Xarxa de blocs. Una invitació a la reflexió? a partir d'un post d'en Roc Armenter

En Roc Armenter ha fet un post interessantíssim “Xarxa de blocs”, en el que ha fet una representació gràfica de la seva xarxa de blocaires a l’estil transport metropolità. Aneu-hi immediatament, perquè és brutal, m’ha encantat. I no cal dir que també m’ha agradat veure-hi una estació amb el meu bloc, i li ho agreixo.

Fa temps que hi penso, en aquestes coses de la xarxa de blocs. I hi he estat pensant, sobretot, per si tinc alguna idea que pogués ser útil per als admirats companys de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, perquè, en la mesura que sigui possible, i a la vista de les propostes de futur que plantegen (en un post de l'amic Octavi Fornés), el dibuix d’aquesta xarxa anés més enllà de l’actual estat “d’inventari” de les publicacions de blocs sindicats.

M’hi ha fet pensar també això dels blocs solidaris, on alguns de nosaltres hem anat posant els nostres 7 blocs preferents. També hi penso quan em fixo en els enllaços que tots els blocaires fiquem en els nostres blocs. O en els comentaris: qui comenta a qui? També arran del que crec que era en Joan Arnera que alguna vegada havia parlat de la nostra “bombolla”, en referència als debats que s’originen a la xarxa, blocaires, etc. I també a partir d’algunes formulacions teòriques com les que fan a Reset, que assenyalen la xarxa com l’espai on s’està definint el que anomenen “nou sobiranisme”. A banda, és clar, dels alineaments tan interessants que es produeixen amb determinats debats, que s’escampen per la xarxa com una taca d’oli de la que ens és impossible definir els límits.

Hi penso perquè m’agradaria conèixer el volum real d’aquesta “bombolla catosfèrica sobiranista”. I el seu comportament.

Aquest post és, per tant, un reconeixement al Roc, per la seva iniciativa, i una invitació oberta a la reflexió, a veure si hi ha algú que pugui recollir les idees i tingui recursos i coneixement per posar-s’hi. Penso, fonamentalment, en algun grup de recerca universitari, o en la possibilitat que els companys de la XBS, si es constitueixen en associació, puguin obtenir recursos per a finançar un estudi d’aquestes característiques.

Un precedent. Parlo de memòria, i sense excessiu coneixement, perquè en el seu moment no m’hi vaig fixar massa. Em remonto als fets de l’11 de març del 2004 i dies posteriors quan una xarxa, en principi espontània, va implicar una enorme capacitat de mobilització d’informació i de persones, sense precedents, que va col·lapsar els enormes recursos dels aparells de l’estat per a controlar la informació. Hi havia hagut, potser, un altre precedent, amb les mobilitzacions i convocatòries de “cassolades” del No a la guerra. Però pel que recordo l’estat d’excitació provocat pel xoc de la informació oficial amb la informació “no formal” de la xarxa d’internet i altres mitjans… va esclatar en un no acabar de SMS que rebíem i enviàvem.

Hi va haver algú que ho va estudiar. No recordo qui va ser. Seria la primera feina a fer. Va estudiar les rutes de la informació a través d’una xarxa informal, com eren els SMS, fins a poder establir elements epicèntrics des d’on s’escampava a una velocitat formidable, a través d’elements nodals d’aquesta xarxa informal, que es va teixir del no res. Fins i tot si acceptem com a hipòtesi que els elements epicèntrics eren “organitzats”, l’extensió formidable d’aquesta xarxa va ser espontània, no hi ha cap partit ni organització que ho pugui planificar i que aconsegueixi aquests resultats.

Aquest estudi, del que recordo alguna explicació –no crec que la memòria m’estigui traïnt- té alguns elements aprofitables per al que proposo.

Una qüestió prèvia: no estic plantejant en cap cas un estudi de la xarxa blocaire en general. Crec que seria inútil i inabastable. M’interessa únicament el possible estudi de la xarxa de blocs sobiranistes, dels blocs que ens definim com a sobiranistes. Com és? Com actua? Quin és el seu comportament i la seva alineació? ¿Existeix realment una xarxa –que vol dir que tots els seus integrants estarien conectats a altres membres per un o més nusos-? I moltes altres preguntes que ens podem plantejar.

El punt de partida està clar, i és molt valuós: la llista de blocaires de la XBS. Caldria animar els blocaires sobiranistes que encara no s’hi hagin registrat a què ho fessin.

És la XBS una bombolla en si mateixa? O són moltes bombolles? Quin és el trànsit de la informació entre els blocs d’aquesta xarxa? I com es construeix? Qui exerceix realment un lideratge “nodal” en aquesta xarxa? I com es teixeix? Amb uns “pols” nodals molt definits i desenes de petites conexions? Amb molts centres de diferent volum –blocs conectats-?

Si els links que tots recollim als nostres blocs fossin realment “favorits”, en el sentit que realment es corresponguessin amb els blocs que habitualment visitem, aquesta informació permetria generar un primer dibuix. Però em sembla que a molts blocs la llista no és de “favorits” o blocs que es visiten habitualment i amb regularitat, sinó un “llistat”, quasi a benefici d’inventari. Malgrat això, em sembla una manera possible d’entrar-hi i que permetria generar un primer mapa.

Els mems estan més depurats, però tenen el problema que no tothom els fa. El dibuix de la xarxa seria incomplet, perquè no tothom hi participaria, i perquè els qui hi participessin possiblement no poguessin reflectir tots els seus moviments.

I potser en aquest primer nivell ja podríem saber si podem parlar d’una xarxa o de vàries, o fins i tot d’establir la impossibilitat d’un únic mapa, i treballar, per tant, amb varis mapes, que podrien estar conectats entre si per elements nodals perifèrics.

La circulació de la informació, més enllà de les conexions “orgàniques” entre blocs és un element encara més interessant, tot i que evidentment està predeterminat pel primer (no circula la informació sense conexió “orgànica”, sense estar enllaçat a algun membre de la xarxa). Analitzar aquest aspecte requeriria un altre tipus de metodologia d’estudi. Un cop més, la XBS ens proporciona (si aconsegueixen fiabilitzar l’actualització dels blocs) una base excel·lent per a un estudi d’aquestes característiques, enfocat cap als continguts i els generadors d’opinions, debats, etc. Analitzant en un segment temporal els continguts dels blocs podríem tenir respostes a algunes preguntes, classificant-los.

Els blocs que ens definim com a sobiranistes escrivim, tanmateix, al voltant de moltes coses diferents: Quines? Com les podem classificar i quin pes tenen? Segurament les qüestions de política general predominarien, però quins altres interessos podríem trobar-hi? Culturals? Mediambientals? Cívics? I pel que fa al seu àmbit, nacionals? Internacionals? Comarcals? Locals? I encara una altra pregunta: com s’introdueixen els temes a la Xarxa? Per inputs externs o interns? Entenc per extern, p.ex. la notícia que es pot generar un dia I que tots entrem a comentar, I per interns, els que es generen a partir d’un post o un debat generat a la mateixa xarxa.

Una aproximació que permetés una primera classificació de la xarxa “orgànica” i de continguts permetria entrar en noves anàlisis. Una primera qüestió que m’agradaria conèixer és la incidència i repercussió dels blocs “de partit o de militants”. Quin pes real tenen a la xarxa? Són endogàmics –és a dir, consultats i retroalimentats exclusivament pels ja convençuts, pels propis-, allò que algun dia vaig dir dels “blocs de consigna”? Quina és la part més lliure de la catosfera sobiranista? I quina és la seva incidència real? Això permetria valorar molt millor el pes efectiu de les diferents posicions ideològiques, dels partits, dels no partits, etc. a la xarxa, molt millor que amb aquests estudis de relació de blocaires sense cap mena de control sobre la seva actualització, ja que molts són purament propagandístics, posats en marxa amb motiu de campanyes.

També seria interessant, a partir d’això, estudiar la correspondència amb el nombre de visites de cada bloc, però aquí tornaríem a tenir el problema de la no generalització de les eines de mesura, dels comptadors. Però potser, si ja hem fet mapes previs, es podria pensar en algun tipus d’enquesta. Interessant, oi?

Bé, ja veieu que aquest post només és un seguit d’interrogants i algunes possibles idees per intentar poder dibuixar i valorar aquest fenomen de la catosfera sobiranista, que crec ha tingut una autèntica explosió al llarg del 2007. Tornem a la pregunta inicial, una bombolla? Moltes bombolles? De quin volum? I… realment conectades o són móns paral·lels i inconnexos?

En Roc Armenter ha fet un primer pas, i brillant. Li he comentat, tanmateix, que no sé com hauria d’organitzar les meves línies, que en el seu cas es corresponen amb diferents interessos, i amb blocs que li serveixen de “nodes”, ja que p.ex. pel que fa a mi, l’interès per visitar diferents blocs és bàsicament les qüestions de política, i a més a més, des d’una determinada òptica. Amb la seva classificació em sembla que la meva xarxa tindria una única línia. Haig de pensar, per tant, alternatives…

PS: abans de penjar el meu post, he vist que en Roc ja havia respost el meu comentari. Com que la resposta també em sembla interessantíssima, la transcric tal qual.
"Home segur que hi ha “linies” tematiques en el que llegeixes. Una possibilitat serien afiliacions politiques (les conexions serien interessants) tot i que tambe es pot fer servir el pla per orientar els blogs en aquest sentit (necessitariem una rosa de vents).
Una altre possibilitat es fer les linies per professions. hi ha comentaristes, periodistes, militants, politics professionals…
Sobre una representacio grafica de la xarxa, he de dir que els humans no som gaire bons per mirar a grafiques de xarxes gaire complicades. Llegia en algun lloc (no recordo on) sobre els algoritmes que es fan servir a la policia per detectar xarxes de crim: la feina de l’ordinador no es reproduir la xarxa sino simplificar-la fins al punt on un huma pot veure-hi quelcom."
PS 2: potser sí que una bona manera de començar fora que tots ens féssim la nostra pròpia representació o mapa…

Bon Nadal! (i què gran ets, Fermín!! -entre nosaltres- al gol sud del Barça)

No cal donar gaires explicacions, perquè no n'hi ha... però avui, al Barça, ens ha acompanyat en Fermín Muguruza. Hem estat allà, al gol sud, on sempre estem des de fa tantíssims anys la nostra penya. I de fet la seva companyia ha estat l'únic interessant del partit.

Evidentment no recordava les per a mi mítiques partides de futbolín al Puerto Hurraco, al meu nou barri d'adopció, al Poble Nou, amb en Tonino Caratone, després d'algun concert... Tampoc li he parlat de quan vaig pillar el cotxe i vaig anar fins a Baiona a buscar entrades per als concerts de Negu Gorriak per a tota la penya. Ni d'aquell concert de les festes de la Mercè, al Poble Espanyol, que es va suspendre per una pluja increïble, i que després es va fer a l'antic Palau d'Esports, al carrer Lleida. Ni d'aquells concerts a Gernika... ni... uf!

Ni tan sols li he dit que el meu últim post prenia el nom d'una cançó seva, Plastik Turkey. Però allà estàvem, amb els colegues que havia vingut, entre nosaltres, ben acompanyat. No portava la samarreta de l'Oleguer, com a l'últim concer a BCN. Pero jo sí, he he he.

Bon Nadal a tots i totes! Amb alguns igual ens trobem al Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar i la posterior Missa del Gall.

PS: i a veure si me n'ensurto de descarregar-me la foto del Fermín al Gol Sud del Barça... i la penjo en aquest post...

Plastic Turkey

Casualitat o no, continuem amb el tema dels plàstics. Fermín Muguruza, en el seu darrer treball Euskal Herria Jamaika Clash té un tema dedicat a aquella aparició de George Bush al menjador de les tropes nordamericanes a l’Irak… amb una safata que contenia un gall dindi de plàstic (Plastic Turkey). L’enllaç del vídeo amb el directe de la cançó és bastant penós pel que fa a qualitat, però és l’únic que he trobat amb aquest tema boníssim, i us volia fer una mica de salivera (igual salteu a ballar, jo ja vaig parlar d'en Fermín en un post arran el concert de BCN)

La política està plena de “Plastic Turkey”, de galls dindi de fireta, de gestos plens de falsedats, de gestos i polítiques únicament de cara a la galeria, buscant la foto, l’aplaudiment dels propis.

I la nostra política, la nostra miserable política on exercim les nostres miserables quotes d’autogovern és una política totalment “Plastic Turkey”.

Ahir en vam tenir un exemple irritant, amb l’aprovació d’aquesta infame llei de l’habitatge que té com a política pública estrella la consagració de l’espoli i la confiscació de les propietats. Una llei que tothom sap que no servirà de res, que no soluciónarà res, i que difícilment es podrà aplicar. Però ahir la van fer aprovar, fins i tot en contra del que va dictaminar el Consell Consultiu. I quan va acabar la votació aquest conseller lamentable, un conseller que és una vergonya, per imbècil i manipulador, el sr. Francesc Baltasar, va sortir a fer-se la foto amb els seus corelegionaris, lluint en braços un immens “Plastic Turkey”. I van brindar al seu voltant, i es van regalar flors i aplaudiments. Quina imatge més patètica i nauseabunda. La imatge de la impotència i la imatge de l’engreïment. Impotència per cel·lebrar una cosa que saben que no serà res important, i impotència per cel·lebrar patèticament el sucedani del que debò els agradaria aplicar: aquelles “polítiques de progrés” de l’expoli, la confiscació i “el paseillo”, la mort civil. I engreïment per cel·lebrar d’aquesta manera el menyspreu de les lleis, del marc legal que, ens agradi o no, regeix la nostra convivència, les relacions entre els particulars i el govern. Se cel·lebrava que havien tingut “prou força política” per aprovar una cosa “contra legem”. Era el seu capritx marxista, ja el tenen.

Però hi ha més “Plastic Turkey”. Aquest mateix conseller va aprovar la reducció de la velocitat de circulació de 100 a 80 en la regió metropolítana “per reduir la contaminació”. Tothom sap, i el RACC ho ha dit, que el diferencial de contaminació de 80 a 100 és patèticament ridícul, que la contaminació automobilística està en el parar i arrencar. Però com que en això no hi poden fer res, ni tampoc en posar més transport públic, ni millorar-lo... doncs un atre gest estúpid i inútil de cara a la galeria, perquè ells es quedin tranquils que “han fet algo”. I l’únic que han fet és fotre -l’únic que saben fer- a la gent.

Plastic Turkey també el del sr. Montilla, aquest líder del "rondín marxista" del Baix Llobregat, que no en té prou en exercir de líder dels tonton macutes locals, amenaçant a tothom que es posa al seu davant, que ara a més a més es permet el luxe d’intervenir per rebentar acords d’inversions a Catalunya. I tenir la caradura, després, d’acusar CiU de no aprovar uns pressupostos “amb bones inversions” per a Catalunya. Un veto, el de CiU que, segons El País, havia costat a Catalunya inversions per valor de… 18 milions d’euros!! Quina vergonya, per favor. I aquí tenim aquest president indigne i aquest diari infame aixecant el “Plastic Turkey” dels 18 milions d’euros, quan l’espoli fiscal que patim s’eleva a 19 mil milions d’euros. O quan aquest govern de merda que tenim ha deixat d’ingressar, segons recollia avui en Tremosa, més de mil milions d’euros, per la seva desviació pressupostària… I tenen la barra de venir-nos amb el Plastik Turkey dels 18 milions d’euros. Per favor…

I què hem de dir del Gran Farsant, el sr. Carod Rovira, i el seu monumental, descomunal, Plastic Turkey del referèndum del 2014. Mentre el govern espanyolista que ha format dessagna el país i alhora es confabula per combatre “el sobiranisme”. Què vols que ens empassem, Josep Lluís? Aquesta merda de plàstic amb la que t’has presentat davant tots nosaltres, que tenim fam de llibertat, simplement per enganyar-nos, un cop més exercint de gran farsant… amb l’únic objectiu de salvar el teu cul?

I tu, i la resta de farsants de la direcció d’ERC, Josep Lluís, i el vostre “Plastic Turkey” de la democràcia interna també com a coartada. Però no veieu que ja només enganyeu a quatre infeliços, quatre “àlex”, quatre “boys in the plastic bubble”? Que això de les bases i la democràcia interna és com un mitjó que poseu del dret i del revés com us interessa? Però com es pot ser tan cínic després de com us heu passat per l’entrecuix les propostes territorials per a la confecció de les llistes? I com es pot tenir una actitud tan menyspreable i bananera amb Reagrupament? Quina vergonya, per favor. O sigui que el que dictamina la Comissió de Garanties no serveix perquè… el president simpatitza amb Reagrupament? I vosaltres amb qui simpatitzeu? Com es pot ser tan miserable?

Oh, Déu! Què cansat estic d’aquesta banda de farsants, manipuladors i prepotents lliberticides. Les mans netes, proclamaven, i avui mateix en Ramon Tremosa denuncia les polítiques de contractació que fan. Osti tu, el dia que es pugui saber tot el que està perpetrant el tripartit...

Però, finalment, avui m’haig de referir obligatòriament al pitjor “Plastic Turkey” que patim, la “democràcia espanyola”. La sentència del sumari 18/98, el sumari Garzón que va incriminar tota l’esquerra abertzale amb l’argument que “és terrorisme si es comparteixen els fins”, i que ara finalment (quasi 10 anys després!) ha desembocat en una sentència vergonyosa, que deixa la democràcia espanyola en el que és, una autèntica farsa, i aquest estat de dret que tan invoquen, en una justícia a mida, exercida per tribunals especials com l’Audiència Nacional. Aquesta teoria de ser el mateix si es comparteixen fins és una demència político-judicial escandalosa. Tan escandalosa que fins i tot comença a considerar que el parlar de pau també és col·laboració amb banda armada.

Algun dia despertarem d’aquest malson feixista de la democràcia espanyola. Una democràcia sense garanties polítiques, que empara la xenofòbia (p.ex. l’exercida contra Catalunya i els catalans) i que és capaç de vulnerar drets fonamentals pel dibuix d’una trainera en un butelletí. Una democràcia que prefereix deixar de ser-ho abans de reconèixer drets nacionals.

Li deia a l’amic Manel Bargalló en un comentari al post amb què s’acomiadava de nosaltres, perquè diu que "ens tanca" el bloc (em sap molt de greu perdre aquest bloc amic, apassionat i amb criteri. En Manel, una persona autèntica, no com aquests Plastic Turkey) quan jo també m’acomiadava d'ell i li agraïa tots aquests posts de companyia i complicitat: desitjava que, si més no, ens poguéssim retrobar en els nostres blocs en unes altres circumstàncies. Que aquest país en decadència del tripartit i aquest govern espanyolista nauseabund impulsat per ERC siguin història. I el país, i també ERC, hagin recuperat el rumb que mai havien d’haver abandonat.

Tanmateix, i per sobre de tot, BON NADAL!!! A tots els amics blocaires que ens seguim, ens llegim, ens comentem i compartim així el nostre dolor i la nostra esperança pel nostre país i un futur en llibertat.

The boy in the plastic bubble (o la ideologia com a coartada)

No recordo quan vaig veure la película d’en John Travolta The Boy in the plastic bubble. Malgrat dubtar de la seva qualitat recordo perfectament l’argument, el d’un noi amb problemes immunològics que es passava la vida dins una bombolla, aïllat del món per no contagiar-se de res, i que prenia poc a poquíssim contacte casual amb el món i amb les sensacions. Al final, em sembla, el noi acaba sortint de la seva bombolla, que de fet s’havia convertit en la seva presó.

Fa temps vaig dir que tenia ganes de parlar del que per a mi és un debat clau dels nostres temps: idees vs ideologies. Potser vaig ser molt agoserat. Però hi continuo rumiant i deixant anar petits capítols. Fa uns mesos vaig analitzar el fenòmen dels “àlex”, és a dir –recordeu?- aquell lloro capaç de repetir no sé quantes paraules, que vaig aplicar als militants que es converteixen en repetidors acrítics de les consignes que reben dels partits.

Com que la situació del país i el que hi passa em continua sorprenent –negativament-, no paro d’interrogar-me al voltant de les causes d’aquesta situació. Arran el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià he assistit, estupefacte, a una nova onada de silencis, complicitats i immunitat en l’entorn d’ERC. No sóc tan estúpid com per no saber que al darrere d’aquests silencis i complicitat hi ha el fet que són plenament conscients que el principal responsable d’aquesta situació és qui ells van fer, tan alegrement, president de la Generalitat, en Montilla. Està clar que si hom és conscient d’això, que ho són, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya. I no se’ls hi cau. O hauria de provocar alguna reacció. I no la provoca.

Aquest fenomen, que em supera, em va fer pensar en aquesta película, The boy in the plastic bubble. De sobte vaig veure, en el paper d’en Travolta, tots aquests militants d’ERC que mantenen silencis inexplicables i justifiquen l’injustificable. Més enllà del fet “alex” hi havia una cosa molt més greu: la conversió de la ideologia en una coartada, en una bombolla aïllant.

Sí, els vaig veure reflexats en aquell Travolta adolescent que viu en una atmòsfera d’immunitat dins la seva bombolla de plàstic, que ho té tot dins la seva càmara immunitzada, i que només es comunica físicament amb l’exterior a través d’uns braços de làtex… Per aguantar el que aguanten, aquests militants han de viure dins d’una bombolla ideològica que els fa immunes a qualsevol cosa que passa al seu voltant. És la ideologia com a coartada. És la independència com a coartada.

Això té molt de mèrit per a aquest partit, convertit pràcticament en una secta a certs nivells. Però és una desgràcia absoluta per al país. Viuen en el seu món, aïllats, però el seu món és cada cop menys el nostre país. És inútil plantejar-los-hi res, la resposta sempre és la mateixa: independència. Com si aquesta paraula esborrés, màgicament, només pronunciar-la, la realitat. És la coartada perfecta per no haver de ser responsable de res. Tot es remet a aquest futur imperfecte i incert de la independència. I els converteix en inimputables.

Només així s’explica el vergonyós silenci amb el tema de TV3. Només així s’explica que les conselleries d’ERC siguin un autèntic pont aeri de transferències cap a Madrid. No és que no hagin aconseguit ni una sola competència més, és que no hi ha dia que no els en robin –ens robin- alguna. Hi ha molts àmbits en els que això és així. Podríem parlar del tema de la llei de dependència, una autèntica vergonya, o dels pisos. Però si parlem del que més conec, Universitats, la vergonya és absoluta, total. Excepte per als boy in the plastic bubble. A ells els hi és igual. En la seva bombolla, que Catalunya tingués més competències en matèria d’universitats en ple període de majoria absoluta del PP que ara, després de 4 anys i pico de gestionar aquest àmbit, és instrascendent, irrellevant. Ells no en tenen cap responsabilitat, la bombolla els proporciona immunitat.

Tinc amics que de vegades em pregunten si el que està fent ERC no obeeix a alguna estratègia que no som capaços d’entendre. Potser sí. Però el que de debò penso és que la seva estratègia és rebentar el país, proclamar el “cuanto peor, mejor” com a lema del seu govern. Potser sí que confiïn que retornant competències a Madrid, fent el pena contínuament, convertint el país en un caos, i fent que la gent senti absoluta vergonya del seu govern… això generi més independentistes.

Jo ho dubto. La majoria de bombolles, quan peten, no deixen res. Els boys in the plastic bubble podrien tenir alguna credibilitat si oferissin, ni que fós miserablement petita, una espurna de lucidesa i realisme en l’anàlisi de la situació del país. Però això és impossible. En la seva bombolla cada cop estan més allunyats del país real. I el país real, sigui quin sigui el futur que l’hi desitgem, no pot plegar-se de braços i esperar que tots els seus problemes se solucionin repetint, com uns àlex, “independència, independència”.

El país real no és cap subterfugi d’aquesta expressió fastigosa de “els problemes que preocupen a la gent”. No. El país real és aquest país que amb tant sacrifici estem de vegades mantenint viu, de vegades construint. Només hi haurà independència si hi ha país. I el país, la nostra nació, s’ha de defensar i construir dia a dia.

Em sap molt de greu dir-ho, perquè d’alguna manera encara em sento responsable del que és l’ERC actual, per haver participat en la Crida Nacional a ERC i haver-hi entrat i militat, al costat de molts altres amics, i dinamitzat el partit, especialment les seves joventuts, posat en marxa un casal, noves polítiques, etc… però ERC s’ha convertit en part del problema, i no de la seva solució.

La política d’ERC està sent letal per al nostre país. I el pitjor de tot és que hagi corromput d’aquesta manera a tants patriotes i llençat per la borda tantíssims anys de feina.

En fi, en el que pugui, la meva petitíssima contribució -ni que sigui moral o denunciant la impostura de l'estratègia i la direcció d'ERC- a la gent que, des de dintre del partit, està treballant per canviar les coses. Vull creure que encara és possible, que la majoria de la bona gent militant d’ERC sortirà de la seva bombolla, com ja ho estan fent Rcat, Lleida, Tarragona... (malgrat l’aparell encara continuï imposant la seva dinàmica de bogeria estalinista). El dia que vegi que no ho és seré implacable (espero que s’entengui l’enllaç metafòric i cinematogràfic, he he he... You were saying something about "best intentions"???).

Per un Consell de Cent Interplanetari (i el retorn d'en Portabella al govern municipal)

Sopar de luxe amb uns amics professors d’universitat: Hem rigut molt enmig del foc creuat de dades històriques, noms de reis, batalles i paratges, llibres, pobles i nissagues i les polítiques d’ahir, d’avui i de demà… sobre el nostre estimat país.

N'hi havia un de la Catalunya Nord, i m’ha agradat comprovar que el tripartit provoca hilaritat i pena a parts iguales també nord enllà. Ningú ho ha trobat estrany. Portava la darrera ocurrència d’ERC, aquesta de votar els pressupostos de Barcelona a canvi de la constitució d’un Consell de Cent Planetari.

La pregunta és “per què planetari??!!” la proposta bona, en aquesta línia, seria la de donar suport als pressupostos a canvi de constituir un Consell de Cent Interplanetari!! Aixó sí que seria la bomba! Quin cop d’efecte convertir Barcelona també en la capital del multiculturalisme galàctic, en el referent de la multiculturalitat interplanetària. Estic segur que els ciutadans de Barcelona ho cel·lebraríem com quan ens van donar els Jocs Olímpics. Quina festassa, tu! Estic vibrant perquè en Portabella torni a entrar al govern municipal i continuï proposant iniciatives d’aquesta mena, tan importants per a la ciutat i per a tots nosaltres.

O algú ens negarà també el dret de decidir en temes de la galàxia, eh? A més a més els membres del tripartit podrien treure pit, per fi, i dir allò que tant els hi agrada de “i en 23 anys, què?”, referint-se a la inactivitat de convergència en polítiques de progrés galàctiques.

Tanmateix, el moment estelar (aquest sí, estelar de debò) l’ha protagonitzat un altre bon amic, en Marcel, en un comentari a un post del bloc d’en Xavier Mir, sempre tan pulcrament alineat amb les consignes de l’ortodòxia oficial del tripartit (això no és meu, crec que ho he tret dels companys de Reset).

En Xavier, i a la vista que a l’amic Ridao se li ha girat feina de càsting, amb aquesta campanya tan innovadora de demanar-nos els nostres motius per a la independència (potser després de tant de temps de participar en un govern espanyolista ja ni se n'enrecorden de perquè algun dia eren o deien que eren independentistes), ens donava, en un extens post, les claus per a entendre-la. Us recomano el llegiu si no ho heu fet, perquè els arguments són tan "interessants" com sorprenents.

En tot cas, si no ho feu, el meu amic Marcel en el seu comentari en fa un extracte i unes aportacions a l’alçada de les circumstàncies, del moment històric i del nivell del debat. Diu el meu amic Marcel:

“Si, com tu dius, "del que es tracta és de no deixar res per fer, de no desaprofitar cap possibilitat que pugui significar un nou avenç, una nova línia d'acció" perquè "ERC es dirigeix a uns perfils que són els de les persones a qui es vol fer arribar el missatge, les persones sense el suport de les quals difícilment tindrem la majoria", hi ha diverses línies que la direcció d'ERC podria contemplar de cara a la propera campanya electoral:

- fitxar com a figurants als actors de "Escenas de matrimonio", el programa més vist a Catalunya.

- posar anuncis a la Cope i a El Mundo, ja que han crescut en audiència a Catalunya, segons les dades de la EGM.

- proposar un debat electoral a Tele5, ja que és la tele més vista a Catalunya.

- assistir a la llotja del Santiago Bernábeu, ja que a Catalunya és on hi ha més penyes del Real Madrid.

- encarregar la banda sonora de la campanya als Estopa, ja que són els que més discos venen a Catalunya.

- posar una prostituta de cap de llista, ja que a Catalunya és on hi ha més prostitució d'Europa.

- fer un cartell amb el Ridao esnifant coca, ja que els catalans són qui més en consumim.

Etcétera.
Així també arribaríem a més gent, no creus?”

Chapeau, Marcel! Des d’aquí et suplico, i crec que seran molts més blocaires que s’afegiran a aquesta petició, que obris un bloc. Fes-ho, per favor.

Cròniques d'un poble i d'un Poble (sobre el tancament de TV3)

He passat aquests dies de pont al poble, a la Terra Alta. L’hivern s’ha tornat a fer present, després de les gelades del novembre, en forma d’una ventada aspra que ha acabat d’eixugar la terra. Dissabte a migdia l’únic verd era el del camp de futbol que, per una cosa d’aquestes tan estranyes de les subvencions europees, és de gespa (no em pregunteu perquè). La foto és feta amb el mòbil, en primer terme el famós camp de futbol, els pollancres a la vora del Riu Sec -més sec que mai-, la plana dels Gironesos i, al fons, les Serres de Lavall de la Torre i Cavalls.

Fa temps que no ragen les fonts, d’abans de l’estiu. Les vinyes i els camps d’ametllers, nus i secs, vesteixen el paisatge de marrons. Ara és moment d’anar “a l’oliva”. Però aquests dies de vent fa de mal collir: les borrasses es tornen ingovernables; per sort cada cop està tot més mecanitzat. D’aquí un mes, setmana amunt, setmana avall, es començarà a embotellar el vi d’enguany; diuen que la collita ha estat molt bona, i que s’ha veremat bé, ordenadament. A veure si ens n’ensortim, sobretot amb el criança, que fa temps que l’hi estem buscant el punt…

Baltasars a banda (volia escriure sobre aquest infame conseller i les seves polítiques prohibicionistes), hom tornava molt relaxat, després d’aquesta vida amable del tastaolletes al poble, però aquest matí he vist, un altre cop, que les autèntiques cròniques d’un poble són les que patim cada dia com a catalans. Les cròniques d'un Poble. Aquesta permanent humiliació i escarni a què ens sotmeten i a què ens sotmetem.

Sí, m'estic referint a la infàmia del tancament del repetidor de TV3 al País Valencià. En sentir la notícia he tingut una sensació de “déjà vu”, m’he indignat.. i he seguit fent.

Fins que he llegit en Partal, a Vilaweb, una de les poques, escassíssimes, veus morals que encara ens queden en aquest país. I en llegir “recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?”...

...Collons, m’han vingut ganes de plorar! Sí, de plorar, collons! Quin patriota, quina persona que s’estima el país pot quedar-se com si res davant tants atacs, tanta impostura, tanta vergonya. Perquè enllà veus una trinxera, i gent que aguanta, i com ens passen per sobre, ens destrossen i mires a la teva esquena i veus el president de la Generalitat del nord netejant la sang del ganivet dels assassins de la Generalitat del Sud. N’estic tip. És una puta vergonya, una humiliació de la que gràcies a Déu no n’he estat mai còmplice, però a la que penso combatre sense concessions.

Llegeixo en Partal i m’ensorro. I no vull. Penso en la gent d’ACPV, en l’Eliseu, en el seu combat de David contra Goliath. I em venen ganes d’agafar la forca. Es pot saber a què juguem? Amb què ens sortiran ara? Amb quins fets? Amb què ens voldran enredar ara? I el que és pitjjor, amb què ens “deixarem” enredar ara? Quin pop com a animal de companyia comprarem? Però no se n’adona ERC que ha fet president qui va aplanar el camí als assassins que volien liquidar TV3 al País Valencià? I amb en Puigcercós de testimoni –que això no ho ha negat-! Déu, què cansat que estic d’aquesta tropa! Què cansat!

De què collons se n’han d’adonar!?? Aquí els veus, feliços, molt autosatisfets, de vegades fent aquesta cara de lluç encaixat a la coberta del barco, quan les coses van maldades i els hi apreta la panxa. Vinga, estic desitjant que surtin a explicar les coses que han fet. Però què collons ens volen explicar, si qui ha permès tot el que està passant és qui ells han fet president. A veure quina cosa sofisticada i caragirada ens expliquen. Ho estic desitjant. I veure com, quan ho facin, encara treuran pit, en plan, “mireu el que hem aconseguit”.

Però ja és massa tard. Així ho crec. Massa tard, molt tard, definitivament tard. Les cròniques d’un Poble, del nostre poble, s’estan escrivint cada dia més de pressa i a més mans i amb un traç més ferm i inequívoc, i ja no hi ha cap anotació al marge a fer. En Partal avui ho denuncia, i m’ha fet reaccionar. No siguem insensibles ni un minut més.

Com diu en Joan Arnera, SOM! Sí, som, som, som. I si ho repetiu vàries vegades ressona al cervell com timbals de guerra.

ERC: DE LA SUBHASTA DEL PEIX AL SIPAISME

Era molt petit, durant els llarguíssims estius de petit, vam baixar del poble a la platja, i després vam anar a la subhasta del peix, a Cambrils. No vaig entendre res, i mon pare, ho recordo perfectament, va tractar d’explicar-m’ho. Hi vam anar -en família- molts altres cops, quasi era un ritual dels llargs estius entre el poble i Salou, abans que les meves preferències es decantessin cap a les holandeses, alemanyes o angleses que freqüentaven la Flash-Back o altres discoteques o discotequetes de “la playa de Europa”.

Però aquell record de peix i sarau sempre em va quedar gravat: no ho pillava, però la cosa començava en un preu i el subhastador, en un llenguatge ininteligible, anava recitant una mena de rosari de preus a la baixa fins que algun peixater, amb un gest iniciàtic, s’ho quedava.

Ho he recordat aquests dies, sentint els dirigents d’ERC. M’hi han fet pensar. Tot ho justificaven dient que ells estaven per la independència, i ningú més ho estava. Després, el buït, el no-res, però ells ja es conformaven, ja marxaven a casa amb el preu d’inici de la subhasta. Que després acabessin regalant el peix...anecdòtic! irrellevant!!!

Aquesta és la clau tripartita: un partit, ERC, que estableix un preu i després es desentèn totalment del que passa mentre la cotització, el país, va caient a la baixa, va perdent valor… fins que acabem regalant el peix, o la presidència de la Generalitat, a un enorme espanyolista (José Montilla), i al gran partit espanyolista de Catalunya (PSOE-PSC). Com és possible arribar tan baix, ens preguntem? I els líders d’ERC assenyalen el preu de sortida de la subhasta, i la resta els hi és igual.

Impossible discutir amb ells que malgrat el preu que han posat de sortida, el peix s’ha acabat regalant…S’ignora i menysprea tot el que segueix, tot el que passa a partir de la fixació d’aquest preu. Fins i tot quan tothom és conscient que el peix s’ha regalat perquè ningú l’ha comprat, els dirigents d’ERC continuen assenyalant el preu de sortida, i pensant que amb aquest gest ho justifiquen tot. I amb ells, els “àlex”, que continuen bramant per aquest preu de sortida mentre els peixaters del PSOE s’emporten, als ulls de tots menys dels “àlex”, el peix regalat.

Aquesta imatge, que fa temps tinc en cartera, no hauria estat prou original per fer un post. Però el que està passant aquests dies, amb les declaracions dels comissaris polítics del PSOE català en relació a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, m’ha obert noves perspectives d’anàlisi.

Perquè és clar, el problema ja no és regalar el peix, fet greu per si mateix i que ja havia denunciat. El problema és quan hom esdevé agent indispensable de la colonització espanyola. Sentint en Joan Ferran o en José Zaragoza desproticant de TV3 i Catalunya Ràdio, en el moment que aquesta empresa pública està més desnacionalitzada que mai, atacant-les justament per massa “catalanistes”, esbroncant els responsables d’informatius fins al punt de suspendre informacions previstes al TN, o establint un objectiu polític tan sectari com impossible (perquè no existeix!) d’arrencar la “crosta nacionalista”… en aquest moment hom es ratifica en què aquests personatges exerceixen implacablement el seu comissariat polític sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya perquè algú els hi ha atorgat aquest poder i impunitat.

I així vaig a parar a ERC, la seva direcció i la seva estratègia. Res no hauria estat possible, des del punt de vista d’aquesta espanyolització, si no haguessin atorgat el poder absolut als agents de la potència colonial. Pobres de nosaltres, pensàvem que la Corpo es quedava curta en la seva missió de crear un espai nacional de comunicació, però el problema era que l’havíem lliurat, incondicionalment, justament als qui volien que fós un agent actiu de l’espanyolització del nostre país.

Fa temps, l’any 1898, en Marià Vayreda, a la magnífica composició literària de “Records de la darrera carlinada”, feia servir el terme “sipai” per a referir-se als isabelins espanyolistes que manllevaven els furs, la tradició, la fe i la terra. A l’Alcover-Moll “sipai” es defineix com a “soldat indi al servei d’una potència estrangera”. Posteriorment –molt més recentment- el terme “sipai” o “zipayo” s’ha fet servir al País Basc, en un context polític diferent, apuntant, com fa l’Alcover-Moll, la col·laboració amb la potència colonial –espanyola- com a fet definidor.

El temps ha passat, les circumstàncies són diferents, però aquesta imatge popular del català col·laborador necessari amb la potència colonial, el sipai, continua viva, present en la nostra tradició i en la nostra realitat.

És evident que la direcció d’ERC i els qui la segueixen, enlluernats i autojustificats amb la subhasta del peix, esdevenen autèntics sipais, col·laboradors necessaris de la potència colonial espanyola que representen i exerceixen de manera implacable els socialistes (el PSOE-PSC).

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització, la que permet que el Sr. José Zaragoza truqui a la cap d’informatius per impedir que surti una informació com la de la manifestació de l’1 de Desembre. Si sipai és qui està al servei d’una potència estrangera, sens dubte l’actual ERC i la seva direcció són uns autèntics sipais. Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

De tot això l’únic que em preocupa és el país i els milers i milers de militants d’ERC que encara es troben atrapats, enlluernats, pel preu de sortida del “peix polític” a la subhasta, que ignoren o volen ignorar que el peix s’ha acabat regalant, i que, finalment, el seu paper ha esdevingut tràgic, convertits en autèntics sipais, un actor polític al servei de l’ocupació i l’espanyolisme, al qui han obert i donat les claus de tot el poder a Catalunya.

L’any 1898, en un pròleg censurat repetidament, el patriota carlí Marià Vayreda, i en referència als escrits que l’hi despertaren la consciència nacional, deia: “Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governs sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia… Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat inflitrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels martis i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans”

Això era l’any 1898. Han canviat gaires coses? O els fets són els mateixos i l’únic que canvia són els qui representen els diferents papers?

L'ovella negra...

Vinc de fer unes birres a un pub irlandès d’aquests –pocs- tan autèntics que tenen penjades bufandes de les seleccions catalanes i el mocador de la Plataforma pel Dret de Decidir de la mani de dissabte… ja m’explicareu quin dels “nostres” bars fa això…

En fi, el que importa és que compartia les birres amb un amic d’aquests tan de bona fe que encara es pensa que ERC està al govern per fer alguna cosa pel país. D’aquests que encara creu que quan la xusma de la direcció d’ERC parla de fer múscul, es pensa que parlen del país, i no de les seves butxaques o del partit.

I estava sorprès del silenci d’ERC davant el que està passant amb TV3, la immundícia de la informació de dissabte i els atacs brutals dels sociates, ja sigui del comissari José Zaragoza, ja sigui del subcomissari Joan Ferran. És clar, no és que TV3 no compleixi cap de les funcions per a la que va ser posada en marxa, és que a sobre el tripartit intenta que es converteixi –encara més!- en un agent actiu de l’espanyolització promoguda per aquest govern.

I se sorprenia, mireu si és de bona fe, del silenci d’ERC.

“No coneixes l’acudit de l’ovella negra?” li he preguntat.

Diu que el cap d’una tribu africana perduda al mig de la selva té un fill… i li surt blanc. Embogit, se’n va a buscar un explorador blanc, l’únic home blanc en centenars de quilòmetres. Quan hi arriba el vol matar. L’explorador aconsegueix escapolir-se de l’escomesa i li diu “que el teu fill sigui blanc no té res a veure amb mi, és una qüestió de la genètica!”. I llavors el treu a fora de la cabana i assenyalant un ramat d’ovelles, li diu, “veus, com en aquest ramat d’ovelles blanques n’hi ha una de negra?” El cap de la tribu s’aparta un moment de l’explorador i li diu: “D’acord, jo no diré res del meu fill blanc i tu no dius res de l’ovella negra”

El dia que surtin a la llum com s’han distribuït les ajudes en el període tripartit, de lluny el més cacic de la “democràcia” s’entendrà el sentit polític d’aquest acudit… i els silencis mutus…

Nice Day For A SulK

… i tinc una ressaca important. Tres festes en una setmana i una nit que no sé com va acabar. El pas pel Luz de Gas és com un núvol… tòxic. Si sóc aquí és perquè devia donar bé l’adreça al taxista. Em justifico que cada cop surten menys canapés, ahir no n’hi havia tants com en la inauguració del consolat de Letònia, de la mà d’en Xavier Vinyals, on em vaig trobar en Dessmond (quin bon moment!!).

Uf! Ahir crec que a més vaig estar impertinent amb unes agradables noies… que eren professores i em va sortir el discurs “Pisa” i estat de la situació de l’ensenyament que hem estat parlant al llarg de la setmana amb n’Enric Canela al seu bloc. Devia dir més d’una barbaritat. En fi.

He aconseguit muntar l’equip de música. Ahir em van instal·lar la nova llibreria al nou pis (estic d’estrena!). Aconsegueixo fer quadrar cables vermells i negres. Més “ufs”. Ah! Fa un dia bonic, i ara, escoltant Belle & Sebastian i veient la plaça i aquest bonic edifici afrancesat que tinc al davant em sento molt millor. Només em faltaria un bloody mary del gepe, ben picant.

Uf (3). Tinc tres hores per arribar al meeting point de la mani. Sí, estic prou emprenyat, molt a to…

Haig de fer els deures d’això dels blocs “amics”, el set que més m’agraden, després d’estar nominat per l’Enric Canela i en Joan Arnera. Som-hi, també per ordre alfabètic:

Arnera, Joan: el meu blocaire de capcelera, he he he. Les coses són notícia si en Joan les recull, i s’interpreten quasi sempre com ell ho fa.

Canela, Enric: brutal! Això és un bloc, i això és escriure i tenir actualitzat un bloc. Un petit secret: no puc llegir tot el que escriu. Indispensable per estar al dia de tot el relacionat amb educació, universitat, ciència i les coses rellevants de política.

Dessmond: perquè sí. Perquè hi ha criteri, passió política, i perquè ens trobem en saraos com el de les Drassanes i el dia de Letònia i resulta que ens havíem conegut “en una vida anterior”, a la Universitat, i tenim amics comuns!

Guia de Perplexos: un altre bloc fet amb passió, com m’agraden. Perquè m’agrada Israel i sempre he estat “sionista” (si se’m permet fer servir l’expressió). Passió per les coses pròpies, per les tradicions, per traslladar-nos com viu la comunitat jueva les seves tradicions, diades, etc.

Espelt, L’: ànims! Primeres collonades tal com ragen, sense maquillar. Passió pel país en estat pur.

Pelejà, Lídia: perquè és com tenir una porta oberta al que pensa gent que encara no ha fet els vint, tot i que la Lídia sembla molt més madura. I perquè està molt bé que es mostri tan activa, no es perdi ni un sarao polític. I també perquè és del Priorat, i hi ha bon vi, i sempre hi passo camí de la Terra Alta, i gaudeixo com ella de les vinyes en la tardor. I per animar-la a mantenir el criteri propi i crític… (ah! I perquè estudia a la UPF!)

Reflexions en Català: perquè és un bloc a quatre mans, perquè té de tot i tot bonic, amb aquella columna esquerra que és com un calaixó d’aquells de les cases de poble on hi trobes de tot. I perquè és com si entrés a casa seva, amb el gos, el codony, els bolets, i seure a la vora del foc guaitant per la finestra els paisatges de l’Alt Urgell i ens posem a xerrar del país i les coses que passen

Reset: perquè crec que és un dels blocs polítics més atrevits i amb més criteri del panorama polític. Sí senyors, endavant amb la canya i aquests posts tan ben treballats i argumentats sobre el nou sobiranisme i la denúncia dels farsants.

Uf (4), me n’han sortit vuit. Me’n podrien haver sortit més, de fet tots els que tinc linkats m’agraden i els segueixo, però ara que ho he fet no n’esborraré cap.

A veure si puc fer mica de migdiada. La mani promet. Ser llarga i inacabable (així ho espero. Nice Day For A Sulk. Després anirem a fer unes birres al meu antic barri, snif, la Barceloneta. I a veure el futbol amb l’Enric, al final del Passeig, i a sentir-li dir “m’alegro, m’alegro” quan ens vegi aparèixer, i em digui si ha passat pel bar del Joan al meu poble, quan baixa, cada setmana, cada dimecres de l’any, de Vallderoures.

Teoria de les organitzacions aplicada a la Casa Gran del Catalanisme

La teoria de les organitzacions no és una ciència exacta, és una manera d’enfocar l’estudi de les organitzacions, la seva naturalesa, la seva gestió, els canvis organitzatius, les crisis, etc.

El canvi organitzatiu és la part més interessant. Què motiva un canvi, com fer-lo, en quin sentit, amb quins mitjans, amb quins objectius, com podem anticipar els resultats, quines conseqüències tindrà, quines resistències al canvi es generaran, quins són els factors clau d’èxit, quins són els agents en cada organització que els poden facilitar, com planificar-lo…i un llarg etcètera d’interrogants als que cal donar resposta. Tot un repte que requereix lideratge, planificació, convenciment i… tocar molt de peus a terra si no volem fracassar.

Una vegada, en un seminari sobre gestió de crisis en les organitzacions, un consultor amb molts anys d’experiència en l’àmbit públic i privat se’ns va quedar mirant i va dir “sobretot, no volgueu canviar gaire les coses, perquè fracassareu”. Bé, era una manera de traslladar-nos que els canvis s’han d’acometre amb prudència. Per moltes raons. Una de les raons és la que indicaria que els grans canvis, les grans transformacions impliquen un risc enorme i tot sovint acaben fracassant o impliquen uns costos enormes per a l’organització, que no compensen el procés, perquè tampoc s’assoleixen els objectius.

Jo comparteixo aquesta teoria, i la meva experiència personal m’indica, i així ho aplico, que els canvis, per ambiciosos que siguin a la llarga, s’han de fer poc a poc, abordant sempre qüestions concretes, orientant l’estratègia, evitant que ningú a l’organització se senti amenaçat (ningú que no vulguem que se senti amenaçat, s’entén) i generant nous lideratges i sinèrgies que afavoreixin aquest canvi, que el facilitin. Els canvis importants, els que funcionen acostumen a estar en les petites coses, si tots van enfocats en una determinada direcció. No és falta d’ambició. És estratègia. Necessites menys recursos, evites resistències al canvi, dones temps a l’organització a la interiorització dels canvis en la seva cultura organitzativa, pots veure sobre la marxa com van funcionant, etc.

Tanmateix no totes les organitzacions estan en la mateixa situació a l’hora de fer front als canvis, ni s’ha de seguir la mateixa estratègia a totes les organitzacions. En les grans organitzacions els canvis sempre són més lents, han de ser més lents. El seu volum, la seva grandària, les condiciona per a moltes coses, en un DAFO (anàlisi estratègic de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) els elements que identifiquem als diferents quadrants sempre seran diferents dels que identifiquem en organitzacions petites, molt més àgils, flexibles i amb molta més capacitat d’adaptació i velocitat de transformació.

És molt gràfic definir les organitzacions grans com a “paquidèrmiques”, perquè sabem que els seus moviments són lents, que els hi costa moure’s, estan molt condicionades per la seva estructura, història, cultura organitzativa, procediments, personal, lideratges interns, visió externa, posicionament, etc. Una de les organitzacions més grans que conec és l’Església (oi que ens entenem el que implica?)… però podríem trobar d’altres exemples més propers. Com ara les administracions generals (de l’estat o de la Generalitat), on introduir-hi canvis és possible, i s’ha fet i es fa, però sempre molt lentament. I si observem l’àmbit privat, cal afegir-hi, en l'anàlisi, aspectes que no depenen directament de nosaltres, com ara la imatge de marca, com ens veuen els clients, a què associen el nostre producte, etc.

Fixeu-vos en El Corte Inglés. Tothom sap què hi pot trobar, i s’hi continua trobant el que sempre hi ha trobat (no deceb), però està en canvi permanent: la importància que hi té actualment el supermercat no té res a veure amb el que passava fa uns anys, que al principi ni existia, i en canvi ha acabat tenint també un segment de consum alt, amb el tema “gourmet”.

O una altra empresa molt important a Catalunya, Seat, que tenia associada una imatge de marca molt clara, un producte bàsicament familiar… i que ha anat evolucionant (ja veurem com acaba) cap a productes competitius en altres segments, com l’esportiu o juvenil, i tot va començar amb aquelles imatges dels anuncis que deien que portaven “motors alemanys”. La seva evolució ha estat lenta, però constant, fins pràcticament abandonar el segment familiar; ara els models estrella són l’Ibiza, el León… Si de la nit al dia hagués deixat de produir els seus productes de marca clàssica, els seus clients no hi haurien trobat el que estaven acostumats a buscar-hi, i els nous clients a què aspirava no li haurien donat cap credibilitat en els nous productes.

El canvi organitzatiu i la Casa Gran del Catalanisme
Tota aquesta llarga exposició ve al cas, com diu el títol del post, perquè dimarts, sentint en Mas, a banda de les valoracions polítiques que ja vaig fer, vaig pensar immediatament que estava plantejant de manera molt intel·ligent un procés de canvi d’una organització gran, de les paquidèrmiques. Perquè CDC és, òbviament, una organització “paquidèrmica” en el nostre sistema de partits: és la primera força política a Catalunya, és el partit més votat, el que té una major representativitat territorial (que arriba a més ajuntaments) i major representativitat de persones, etc. I tot això no és fàcil de moure i els riscos són molt grans. Està clar que en la situació actual de CiU el risc més gran és no fer res, esperar, com sembla ser l’estratègia Duran, però descaratada aquesta opció, com descarta el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, el repte és com abordar el canvi.

Em sembla que ho he dit en algun comentari de resposta a altres posts de companys blocaires, però algú s’imaginava que el procés polític de la Casa Gran del Catalanisme hagués començat amb un Mas desmelenat cridant IN INDE INDEPENDÈNCIA des de l’escenari? No, absurd.

Quina credibilitat hauria tingut que ara, de cop i volta, en Mas fes un discurs insòlit en la seva organització? Cap. Què n’hauria tret? Res. Què podria perdre-hi? Molt. I això ens interessa des d'un punt de vista de país? No.

Segons les dades d’una de les últimes enquestes que han circulat (lamento la imprecisió) CiU és el partit amb més independentistes; parlo de memòria, però crec que era al voltant del 40% dels seus votants. Aquesta dada em va recordar una broma d’un vell amic que sempre ens preguntava, “sabeu quin és el país del món amb més negres?”, i no era cap país africà, sinó el Brasil. Una mica això és el que passa amb CiU i els independentistes: els països africans és on la negritud és pràcticament total entre la seva població, però pel que fa a nombre total, país a país, la comunitat negra més nombrosa es troba al Brasil, on conviuen amb blancs, amb indis, etc. Malgrat la força d’aquest 40%... un 60% dels votants de CiU no aposten, a data d'avui, per la independència. Què ha de fer, llavors? Suïcidar-se políticament? Deixar sense referents tota aquesta gent? Promoure un canvi que col·lapsi l’organització? Ja us dic jo que no. L’opció estratègica que ha pres Mas és la més intel·ligent: començar-se a moure, establint una direcció inequívoca del canvi, però... “sense passar-se”. I per a mi aquest sense passar-se no és covardia, ni “más de lo mismo”, ni “total, res”. En absolut. És una aposta valenta i intel·ligent.

La resistència al canvi
La majoria de posts i comentaris que he llegit en relació a la CGC, fins i tot jo mateix, situem com a més greu amenaça per a aquest projecte i la seva credibilitat l’actitud i les soflames d’en Duran Lleida. Però ara us plantejo una altra qüestió: amb quina credibilitat o potencialitat hauria nascut el projecte de la CGC si la primera conseqüència hagués estat “partir peres” entre CDC i UDC… valenta suma!!!

No, amics. Vist des d’un punt de vista professional, Mas ha sapigut gestionar amb prou habilitat la principal “resistència al canvi”. No l’ha eliminat, però ha sapigut plantejar el canvi sense una trencadissa inicial que hauria manllevat tota credibilitat al procés. I això és molt important. El 10 de març veurem fins a quin punt el procés continua íntegrament o s’esmicola, és a dir, com es gestiona aquest nou escenari i el que semblen interessos contraposats entre diferents agents clau o líders de l’organització.

La determinació en els canvis
Torno a un altre d’aquests elements clau de qualsevol canvi organitzatiu: la determinació. Els canvis poden ser lents o extraordinàriament lents, però el que no es pot fer és abordar-los sense determinació, de manera confusa, dubitativa, incoherent… I no es pot acusar en Mas, ni a la seva conferència de dimarts, de cap d’aquests pecats. La majoria de crítiques que he llegit al seu discurs (i han estat sorprenentment molt poques) són les previsibles: des d’alguns sectors, que no ha parlat d’independència, i des d’uns altres sectors, que ha mostrat febleses socialdemòcrates i no s’ha erigit en el líder ultraliberal que el país necessita, etc etc.

Fixeu-vos que no jutjo els objectius, només analitzo l’estratègia. I en tots dos casos la resposta ha de ser negativa, en Mas no podia fer res més del que va fer i dir, i el que va fer i dir assenyala prou clarament el sentit dels canvis que s’han emprès.

En Mas va parlar clarament del Dret de Decidir; després va llençar una mica de tinta de calamar per manllevar-li radicalitat, tot atorgant-li gradualitat i consens. Però el va plantejar, el va fixar com a hortizó del canvi.

Per als “ultraliberals” que també l’han criticat, em sembla que són molt injustos, primer de tot amb la tradició del catalanisme, i específicament de CDC i el seu fundador, Jordi Pujol, una persona de profundes conviccions cristianes, també en la dimensió social de la política. I segon, perquè d’acord al que és el país, en Mas va fer el discurs més avançat i interessant que he sentit de fa molt respecte el paper de l’empresa, dels emprenedors, de la nefasta cultura de la subvenció, etc. etc; si m’ho permeten els liberals puristes que s’han carregat al Mas, també poden continuar en la seva torre d’ivori, o bé acompanyar el canvi. Que facin el que vulguin o que continuin tan “estupendus” com sempre.

Penseu-hi una mica…:
-Si tinguéssiu el partit amb més votants, que sabeu perfectament és el més votat perquè és el que abraça un ventall més ampli de persones: socialment, ideològicament,etc. Que el vostre partit és el que té més regidors i alcaldes del país, per tant amb una representació més àmplia del país tant pel que fa a persones com a pobles, comarques, territori etc…

-Si heu de fer front a un règim tripartit blindat, que us exlou automàticament, per principi, de qualsevol pacte, i que ideològicament és un pacte tan antinatura que abasta des de l’espanyolisme fins a pressumptes independentistes, i des de comunistes, a ecosocialistes, marxistes, socialdemòcrates… i controlen tots els mecanismes i ressorts del poder a Catalunya.

-Si la sensació generalitzada al país és de desil·lusió, frustració, desafecció a tots els nivells (i no només respecte Espanya!), etc.

Com us plantejaríeu un canvi?

I si a sobre resulta que el que heu plantejat és només el tret de sortida d'un projecte de canvi profund del país, i que assumeixes -en Mas- liderar aquest projecte, com a opció majoritària, i en cooperació amb d'altres forces, per bastir un nou horitzó nacional fonamentat en el Dret de Decidir? I si, encara més, tal i com va dir en Mas, però va passar prou desapercebut en general, et poses decididament al servei d'aquest projecte, i no a l'inrevés, amb una reflexió personal final de que es pot servir al país sense tenir càrrec...

Acabo com començava. Més enllà de les valoracions polítiques, tècnicament, estratègicament, estic convençut que en Mas ha fet el que havia de fer, i que a més a més el que ha fet és l’únic que podia fer. I que m'ha agradat sentir-lo, i desitjo fermament que se n'ensurti. Aplaudeixo que ho intenti i crec que és sincer i va de debò.

Després ja veurem...

PS: i un consell de gratis per a navegants. Un client és qui repeteix en la compra. Posem-hi en els vots...

Príncep de l'Església

Lluís Martínez Sistach ha entrat a formar part del Col·legi cardelanici. El Sant Pare l'ha cridat a aquesta especial missió dins l'Ésglésia. Per a tots els catòlics catalans avui és un gran dia, un dia de felicitat. La seu catedralícia de Barcelona té al seu capdavant un Príncep de l'Església. Com ha dit avui el nou cardenal, després de la cerimònia, el púrpura cardelanici implica estar disposat a donar la vida per Déu.

En un entorn de relativisme ferotge, de menyspreu de la fe i dels creients, avui em permeto expressar la meva alegria per aquesta comunió entre els fidels de l'Església catalana i el Sant Pare a través de la figura del nostre cardenal, que ho és per mèrits propis, per una vida pietosa, pels seus costums, per la seva doctrina i prudència en la gestió dels seus assumptes.

La seva prudència i comunió amb el sentit històric de l'Església catalana, tan allunyada en aquest sentit dels excessos ideològics i dialèctics de l'Església espanyola, ha estat recompensada amb aquest honor, el més gran honor al que pot aspirar un servidor de Déu.

El discurs d'en Mas, la Casa Gran del Catalanisme (de Prat de la Riba a la plaça de les Glòries Catalanes)

Uf! Un post difícil, avui. Em poso a escriure’l tot just després d’arribar de la Conferència de n’Artur Mas, per una amable invitació de l’amic Quico Homs. La prudència aconsellaria deixar macerar una mica el que avui s’ha dit, que ha estat molt, però que també hi haurà qui pensarà que ha estat insuficient... malgrat que ha assumit solemnement el dret de decidir...

Crec que hi havia tres actituds entre els assistents: la del públic convergent, majoritari (i entusiasmat, amb ganes), la dels que anaven a sentir en Mas reivindicar la independència o carregar-se’l del tot, sense matisos, i els pocs que hi hem anat ni entregats ni disposats a menysprear el que se’ns digués, perquè entenem que en aquest país, el que decideixi CDC, és molt important, i com mig en broma mig en sèrio deia en Joan Arnera fa uns quants posts, la independència si arriba, ho farà de la mà de CDC. Bé, jo no sé si arribarà la independència de la mà de CDC, però en tot cas, la majoria de les coses importants que poden passar en aquest país arribaran de la mà de CDC.

A diferència de l’anàlisi que vaig fer de la Conferència Nacional d’ERC, el cert és que aquí no tinc tanta informació, i fins ara, tot i que tinc molt bons amics, camarades patriotes, a CDC, el meu entorn polític natural ha estat l’independentisme, i tinc més claus per fer anàlisis. Però com que sobre covards no hi ha res escrit, som-hi. I disculpeu l'extensió, no he sabut fer-ho més curt...

En Mas ha fet un molt bon discurs, un discurs molt sòlid, molt ben argumentat, i que ha sapigut enllaçar la història i tradició del catalanisme des del seu origen, els seus reptes i ambicions, amb els seus assoliments, la situació actual… per acabar fent una proposta molt ben formulada, amb moltes idees força i amb una innegable ambició política per al nostre país, i en tots els ordres. En Mas és un polític molt sòlid, amb molt bon ofici, potser no és brillant, però és altament fiable i sempre ho fa bé. Jo diria que és el millor discurs que li he sentit mai. I és sens dubte un discurs potent.

Però no deixo de fer-me una pregunta. És aquest el discurs que s’esperava en un moment com aquest? És aquest el discurs que requereix aquest moment?

Hi ha dues possibles maneres d’enfocar la resposta. Com a independentista la resposta sempre serà negativa. Però ja ho hauria estat sempre davant un discurs convergent, o qualsevol discurs que no comencés i acabés amb "independència", amb "independència" o fins i tot menyspreu del seu farcit. Trobava intel·lectualment ocorrents, fins i tot gracioses, les afirmacions d’alguns com en López Bofill que deien anar-hi només per sentir si en Mas diria que referèndum d’autoderminació ja mateix i independència, o alguns blocaires com en Xavier Mir, que ja vaticinava que o es proclamava independentista o fracàs. Bé, jo crec que era previsible que res d’això passés. Per tant, això era un plantejament purament morbós (tot sigui dit, sense arribar al morbo de veure uns líders "independentistes" fent discursos abraonats en defensa d'un espanyolista com en Montilla, però vaja, què més haig de dir a hores d'ara...). Abans d’entrar he tingut ocasió de parlar amb algun líder independentista dels debò, dels de sempre, de pedra picada, que també hi assistien, i en cap cas eren tan reduccionistes.

Tanmateix, i descartada aquesta posició morbosa, era esperable que s’anés més enllà en el discurs? Bé, potser abans de respondre fora interessant veure fins on ha arribat el discurs.

Mas ha plantejat quatre eixos fonamentals per a la refundació del catalanisme. Cal aclarir que l’argument de la refundació és coherent en el seu discurs ja que, segons Mas, els objectius d’aquell catalanisme de mitjans s.XIX a hores d’ara ja s’han assolit, i per tant, el catalanisme, per continuar sent la ideologia-motor de Catalunya, necessita refundar-se i plantejar-se aquests nous objectius que avui venia a proposar.

No entraré en els tres primers. Són bàsics per al seu discurs, i tenen força, fins i tot tenen algunes coses que m’han agradat molt, però és el quart l’eix bàsic per al que ha reservat la concreció política i en el que avui em centraré: “el dret de decidir per a Catalunya”. El nou enfoc reivindicatiu per al catalanisme l’ha enquadrat en un eix que porta per títol la reivindicació del dret de decidir. Aquí és on s’ha arribat. I aquesta frase ha arrencat aplaudiments molt importants.

Però si s’ha arribat aquí, us podeu preguntar, “ a què venen els dubtes?”, “no és el mateix que va plantejar la Plataforma que porta aquest nom, el dret de decidir?”, no és fins i tot l’expressió que s’ha fet servir a la darrera CN d’ERC per no haver de parlar d’autodeterminació”, “no és el mateix que planteja l’Ibarretxe?” I tindreu raó en fer-vos la pregunta, i en que jo mateix me la faci.

Per això parlava de la necessitat de deixar “macerar” el discurs. Perquè si bé és cert que en Mas ha parlat del Dret de Decidir, també ho és que quan ha explicat la interpretació i concreció que en feia ha estat molt poc contundent, i excessivament ambigu. Una altra cosa: no m’ha semblat que en cap cas en Mas hagi pronunciat la paraula “sobirania” o “sobiranista”; no ho podria jurar, però no m’ho ha semblat. Això és important, en dret aquestes coses donen pautes d’interpretació de les normes. En aquest cas l’absència de la paraula, què implica?

Quina interpretació o dimensió política ha donat Mas al dret de decidir? Doble. Per una banda la capacitat irrenuncialbe de Catalunya de decidir en totes les seves coses, que es pensa defensar. I per una altra banda, en què aquest exercici és successiu, en funció dels temes, i requereix d’un gran consens nacional.

No ha buscat per tant una equivalència entre dret de decidir i referèndum d’autodeterminació. Més aviat s’ha acollit a una de les estratègies clàssiques sobiranistes segons la qual la sobirania no cal guanyar-la en un únic acte, sinó que es pot assolir paulatinament, gradualment, reconeixent esferes de sobirania que cada cop la doten de majors continguts, o dels continguts propis del que avui en dia podem entendre per sobirania a un país de l’Europa Occidental integrat a la UE i l’OTAN. I ha posat alguns exemples de concrecions, prou immediates, d’aquest dret de decidir: el dret de decidir en matèria d’infraestructures (tal com demana la mani de la Plataforma del proper dia 1 de desembre), o el dret de decidir si volem o no l’Estatut que ens retorni el Tribunal Constitucional (sobre aquest punt, no s’ha pogut estar d’explicar l’estratègia de CiU -¿- per quan el tombin, prou interessant, tot sigui dit, i que centrarà, crec, més que els continguts de la conferència, l’atenció mediàtica –al final m’hi referiré-), o, també, el dret de decidir sobre un futur concert econòmic per a Catalunya. Ha plantejat per tant un dret de decidir amb un horitzó gradual, i per a alguns, potser també decebedor, en el sentit que no l'ha reivindicat integralment (tot i que també aquí alguns episodis del seu discurs ho podrien rebatre, com quan ha apelat a l’estricta radicalitat democràtica d’aquest dret).

Hi torno. Uns podran veure que l’ampolla definitivament està buida i d’altres que es va omplint inequívocament. Es podrà dir que no s’ha fet el pas que s’esperava, o que s’han fet passos importants, d’inequívoca arrel sobiranista. No ho sé, ja ho he dit al principi, necessito deixar macerar aquest discurs, perquè no domino tant les coordenades convergents, em falten referents.

En aquest punt potser convé que em refereixi, per trobar claus d’interpretació de l’abast del discurs, a les parts prèvies, que també han estat interessants. El discurs ha begut, al meu entendre, de les fonts clàssiques del catalanisme, i d’aquesta figura que s’engrandeix amb el temps que és en Prat de la Riba. Els tres eixos previs de la refundació del catalanisme són una actualització ambiciosa d’aquell catalanisme que ens ha permès arribar on som avui: la Nació plena, un país de referència i un país globalitzat. El segon eix no l’ha titulat així, però ha estat un dels més sucosos, en la mesura que ha descrit el que són les polítiques i actituds clau en diferents ordres de la configuració i modernització (ha fet servir una altra paraula) del país, des de l’ensenyament al territori, les infraestructures, la recerca, l’economia, la cultura, la societat, etc. El país globalitzat ha buscat definir els elements que poden assegurar l’èxit de Catalunya en l’encaix no amb Espanya ni amb Europa, sinó amb una economia global. I pel que fa a la Nació, ha fet un discurs inclusivista, que com a objectiu té la màxima adhesió dels catalans a la idea nacional, actualitzant allò del “és català qui viu i treballa a Catalunya” per un “és català qui se’n sent i ho vol ser”.

Ha estat per tant un discurs molt Prat de la Riba en el sentit que clarament ha dibuixat tres eixos clau per a una nació catalana més forta en tots els àmbits. I ha parlat del “després ja veurem” a través del dret de decidir, no com un dret absolut, sinó com un dret d’exercici gradual i, d’alguna manera “temàtic”, sense posar-hi límits.

Fins aquí l’anàlisi d’urgència del que han estat al meu entendre les claus del discurs d’en Mas. Estic segur que sortiran moltes més coses i que fins i tot puc estar equivocat amb algunes de les que he dit, ja que no tinc per escrit el discurs i s’ha de filar prim amb les paraules. No he entrat en algunes altres idees força que ha llençat, respecte al país que hem de construir (esforç, mèrit, família, immigració, etc.) I és més necessari que mai atendre amb inquietud intel·lectual, les valoracions que en pugui fer altra gent com en Cardús o en Culla, passant pel Joan Oliver o en Villatoro, o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela).

Però hi ha més dimensions per a l’anàlisi del que ha estat la conferència d’avui i el projecte de la Casa Gran als que no puc deixar de fer esment:

Primer, si no ho havia entès malament, el discurs d’avui era el tret de sortida a un projecte de reflexió i acció que ha de culminar d’aquí a més d’un any. Des d’aquest punt de vista el discurs m’ha semblat massa concret, que ha convidat poc a la reflexió –massa receptes- i que en canvi ha perdut l’oportunitat de plantejar a l’auditori i al catalanisme en general algunes altres preguntes i reflexions que són del tot oportunes. No és res definitiu, i segurament això en els debats i procés que s’iniciarà tindrà cabuda, però tinc aquesta sensació, que el discurs s’ha mogut massa aprop de la cosa programàtica.

Segon, aquest procés de la Casa Gran, del que em consta la bona voluntat, i del que a més a més opino que és valent i necessari… té greus amenaces a sobre seu: l’actualitat política se’l pot menjar, es pot menjar les seves millors intencions que alhora és el que em sembla més interessant de tot el procés.

Per una banda tenim en Duran i les eleccions generals. Reconec que aquest home em treu de polleguera. No el suporto. I em sembla que no és un sentiment exclusiu meu. En Duran, la seva actitud i el seu discurs és un llast terrible per a aquest projecte i en general per a CDC. Torno a dir i reconèixer la meva admiració per un partit històric com UDC, i molta de la gent que n’ha format part, començant evidentment per Carrasco i Formiguera, però arribant, si m’apureu, a la gent de “el matí”. Però aquesta Unió d’en Duran no té cap, cap ni un, dels valors històrics del partit. De fet sentir en Duran és fastigós. I això, no en tinc cap dubte, tindrà repercussió a les generals.

De cara a les generals penso el mateix de la candidatura d’ERC-Ridao i de la de CiU-Duran: una important rebregada seria saludable. No passa res ni s’acaba el món. Al contrari, seria com una febrada que permetria contenir les infeccions, fer net. Si no és així, les infeccions tumorals continuaran amenaçant la salut d’aquestes dues opcions, que són tenen les claus del nostre futur.

Però en el cas de CiU, a més, hi ha un perill associat a les generals molt greu: la possibilitat que, tot i fotre’s una hòstia, acabi sent necessària per fer govern a Madrid. I de la mà d’en Duran, qualsevol escenari és pitjor que dolent. I això pot afectar encara més severament el futur de bones paraules i intencions d’en Mas. El pot llastrar definitivament.

Una altra qüestió seran les conseqüències polítiques del rebuig del Tribunal Constitucional a l’Estatut. Avui en Mas ha enumerat les alternatives que s’han de posar en marxa quan es produeixi aquest fet gravíssim: 1) nova convocatòria de referèndum perquè decidim els catalans 2) Si l’estat no autoritza el referèndum, fer un govern de concentració nacional amb tots els partits que varen aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya i recuperar el text del 30 de novembre 3) si això no es donés, eleccions anticipades.

Jo crec que el tripartit es blindarà i no admetrà cap d’aquestes tres alternatives. ERC no farà res, amb qualsevol excusa covarda i miserable (i tant de bo m’equivoqui), què sé jo dirà alguna cosa així com que el referèndum ja es farà el 2014 i a continuar vivint… Però alguna cosa greu haurà passat i no sé si es podrà aturar…

Finalment, la quarta consideració, els dos congressos que al llarg del 2008 seran decisius per a les possibles futures estratègies del sobiranisme: el de CDC i el d’ERC. Tots dos congressos poden oferir escenaris molt i molt interessants... i diversos, en funció del que passi els propers mesos (quins resultats hauran tret a les eleccions? Quins lideratges estaran amenaçats? Quines línies estratègiques s’aprovaran?, etc.)

Resumint:
-un molt bon discurs, sòlid, important, però que cal deixar macerar per valorar el seu abast real.
-un projecte, el de la CGC, interessant, que neix catapultat per un discurs que serà de referència, per unes idees clau perquè la nostra nació sigui aquesta nació forta que tots volem, i amb el reconeixement explícit del dret de decidir com a un eix clau del nou catalanisme... però que sembla massa vulnerable als atzars polítics dels propers mesos.

É pur si muove… i tanmateix es mou. El catalanisme i el país estan en el seu pitjor moment des del s.XIX, i tanmateix les coses s’estan movent. Estava amb aquestes reflexions quan l’autobus ha arribat a la Plaça de les Glòries Catalanes, quasi al final del trajecte. Havia recorregut tota la diagonal, de punta a punta. Sortia de la refundació del catalanisme i l’autobus enfilava aquesta plaça de nom tan evocador d'heroïcitats i emotiu, però d’una realitat urbanística horrible, fins al punt que cal tirar-la tota a terra i refer-la. Una imatge interessant, he pensat, de l'empresa que tenim al davant els sobiranistes: superar aquesta situació, que no ens agrada, per bastir un nou projecte de la mà del que ens ha permès ser on som, reivindicant alhora la tradició i un futur de prosperitat i llibertat. Alguna cosa s'ha mogut avui...

Sobre la "societat civil" (remasterització del post anterior amb un corolari personal de militàncies i actituds)

Faig una remasterització i reordenació del post anterior, que continuo recomanant a qui l'interessi el tema. I hi afegeixo un corolari de les meves militàncies i actituds perquè s'entengui millor el que vull explicar.

Diversos blocaires (En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez…) han escrit reflexions en els últims temps al voltant de la societat civil, interrogant-se sobre la seva passivitat. Arran l’acte d’OC, la Lídia Pelejà i en Xavier Mir van aplaudir la iniciativa i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

1. Entenc per societat civil la societat organitzada per a la gestió d’interessos propis al marge dels poders públics.

2. L’apel·lació a la societat civil es produeix quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i es fa perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

3. Una altra característica clau que fa important la societat civil és que gaudeix de legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

La legitimitat d’aquesta societat civil deriva de l’organització i la representativitat, però sobretot del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

4. Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

5. La societat civil que tenim al cap pràcticament ja no existeix, és un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha posada en mans dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

6. Una altra dimensió diferent de la crisi de la societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc (Foros, espíritus, fundaciones, etc.) i a Catalunya (babeles i enaltiment immigracionista).

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya els xantatgistes, eaven amb fractura social han aconseguit un partit que es proclamava independentista, els hi regalés la presidència de la Generalitat i constituïssin plegats el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

7. La temptació del poder sempre ha estat la de controlar la societat civil. Però la situació actual és la més greu que hem viscut perquè mai com ara el poder s’ha mostrat tan barroerament intervencionista i perquè l’absència de contrapoders ofereix al bloc espanyolista del tripartit un monopoli absolut en l’exercici del poder.

8. Els exemples recents d’intervencionisme són clars: ERC va voler liquidar la Plataforma pel Dret de Decidir quan després de la mani del 18 de febrer aquesta plataforma decideix no sotmetre’s als criteris i l’estratègia que volia imposar ERC. I curiosament es produeixen, simultàniament, “afectacions” sobre persones. Pel que fa a la Plataforma Sobirania i Progrés, impulsada per la direcció d’ERC, que hi fa i desfà com vol, treu gent, posa gent…

9. Aquesta absència de contrapoders aboca els governants a la temptació de l’exercici totalitari del poder. I això està passant. La crisi del catalanisme acabarà per tant repercutint també en la societat civil. Tinc Uun dels objectius no confessats, però prou evident, del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites. En aquests moments hi ha una amenaça real a la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla (amb amenaces i xantatges a periodistes i empreses periodístiques)

10. Estem, per tant, davant una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou.

Corolari.: breu inventari de militàncies i actituds
Militàncies
JOBAC (vida cristiana)
Crida a la Solidaritat (activista)
Joves Independentistes (activista)
Crida Nacional a ERC (participant)
ERC (militant)
FNEC (amb responsabilitats)
Seleccions Catalanes (activista)
Un Casal Independentista (amb responsabilitats)
Òmnium Cultural (membre)
Una penya barcelonista
Una associació de memòria històrica
Una Fundació cultural emergent (amb responsabilitats)

Actituds

Amb el segon tripartit vaig plegar de tot. Si 22 anys d’intensa militància nacionalista on em portaven era a fer president de la Generalitat en Montilla i constituir el govern més espanyolista de la Catalunya autònoma, més valia plegar i treballar per fer foc nou. Em vaig negar, radicalment, a ser còmplice de tota aquesta trama que es mostrava indiferent o resignada a aquesta situació. Des d’aleshores, només faig coses que combatin aquest estat de les coses. Per sort, la meva situació i independència professional i econòmica m’ho permet.

En situacions de crisi, el realisme és una obligació, i dir a les coses pel seu nom, també. I això no és derrotisme ni pessimisme. Això és no enganyar-nos, ni autoenganyar-nos. Ni tan sols és “absentisme o distanciament”, ben al contrari, és implicació i són ganes de fer les coses ben fetes, des del convenciment absolut que només fent les coses molt ben fetes ens n’ensortirem. El nostre dia arribarà només amb la més alta exigència, com a persones, com a entitats i com a país. Mentre no arriba, hem de ser intransigents amb l’engany, la manipulació i les coses mal fetes, que ens aboquen irremeiablement al desastre.

El nostre dia arribarà. Ara estem desorientats i decebuts, és normal amb tot el que està passant. El que cal és denunciar la situació, prendre consciència i treballar, com ja hi ha molta gent que està treballant, per canviar les coses. No és fàcil, i tot i que l’empresa sembli titànica, ens n’ensortirem. D’entrada, tenim una cita l’1 de desembre, de la mà de la Plataforma pel Dret de Decidir.

El mite de la "societat civil" (i Rèquiem...)

En el post anterior parlava de la “pastisseria catalana” per referir-me a aquest catalanisme col·lapsat, que fa servir ingredients i receptes caducades per continuar cuïnant, els de sempre, una oferta política embafadora, edulcorada, absolutament mancada d’ingredients bàsics per a una dieta equilibrada. També parlava de la pastisseria catalana en referència a aquest pessebre de polítics, entitats i conceptes que de tant en tant algú vol fer veure que poden estar presents en un mateix plat, però que l’únic que fan és provocar el fastigueig de les coses que totes saben igual, que no aporten cap novetat i que acaben provocant una autèntica diarrea ideològica i política.

Als partits catalans els hi encanta aquesta pastisseria, o s’hi senten prou bé com per no rebutjar-la, o massa pressionats per deixar el plat a taula.

Tanmateix avui estiraré aquest fil per fixar-me en qui posa el plat a taula, és a dir, qui ha preparat aquest menú de pastisseria catalana, i s’ha equivocat.

En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez… han escrit reflexions en els últims temps sobre el que en podríem dir la crisi, o l’absència… de la societat civil en tot el que està passant al nostre país, amb la que està caient.... “On és la societat civil?” Es preguntaven. “Per què no fa res?” I la Lídia Pelejà i en Xavier Mir han aplaudit la iniciativa d’OC i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

En aquest entorn de societat civil ara tenim una bona notícia, amb la convocatòria de l’1 de desembre de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Però això no altera per a res l’anàlisi. Algú finalment sembla que s’ha mogut, i entre tots hauríem de procurar que aquesta mani sigui un èxit, però en aquest post intentaré anar al fons de l’assumpte d’això que en diem la societat civil.

La primera qüestió que ens hem de plantejar és què és o què entenem per “societat civil”. Tot i admetent les fisures de la definició que plantejo, entenc per societat civil la societat organitzada al marge del que conforma l’estructura de poder polític d’un país (partits, parlament, administració, exèrcit…) que gestiona “els interessos generals”. Se situa per sobre de la societat (entesa com a conjunt d’individus) perquè està organitzada en funció d’uns determinats interessos (culturals, esportius, econòmics, laborals, nacionals, locals, solidaris, mediambentals, etc.).

Per què apel·lem a la “societat civil”? Ho fem quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i ho fem perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

Hi ha una altra característica clau de la societat civi: la legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

Resumint: l’organització, la representativitat i la legitimitat d’aquesta societat organitzada o “societat civil” són els trets bàsics que la defineixen i que alhora la converteixen, en situacions excepcionals, en un agent polític, que canalitza els sentiments dels individus. Òbviament aquesta societat organitzada ja intervé en el dia a dia, hi té el seu espai de participació, en allò que fa referència a les polítiques que directament els afecten o interessos propis (p.ex. sindicats i patronals en qüestions econòmiques i laborals, o associacions culturals en temes de llengua, o conservacionistes en temes de mediambient, etc, etc, etc, fins arribar, si m’apureu, al club de bitlles que defensa el seu espai al barri per poder practicar aquest esport).

Així les coses, quan els amics blocaires, recollint una pregunta que es fa molta gent, invoquen a la societat civil és perquè al seu entendre –i el meu- estem en una situació excepcional, i hi ha una societat organitzada que és representativa i té legitimitat per a plantejar la defensa d’uns interessos generals amenaçats o menystinguts davant els poders públics.

La legitimitat d’aquesta societat deriva de l’organització i la representativitat, però també del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

Crec que OC i la major part de la nostra societat organitzada depenen en aquests moments del finançament que els hi procuren els poders públics. Són, simplement, societat subvencionada. Poden fer coses interessantíssimes, però han perdut aquella legitimitat que les convertia en societat civil.

La societat civil que tenim al cap ja no existeix. Quan apel·lem a la societat civil invoquem un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha convertida en una mena de la “nostra cosa” dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

Imaginem una d’aquestes organitzacions importants del país, representativa, històrica, seriosa, i amb uns objectius amplis en defensa de la identitat nacional catalana. I que el pressupost d’aquesta organització depèn en un 70% de les subvencions i suport que li presti el govern. Quina independència tindrà? Quin no serà el poder del govern per intervenir en les decisions d’aquesta entitat? I per tant el que faci aquesta entitat quina credibilitat pot tenir? Quina garantia tenim que no s’ha vist convidada a fer una cosa o deixar-la de fer per pressions? Cap. I farem bé de no fiar-nos-en. El sistema ha entrat en crisi, una crisi irreversible.

Una altra dimensió diferent de la crisi d’això que en dèiem societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc i a Catalunya. Al País Basc amb tot el tema dels Foros, fundaciones, víctimes, etc. que, després d’un injustificat boom mediàtic i polític, i sorgides del no res, van semblar que canalitzaven i condicionaven obligatòriament qualsevol política. I a Catalunya el PP amb tot el tema de les convivències, babeles, toleràncies, etc. per a canalitzar els atacs a la llengua catalana, i el PSOE-PSC a través de les associacions d’emigrants de tota mena i l’exaltació del mite de l’origen remot com a dimensió de pertenència que evités la integració normal i paulatina dels nouvinguts a Catalunya, i els hi permetés –als socialistes- gestionar políticament l’amenaça permanent de la fractura social.

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya fer front al xantatge i l’amenaça de la fractura social ha justificat portar els amenaçadors al govern per part d’un partit que es proclamava independentista, fins al punt que ha acabat formant el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

La imitació des del catalanisme no ha estat tan afortunada, o, en tot cas, s’ha vist sotmesa a més convulsions abans d’assolir les seves fites. Potser perquè en absència de poder real, aquest s’exerceix sobre els més propers, a qui s’exigeix humiliació i obediència per a compensar les pròpies frustracions. Així tenim la primera fase de la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocà la massiva manifestació del 18 de febrer, i que va gaudir d’un espectacular suport d’ERC. Curiosament les coses per a la gent de la PDD es comencen a tòrcer el dia de la mani, quan la direcció d’ERC els fica en una llista negra perquè no els han deixat posar a la capçalera de la mani. Curiosament també, poc després, quan la PDD es planteja el seu treball futur i no accepta sotmetre’s als criteris i l’estratègia que li vol imposar la direcció d’ERC, i suposo que sense tingués res a veure, la portantveu de la PDD va perdre el seu lloc de treball en una altra entitat d’aquestes de “societat civil”. Pura coincidència, suposo.

O el cas de la Plataforma Sobirania i Progrés, plenament sotmesa a la direcció d’ERC, fins al punt que n’han apartat alguns dels seus fundadors exclusivament per maniobres internes del partit.

Així les coses, em temo que la monumental crisi del catalanisme no s’acabarà en els partits polítics, els dirigents i les estratègies que l’han generada, sinó que s’acabarà estenent a això que en dèiem “societat civil”, per la manera matussera com s’exerceix el poder i perquè, definitivament, l’absència de contrapoders polítics al nostre país, sotmès plenament, monolíticament, als dictats espanyolistes del tripartit, ha manllevat el fràgil equilibri i decència en el tractament envers la societat civil que existia abans que les forces tripartites assolissin els seus últims objectius. L’eix nacional s’ha acabat.

Tinc la sensació, que un dels objectius no confessats del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites.

Perquè el que passa amb la societat subvencionada, passa també amb les persones. Quan des del govern tripartit s’amenaça, condiciona, etc. la premsa de la manera que s’està fent (recordem els episodis Bolaño, les transcripcions de converses d’opinadors remeses amb una tarjeteta presidencial amb paràgrafs crítics subratllats, el cessament d’en Sanchis, els opacs relleus a 8TV…) el que s’està buscant és eliminar l’opinió independent, convertir opinadors i periodistes en funcionaris. La temptació del poder sempre ha estat aquesta, però la falta de contrapoders del moment actual fa que aquesta pràctica hagi arribat a límits que amenacen directament la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla.

Una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou, perquè tot està tan podrit que ja no em crec res. Absolutament res. Però com a mínim tinc aquest espai per a denunciar-ho. Fins que m’enxampin, és clar, com diu un amic “se t’està posant cara de Miquel Badia”.

Dedicat a la Lídia Pelejà, de bon rotllo. Música: Stabat Mater (Vivaldi)