divendres, de novembre 28, 2008

Comiat parcial, agraïments i confessions sobre Elies115


Amics, Elies115 ha arribat al final del seu recorregut. Heu pogut gaudir –per a mi ha estat un autèntic honor- dels escrits dels meus amics blocaires, parlant sobre aquest bloc. Ara, ja ho sabeu, he posat en marxa un nou bloc, Dies de fúria, més ajustat al que em reclama el meu compromís patriòtic i militant.

A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.

Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.

Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
Havia pres una decisió molt dràstica, per a molts encara incomprensible: trencar amb tot el meu passat que no condemnés el tripartit. Portava des dels 18 anys lluitant per una terra lliure, i de sobte, la meva lluita de tants anys feia president un tal Montilla, l’exemple paradigmàtic de l’unionisme a Catalunya. La meva sensació de fracàs era absoluta. Si tants anys de lluita em portaven aquí, havia de trencar amb tot el que no s’enfrontés de manera directa a aquest estat de les coses. Vaig dimitir dels càrrecs que ocupava en una Fundació cultural, vaig plegar de totes les associacions que sospitava còmplices amb el tripartit, i vaig aparcar tota relació amb els meus fins ara amics de l’ànima que s’integraven en l’entorn tripartit. Cap complicitat, cap concessió. D’alguna manera em vaig haver de reinventar. No ploreu encara, perquè mai vaig estar sol, gràcies a Déu en la fractura, a la meva banda van quedar-hi un bon grup –més reduit, això sí- d’amigues (alguna especialment) i amics. Però el trasbals vital va ser, ho reconec, molt fort.

Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.

Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.

El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.

Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.

S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.

Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.

Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…

A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.

Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.

Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!

En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.

Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.

Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Curiosament, en el moment de tancar Elies115, aquest debat semàntic continua viu. Només puc dir una cosa: cal deixar-se guiar pel cor, per l’ànima. No he cregut mai en aquest independentisme científic. Els sacrificis que exigeix la nostra causa requereix una adhesió moral intensa. El patriotisme, la reivindicació de la Pàtria és un valor polític superior a qualsevol altre. Sempre he dit que sóc patriota abans que independentista. I em reafirmo. Òbviament que sóc independentista. Però la conversió de l’independentisme en partidisme ho feia necessari. Perquè les estratègies partidistes no són sempre, dissortadament, patriòtiques. I per a mi, per sobre del partidisme, sempre hi ha el patriotisme. Què bonic, oi? Però podeu veure, absolutament sensu contrario, en els dirigents d’Esquerra el que passa quan es prescindeix del compromís patriòtic i tot es remet al concepte “independentista”. És el fracàs més absolut. És un fracàs moral sense precedents.

Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.

Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.

La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.

Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.

Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...

Visca la terra, mori el mal govern!

21 comentaris:

L'Espelt ha dit...

No oblidare mai Elies115, l'espenta que em mancava per l'arrencada catosferica. Canvies de casa i, amb permis, a la nova casa vindre a "parlar" cada dia.
Una abracada.

joliu ha dit...

Dius que és un post llarg, però se m'ha fet més curt que mai.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Elies,
M’ ha emocionat aquest post de comiat. Les Escriptures, la Bíblia, és un recull de llibres i una inesgotable font de coneixement que pateix el menyspreu de qui l’ ignora. En el post que vas deixar-me fer-te ja vaig voler deixar-hi un petit testimoni, ara que en serà el primer comentari de l’ últim post, m’ agradaria esplaiar-m’hi.
Aquest bloc ha estat per molts un espai de saviesa, de sinceritat i de gratitud, i d’ aquests tres conceptes el llibre de llibres en va farcit de passatges que fan rumiar i força, us en deixo alguns.

Gratitud i País:

Deuteronomi 26,1-11

»Quan hagis entrat al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat, quan ja el posseeixis i l'habitis, 2 pren una part de les primícies de tots els fruits que colliràs de la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, posa-la en una cistella i vés al lloc que el Senyor, el teu Déu, haurà escollit perquè porti el seu nom. 3 Allà et presentaràs al sacerdot que estigui en funcions aquells dies i li diràs: "Jo declaro el dia d'avui davant el Senyor, el meu Déu, que ja he entrat al país que el Senyor havia promès als nostres pares." 4 El sacerdot rebrà la cistella de les teves mans i la deixarà davant l'altar del Senyor, el teu Déu. 5 Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, diràs això:
»"El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. 6 Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. 7 Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. 8 El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; 9 ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. 10 Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat."
»Deixa llavors la cistella a la presència del Senyor, el teu Déu, i prosterna't davant d'ell. 11 Després frueix amb alegria de l'abundància que el Senyor, el teu Déu, t'ha donat a tu i a la teva família; i fes-ne participar també els levites i els immigrants que resideixen enmig teu.

Sinceritat i Llibertat :

2a Corintis 3,1-18

7 Ara bé, quan diu el Senyor és com si digués l'Esperit, i on hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat.

Saviesa i valentia :

Saviesa 7,22-8,1

La Saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, 23 lliure d'impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel•ligents, purs i subtils que siguin.

Job 28,28.

28 I després va dir a l'home:
«Venerar el Senyor és la saviesa, apartar-se del mal és la intel•ligència.»

Proverbis 8,1-36

20 jo camino amb qui practica la justícia, amb qui segueix camins dreturers.

Colossencs 1,11-23

Amb alegria 12 doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum.

Filipencs 4,1-9

6 No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies.

Salut i independència,
Cesc.

Dessmond ha dit...

Elíes,
M'ha agradat molt el teu post de comiat. Em sebla impecable la justifiació que fas del "perquè" d'aquest blog que ara tanques.

La reivindicació dels valors és un fet socialment estrany ara mateix. Només la fa gent amb un cert gruix interior i és un molt mal símptoma de país que aquesta actitud no sigui més generalitzada. Que sno sigui una preocupació de primer ordre.

Jo, que em considero agnostic, trobo especialment afortunada la defensa que fas de la teva fe, la teva església i el teu Déu. Perquè se n'ha fet massa de brometes al respecte, fins a extrems insuportables. Una de les banderes més summament idiotes que podem trobar és aquesta, anar contra l'Esglèsia i contra els valors que representa, quan nosaltres som el que som en molt bona part gràcies a ella. Culturalment som fills d'aquesta esglèsia per més que ara imperi el règim de les esquerres i vulgui erradicar qualsevol referent seu.

Celebro molt el que dius sobre la pàtria i el patriotisme. Insisteixo que aquesta visió demostra que tens un bon gruix interior. Sembla mentida el reduccionisme al qual també ens veiem abocats en aquesta matèria. Molt preocupant perque rere aquesta aposta no hi ha absolutament res que no sigui frustració. Independència sense pàtria és la fita més absurda que puc imaginar. Sense pàtria no hi ha independència que valgui. I voler-nos colar un gol semblant a aquest només ho intentaria algu que no fos un perfecte enemic de Catalunya.

Parles d'honor... a qui li pot importar això?. Quins rèdits pot comportar l'honor?. Haver exterminat aquesta moneda en la política significa estendre el campi qui pugui a la societat. L'honor frena la llei de la selva o qualsevol intent de Catalunya social. Sense el concepte de l'honor les relacions humanes queden molt tocades. No hi ha una sola llei que pugui salvaguardar el patrimoni que proveeix aquest concepte.

Finalment, el teu post ha provocat un magnífic comentari de'n Cesc. Estic doblement impressionat.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Dessmond,
Et recomano la lectura d' Ezequiel, profeta, que va viure la destrucció de Jerusalem i la deportació a Babilonia. Fet que el va fer combatent als qui havien venut la Pàtria a l' enemic. No té l' emotivitat de Jeremies, coetani seu, però no te' l perdis. Val la pena.
La teva frase sobre l' honor m' hi ha fet pensar.


"Parles d'honor... a qui li pot importar això?. Quins rèdits pot comportar l'honor?. Haver exterminat aquesta moneda en la política significa estendre el campi qui pugui a la societat. L'honor frena la llei de la selva o qualsevol intent de Catalunya social. Sense el concepte de l'honor les relacions humanes queden molt tocades. No hi ha una sola llei que pugui salvaguardar el patrimoni que proveeix aquest concepte."


Ezequiel 13,17-23

Contra les fetilleres
17 »Tu, fill d'home, encara't també amb les dones del teu poble que profetitzen segons el seu propi parer i profetitza contra elles. 18 Digues-los: ‘Això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Ai de les qui cusen cintes per als canells de les mans i fan vels de tota mida per posar-se'ls al cap i atrapar vides! Vosaltres, per poder viure, atrapeu vides del meu poble! 19 Profaneu davant el poble la meva santedat per guanyar-vos un grapat d'ordi i uns bocins de pa; predieu la mort als qui no han de morir i augureu vida als qui no han de viure. Així enganyeu el meu poble, que fa cas de la vostra superxeria. 20 Ara, doncs, això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Aquí em teniu contra les vostres cintes, amb què atrapeu les vides com qui caça ocells; jo us les tallaré dels braços. Així deixaré lliures les vides que havíeu atrapat com qui caça ocells, 21 esquinçaré els vostres vels, alliberaré el meu poble de les vostres mans, i us fugirà la caça. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.
22 »Vosaltres inquieteu el just amb enganys, quan jo no l'havia inquietat; en canvi, encoratgeu el malvat perquè no es converteixi de la seva conducta malvada i així no pugui salvar la vida. 23 Per això s'han acabat les vostres visions falses i les vostres prediccions. Alliberaré el meu poble de les vostres mans, i sabreu que jo sóc el Senyor.’"

Salut i independència,
Cesc.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Dessmond,
No et pensis, però, que en Jeremies no en té de bones i ben actuals i vigents, sobretot per aquells a qui vendre' s la Pàtria els costa poc, i menys encara, després implorar-ne el perdó patriòtic.

Jeremies 3,1-5

És possible la conversió de la Nació?
o
La idolatria com a prostitució


1 «Si un home repudia
la seva dona
i ella se'n va i es casa amb un altre,
no pot tornar al primer marit:
és com una terra profanada.
I tu, que has jagut amb tants amants,
podràs tornar a mi?
Ho dic jo, el Senyor.
2 Aixeca els ulls als turons i mira:
On no t'has deixat posseir?
T'asseies a la vora dels camins
com un beduí del desert.
Has profanat el país
amb les teves prostitucions i maldats;
3 per això han fallat els ruixats
i no hi ha hagut pluges de primavera.
Gastes aires de prostituta
i ets incapaç d'avergonyir-te'n.
4 I després véns a dir-me:
"Pare meu,
amor de la meva jovenesa,
5 renyiràs per sempre amb mi?
Sempre més em guardaràs rancor?"
Vas dient tot això
mentre fas tant de mal com pots.»

Ja veus que com el Dies de Fúria, en Jeremies, també dispara amb bala dialèctica.
Salut i independència,
Cesc.

Cesc. ha dit...

Esclar, que tanmateix, l' absolució és a l' abast...

Jeremies 3,11-18

Israel, cridat a la conversió

11 El Senyor em digué:
--Israel, la deslleial, és bona al costat de Judà, la infidel. 12 Vés, doncs, i pronuncia aquestes paraules mirant al nord:
»"Torna, Israel, la deslleial!
T'ho dic jo, el Senyor.
No continuaré enutjat,
perquè sóc bondadós.
T'ho dic jo, el Senyor.
No guardo rancor per sempre.
13 Reconeix, però, la teva culpa:
has estat infidel al Senyor,
el teu Déu,
i t'has encaminat cap als estrangers,
prostituint-te
sota qualsevol arbre frondós.

Elies ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris!

I un agraïment especial a l'amic Cesc, que ens ha deixat aquí un compendi extraordinari de cites bíbliques, realment extraordinari.

Dessmond ha dit...

Cesc,
Triplement impressionat estic!.

Cesc. ha dit...

Encara us en tenia un altre, companys, aquest és del profeta Nahum, del que només ens han arribat tres poemes d' un dramatisme impressionant...i un nacionalisme vibrant.
El trobareu a l' Antic Testament, però mireu l' índex, tota l' herència són només dues pàgines...però quines pàgines de sentit patriotisme!
Va que ni pintat pel montillisme, però haurieu de llegir els tres poemes, us en deixo la darrera estrofa, del darrer.

Nahum 3,18-19

Un desastre total

18 Els teus governadors,
rei d'Assíria,
s'han adormit.
Els teus comandants
jeuen immòbils.
El teu exèrcit s'ha dispersat per les muntanyes
i no hi ha qui l'aplegui!
19 La teva ruïna no té remei,
la teva ferida és oberta.
Tots els qui en sentiran parlar
aplaudiran el teu desastre.
Perquè la teva maldat,
¿qui no l'ha soferta dia rere dia?

Salut i independència,
Cesc.

Andreu ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Elies ha dit...

Caramb, Cesc, estic realment impressonat i agraït per l'abundància i adequació de les cites amb les que ens has obsequiat. Un bonic regal, sí senyor. I una manera de descobrir el que sovint s'ignora i menysprea. Fins i tot quan el que s'ignora és la gran actualitat d'aquests versos.

Cesc. ha dit...

Moltes nits solitàries als hotels d' aquests mons de Déu, benvolgut Elies, cap mèrit. Els profetes són amics de vetlla, companys d' insomni del maleït jet-lag. D' una vigència futura...per això van ser triats per vestir el llibre de llibres, que és el que vol dir biblos o biblia. Una marevella de recull i un univers de coneixement.


Benvolgut Andreu, com bé saps jo no pago la quota per l' actual ERC, sinó per poder ajudar a gestar la futura...és un mal menor, un requisit indispensable per poder-ho fer activament.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Elies and company.

Res a afegir.
Realment meravellós el text de comiat del bloc.

I la validesa del "Deu, Pàtria Honor" per als catalans i catalanes d'avui.

Cordialment i agraït
Andreu

P.S.- Cesc, el què m'impressiona més no són ja els teus coneixements i especialitats, sinò, sobretot, que paguis quota a l'actual ERC. Ja m'ho vas explicar, però .........

Cesc. ha dit...

Benvolgut Elies,
Sempre m' ha quedat un dubte sobre el nom d' aquest bloc que ara tanques. Perquè 115?
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Estimat Elies. Moltes gràcies per ser la nostra veu tants cops i per la teva sinceritat i força. Tu tens el coratge del patriotes i el seny dels compromesos amb el seu poble.
A reveure.
Rut

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Company i amic,

el teu exemple va ser una de les causes que em varen empényer a obrir el meu modest blog i Elies115 és un referent que restarà sempre en la memòria. Felicitats i gràcies per l'esforç, la feina i el compromís.

La lluita continua.

Una abraçada

Rodion Romànovitx Raskòlnikov

Mercè ha dit...

Elies,
Jo també et volia dir adéu. Trobo que el que dius sobre l'honor lligant-lo amb els polítics catalans i el tripartit és exacte. I és també necessari (és "just i necessari") recuperar l'honor, la dignitat...l'honor de no vendre's per un plat de llenties, l'honor d'obrar amb responsabilitat, l'honor de no malbaratar recursos públics i, sobretot, l'honor de ser catalans i obrar en conseqüència. Només si som podrem ser lliures.

Fins ara mateix, a Dies!

GOS GÀNGUIL ha dit...

Estic impressionat i alhora emocionat.
Adéu Eliess 115!

DÉU, PÀTRIA I HONOR!

Cesc. ha dit...

Per cert, només un apunt ara que ja dubto que ningú el llegexi.
En català, i segons el santoral, el nom del profeta o dels diferents sants porten per nom Elias. Amb A i sense accent a la I, i no pas Elies com si fos un plural de qui sap què. Bé suposo que si es fa un sopar de gent que té en comú el nom o cognom Elias, es podria dir sopar del elies, o alguna cosa així.

Elias, màrtir 16 febrer.
Elias, prevere i màrtir 17 abril.
Elias, bisbe 20 juliol.
Elias, profeta 20 juliol.
Elias, bisbe i màrtir 19 setembre.

http://www.esglesia.net/santoral/

Salut i independència,
Cesc.