divendres, de novembre 07, 2008

El "cameo" del gran comentaire Cesc a Elies115


Com bé sabeu els fidels lectors d’ aquest bloc, n’ Elies ens va obrir les portes, a un grup d’ amics, a redactar unes ratlles que posessin punt final a aquest Bloc esdevingut de referència catosfèrica, un comiat fet en equip.

Jo de fet, vaig conèixer Elies115 per una casualitat, sobtada, de la vida. Vivia aquells mesos als Emirats Àrabs Units, i seguia l’ actualitat Nacional per Internet; i un bon amic, dels de l’ infantesa ençà, em va escriure un correu felicitant-me per la meva iniciativa blocaire, jo, és clar, no vaig entendre res, l’ amic es pensava que feia el beneit, que em feia l’ orni i que no volia destapar-me.

Cal dir, que pocs dies abans, li havia dit que la meva ERC, o nostra, vaja, s’ equivocava, i força, investint un al·lòcton com a President de Catalunya i vaig comparar-ho amb un ramat que es dirigia, decidit, a un riu ple a vessar de cocodrils o a un cau de llops famolencs...i pam!, l’ Elies115 fa un post dels nyus ...

De fet, m’ he sentit vinculat a la figura d’ Elies, de l’ Antic Testament (llibre primer i segon dels Reis), des de que tinc us de raó, diria que fins i tot molt abans d’ anar a Doctrina, que en deien, Catequesi, que en diuen ara. Gosaria dir que de sempre.

Sempre m’ havia impressionat aquell relat bíblic, que un home, voltat de foc, pugés viu a la vora de Déu, i que Jesucrist, ja en el Nou Testament, l’ invoqués des de la Creu, equiparant Elies amb Yahveh (Marc 15,34). Em fascinava.

És, suposo, per això, o per alguna altra raó que se m’ escapa, que el meu amic pensava que n’ Elies115 era jo mateix. Veies tu, estimat lector.

Llegint aquell post, que l’ amic va enllaçar-me, vaig quedar corprès, talment com si fos un Missatge, una llum d’ esperança entre aquell montillisme esperpènticament sobrevingut que arrossegava ERC pel pedregar. Ja, des de llavors, no m’ he perdut cap més post, si on residia no vetava els dominis blogspot, la majoria d’ escrits han estat boníssims i força colla antològics, premonitoris, definitius, clavats.

Més endavant, vaig tenir l’ oportunitat i l’ orgull de poder participar en la gestació del Blocs amb Estrella, que va esdevenir com un somni fet realitat, al constatar, que darrera d’ aquells admirats escrits hi havia, a més a més, una meravellosa persona, un patriota infatigable.

Personalment em dol que hagi decidit posar fi a aquest entranyable Bloc, però l’ encoratjo a seguir progressant en la nova aventura del Dies de fúria. I resto a la seva disposició pel que consideri més oportú.

Salut i independència,
Cesc.

3 comentaris:

joliu ha dit...

Que posi fi als blogs que vulgui, quan en tanca un n'obre dos!! ha ha.
És infatigable, tu ho has dit.
Salut Cesc

Josep-Empordà ha dit...

Benvolgut Cesc,

Jo també vaig cometre l'error de confondret amb l'Elies 115. Per qué deu tres?

Ja ja.

Salut!

PS. Lo de "Dies de Furia", és de lo més escaient, benvolgut 115 Elies.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Joliu, exacte!, com a les noces de Canaà...d' una bota tines a dojo...i vinga festa!

Benvolgut Josep, això de la Santíssima Trinitat, del tres en un, a KSA em va portar a enllaçar un dinar amb un sopar, sense aixecar-nos d'una sobretaula de conversa distesa i amical, amb un Sunita que es sabia de memòria l' Alcorà en àrab i anglès, un crack de la dialèctica dogmàtica...un cervell privilegiat pels silogismes apologètics. Vaig gaudir com un camell!
Salut i independència,
Cesc.