Per Catalunya... Sí!

Finalment he decidit votar Sí al nou estatut d'autonomia de Catalunya.

No ha estat una decisió fàcil, ni n'estic especialment orgullós. Però he pres aquesta decisió perquè penso que des d'un punt de vista patriòtic és el millor per al meu país.

Una única cosa he acabat tenint clara: que no votaria No ni en blanc. Els dubtes s'han centrat entre abstenir-me, votar nul o votar sí. Vaig pensar votar No per castigar el govern infame del tripartit i la irresponsabilitat del president Maragall. Però era caure en la misèria de la seva política de baixa volada.

Com a patriota, el tema de l'estatut no ha estat mai una opció estratègica que m'hagi agradat. Ha estat -i encara és- una lluita entre partits, absurda, patètica, fratricida i antipatriòtica. Dos partits tenen la principal responsabilitat de la lamentable situació en què ens trobem: ERC i el PSC-PSOE. Ambdos van veure l'oportunitat irresponsable de desgastar CiU i de tenir un element de cohesió davant el PP. Inevitablement CiU s'ha sumat a la proposta, i crec que és just reconèixer que és el partit que ha actuat amb més criteri, situant les fites de la reivindicacio catalana més bàsica i acceptant irremeïablement la situació sorgida del fracàs del tripartit i de l'evident traïció dels socialistes catalans al projecte del 30 de setembre.

El principal problema de Catalunya era i és el finançament, i qualsevol govern sensat hauria d'haver centrat en aquest punt la seva activitat, i optimitzar la corelació de forces al congrés espanyol. Però no, els capcigranys d'ERC i del PSC-PSOE impulsen una reforma estatutària.

Quasi tres anys negres per arribar on som ara, i amb l'estatut que tenim ara, que no soluciona cap dels nostres problemes però que introdueix millores en tots els àmbits. Hi ha hagut una campanya de desinformació massiva. Els partidaris del Sí han venut coses que no són, perquè aquest estatut no solucionarà res. I els partidaris del No encara més, perquè són incapaços de veure el que s'ha aconseguit. Ningú ha fet un exercici ponderat i creïble del que representa el nou estatut.

Els partidaris del No neguen les millores reals del nou estatut i s'emparen en qüestions purament ideològiques i tactistes, contràries als interessos nacionals i de la gent. El nou estatut fa un pas endavant importantíssim en el reconeixement nacional de Catalunya, en el reconeixement que el nostre autogovern emana d'uns drets històrics, en el finançament, en la llengua, en les competències, etc.

Els negacionistes acusen el nou estatut de deixar les coses massa obertes. És una argumentació intelectualment miserable. No existeix cap norma suprema que ho deixi tot tancat. A qualsevol país existeix un tribunal que interpreta el text en última instància i una flexibilitat en la seva aplicació. Això és així amb la Constitució Espanyola del 1978 i ho era amb l'estatut del 79, fins al punt que encara l'any 2006 s'estan transferint competències, i n'hauran quedat per transferir. I se n'hauran transferit que no estaven previstes. Això és la política, senyors.

El nou estatut, per tant, ens situa novament en l'escenari inexcusable de l'exigència política. Però qui critica aquest fet manipula, perquè això SEMPRE és així, aquí i arreu, i no pot ser d'una altra manera. L'estat de dret avançat i constitucional té aquesta formulació ambigua. No és ni un bé ni un mal. És un fet.

No puc, de cap manera, votar No ni votar en blanc a un estatut que, sense voler-lo, és obvi que millora la nostra situació i obre noves fronteres i possibilitats al nostre país. Votar No és un vot purament tàctic, de qui no espera res perquè no s'ofereix res a canvi i se situa en el testimonialisme amb la voluntat única que el seu negativisme introdueixi elements de frustració col·lectiva. El No recull les posicions extremes, demagògicament extremes, dels qui atribueixen al nou estatut el trencament d'Espanya i dels que li atribueixen una hipoteca no cancel·lable amb Espanya. I no és ni una cosa ni l'altra. Tots dos col·lectius han desplegat estratègies d'engany massiu per justificar la seva postura. I això fa que sigui especialment rebutjable. Mai s'ha plantejat l'estatut com una qüestió de sobirania, al marge dels elements constitucionals i per sobre de l'ordenament jurídic. El recorregut de l'estatut ha estat el previsible, per més que no ens satisfagui.

No puc, per tant, votar igual que els dos pòls que més manipulació han introduït en el debat estatutari: el PP a Espanya i ERC a Catalunya. Però no puc, a més, votar no a un text que millora la situació del nostre país en tots els aspectes, insuficientment, però millora, sense que hi hagi cap alternativa, excepte la frustració, l'emprenyament i el quedar-nos com estem, és a dir, pitjor.

Vaig plantejar-me l'abstenció com a manera d'evitar que, votés el que votés, algú s'apropiés del meu vot i en fés una interpretació fastigosa, que em repugnés, que em ferís. Sé que això passarà, perquè en el sí i en el no hi ha arguments i motivacions que em regiren l'estómec. Votar No i que el sr. Acebes o Rajoy s'apropiï d'aquest vot, o els integristes catòlics... Votar Sí i que els sociates, en Maragall, s'apropiïn d'aquest vot... He pensat que valia la pena abstenir-se per no patir aquest dany moral.

També vaig pensar votar nul: Visca la terra, mori el mal govern. Un vot que testimoniés la meva emprenyamenta amb tot plegat i l'escassa diligència patriòtica dels nostres polítics, i especialment del fatídic govern tripartit. Un vot conseqüent, però irremeiablement testimonial.

Així he arribat al Sí. Perquè comptat i debatut prefereixo estar el dia 19 millor que el dia 18, amb més recursos, amb més reconeixement, amb més competències... Per què negar aquesta millora? Per una dignitat sobrevinguda en un procés indignament iniciat? Per una qüestió de rebotar-se sense oferir res alternativament?

El que faci el nostre país no depèn en cap cas del nou estatut, que no deixa de ser una eina. Depèn del que els catalans volguem ser i fer. Si aquest estatut és vàlid per a una legislatura o una generació només ho direm els catalans. Avançar cap a la nostra sobirania depèn de nosaltres mateixos i de la nostra voluntat, però és millor fer-ho en les millors condicions possibles d'autogovern. I el nou estatut ofereix millors condicions que el del 79, i no hipoteca res. Només ens hipotequem nosaltres mateixos, la nostra impotència i la nostra incapacitat per construir un projecte sobiranista fort, compartit majoritàriament i fiable, que transmeti confiança i credibilitat. En cap cas un sobiranisme de foc d'encenalls, capriciós i incompetent.

El veritable repte del nostre poble és decidir qui i com ens governarà i cap a on anirem. I lamentablement la cadena d'errors d'ERC ens aboca a triar entre un renovat tripartit, és a dir, entre el PSOE amb pinzellades d'independentistes retòrics (ERC) i ecologistes d'aparador (ICV)... i CiU i la seva opció de sobiranisme light. Un govern al servei del PSOE amb quatre cosetes contralades i subvencionades per ERC per anar fent (amb la milor de les intencions) mentre la resta del govern espanyolitza a les ordres de Ferraz i la Moncloa... i una opció d'extensió nacional light, però en tots els àmbits, una opció estrictament nacional.

La fatídica constitució del tripartit i la irresponsable aventura estatutària impulsades per ERC tenen, a banda dels innombrables danys ja infringits, un aspecte personal i col·lectiu frapant, i és la fractura espectacular del món nacionalista i la divergència d'estratègies entre persones que persegueixen les mateixes fites. Crec que la principal missió que tenim tots els patriotes és reconduir la situació cap a un escenari on els interessos de partit sucumbeixin davant l'interès nacional. No podem assistir impàvids, intrascendents, a la sagnia ideològica i personal que suposa l'actual situació.