Desconsol

Els pitjors presagis s'han fet realitat. L'amenaça de reedició del tripartit, si sumava, s'ha fet, dissortadament, realitat. Però la nostra dissortada sort no s'acaba aquí ja que Convergència i Unió, la força nacionalista clarament guanyadora de les eleccions a tot el Principat de Catalunya també va optar, com a primera preferència, per formar govern amb els socialistes espanyols.

Des del patriotisme no podem fer altra cosa que lamentar una situació on les dues úniques forces que es proclamen nacionalistes, o sobiranistes, o independentistes, enlloc de buscar els múltiples comuns, i bastir un projecte d'ambició nacional, s'han dedicat a buscar l'aliança per repartir-se el govern amb el socialisme espanyol. Aquesta situació provoca autèntica vergonya nacional.

El nou tripartit, rebatejat amb el nom d'entesa no és cap altra cosa que un mínim comú denominador basat en conceptes com les políques de progrés o la cohesió social. Poc bagatge de projecte per a un govern que ha sumit el nacionalisme en un profund desconcert i desànim. Un projecte de govern que es caracteritza, segons paraules del que serà president, Sr. José Montilla, en la prioritat social davant les desfassades reivindicacions identitàries, que es donen per tancades. Un govern, per tant, mancat de tremp nacional.

No es pot menysprear en cap cas les polítiques nacionals que ERC pugui impulsar des del govern. Hi ha molta feina a fer, i de ben segur que amb les persones adequades es pot fer molta feina, feina molt necessària i que encara està per fer. Això ningú ho dubta i ha de quedar al marge de qualsevol discussió. Com diuen els versos d'en Lluís Llach a Viatge a Itaca

"bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell..."

Però els fets punyents són que aquest govern, com a govern, no ofereix cap perspectiva ni objectiu nacional. Cap altra cosa que l'anar fent des d'on es pugui fer. I amb unes justificacions ideològicament tan febles que encongeixen l'ànim.

Com es pot parlar d'objectiu de cohesió social? Algú pot veure, algú percep que en aquests anys passats hi hagi hagut un problema de cohesió social???

Si d'alguna cosa s'ha acusat CiU és de tebior nacionalista, acusació davant la qual CiU sempre ha exhibit la necessitat de cohesió social. Aquesta cohesió mai ha estat en perill i mai hauria d'haver justificat, ni ara servit, d'excusa per a polítiques porugues ni per rendir-se al xantatge dels descohesionadors. Potser es formen els governs tripartits en escenaris de conflicte social, de greu "descohesió"? En cap cas. Els governs de CiU finalitzen sense cap problema de cohesió social, no és per tant la variable a eliminar. Ningú pot negar, d'altra banda, la contribució del PSOE-PSC a aquesta cohesió i la participació en importants polítiques nacionals, com p.ex. en l'àmbit educatiu. Pero tampoc ningú pot ignorar que aquest partit ha fet de la subvenció de les més tronades folcloritats i de l'enervació dels referents atàvics etnicistes dels ciutadans de Catalunya no nascuts aquí, una permanent amenaça contra la unitat cívica i política de Catalunya. Qui ha encés el foc ara rep el premi del bomber coratjós. Si no hi havia conflicte social en els governs de CiU, no es pot esgrimir aquest argument per per anar enlloc. Excepte que sobre la nostra societat pesi una amenaça de provocar-la per part d'algun o alguns partits.

Els socialistes han controlat els municipis més grans de Catalunya, la diputació més poderosa, els mitjans de comunicació de més abast popular... i aquest control que s'ha exercit amb un discret i mesurat xantatge etnicista i populista ara resulta un argument per justificar les pors per exclouere possibles majories alternatives, nacionals, de govern.

El nou tripartit neix, a més, enmig d'un corprenedor silenci i desànim entre les files nacionalistes, sobiranistes o independentistes -m'és igual el nom-. Mai com fins ara les decisions d'una elit partidista han xocat amb tantes consciències de militants per la llibertat de Catalunya. La distància entre la unanimitat partidista i l'opinió dels batejats com a "sense nom" per Salvador Cardús s'ha eixamplat fins a la desesperació. Només els propis artífex d'aquest pacte l'han defensat en l'opinió publicada, a banda d'aquests actors en primera persona, la resta d'opinadors, des de profundes conviccions sobiranistes, s'ha mostrat perplexa, deprimida, desorientada i/o desanimada. Tot i que des del punt de vista de partit ERC pugui exhibir unanimitat, mai com fins ara s'havia posat de manifest aquesta amarga dissidència independentista i nacionalista davant tot el que està passant.

El forat polític és gran, ja que Convergència i Unió també va apostar en primera instància per pactar amb els socialistes espanyols, menyspreant un possible pacte nacional.

Catalunya no es mereix aquesta situació. I aquest estat de coses no es correspon amb cap projecte nacional. Més aviat és fruit de la simple argumentació partidista i dels vols gallinacis dels actuals referents polítics nacionals. Sens dubte tenim el que sembrem, però crec que Catalunya no es mereix els anys que portem de pactes amb les forces polítiques espanyoles simplement per assegurar quotes de poder als partits, mentre el país se submergeix en la confusió i el desencoratjament. Els governs de CiU amb el PP, els governs d'ERC amb el PSOE-PSC, el frau de l'estatut, les ocultacions de pactes electorals... l'únic que han dut al nostre poble és foscor i desànim.

Ara calia un govern amb ambiciosos objectius nacionals. I no el tenim. I no sembla que el poguem tenir en aquest lamentable estat de les coses. Tenim un govern fet des de ressentiment, a la contra i entre perdedors, vestit amb ropatges d'ideologia progressista desfassada, i que torna a posar en mans del socialisme espanyol els més importants ressorts de l'escàs poder del govern autònom de Catalunya. Un poder que resta en mans, a més, dels principals agents de la involució autonòmica (LOAPA), de les pitjors pràctiques polítiques per a la conquesta del poder (Banca Catalana) i de les més tristes actuacions per minvar els fonaments de la nostra autonomia política, simbologia, etc. La reivindicació d'ERC de quotes de poder estratègiques nacionalment és important, i pot donar fruits, però els ressorts del poder estaran, com ha patit en carn pròpia, en mans del president de la Generalitat.

I tenim també, com a primera força de l'oposició que aspira a "pal de paller" del nacionalisme, una coalició, CiU, que es desviu per pactar amb el govern espanyol i el carrer Nicaragua.

Pensar en termes de futur és igualment desencoratjador. Aspira realment ERC a convertir-se en l'esquerra nacional i substituir els socialistes? Aquest argument és una quimera, no hi ha ni el més mínim indici ni evidència que l'estratègia d'aliances del tripartit hagi provocat el més mínim moviment en aquest sentit. I d'altra banda, què es pretén que passi amb CiU? Si davant un escenari de clara victòria electoral de la coalició nacionalista, es reedita de manera fulminant el tripartit... no és això empènyer CiU cap a aliances que són fatals per al país? Quines alternatives li queden a CiU. Més aviat sembla que es vulgui configurar un escenari de fatalitat aritmètica parlamentària, on només sigui possible formar govern al bloc tripartit, tal i com ja passa a l'ajuntament de BCN. Quins rèdits ha tret ERC d'aquesta política? A la ciutat de Barcelona ERC ha perdut, respecte les eleccions autonòmiques del 2003, el 47% dels vots.

Hom no pot deixar de deprimir-se pensant en els temps polítics que vivim i el desànim que s'estén i es percep entre els nostres compatriotes.

Avui he estat a un acte a l'Escola Industrial, i els meus ulls s'humitejaven pensant en la força i l'empenta de la Mancomunitat, un ni-govern sense res al darrere -només la coordinació de les diputacions- que va ser capaç d'aixecar el país, de modernitzar-lo, de ser un referent en les arts, la indústria, l'arquitectura, l'economia... des d'una profunda reivindicació de l identitat catalana i amb quatre canyes, però aplegant el més important talent que tenia el país aleshores: Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra i molts altres. Encara vivim ara de la feina que fa cent anys es va impulsar des de la Mancomunitat, aquells autèntics líders polítics, culturals, econòmics, etc.

Qui recordarà el govern que ara se'ns ofereix d'aquí cent anys? On està el projecte revitalitzador i modernitzador des del més profund de la nostra identitat? Quina cara posarem quan hàgim de retre comptes davant la història i ens interrogui sobre els nostres governants i un president de la Generalitat que s'amaga en silencis sense anhel i en la buidor de l'absència... un president i un govern al servei de burocràcies partidistes -amb honroses excepcions que confirmen la regla-. Un president investit per una majoria unida únicament per un eix traçat artificialment sobre el panorama polític català per dividir el país entre esquerres i dretes, per atorgar el govern a l'esquerrenositat més buida, casposa i retrògrada. Un president que es presenta davant el seu poble com un buròcrata treballador a qui la fortuna ha ungit per oficiar un funeral.

No hi ha en aquesta anàlisi cap mena de qüestionament del Sr. Montilla pel seu origen. El nacionalisme i l'independentisme estan plens de militants fills de persones d'origen no català. I això no ha estat mai cap problema ni s'ha exhibit com un mèrit per atemorir els adversaris. La integració es produeix amb naturalitat amb la simple voluntat d'integrar-se al país que ens ha acollit o que ha acollit els nostres pares.

Com a patriota, com a patriotes, no podem fer altra cosa que menysprear aquest estat de les coses, i invocar els valors més profunds de la nostra catalanitat per continuar reivindicant un govern català ambiciós, que aplegui les més diverses formes de patriotisme i de talent i que faci de la defensa de la catalanitat i la modernitzacio i el progrés del país l'eix de la seva actuació. Un govern nacionalista, patriòtic, radicalment eficaç, que no tingui altres fronteres que la llibertat ni altres mitjans que la modernització i el progrés en tots els ordres. Un govern hereu d'una història gloriosa en defensa dels nostres drets i de les nostres llibertats, de la catalanitat i d'una ambició silenciosa i extraordinària per ser un país prósper, culte, emprenedor i socialment just. Un govern que honori tots els valors i principis pels que portem tants anys lluitant, fidel a la terra, orgullós del seu poble.

Vull acabar aquest post amb un dels magnífics poemes de Màrius Torres, versos de consol i refugi davant aquests governs que enfosqueixen els nostres més bells somnis i desdibuixen el camí que traçàvem.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, mes prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
(5 de març, 1939)