Els sense nom

És curiós. La primera vegada que em sento identificat generacionalment i resulta que sóc, d'acord a la brillant definició del mestre Cardús un "sense nom". Crec que som aquesta generació sense avals ni lligams davant l'horitzó de política miserable i caduca contra la que ens rebelem.

La rebel·lia, com sempre, és cara. Així les coses els sense nom també som en molts casos els sense veu. El mite de la societat civil catalana és una trista ombra messella que malda per fer bondat a l'espera de la sopa boba, les recompenses que la permetin anar fent. Ai si et mous pardalet, sense que jo t'ho digui...

Veig com s'ajup tota aquesta societat, i qui no s'ajup no et mira als ulls, que ens sabem les butxaques triades més d'un cop per fer bullir. I no et dic que no em plagui el que fan ni el que han fet, ni el que he fet, però aleshores no tinc res i res no valc, ni tinc nom, ni tinc veu, ni escoltaràs.

Foc nou! no té nom qui s'exclama, ni és refugi ni és còmplice de silencis a qui mana. Ni s'alimenta amb les molles d'Herodes, ni incrementa els seus sous, ni s'estranya. Sense nom, sense un sol mot que acomiadi el que fou, ni soroll quan cruix aquest gir que fan per endur-se el botí, el nom, i els mots, tan bells.

Sense nom, l'encert de ser com érem, tan sols. I aquest afany per ser encara més forts, en l'incert. Sense nom, sense dreceres ni astúcies sinistres sense ànima. Sense nom, tan sols per dir el que dèiem ja és prou, i es fa remor.