Amics, Elies115 ha arribat al final del seu recorregut. Heu pogut gaudir –per a mi ha estat un autèntic honor- dels escrits dels meus amics blocaires, parlant sobre aquest bloc. Ara, ja ho sabeu, he posat en marxa un nou bloc, Dies de fúria, més ajustat al que em reclama el meu compromís patriòtic i militant.
A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.
Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.
Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.
Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.
Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
Havia pres una decisió molt dràstica, per a molts encara incomprensible: trencar amb tot el meu passat que no condemnés el tripartit. Portava des dels 18 anys lluitant per una terra lliure, i de sobte, la meva lluita de tants anys feia president un tal Montilla, l’exemple paradigmàtic de l’unionisme a Catalunya. La meva sensació de fracàs era absoluta. Si tants anys de lluita em portaven aquí, havia de trencar amb tot el que no s’enfrontés de manera directa a aquest estat de les coses. Vaig dimitir dels càrrecs que ocupava en una Fundació cultural, vaig plegar de totes les associacions que sospitava còmplices amb el tripartit, i vaig aparcar tota relació amb els meus fins ara amics de l’ànima que s’integraven en l’entorn tripartit. Cap complicitat, cap concessió. D’alguna manera em vaig haver de reinventar. No ploreu encara, perquè mai vaig estar sol, gràcies a Déu en la fractura, a la meva banda van quedar-hi un bon grup –més reduit, això sí- d’amigues (alguna especialment) i amics. Però el trasbals vital va ser, ho reconec, molt fort.
Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.
Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.
El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.
Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.
S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.
Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.
Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…
A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.
Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.
Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!
En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.
Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.
Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.
Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.
El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.
Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.
S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.
Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.
Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…
A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.
Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.
Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!
En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.
Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.
Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Curiosament, en el moment de tancar Elies115, aquest debat semàntic continua viu. Només puc dir una cosa: cal deixar-se guiar pel cor, per l’ànima. No he cregut mai en aquest independentisme científic. Els sacrificis que exigeix la nostra causa requereix una adhesió moral intensa. El patriotisme, la reivindicació de la Pàtria és un valor polític superior a qualsevol altre. Sempre he dit que sóc patriota abans que independentista. I em reafirmo. Òbviament que sóc independentista. Però la conversió de l’independentisme en partidisme ho feia necessari. Perquè les estratègies partidistes no són sempre, dissortadament, patriòtiques. I per a mi, per sobre del partidisme, sempre hi ha el patriotisme. Què bonic, oi? Però podeu veure, absolutament sensu contrario, en els dirigents d’Esquerra el que passa quan es prescindeix del compromís patriòtic i tot es remet al concepte “independentista”. És el fracàs més absolut. És un fracàs moral sense precedents.
Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.
Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.
La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.
Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.
Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...
Visca la terra, mori el mal govern!
Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.
Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.
La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.
Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.
Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...
Visca la terra, mori el mal govern!
