victimisme...

Pasqual Maragall, el pitjor president de la Generalitat de Catalunya, el president amb un mandat més breu, el president més menystingut pel poble de Catalunya ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions.

No fer-ho és un dels pocs gestos conseqüents i dignes que ha tingut com a president. No fer-ho és, tanmateix, una frustració perquè el poble de Catalunya pogués expressar-li clarament el seu enuig pel que ha estat el seu govern, el més demencial i catastròfic de la història de l'autogovern català.

En paral·lel a l'anunci de la seva retirada, i arran l'aprovació del nou estatut de Catalunya, aquest president frívol i egocèntric es va permetre la llicència de dir que aquesta aprovació significava la fi del victimisme català.

És una frase lapidària que només la misericòrdia pot evitar que sigui la frase definitiva de l'esclau esdevingut president. És una ofensa sense precedents que qui ha de ser el màxim defensor dels drets dels catalans esdevingui el seu botxí.

D'acord a aquesta apologia de la víctima, els catalans hem de demanar perdó per existir i per reivindicar el que ens correspon, el que és just. Victimisme ha estat, per a aquest infame president, que els catalans hàgim reivindicat històricament la nostra llengua, que hàgim demanat un tracte fiscal just, que hàgim combatut l'espoli fiscal i l'ofec econòmic i d'infraestructures que ens ha condemnat a la incompetència i el bandejament econòmic en l'entorn de les nacions civilitzades.

Per a aquest president, reivindicar el que és just és victimisme. Tal com les dones violades provoquen els violadors, tal com les dones maltractades provoquen els seus maltractadors, tal com els assaltadors saquegen les llars perquè han acumulat patrimoni, tal com patim menyspreu lingüístic perquè ens capfiquem en parlar la nostra llengua...

Voldria saber, de debò, què entén aquest en mala hora president per la fi del victimisme. Maldem per veure que la fi del victimisme no sigui, als seus ulls, la fi definitiva de la víctima, el seu escanyament, la seva mort.

I, tanmateix, la seva depravada percepció presidencial del que són les justes reivindicacions catalanes s'ha esgotat en la seva mateixa inconsistència. Sense ell, i amb la desfeta del tripartit, el nostre país albira futurs de llibertat i plenitud. Som un demà d'esperances blanques que s'obre pas entre nosaltres. Mentre en el pou de l'oblit s'apaguen les veus tremoloses que ens acusen de voler ser, de voler parlar, de voler somiar la llibertat...

Mentre un president legítim de la Generalitat de Catalunya moria afusellat pel feixisme, trepitjant amb els peus nus la terra catalana i proclamant al món la justícia i la dignitat de la nostra lluita, un altre president, indecentment investit president sense haver guanyat les eleccions, proclama al món la fi de la nostra història i la frivolitat espúria de les nostres justes i legítimes reivindicacions.