dijous, de desembre 06, 2007

ERC: DE LA SUBHASTA DEL PEIX AL SIPAISME


Era molt petit, durant els llarguíssims estius de petit, vam baixar del poble a la platja, i després vam anar a la subhasta del peix, a Cambrils. No vaig entendre res, i mon pare, ho recordo perfectament, va tractar d’explicar-m’ho. Hi vam anar -en família- molts altres cops, quasi era un ritual dels llargs estius entre el poble i Salou, abans que les meves preferències es decantessin cap a les holandeses, alemanyes o angleses que freqüentaven la Flash-Back o altres discoteques o discotequetes de “la playa de Europa”.

Però aquell record de peix i sarau sempre em va quedar gravat: no ho pillava, però la cosa començava en un preu i el subhastador, en un llenguatge ininteligible, anava recitant una mena de rosari de preus a la baixa fins que algun peixater, amb un gest iniciàtic, s’ho quedava.

Ho he recordat aquests dies, sentint els dirigents d’ERC. M’hi han fet pensar. Tot ho justificaven dient que ells estaven per la independència, i ningú més ho estava. Després, el buït, el no-res, però ells ja es conformaven, ja marxaven a casa amb el preu d’inici de la subhasta. Que després acabessin regalant el peix...anecdòtic! irrellevant!!!

Aquesta és la clau tripartita: un partit, ERC, que estableix un preu i després es desentèn totalment del que passa mentre la cotització, el país, va caient a la baixa, va perdent valor… fins que acabem regalant el peix, o la presidència de la Generalitat, a un enorme espanyolista (José Montilla), i al gran partit espanyolista de Catalunya (PSOE-PSC). Com és possible arribar tan baix, ens preguntem? I els líders d’ERC assenyalen el preu de sortida de la subhasta, i la resta els hi és igual.

Impossible discutir amb ells que malgrat el preu que han posat de sortida, el peix s’ha acabat regalant…S’ignora i menysprea tot el que segueix, tot el que passa a partir de la fixació d’aquest preu. Fins i tot quan tothom és conscient que el peix s’ha regalat perquè ningú l’ha comprat, els dirigents d’ERC continuen assenyalant el preu de sortida, i pensant que amb aquest gest ho justifiquen tot. I amb ells, els “àlex”, que continuen bramant per aquest preu de sortida mentre els peixaters del PSOE s’emporten, als ulls de tots menys dels “àlex”, el peix regalat.

Aquesta imatge, que fa temps tinc en cartera, no hauria estat prou original per fer un post. Però el que està passant aquests dies, amb les declaracions dels comissaris polítics del PSOE català en relació a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, m’ha obert noves perspectives d’anàlisi.

Perquè és clar, el problema ja no és regalar el peix, fet greu per si mateix i que ja havia denunciat. El problema és quan hom esdevé agent indispensable de la colonització espanyola. Sentint en Joan Ferran o en José Zaragoza desproticant de TV3 i Catalunya Ràdio, en el moment que aquesta empresa pública està més desnacionalitzada que mai, atacant-les justament per massa “catalanistes”, esbroncant els responsables d’informatius fins al punt de suspendre informacions previstes al TN, o establint un objectiu polític tan sectari com impossible (perquè no existeix!) d’arrencar la “crosta nacionalista”… en aquest moment hom es ratifica en què aquests personatges exerceixen implacablement el seu comissariat polític sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya perquè algú els hi ha atorgat aquest poder i impunitat.

I així vaig a parar a ERC, la seva direcció i la seva estratègia. Res no hauria estat possible, des del punt de vista d’aquesta espanyolització, si no haguessin atorgat el poder absolut als agents de la potència colonial. Pobres de nosaltres, pensàvem que la Corpo es quedava curta en la seva missió de crear un espai nacional de comunicació, però el problema era que l’havíem lliurat, incondicionalment, justament als qui volien que fós un agent actiu de l’espanyolització del nostre país.

Fa temps, l’any 1898, en Marià Vayreda, a la magnífica composició literària de “Records de la darrera carlinada”, feia servir el terme “sipai” per a referir-se als isabelins espanyolistes que manllevaven els furs, la tradició, la fe i la terra. A l’Alcover-Moll “sipai” es defineix com a “soldat indi al servei d’una potència estrangera”. Posteriorment –molt més recentment- el terme “sipai” o “zipayo” s’ha fet servir al País Basc, en un context polític diferent, apuntant, com fa l’Alcover-Moll, la col·laboració amb la potència colonial –espanyola- com a fet definidor.

El temps ha passat, les circumstàncies són diferents, però aquesta imatge popular del català col·laborador necessari amb la potència colonial, el sipai, continua viva, present en la nostra tradició i en la nostra realitat.

És evident que la direcció d’ERC i els qui la segueixen, enlluernats i autojustificats amb la subhasta del peix, esdevenen autèntics sipais, col·laboradors necessaris de la potència colonial espanyola que representen i exerceixen de manera implacable els socialistes (el PSOE-PSC).

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització, la que permet que el Sr. José Zaragoza truqui a la cap d’informatius per impedir que surti una informació com la de la manifestació de l’1 de Desembre. Si sipai és qui està al servei d’una potència estrangera, sens dubte l’actual ERC i la seva direcció són uns autèntics sipais. Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

De tot això l’únic que em preocupa és el país i els milers i milers de militants d’ERC que encara es troben atrapats, enlluernats, pel preu de sortida del “peix polític” a la subhasta, que ignoren o volen ignorar que el peix s’ha acabat regalant, i que, finalment, el seu paper ha esdevingut tràgic, convertits en autèntics sipais, un actor polític al servei de l’ocupació i l’espanyolisme, al qui han obert i donat les claus de tot el poder a Catalunya.

L’any 1898, en un pròleg censurat repetidament, el patriota carlí Marià Vayreda, i en referència als escrits que l’hi despertaren la consciència nacional, deia: “Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governs sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia… Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat inflitrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels martis i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans”

Això era l’any 1898. Han canviat gaires coses? O els fets són els mateixos i l’únic que canvia són els qui representen els diferents papers?

12 comentaris:

Otger Cataló ha dit...

Bravo, noi! No et deixis intimidar!

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
No soc sospitós de ser home d’ERC i per tant puc dir que crec sincerament que, malgrat tot, ERC no està al servei del PSC, el que passa és que moltes de les estratègies que ells creuen que els faran ser partit de govern són un error. ERC ha fet coses que han posat al PSC en punt de fusió i crec que Montilla, corredor de marató, els ha fet callar, als seus. Montilla espera.
Malauradament l’error d’ERC és creure que el temps va a favor d’ells i s’equivoquen, el temps va en contra d’ells. Jo no ataco a ERC per dues raons, una, perquè em sento molt lligat als objectius que persegueix tot i no compartir la seva estratègia; dos, perquè si les coses van bé, són els meus aliats naturals i no comparteixo la idea de què són els meus enemics, són rivals electorals i prou. No necessàriament els meus socis són millors que els meus rivals.
Certament ERC controla la CCRTV, però menys, Majó no és un home d’ERC. A la CCRTV calia una persona d’un altre perfil. Es va parlar d’en Puyal, un professional estimat, en trobaríem d’altres. Un nacionalista compromès, professional i capaç de resistir els bolaño, etc. Per tenir-lo cal un pacte ERC – CiU. Al nacionalisme li cal tenir la CCRTV, així com altres coses, clar, però no es pot deixar escapar. Aquesta és l’estratègia Ferran, evitar que això passi. Montilla reflexiona, quan menys s’esperi donarà el cop. No pot agafar el nacionalisme amb els pixats al ventre.

Dessmond ha dit...

Elíes,
Estic molt d'acord amb el que dius. A mi el paper d'ERC em desconcerta. M'encongeix l'ànima, perquè ens hem quedat talment com el peix de la subasta, però amb el valor més petit. O fins i tot amb el perill d'anar directament a les escombraries, quan en realitat podriem ser en la cotització més alta. Perquè és possible.
Et recomano aquest post, pensant en els sipais, en un dia com avui: http://cimeraextra.blogspot.com/2007/12/celebrem-el-6-d.html

L'Espelt ha dit...

Elies, en el clau.
Enric Canela, ho sento, segurament penso el mateix que tu en lo referent a les bones intencions (inicials) d'ERC, però la pràctica, la realitat de la seva estratègia, és tan tràgica, tan... que no te nom ni perdó.
Si les seves intencions son honestes i de país, ja haurien d’haver vist l’error que han comés i ja l’haurien corregit. Tothom els hi ha dit (em refereixo internament, Rcat, etc...) Però no, no només no ho corregeixen si no que si agafen mentint tot el que calgui i fent callar a tothom qui ho denúncia, amb tàctiques i gests al nivell d’en ferrans, zaragozes i cia. Tot per a salvar el càrrec (si aquesta no és la raó, se’m escapa totalment la veritable raó).
Son SIPAIS amb majúscules. I ho saben i tan els hi és.
Han fet tant de mal en un any... en tants camps que costarà tant i tant de redreçar (tornar la CCRT a com era fa 3 anys serà dificilíssim)... que crec que han de pagar el preu.
I per això ho denuncio i ho crido ben fort, ja que me’n sento còmplice, per que el meu vot els hi ha permès actuar com ho fan.
Son uns inconscients de merda i uns temeraris. Ho sento però no te un altre nom.
No hi ha dret el que ens estan fent i l’únic camí que tenim es denunciar-ho tant alt com puguem.
Salut companys!!!

Mònica ha dit...

Jo també comparteixo l'anàlisi de l'Enric. El problema de l'estratègia d'ERC és que per pactar amb el PSC i aconseguir debilitar el PSC i que el que acabi passant no sigui tot el contrari, calen polítics preparadíssims i que siguin veritables "killers" i aquest no és el cas de la direcció d'ERC. Per tant l'estratègia és un error. Fixa't Elies que fins i tot els teus admirats reagrupats no neguen que es pugui pactar amb el PSC, el que critiquen són les condicions del pacte.

Elies ha dit...

Procuro assenyalar la direcció d'ERC i la seva estratègia, com a responsables de la situació. Evidentment hi ha una responsabilitat també en els qui la fan possible i els voten, però en aquest punt potser sí que entenc i comparteixo el que diu l'Enric, p.ex.

Però a la vista del que està passant el meu diagnòstic és el que és, i per això ho qualifico amb aquesta duresa.

Perquè, Mònica, això de debilitar el PSC... atorgant-li el màxim poder és un cas únic al món mundial, que diuen ara.

Els arguments, les idees i el que vol el PSC són, senzillament, els contraris als meus. Cap complementarietat. Pol positiu i pol negatiu. Catalunya i Espanya. Uns mitjans públics al servei del país o uns mitjans públics al servei de l'espanyolització.

Perquè, d'altra banda, Mònica, quina mena de govern és aquest que t'imagines, amb gent prou preparada... per ser prou "killers" justament amb els seus companys de govern? No et sembla una bogeria?

En fi, a aquestes alçades ja sembla tot dit. A molts ens desconcerta, com diu en Dessmond, o ens desespera o irrita, com a L'Espelt. I l'únic inexorable és el pas del temps, que com diu l'Enric, no juga a favor nostre.

reflexions en català ha dit...

Molt bon article, Elies. Una mica depriment, això sí.

El Pere Calders deia que venim al món a cobrir vacants. En aquest país sempre hem tingut el paper de botifler (paraula que m'agrada més) i al llarg de la història l'hem anat omplint amb personatges de tota mena. Ara, és trist veure com els d'Esquerra s'han convertit en còmplices dels espanyolistes. A mi em fa molta ràbia perquè fa uns anys creua en el projecte d'Esquerra.

Callen i deixen fer a canvi d'un plat de llenties. Però ja veurem què passa a curt termini. Si els sociates no pensen fer res arran de la manifestació, si volen mirar cap a una altre lloc, la pressió recaurà sobre Esquerra.
Per més que intimidin els estalinistes Zaragoza, Ferran, etc., i per més que els empleats del Periódico, TV3, etc., vulguin manipular la informació, no se'n sortiran. Així ho espero.

www.GUILLEMCAROL.cat ha dit...

Brillant anàlisi. Trista però certa.

Josep-Empordà ha dit...

Hi ha coses evidents que a vegades, malgrat ser-ho, no trobem les paraules exactes per explicar-les i aquest escrit, es tota una llissó per explicar un comportament, el d'Esquerra, que de tant sorprenent i incomprensible que ès, costa d'explicar. Gràcies per encendrem la lum!.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Elies, un cop més has donat en el clau. El teu article es senzillament la pura realitat. El trist paper que fa la direcció d’ERC permeten la supervivència del tripartit2, serà el principi de la fi de l’actual ERC.
La gent no caurà tres vegades en el mateix error, i ja saben que ERC voldrà dir tornar a repetir tripartit, i per tant d’independència rés de rés.
Potser la gent independentista marxarà cap a les CUP, però no pas a ERC, que començarà una davallada imparable.
Es una llàstima, perquè una altra majoria es possible, potser el seu afany de debilitar al PSC, fent president al Montilla el que fa es reforçar al PSC i debilitar a la pròpia ERC. I està clar que l’estratègia de mantenir a CIU a l’oposició i escanyar-la econòmicament, per fer-la desaparèixer i quedar-se ells amb l’hegemonia catalanista, no només no ha funcionat, sinó que CIU segueix essent el referent nacionalista a Catalunya, i que probablement ho seguirà sent. L’únic problema es que actualment CIU-ERC sumarien majoria a Catalunya, i estem perdent un temps preciós que potser més endavant ja no serà possible.
Respecte a les declaracions d’en Ferran, sembla mentida que ERC tragui el que està tragant, i no trenqui d’una vegada amb aquest govern caduc, en el que ni ells mateixos hi creuen, però que mantenen únicament per instint de supervivència

Josep-Empordà ha dit...

Pot ser que, com diu Jaume Ciurana al seu blog, http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumeciurana, el que li passa a Esquerra dins del tripartit, es que no te armament convencional ni capacitat de dissuasió, nomès te la "bomba atómica", que en aquest cas, seria trencar el tripartit i recolzar una moció de censura o anar a eleccións anticipades i com diu al blog, per fer srvir una bomba atòmica, cal que aquesta no t'enxampi i cal tenir una estratègia pel dia después, i com que sembla que aquest no ès el cas, el pscPSOE es permet tensar la corda tal com calgui.El cas es que sembla que l'autèntic estratega d'Esquerra, en Bonet, nomès te esratègies per intrigar (es un intrigant nat) però per res mès, es un personatge tant negatiu que ès incapaç de construir res.

Elies ha dit...

Amics de reflexions (Marc?) m'agrada que us agradi el post, i lamento que el veieu depriment, no ho és. Denunciar, desenmascarar sempre és un exercici de coratge, d'afirmació. Amb aquest esperit faig els escrits. I per cert, d'acord que t'agradi més botifler... però mira el Diccionari, la definició de "sipai", he he he

Quim, jo prefereixo, i crec que és convenient, no fer previsions tan agoserades com les teves, ni que tinguin, com tenen, prou fonament. Confio, ja ho saps, que a CDC feu bé els deures, i que el projecte de la Casa Gran sigui el gran projecte que aquest país necessita. Només amb un enfortiment de l'espai central tirarem endavant. És cert que el tripartit té com a motor, com a eix, destruir CiU i el seu entorn. Això és així, és la primera vegada que un govern es fa per destruir un partit i no per a governar. Però dit això, cal confiar que el patriotisme torni a ser l'eix vertebrador del nostre país, a partir del qual sumar, obertament, esforços.

Josep de l'Empordà, la cita d'en Ciurana és impecable i molt encertada. Gràcies per traslladar-nos-la. Tanmateix, i com deia a l'amic Quim, crec que el tripartit està blindat, i viu en un refugi anti-atòmic del qual només els podrem treure si un munt de coses surten bé, que vol dir que un munt de patriotes se n'ensortin en les seves estratègies de renovació del sobiranisme. I gràcies també, Josep, pels teus comentaris.