt bé, Joan! El llegirem. No ho puc evitar, sóc optimista de mena quan veig que hi ha algú amb ganes de fer coses, de canviar, de millorar, d'anar més enllà. Em passa amb en Carretero, m'ha passat amb això de la Casa Gran... i per molts anys em passi, malgrat que tot sovint les decepcions també són grans, però a això sempre s'hi és a temps. Potser el fet de ser molt culé hi fa, cada any a començament de temporada la il·lusió... i després, doncs mira, com avui, que prefereixo anar a un sopar amb uns amics que anar al camp...

PS: i per molts anys a la teva dona! (molts anys i bons! que diuen a Formentera, en una expressió que trobo deliciosa)

Enric I. Canela ha dit...

En això em passa com amb el Barça, no soc de futbol, però vull que guanyi. Vull que els nostres estiguin en els llocs clau. Futbol, església, esport en general, música, ajuda a construir el país, a influir. Laporta condicionarà moltes coses a la UEFA, el cardenal espero que al Vaticà, no deixa de ser un gran poder.

Elies ha dit...

Enric, suposo que et refereixes als "nostres" en un sentit que intel·lectualment t'hi sents proper, o valores. Deixa'm dir una barbaritat: hi ha hagut dos "nostres" (que no dels nostres!!!) de president i vicepresident del Parlament europeu i... millor que no hi haguessin estat.

Però per no perdre el fil del post, un bisbe és un pastor. I per als fidels veure el seu pastor ungit d'aquest honor de servei, és molt bonic. I sobretot quan és algú com en Martínez Sistach, a qui valoro moltíssim, i penso que és una bendició de Deú per a l'Església catalana... no tots els pastors tenen cura de les seves "ovelles" de la mateixa manera.