Götterdammerung. El crepuscle dels (falsos) déus.

Amb aquest post volia tancar la trilogia sobre la situació del país i les eleccions del 9 de març. Vaig començar amb Lost (perduts), vaig continuar amb el Retrat de dos règims i tenia previst que aquest l'acabés. Ja veurem, perquè estan passant moltes coses. Però aquesta és la intenció.

L’amic blocaire Joan Arnera es feia ressò d’una possibilitat: la ruptura del tripartit després de les eleccions i la convocatòria d’eleccions anticipades. Era un post important, tant que fins i tot El Mundo se n’han fet ressò.

Els rumors de diferents escenaris estaran a l’ordre del dia fins el 9 de març. S’han convertit en una altra arma electoral, a falta de millors arguments o de projectes.

Però avui, per fer aquest post, treballo amb dues dades. Una no és pública, l’altra sí, i és l’enquesta de Tele5.

No us ha estranyat el debat generat al voltant del vot en blanc?

S’hi ha referit el president Pujol, amb un discurs sòlid, de notable gruix polític. I s’hi han referit els líders d’ERC, amb l’habitual barreja de prepotència i frivolitat, amb aquest aire de superioritat amb què s’han acostumat a parlar-nos. Sabeu per què? Doncs bé, pel que m’ha arribat l’opció del vot en blanc ha pres finalment forma electoral i demoscòpica. De manera que de ser certes les infos que m’arriben, d’enquestes no publicades, el vot en blanc ja s’està detectant demoscòpicament, i estaria en la forquilla entre el 5% i el 6%. És una dada insòlita, excepcional, que explica el nerviosisme creixent en les files dels dos partits nacionalistes.

Però n’hi ha una altra, la de l’enquesta de Telecinco. La fitxa tècnica parla de 8.000 enquestes, una xifra molt respectable, potser la més gran de les fetes fins ara, i això l’hi atorga un plus de credibilitat. D’acord a les dades que ofereix, el PSOE estaria fregant la majoria absoluta, amb una forquilla d’entre 170 i 177 diputats (actualment 164). El PP estaria entre els 148 i 152 (ara 148). CiU es quedaria en els actuals 10 diputats. I ERC baixaria fins als 3-4 (respecte els 8 actuals).

Pareu aquí. Reposeu un moment. Assumiu com a possibles aquestes dues dades, la del vot en blanc i la de la projecció de resultats de Telecinco.

A mi m’ha vingut al cap la imatge del final del tercer acte de l’òpera Götterdammerung, de Richard Wagner. Al fons, cremant, el Walhala, simbolitzant un món que desapareix per donar pas a un altre, l’autodestrucció d’uns (falsos) déus per la seva ambició de poder (del també fals poder).

Quins són els (falsos) déus? No en tinc cap dubte: les polítiques de col·laboració amb els grans partits espanyols, les polítiques de peix al cove, les polítiques reformistes, pedagògiques, etc. S’ha acabat. El país diu prou. Fa temps que ho diu, però els que haurien de protagonitzar l’èpica de la transformació de l’escenari polític català cauen, un cop i un altre, en l'adoració als (falsos) déus.

CiU encara purga les seves dues últimes legislatures, especialment l’última, que van significar el col·lapse de la política del peix al cove. Després de 23 anys en què aquestes polítiques havien ofert resultats, el país havia madurat i la situació reclamava a crits un nou escenari. CiU va purgar els seus pactes contra natura amb el PP. Però CiU purga a més, en aquests moments, i això encara fa més mal, perquè és el que més pesa en contra seu en aquests moments, la seva covardia, en lliurar a Duran la responsabilitat exclusiva de l’estratègia a Madrid i de la confecció de la llista. Quina poca sensibilitat, quin poc coratge, per Déu! Perquè no posar de número 2 una personalitat rellevant des del punt de vista sobiranista. Quina vergonya de súplica ministerial. Per a què? M’ho podeu dir? Per a què?

I a l’altra banda, ja va passar que quan tothom pensava que ERC ajudaria el país a sortir del col·lapse, amb aquell discurs directe i desacomplexat… va sucumbir, incomprensiblement, al (fals) déu dels sociates, de l’eix dreta/esquerra, i va lliurar el govern de la Generalitat a la principal força espanyolista de Catalunya. Quin paral·lelisme amb l’encanteri de Götterdammerung! És tan difícil d’explicar el que passa des d’aleshores que cal recórrer a eufemismes sobrenaturals per entendre-ho.

Tanmateix, avui, divendres 29 de febrer, a les portes de l’última setmana abans de les eleccions espanyoles del 9 de març, quan semblava que la defunció nacional de Catalunya quedaria signada, l’horitzó que se’ns representa és de profunda esperança.

Avui, crec que amb més claredat que mai, el crepuscle dels (falsos) déus, consumits en les seves mesquineses, autodestruïts per la seva ambició del (fals) poder se’ns representa com un espectacle grandiós, col·losal, magnífic. La destrucció d’un món que dóna pas a un nou món.

Veig com en Ridao, en Carod, en Puigcercós, s’arrosseguen pel fang, suplicant que els votin per mantenir el seu poder. Reclamant que necessiten poder per assolir els seus fins. Com uns ionquis del poder, allunyats definitivament dels objectius que els van fer grans, que els van donar sentit, que els havien convertit en alguna cosa important. Ara se’ns representen definitivament descavalcats de les seves poltrones, consumits pel foc de la traïció, la supèrbia i l’orgull més mesquí.

Igualment, en Duran, amb veu tremolosa, no se sap si renuncia als ministeris pels quals s’havia humiliat indefinidament, pels quals havia venut la seva ànima al diable. Víctima de la seva adoració als (falsos) déus del poder de Madrid, oblidant el seu principal mandat i compromís, Catalunya… Duran s’arrossega com un ésser grotesc, sense espai, despullat davant els ulls de la seva gent, consumit poc a poc per la seva vanitat.

Repeteixo, quin espectacle tan grandiós. Quina solemnitat, quina música tan èpica s’aixeca des del més profund de la nostra ànima com a poble i consumeix els (falsos) déus i els herois venuts.

Quina paral·lelisme més extraordinari amb Götterdammerung. Brutal, sensacional, exquisit! Avui podem veure, fins al 9 de març, el Walhala dels (falsos) déus consumint-se, cremant-se, víctima la seva ambició pel poder, autodestruïts.

El 10 de març assistirem al naixement d’un nou món. Un món veritable, alliberat de l’adoració als falsos déus de la cobdícia, del poder pel poder, de la renúncia, de la humiliació per entronar enemics al cim del poder català.

Un nou món del catalanisme, amb noms i cognoms i amb projectes concrets, amb l’ambició i l’estratègia que avui reclamava en Cardús des de l’Avui. L’afronto sense por i amb compromís. De què ens serveixen uns diputadets a Madrid per al que nosaltres volem, que és la llibertat. Neix aquí, la llibertat neix aquí, la tenim a les mans. I aquí l’hem de defensar. Si s’ha d’anar a Madrid per estratègia s’hi va. Però l’estratègia no pot ser anar a Madrid, ni a buscar ministeris, ni a lliurar la Generalitat al PSOE i pensar que no passa res. S’ha acabat. Definitivament, s’ha acabat.

A partir del 10 caldrà que gent com en Carretero recuperi el protagonisme i assumeixi un paper vertebrador i regenerador a ERC.

I CDC caldrà que assumeixi el seu paper trascendent per al futur del nostre poble. No hi ha futur sense CDC. Però CDC, i la seva gent, han d’assumir aquesta responsabilitat de manera inequívoca. El projecte de la Casa Gran del Catalanisme és un projecte de país. Hi ha la gent i les idees que aquest país necessita, el mateix Mas, n’Oriol Pujol, en David Madí, en Quico Homs, i un llarg etcètera. Podeu. Poden.

El crepuscle dels (falsos) déus. I l’entronació definitiva d’un projecte nacional, al marge d’Espanya i dels seus representants, siguin PP, siguin PSC-PSOE. Prou!

Corolari:
He descrit un escenari possible, factible i… des del meu punt de vista, desitjable.

Per això he reivindicat el vot en blanc. Però entenc perfectament els arguments d’amics blocaires com en Joliu i en Dessmond per votar CiU. Ni que sigui per higiene democràtica. Per acabar, com sigui, amb el règim tripartit que amenaça de perpetuar-se. Només per això justifico plenament votar CiU.

Però de fet, hi ha un altre perill que també algunes enquestes posen sobre la taula: l’ascens del PP a Catalunya, fins al punt de pugnar amb CiU per la segona plaça. Entenc, per tant, que l’escenari del crepuscle dels (falsos) déus pot ser defensable perfectament per gent que voti CiU. Veure el PP de segona força a Catalunya, darrere dels sociates, podria ser un cop molt dur. I, en contra del que els propagandistes d’ERC diuen, la disputa està a BCN. Si el PP guanya CiU a BCN esdevindrà segona força. Si CiU guanya al PP a BCN, continuarà com a segona força. Són unes dades a les que cal estar atents. Per això he dit que aquest post, que hauria d’haver estat el tercer i últim de la trilogia, igual continua, i esdevé una tetralogia.

Vichy 1940, Barcelona 2007. Retrat de dos règims.

1940: després de la invasió nazi de França, el mariscal Petain, heroi de la Primera Guerra Mundial (defensa de Verdun -1916-), instaura el règim conegut com de “Vichy”. Pétain es proclamà cap de l'estat i inicia una "revolució nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites, reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i l'alliberament de França.

Finals del 2006: després de ser derrotats a les urnes, els espanyolistes del PSC-PSOE, els presumptes independentistes d’ERC i els neocomunistes d’ICV-EUA, instauren un govern conegut com a “Entesa de Progrés”, i inicien el desplegament de polítiques “de progrés”, desnacionalitzadores, i de col·laboració amb l’estat espanyol i el govern amic del PSOE. Des dels primers dies el govern es caracteritza, a més, per la persecució de la dissidència.

Aquest govern és conegut també com a “Tripartit-2”. Curiosament, segons l’Enciclopèdia Catalana, el Pacte Tripartit es correspon amb el “Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència”.

Hi ha unes evidents semblances entre el Règim de Vichy encapçalat pel Mariscal Petain i el govern tripartit promogut per la direcció d’ERC. La primera, i salvant totes les distàncies, que són moltes, és veure convertit un heroi de la resistència en el principal col·laboracionista. Aquesta afirmació és vàlida per al mariscal Petain i per als dirigents d’ERC, que havien assumit la defensa de la nació, que per aquesta defensa havien estat votats, i que amb aquests vots i amb aquesta posició instauren un similar règim col·laboracionista, lliurant el govern de les precàries institucions autònomes al principal partit espanyolista. La seva posició moral és idèntica. Exactament la mateixa.

Hi ha altres semblances. Tots dos governs, el de Vichy i el Tripartit, esdevenen règims. Al·ludeix la significació de règim a l’especial forma que adopten els governs. El govern de Vichy no obeeix a cap altra dinàmica que la implantació d’un sistema totalitari de govern, per això és conegut com a règim.

De la mateixa manera, el govern tripartit ultrapassa els límits del que és la constitució d’un govern per a convertir-se en “la forma” del govern.

Així, el govern de Vichy i el govern tripartit esdevenen el Règim de Vichy i el Règim tripartit.

Aquesta distinció és fàcil d’observar, mercès a la distància temporal i l’anàlisi històrica, en el Règim de Vichy. Pel que fa al Règim Tripartit, cal fer-ne una explicació acurada, en la mesura que s’està instaurant i desplegant.

Podem parlar de Règim del Tripartit en la mesura que es constata la inexistència d’un projecte de govern. El seu acord és un repartiment del poder basat en l’ocupació total del poder. L’objectiu no és governar (no hi ha un projecte de govern) sinó ocupar d’una manera totalitària el poder i repartir-se’l.

En el context de l’Europa Occidental és fa difícil d’assumir que ens trobem en una situació així. Però les evidències són concloents. El tripartit no governa: es reparteix el govern. Sense objectius de govern, el sentit del pacte entre les forces que l’integren és únicament la defensa mútua i l’ocupació de tots els espais possibles de poder.

Aquesta ocupació absoluta del poder ha convertit el govern de Catalunya en un règim. Hi ha evidències i té conseqüències. L’evidència és que allà on les forces del tripartit assoleixen una majoria, per més precària que sigui, es bandeja absolutament qualsevol altra opció de govern.

Les conseqüències són fruït de la mateixa estratègia de supervivència del règim. Quin és aquest objectiu? Sens dubte, l’eliminació total dels competidors polítics i de qualsevol forma de dissidència. I això només és possible des de l’ocupació total i totalitària del poder. Si no fos així, no seria factible aquesta eliminació.

Sovint s’ha estigmatitzat Convergència i Unió per l’exercici del poder durant 23 anys. CiU va governar durant 23 anys, cert. Però en cap cas va poder establir una forma de govern que conduís a la instauració d’un règim. Principalment perquè no tenia un control total de poder. El poder estava repartit, i d’aquesta manera s’articulaven espontàniament sistemes de contrapès. Aquest és un punt clau, transcendent. CiU governava des de la Generalitat, mentre el PSOE ho feia des dels principals ajuntaments del país, inclosa la capital, Barcelona, i la seva riquíssima Diputació. I durant molt de temps, a més, des del govern d’Espanya. A Catalunya, per tant, durant els 23 anys de govern de CiU, el poder va estar repartit. Això garantia equilibris polítics que permetien l’emergència de la pluralitat, i un joc de contrapesos que garantia, ni que fos perquè no hi havia un altre remei, no ofegar la societat.

La situació ha canviat radicalment amb el pacte tripartit. Com en el pacte de les potències de l’Eix, el tripartit assegura als seus signants un repartiment de poder i uns espais vitals que seran defensats col·lectivament. Aquesta és la clau per considerar el tripartit com un règim. Sense objectius comuns i compartits de govern, la seva aliança es basa en el respecte al que faci l’altre en les seves esferes de poder i en garantir-se mútuament la defensa d’aquests “espais vitals”.

En l’ordre pràctic, aquest règim està implicant la implantació d’un sistema totalitari, en el que la dissidència no hi té espai. En el règim tripartit només hi té cabuda allò que d’una manera o una altra s’aixopluga sota el paraigües d’algun dels partits integrants del règim. I això val per al món empresarial, per als intel·lectuals, per a les associacions, per a la premsa i els opinadors, etc. etc.

Els exemples són continus, i els hem pogut seguir fins i tot a través de la premsa: Des de l’exercici despòtic del control sobre els mitjans audiovisuals públics (recordar les trucades del sr. Zaragoza, únicament secretari d’organització del PSOE a Catalunya a TV3 per modificar els titulars de les notícies quan la mani pel Dret de Decidir), sobre els privats (recordar les denúncies de les amenaces del sr. Bolaño a periodistes com en Barbeta -estás muerto-, o les missives presidencials als propietaris de mitjans de comunicació amb subratllats sobre les expressions que no són del seu gust, com va passar amb en FM Álvaro), sobre les pressions a governs municipals i alcaldes (tantdebò algun dia algú expliqui la inversemblant cacera i discriminació d’alcaldes que no són del tripartit), sobre opinadors i intel·lectuals (estigueu alerta als aires de purga que bufen en determinats mitjans privats com a conseqüència de la pressió del règim envers opinadors “incòmodes”, “desafectos al régimen”), sobre el teixit associatiu, sobre llibres o estudis que es condemnen a l'ostracisme (i que no han estat ni tan sols esmentats en els mitjans públics malgrat ser els seus autors acadèmics de primera fila i els temes d’interès mediàtic i actualitat) i un llarguíssim etcètera.

Aquest llarguíssim etcètera té un fil conductor: ofegar tot el que no busqui aixopluc, i per tant submissió, en algun dels partits que integren el tripartit.

Ja hi vaig fer una al·lusió a com funcionava això en el post de l’ovella negra. Però ignorava l’abast de l’operació.

En aquests moments crec que ja estem en condicions d’afirmar que el pacte tripartit té com a únic objectiu instaurar un règim que porti a terme l’eliminació política dels partits, associacions, intel·lectuals, empreses, etc. que no se sotmetin a algun dels partits de l’aliança. En el terreny polític això apunta clarament a eliminar qualsevol possibilitat, per mínima que sigui, que CiU governi on sigui, amb la confiança que aquest ostracisme polític la faci desaparèixer i puguin repartir-se les seves despulles entre els integrants del tripartit. Us convido a mirar i comparar el mapa electoral local (municipis i diputacions), el color dels partits guanyadors i el color dels partits que governen. Fereix.

La clau de volta del règim és aquesta, l’eliminació de qualsevol sistema d’equilibri de poders, de contrapoders, de controls mutus. Talment com el règim de Vichy eliminava -en aquest cas, i és evident que la diferència és prou important, físicament- els seus dissidents o enemics del règim. El Règim del Tripartit és més sofisticat i en té prou amb la condemna a la mort civil i política.

Així com el Règim de Vichy va caure amb l’alliberament de França pels aliats, el Règim del Tripartit només té dos possibles finals:
- amb el seu èxit, i per tant l’eliminació política de tota dissidència política i intel·lectual, ja sigui de partits (CiU) com de mitjans de comunicació o intel·lectuals, acadèmics, associacions i societat civil en general. No puc preveure si en aquest moment el Règim es dissoldrà i començarà una lluita pel control del poder entre els seus membres, o bé l’acomodació amb el poder serà tal que continuarà ad secula seculorum.
- Dinamitant-lo. Entenent que l’órdago a la democràcia, a la llibertat, al pluralisme i a la decència d’aquest règim és tan bèstia que combatre’l esdevé una absoluta prioritat. Com deia Gandhi, només podem aspirar a la llibertat si som moralment superiors als qui ens la lleven. En aquest sentit, per tant, i si es vol evitar el triomf del Règim del tripartit és urgent que això que s’està anomenant com a “nou sobiranisme” encapçali un moviment no només nacional i emancipador, sinó ètic, moral, democràtic... de regeneració. I en aquest combat contra el totalitarisme i l’exclusió és evident que caldrà refer les nostres prioritats. Això no és cap novetat per als catalans compromesos amb el nostre país, n’hem tingut altres exemples, de moviments regeneradors.

En definitiva, la situació és la següent:
1. El pacte tripartit no té per objectiu governar, sinó instaurar un règim, com a forma de govern, que exclogui tota la societat, partits polítics, empreses, institucions, ajuntaments, persones, empreses, que no s’aixopluguin sota algun dels partits de l’aliança.

2. El pacte tripartit funciona com un repartiment d’espais vitals entre els seus signants, que esdevenen autèntics protectorats que tenen l’exclusivitat del gaudi dels beneficis i la tolerància del poder.

3.Aquest règim i repartiment del poder persegueix exclusivament ofegar tota forma de dissidència, ja sigui de partits polítics, com d’ideologies, intel·lectuals, mitjans de comunicació, associacions, etc.

4. La fi del règim només es produirà pel seu triomf o per la constitució d’una aliança “rebel” encapçalada pel nou sobiranisme, que propugni no només l’emancipació nacional, sinó la regeneració social, ètica i moral.

5. Si no es combat aquesta estratègia totalitària del tripartit... tindrem tripartit per molts i molts anys. Acostumem-nos-hi. Humiliem-nos.

6. Humiliats i silenciats, sense veu, sense paraules, el règim del tripartit ens assegura treball i progrés.

LOST (perduts)

Suposo que tots coneixeu aquesta sèrie, Lost (perduts, o “perdidos” atenent al nom d’emissió en les cadenes espanyoles en què s’ha pogut veure).

Un avió procedent d’Austràlia s’estavella en una illa del Pacífic. La sèrie són les aventures/desventures dels supervivents. És magnífica, aborda les relacions interpersonals, estableix perfils psicològics i socials amb una forta càrrega emocional i del record (de fet la sèrie fa contínuament retrocessos a les vides dels protagonistes en els moments immediatament anteriors a agafar aquest vol maleït). La trama es complica amb el temps. L’illa no és una illa qualsevol, apareix dins un estrany camp magnètic, i ja hi han passat coses estranyes. I no són els únics supervivents de l’avió: n’hi ha hagut tant a la cua com a la part davantera, tot i que van caure en indrets diferents. A més a més a l’illa hi ha l’estranya presència dels qui anomenen “els altres”, amb els que s’estableix una dinàmica de lluita per la supervivència, etc. etc.

Com si es deixés arrossegar pel seu nom, lost, els seguidors d’aquesta sèrie també ens trobem “perduts” seguint-la. Si no m’equivoco, ja ha passat per fins a 4 cadenes. Simultàniament s'emeten episodis pertanyents a anys diferents, amb la qual cosa em confesso realment perdut sobre en quin moment estic. Tanmateix, enganxa. Ara l’estan fent per La2 i a Set-noséquè, una d'aquestes que es veuen ara amb la TDT.

L’estat de les coses en la política catalana i la situació en què ens trobem moltíssims catalans m’hi ha fet pensar. Lost, perduts. Realment la situació és de tal desorientació que ens hauríem de confessar perduts. Hauríem de reconèixer que estem perduts, en el sentit de desorientació, no en el sentit de no tenir sortides. I aquesta és la clau, que perduts per perduts, no acabem realment sense sortides.

Analitzem els protagonistes:

Per a mi el nacionalisme català, el sobiranisme, digueu-li com vulgueu, és l’avió ensinistrat. A l’estavellar-se, com a la sèrie, deixa dos grups de supervivents, els de la cua de l’aparell i els de la part davantera.

ERC: aquests són els que anaven a la cua, però per a mi són els grans responsables de la situació. No en tinc cap dubte. La seva incomprensible deriva induïda per l’atracció que sobre ells exerceix el camp magnètic dels sociates ha comportat no només que naveguin sense rumb i s’estiguin estavellant contínuament, sinó que, en aquesta deriva ha arrossegat el projecte independentista que tant d’esforços havia costat crear. I, així, milers d’esperances i il·lusions, que s’han vist decebudes de manera radical.

El naufragi d’ERC és colossal, d’aquells que s’estudiaran en els llibres de ciència política. Tremend, espectacular. No s’havia vist mai una estratègia que des del mateix moment en que es comença a desplegar només ha portat ruïna a aquest partit, la pèrdua constant de suports sense guanyar-ne ni un de sol nou. Res. ERC mesura les eleccions per fracassos. I aquestes generals la cosa ja pot ser d’aquestes de recrear-s’hi. Ja veurem, però, com ja vaig dir, els indicadors més significatius així ho apunten.

No és només un naufragi com a partit. És un naufragi en tots els ordres de la seva activitat: en els seus líders, en la seva gestió al govern, en el seu capficament en sostenir el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, en les seves declaracions, en la seva política, en la seva gesticulació patètica, en la nefasta inculcació d’idees marxistoides, d’esquerranisme tronat, a certes bases del partit, especialment les joventuts, en l’assumpció, en definitiva, d’un discurs incomprensible, incoherent, plagat de llocs comuns absolutament caducs, i en la constant negació de l’evidència.

Els exemples són molts, i ja m’hi he referit a bastament en aquest blog. Simplement per fer una mica de boca, en l’última setmana tenim que el sr. Joan Puig, ínclit diputat a Madrid, se’ns posa a fer de milhomes, el xulo-piscines, i diu que “els espanyols no tindrien ous per enviar-nos els tancs”. Ui, acollonits, els tenim, Joan, acollonits. Suposo que la teva foto en banyador penja a totes les casernes i el tal Mena la porta a la seva cartera.

O l’espectacle d’ahir d’en Ridao al Parlament. Quina vergonya, Déu meu. És d’aquestes coses que et fan regirar al sofà, sentint vergonya aliena. Pobre Ridao, tan poc que li agraden els mítings, les campanyes, i ara a sobre s’ha vist embolicat en aquesta política de gesticulació patètica que tant s’estila al grup parlamentari d’ERC a Madrid: que si avui em poso una samarreta, que si demà trec cartells, que si demà m’encadeno no sé on. Pobre Ridao. La corda de la boia cada cop tiba més. Suposo que comença a veure que la seva candidatura tenia trampa, que era la manera que tenien els grans farsants Carod i Puigcercós de no cremar-se en el que presumiblement serà la gran patacada.

Però no és només aquesta cosa en el terreny de l’anècdota que tant agrada al públic d’ERC. És que si ens n’anem a les coses més sèries, el naufragi encara és més gran, immens, amb aires de tragèdia grega. Veure personatges com en Carod en el paper de gran farsant amb allò del 2014 és un autèntic insult per a tots els catalans, i especialment per als que ens considerem independentistes. La farsa és tan bèstia, i ja ha estat tan denunciada, que no cal insistir-hi, de fet ells ja no ho fan. I fins i tot el pobre Ridao parla que a veure si pel 2023 podem tenir un concert econòmic similar al basc. En fi. Per a que després el Carod vagi dient que no van pactar amb CiU perquè “ens miraven per sobre l’espatlla” (sic). Per apretar a córrer.

CiU: el grup principal de passatgers, els de la part davantera. 23 anys de timonatge que havien acabat amb l’aparell, el país, donant voltes sobre ell mateix, en un moviment purament circular. No sempre havia estat així, però els últims anys ja no hi havia rumb. Des de la cua, semblava que els d’ERC s’havien preparat per assumir el control de la cabina i redreçar el rumb, enfilar la nau, el país, cap al seu destí. Però el resultat ja sabem quin és. En la lluita pel control, enlloc de posar-se tots dos a pilotar, tots a terra. Sinistre total. Estavellats.

La confusió en el món de CiU és també espectacular, de les que fan època. No s’entén l’episodi i la seqüència Casa Gran del Catalanisme, en la que malgrat tot hi continuo dipositant unes tímides esperances, i el seu paperot en aquestes eleccions del 9 de març. No s’entén de cap manera. No s’entén aquesta desorientació a l’hora d’establir un rumb. No s’entén que, en la precarietat política en què es troben per la pinça del tripartit, i amb les enormes possibilitats de recollir una bona part (jo crec que molt bona) del descontentament… la seva opció hagi estat situar al capdavant de la candidatura un personatge sinistre com en Duran Lleida. I confeccionar una llista d’una mediocritat absoluta, mancada dels principals elements sobiranistes que li haurien atorgat aquesta mínima credibilitat per sumar. No s’entén. No s’entén l’estratègia pactista a Madrid després de tot el que ha passat. No s’entén que en Duran basteixi tot el seu argumentari en portar permanentment la contrària al Mas i fins i tot al mateix president Pujol. Però com s’atreveix? Qui s’ha cregut que és? Quina pena, de debò, quina pena, que en aquests moments ofereixin aquest perfil tan baix i tanta desorientació. Fins al punt que, realment, hom no sap ja quina és l’estratègia que estan seguint. Probablement perquè no en tinguin cap, o les que tinguin siguin contradictòries. L’anar fent ja no és cap estratègia. Veure què podem salvar tampoc. A veure què podem fer, menys. Tal i com està el país, del principal partit polític a Catalunya s’hauria d’esperar molt més. Quo vadis, CiU?

Els altres: aquí, d’aquest naufragi, d’aquest sinistre, els únics que en surten guanyant són “els altres”, és a dir, els espanyols, és a dir, el PSOE-PSC i l’amalgama comunistoide-multicultural-ecosocialista-prohibicionista d’ICV-EUA. Com a la sèrie, tot sembla indicar que són els responsables últims de l’accident, que són ells els qui han fet caure l’aparell. Però, en tot cas són els únics que n’estan traient un autèntic i genuí profit. Són els amos, tu. S’han fet els amos totals de l’illa. Ens han convertit en uns autèntics pàries que ens arrosseguem d’una banda a l’altra, mentre ells actuen implacablement per convertir el govern de la nostra illa en un autèntic règim (d’això en parlaré en el proper post). Fins i tot el líder dels “altres” de la sèrie presenta unes semblances esgarrifoses i sinistres amb els nostres “altres”... maquiavèlic, conspirador, amagant-se darrere unes ulleretes, mentint contínuament sense parlar gaire... uf!

Nosaltres. Els més perduts. Els qui no ens dediquem a aquest tinglado de la política, però que ens trobem definitivament perduts per la situació del país i l’espectacle patètic dels nostres polítics, de la falta d’estratègies, de la falta d’esperança que amb la seva actitud han portat fins l’últim racó del nostre poble.

Perduts, sense saber què fer. Ens mirem aquestes eleccions amb l’estupefacció del qui té davant seu tres camins i veu clarament que tots acaben igual, en un penya-segat. A dues setmanes de les eleccions crec que no hi ha ningú que pugui defensar amb vehemència i convenciment el seu vot. En el millor dels casos, es defensa amb certa raonabilitat el vot del mal menor. En la majoria, observem amb estupefacció, atònits, el panorama: votar a la contra, votar desafectadament, per enviar-los a la merda a tots… no votar?

Perduts.

Ara que els ametllers estan flortits

Aquest cap de setmana l’he passat al poble, a la Terra Alta. Ara que els ametllers estan florits. Ara que omplen el terme d’una presència màgica. La foto està feta al Poble Vell. Al fons, s’hi veu el campanar de l’església de Sant Pere, destruïda durant la guerra. La visita al poble vell és colpidora. Des de dalt, a la plaça davant l’església, podreu, a més, gaudir d’una preciosa vista sobre la vall i les serres de Cavall i Lavall de la Torre, i més a la dreta, Pàndols.

Ha estat, tanmateix, un cap de setmana marcat per la commoció i el dolor per la mort, feia unes setmanes, d’en Pere Clua. Amic de la família, era de la mateixa quinta de la meva mare, i mestre, igual que els meus pares. Una mort sobtada que ens deixa molt sols. Sense la persona que més s’havia preocupat per estudiar la història del poble i de la Batalla de l’Ebre.

Feia res havia presentat un llibre sobre la història del poble: Corbera d’Ebre, 200 anys (1800-2007). No he tingut temps de portar-li unes fotocòpies d’uns fogatges de fa més de 500 anys on ja apareixen els nostres cognoms familiars.

Tenim una història llarga i atormentada, definitivament marcada per la Batalla de l’Ebre, en el seu paisatge, en les seves gents. En tots els milers i milers de soldats, molts d’ells anònims, que reposen en la seva terra ferida de pòlvora i metralla. En Pere es va preocupar d’estudiar què havia passat. Volia saber-ho. I va descobrir coses inèdites.

Al llibre ”La batalla de l’Ebre: un riu de sang”, que va escriure amb l’historiador de la URV Josep Sànchez Cervelló, a qui va portar la darrera festa major a fer el pregó, establia un relat extraordinari d’aquests fets. I aportava noves dades, inèdites sobre el que va passar en les immediates hores després de creuar l’Ebre. Segons ell, en una teoria a la que hi havia arribat després de molt d’estudiar-ho, aquesta ofensiva va patir, tràgicament, pel que fa al seu èxit en assolir els màxims objectius possibles, d’un fet desconegut. Unitats d’avantguarda republicana de dues divisions diferents es van enfrontar entre elles a l’alçada de La Fatarella, pensant-se que es batien contra els franquistes. I això va endarrerir l’ofensiva, que no va poder assolir objectius cap a Vilalba i Gandesa.

Pere ens ha deixat. No puc oblidar, avui, unes paraules seves, en una de les converses que havíem mantingut, en què referint-se a un dels meus germans i a mi, ens va dir “vosaltres sou el meu relleu, sou els que més interès teniu en estudiar aquestes coses”. Ara tenim el dolor dels milers de coses que encara no havíem parlat.

Ara, que els ametllers estan florits, i arriben fins a les portes del Poble Vell, aquest poble que va saber reconstruir, amb en Joaquim de Ca Tonet, en un plànol inèdit, amb el traçat i els noms de totes les cases i famílies, allà on ara només hi ha runa. Per a nosaltres, ruïnes contra l’oblit.

Acte de proximitat... mmmmmm

Rebo, provinent d’ERC Osona, la següent invitació:

“Esquerra Osona té el plaer de convidar-vos a la l'acte de PROXIMITAT amb:JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA i GEORGINA OLIVA.(...)

Aquest acte de "PROXIMITAT" es realitzarà ...”

mmmmmmmmm

Conrad Son és el nou líder de comunicació d’ERC? És l’organitzador d’aquests “actes de proximitat”? Quin plaer? Es tocaran? Hi haurà marro de debò? Ja n’hi ha? És aquesta proximitat la de la Llançana i el Monchito? No dic on es realitzarà aquest "acte de proximitat" (sic) per si hi ha nens que llegeixen el bloc...

Bé, poca broma, que Carod “Siffredi” Rovira presumeix d’haver realitzat ja més de 1300 contactes de proximitat, mmmmm Qui ho hagués dit, tu, que sota d’aquest bigoti s’hi amagués tan descomunal virilitat... sobretot si atenem al que fa en els actes de govern. Allà, és clar, la cosa és diferent. Suposo que no està prou estimulat. Ho entenc, entre el Montilla, el Monchito, la Geli i la Tura.... uf!

Tanmateix, això explica moltes coses, com per exemple, que quan llegim els actes del govern, perdó, els acords del govern només hi trobem...

Acords de Govern de 12 de febrer del 2008
- El Govern nomena Joan Rigol president del Consell Rector del Centre d’Estudis d’Opinió
- El Pla anual de cooperació 2008 augmenta el control sobre els ajuts per garantir-ne el màxim d’eficàcia

Collons, un altre cop ni per a aigües... Quin estrés, la mare que els va parir. Quina poca trempera per favor. Clar, el vicepresident mantenint milers de contactes mmmmmm "DE PROXIMITAT" pel territori, quan arriba al govern...

No time for love in the Basque Country (Euskal Herria)

Llegeixo a Vilaweb que els internautes bascos demanen utilitzar el tag “notimeforlove” en totes les comunicacions per interntet per donar a conèixer que, a Euskal Herria, no hi ha temps per a l’amor. No hi ha espai per a la pau.

Vull sumar-me a aquesta campanya. El País Basc viu en aquests moments un autèntic règim d’apartheid, el que deriva de la llei de partits i la doctrina político-judicial del sumari 18/98. En resum, és el mateix tot el que persegueix les mateixes finalitats.

Hi ha una evident i radical fallida dels principis bàsics d’imputació penal. Hi ha una evident fractura democràtica, i, aquí sí, senyors bisbes, dels drets humans i de la democràcia. A Euskal Herria s’ha establert, per a l’esquerra abertzales, un autèntic règim d’apartheid, que lleva tots els drets democràtics i de participació a persones, i les converteix directament en subjectes mancats de drets polítics sense cap condemna prèvia. Simplement pel fet de… haver anat a unes llistes d’un partit legal en unes eleccions legals. O qualsevol altra barbaritat neofeixista.

Això sí, un neofeixisme molt pulcre i eficaç. Tant, que ha acomplert un dels objectius bàsics dels règims feixistes: instal·lar la por en la societat. I amb la por, el silenci. Només així s’explica el clamorós silenci, arreu, en relació a les barbaritats antidemocràtiques que dia sí i dia també es cometen a EH i contra una part molt significativa del poble basc.

Com a mínim des d’aquest bloc, i fins que no me’l tanquin l’Audiència Nacional o el tripartit, no em penso callar. No ho faig contra el tripartit, malgrat saber com les gasta. No ho faig quan proclamo la meva fe i militància catòlica, malgrat que per a molts pugui semblar un altre tema tabú. I no ho penso fer ara.

No volen que en parlem. Ens volen mirant a una altra banda, atemorits pel pànic davant la barbàrie político-judicial. Però això encara em posa més per parlar-ne. Què passa? ¿No podem pensar que l’error del manteniment de la lluita armada (error gravíssim des de tots els punts de vista) no habilita a convertir l’espai polític de l’esquerra abertzale en un vergonyós Guantànamo ideològic en ple cor de l’Europa Occidental?

No volen que en parlem. Però cal parlar-ne. Aquests “demòcrates” que es pensen que la democràcia i les llibertats, que tot, neix amb la sacralitzada constitució del 78 i que, tanmateix, quan els hi convé, es passen per l’entrecuix jurídico-polític.

Quin espectacle més nauseabund, tot aquest entramat judicial, polític, mediàtic, convertit en una autèntica “jauría” que s’abraona sobre qualsevol signe de dissidència, que es llença assedegat de fam de presó, d’il·legalitzacions, de prohibicions, sobre tot el que faci olor a “tema basc”, ja sigui un partit polític, una fundació, un grup musical, un diari, una revista, una associació que promou un document d’identitat basc… o fins i tot un lendakari!!... Sempre hi ha la prova policial de la conversa que un dia algú va tenir amb algú que estava a la vora d’un altre que era “pressumpte”. I si no hi ha aquest nexe, apliquem la doctrina Garzón, a mateixes finalitats, són el mateix. Sempre hi ha la doctrina del leprós, no hi parlis, no el miris, que et contamines.

I no. Amb la mateixa contundència del no a la violència, que és inadmissible. L’organització armada hauria de desaparèixer incondicionalment. No hi ha espai per a la violència. Cap. És una pena, una autèntica pena que aquests il·luminats, aquests alienats de la realitat, no hagin aprofitat les oportunitats de pau. És una pena que no hagin sapigut interpretar el signe dels temps. Que no hagin sapigut escoltar la veu del poble basc, que els hi deia prou! Un error darrere l’altre. Cada cop pitjor. Perquè el rastre de la violència no es pot seguir. Cada cop més sols. I ja saben perfectament el que hi ha, per aquest camí. Aquí ningú aixecarà la veu.

I així estem. Un cop més, així estem. Atrapats. Entre dues bogeries. Entre els alienats de les pistoles i els alienats de la jauría político-mediàtica-judicial espanyolista.

Els catalans coneixem molt bé, també, a un altre nivell, aquesta jauría. La vam patir quan l’estatut. La patim cada cop que hi ha eleccions, amb la nostra llengua, amb la nostra identitat, convertida en una subhasta pública a veure qui ens la fot més forta.

No, Espanya no pot donar cap lliçó de democràcia, i d’espanyols, ben pocs. No pot el PP i no pot el PSOE. No poden els neofalangistes que encara no han condemnat el franquisme i contínuament fan apologia de la xenofòbia anticatalana, no pot el PSOE, l’època dels GAL, els seus alts càrrecs ministerials condemnats. No poden, tots plegats, amb els seus pactes antiterroristes, les seves lleis de partits, els seus aparells judicials, etc.

Però… i aquest silenci? Ah, amics, amigues, aquest silenci… Aquest silenci que se sent no és cap altra cosa que por. I amb la por, el triomf del feixisme. Ah! Com s’amaguen tots aquests moralistes que opinen a la premsa de tot, però quan més lluny millor, i si pot ser a Guantànamo, perfecte. Com s’amaguen, els hipòcrites i els covards.

Per això em sumo a la iniciativa de la blocsfera basca. No Time For Love. No hi ha espai per a l’amor. No hi ha espai per a la pau. No volen que hi hagi espai per a res. Ens volen aquí, atrapats entre les dues bogeries, i calladets. Amb la por al cos. I el silenci.

PS: per a aquest post, em posaria un disc d'en Mikel Laboa. Tancaria els ulls. I recordaria les valls verdes d'Euskal Herria. Els seus pobles. Els seus carrers. La seva gent. Aquesta música, com una letania, d'amor al país, i de consciència del dolor.

CARO DIARIO

Aquesta setmana estic content de no treballar al Departament de Salut. Dimarts, al DOGC, cessaven unes 30 persones de càrrecs diversos, cap d’ells polític, em semblaven tots més aviats càrrecs intermitjos. No sé què hi haurà passat, molt normal no ho és. Però no sé si “reajusten”, “requalifiquen” o "purguen". En tot cas, uf!

Ha estat una setmana intensa i bonica des del punt de vista blocaire. El mateix dimarts vaig tenir l’ocasió de conèixer dos amics blocaires: la Lídia Pelejà i en Guillem Carol. Des d’aquí, records. Tenim sort, com a país, que hi hagi joves com ells, amb la seva empenta, preparació i patriotisme. Vaig estar molt content de conèixer-los personalment.

Ahir dijous, a més, vam coincidir amb l’Enric Canela en la presentació d’un llibre, i vam estar xerrant llarga estona. Què dir de l’Enric… és una autèntica sort que “socialitzi” tot el seu coneixement, experiència, patriotisme i energia amb el seu bloc. Això ens permet un accés impagable a una de les personalitats d’aquest país, i seguir les seves coses, que també són les meves (la Universitat i el país), i aprendre.

El llibre que es presentava era “El canvi climàtic a casa nostra”, de la meva amiga i extraordinària periodista Maria Josep Picó, Premio Nacional de Periodismo Ambiental, i fins fa res directora del Nat. El llibre és molt interessant, us el recomano. La Picó no té una visió catastrofista ni fonamentalista d’aquest problema. Simplement aplica el rigor, les dades i el sentit comú al diagnòstic i les propostes.

Continuant amb les bones notícies blocaires, un altre amic entrenyable, el Rocker… ha obert un bloc!! L’Agustí és, a ciència certa, l’independentista més popular dels Països Catalans. Som amics de fa molt de temps, uf! Només que al seu bloc expliqui un 10% de les seves aventures, aquest bloc esdevindrà un dels més populars de la catosfera sobiranista, no en tingueu cap dubte. De manera que després de la incorporació d’en Ròdia, el meu bon amic formenterenc de l'illa dels deus morts (no defrauda, eh?) ara l’Agustí. Creixem! I no ens aturaran! Fa com un pessigolleig veure els teus amics obrint blocs.

Ahir dijous aquest bloc va assolir el seu màxim impacte mediàtic fins el moment, quan en Màrius Serra, a La Vanguardia, es va fer ressò del cas Aigualit. Tot i que no es va citar la font, ni falta que em fa, la dimensió que dóna que a La Vanguardia recullin coses que es publiquen en aquest bloc… està francament bé. Perserverarem en la línia de denúncia inflexible de les barbaritats del tripartit.

Més coses… l’amic blocaire Joan Arnera ha tingut una setmana d’activisme de primera línia. El seu post denunciant l’estupidesa d’ICV i el tripartit amb el tema de l’aigua és d’aquests imprescindibles, d’arxivament obligatori. A banda, ens ha fet partíceps d’alguns rumors de pel·lícula que, sense posar la mà al foc, estic en condicions de desmentir. Allò de la Marina… uf! Es veu que la pobra està afectadíssima pel rumor, que no és cert. Bé, amb la tropa que l’envolta, autèntics especialistes en difondre tota mena de rumorologia interessada, no és estrany que aquestes coses arribin a la blocsfera. Ai, les companyies, Marina… No coneixes aquella dita de “quien a hierro mata a hierro muere”? Pobreta.

Ara bé, en aquesta mateixa dimensió del “tomàquet català”… sembla que hi ha un rumor que s’està estenent com la pòlvora, segons el qual un mediatiquíssim periodista català ha sortit de l’armari. Pel que sembla ahir va convocar el seu equip per explicar-los-hi. I què els hi hauria dit? Doncs que deixa la seva dona, que ha “descobert” la seva autèntica sexualitat… i que se’n va amb un altre. Toma tomate!!! Uf… Doncs que sigui molt feliç!

Però tornant l’àmbit estrictament polític, l’Avui es feia ressò del rumor dels “nirvis” dels sociates pels previsibles mals resultats d’ERC, i l’impacte que això tindrà en el govern. Tinc pocs dubtes que ERC no passarà dels 4 diputats. En què em baso? Bé, les mateixes enquestes dels sociates. També la lectura atenta de les que s’han publicat fins ara: són el partit amb menys fidelitat de vot (tan sols el 50%!!!!) i un candidat prou desconegut (vora el 50%). També la percepció personal, la gent amb qui parles, el que t’expliquen, etc. De manera, que en conseqüència amb la nefasta estratègia d’ERC, i l’actitud percebuda per la gent (allò que aquesta setmana en Titot deia que no votaria ERC per la seva covardia i poltronisme)… vaticino que els seus resultats estaran en els 4 diputats.

També haig de confessar que en el món jurídic hi ha el rumor que ERC està estudiant si podria formar grup parlamentari si… algun altre partit li presta uns quants diputats per formar-lo. Qui pot ser aquest partit? He he he… els socialistes, és clar.

Caro diario… aquesta setmana finalment crec que he aclarit el meu possible vot. M’estava movent entre l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. Però em sembla que finalment em decanto pel vot en blanc. La meva preferència era l’abstenció, perquè són unes eleccions espanyoles. Però pel que estic percebent, pel que es parla, i per les manifestacions públiques que hi ha hagut, sembla que el vot en blanc serà l’expressió majoritària de la desafecció, del cansament, del dir PROU! Votar ERC o CiU és clarament continuar amb tot com fins ara. I això no, de cap manera. Entenc perfectament els arguments d’en Dessmond, d’en Joliu i d’altres amics blocaires. Però desenganyem-nos… tenim un problema molt seriós en aquest país, que va molt més enllà de la gestió que els diputadets catalans facin a Madrid. Cal dir PROU! Inequívocament PROU! Prou a tanta impostura, a tanta falta de coratge, a tanta hipocresia, a tanta estafa, a tant patetisme polític.

Serem el que volguem ser, amb independència dels nostres diputadets a Madrid. Aquest model està esgotat. Cal un vot massiu de PROU! I començar de nou. Foc nou!! Molt bé, que arribin els congressos de CiU i ERC a l’estiu i que en prenguin nota. Això serà el gran triomf d’aquestes eleccions. Que d’una vegada per totes, en els dos únics partits que poden fer alguna cosa, els mals resultats d’aquestes eleccions els portin a fer-la. A fer el que és inevitable, el que el país demana, que escoltin aquest clam. Nous projectes, noves direccions, noves persones… i missatge clar i coherent. Sense presses, però sense dubtes. Per tant, i a la vista del que està passant, del que parlo amb la gent, amb amics, etc. em sembla que el vot en blanc serà el que permeti la més genuïna interpretació del PROU! Insisteixo que podria haver estat –més coherentment- l’abstenció. Però és hora de sumar-se al blanc per dir PROU i acabar amb la partitocràcia.

I si realment els 4 diputadets d’ERC fan entrar en crisi el tripartit... BINGO!!! Caldrà fer una convocatòria de la catosfera sobiranista rebel per cel·lebrar-ho. Crec que hem estat l’autèntica veu de la revolta i del canvi. Per tant, PROU! Votem en blanc! I obrim les portes a la regeneració d'ERC i a la Casa de Gran del Catalanisme.

El cas "AIGUALIT" arriba a La Vanguardia! Article d'en Màrius Serra...

Se’n recordeu, d’aquell post sobre els efectes devastadors de la traducció automàtica que feia anar la Generalita? Sí, efectivament, en aquell post sobre el sr. Joan “Aigualit”, que de fet era en Joan Aguado... director general de l’Institut Català de la Vinya i el Vi.

Tot això arribava després que en Marc, de Reflexions en Català, trobés en un paràgraf d’acords del govern més de 10 faltes d’ortografia (sí, en allò de la identificació electrònica de remugants).

Doncs... sembla que la cosa ha arribat a La Vanguardia! Aquí teniu l’article d’avui dijous d’en Màrius Serra, al seu habitual “runrun”.

He he he, suposo que els “algunos internautes” som nosaltres. Magnífic!

“El pasado 29 de enero la predestinación se cruzó con el ruidoso debate sobre la lengua. Más allá de los rifirrafes habituales entre David Català y Goliat Español, ese día algunos internautas toparon con una noticia sensacional en la sala de prensa del portal gencat. cat. Se trataba del anuncio de un acto oficial. Uno de tantos. Concretamente, la entrega de los premios Catalunya, País de Grans Vins, que se iba a celebrar esa tarde en el Centre Cultural Blanquerna de Madrid, sito en la lírica calle de Alcalá.

La nota era escueta, con un texto de tarjetón estándar. Se daban las coordenadas, la hora del acto y, naturalmente, se mentaba a la autoridad que extendía la invitación. Decía así: "El director general de l´Institut Català de la Vinya i el Vi, Joan Aigualit Masdeu, farà el lliurament dels guardons...". ¿Joan Aigualit? Salté a la versión castellana de la web y se deshizo el entuerto. Se trataba, lógicamente, de Joan Aguado Masdeu, nuestro Joan Aguado. De Aguado a Aigualit debe de mediar un simple programa de traducción automática sin revisión posterior. De lo que, por cierto, se deduce que las noticias del gencat. cat, o como mínimo esta, están redactadas en castellano.

Joan Aigualit demuestra que los programas de traducción automática no deberían sustituir nunca a los traductores. Son simples (y magníficos) recursos que han de facilitarles la tarea y permitirles aumentar el rigor y la calidad.

¿Para cuándo un vocabulario que recoja los gazapos de traducción automática publicados en nuestra prensa, pública y privada? Recuerdo, en tiempos del gobierno Aznar, haber topado con destacados que citaban a un ministro llamado Sorres.”

Els "bombassos" de la blosfera sobiranista rebel cada cop tenen més impacte, he he he. I ara que tenim al Joan Arnera INSPIRADÍSSIM... això promet molt i molt!!!

Fe, Església... i bisbes fatxes

Aquest és un d’aquests mails complicats que de tant en tant em toca escriure. Però em sembla que no puc defugir donar la meva visió, com a creient i com a catòlic del que està passant. De fet podria dir també “del que ens està passant”, del que ens està passant a molts creients catòlics catalans, i de la profunda desorientació que sentim no tant per les indignants soflames partidistes de la Conferència Episcopal Espanyola, com pel silenci dels nostres pastors. Per sort avui el Pare Abat de Montserrat ens ha tornat a donar una mica de llum; qui havia de ser, si no.

Potser em tornarà a sortir un post massa llarg. Perquè hi afegiré una altra reflexió que fa temps em ronda pel cap i té certs elements interessants de tenir en compte, per això que en diuen de les mentalitats que hi ha al darrere de les coses. Aprofitaré aquesta deliciosa tarda de diumenge, plujosa, que després de dinar fora he tornat a casa i no vaig al Barça (últimament necessito poques excuses per no anar-hi). Bona música, els vidres de la tribuna mullant-se, un cafè, una copa de licor de la Terra Alta i el paquet de tabac a la vora. Som-hi.

El sector més integrista –i pel que sembla, majoritari- de la Conferència Episcopal Espanyola ha protagonitzat quatre anys de confrontació amb el govern Zapatero, en una perillosíssima deriva política, que no apostòlica, en plena sintonia amb els posicionaments de la cavernícola dreta espanyola del PP. Ni la victòria del bisbe de Bilbao, el tal Blázquez que deia l’Arzalluz, davant l’integrista Rouco va poder apaivagar les ànsies de conflicte i enfrontament de la majoria d’aquests prelats. I l’última declaració, criticant des de postulats evangèlics incomprensibles, la recerca de la pau a Euskadi, i pràcticament demanant el vot per al PP és la gota que culmina els despropòsits.

Evidentment, com a creient i com a catòlic reconec i crec en el ple dret pastoral de l’Església d’orientar els fidels i d’assenyalar els principis morals que ens han de regir. La missió de l’Església és també la d’orientar els catòlics, la d’assenyalar en tot moment aquells principis que millor s’ajustin a la Paraula de Déu. Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Pere ens guia, Pere és el camí de Déu, i amb ell, els nostres pastors, els nostres bisbes, els nostres capellans. La nostra Església.

L’Església actua així en el terreny de la universalitat de la Paraula de Déu. Però l’Església també és comunitat. L’Església serveix la comunitat, ha de ser propera als seus fidels i les seves circumstàncies. Bé, si em permeteu la frivolitat, és el gran exemple d’això que molts altermundistes prediquen ara de “pensar globalment, actuar localment”.

Jo sóc un pobre pecador. Difícilment puc donar lliçons i molt menys erigir-me en una veu díscola amb els missatges dels pastors. Però trobo enormement a faltar, en aquest embolic, la paraula dels nostres pastors, dels bisbes catalans. Perquè crec que les veus de la Conferència Espanyola estan intervenint en la seva comunitat, que no és la nostra, i que per això ens sentim tan desplaçats.

Però potser no és únicament això. Potser és també que els bisbes espanyols, un cop més, han creuat una altra feble línia vermella. Estem envoltats d’aquestes línies, pel que sembla. Quina és? El paper de l’Església en un estat de l’Europa Occidental. Fins i tot a Espanya. La dimensió política de l’església espanyola és gran. El paper històric de garant de la fe, fidel a Roma en tot moment, ha atorgat a l’església espanyola una posició de privilegi evident i confusió amb l’estat, fins a finals del s.XX, i només amb breus i tempestuosos parèntesis.

I l’església espanyola sempre ha reivindicat un paper preeminent en l’estat. Que ha estat aprofitat, alhora, pels elements més reaccionaris, per convertir les seves causes en la causa de la fe. I això arriba a l’extrem més humiliant per als catòlics amb la proclamada “cruzada” franquista.

Tanmateix, és cert també que el laïcisme espanyol i català, i no em serveix ni tan sols aquí allò de la teoria dels pèndols, ha tingut envers l’Església, una posició d’hostilitat extrema, exacerbada, violenta. Així, entre la “cruzada” i el martirilogi molts creients ens trobem atrapats sense voler-ho.

Hi ha una teoria dels moviements catòlics més conservadors i integristes que proclama que la força dels catòlics i la seva visió del món, de la societat, hauria de defensar-se políticament. Que els catòlics han d’intervenir en política com a tals. Des d’aquest punt de vista, el catolicisme esdevindria el més gran loby de les nostres societats. Molt superior a la influència dels sindicats, d’associacions, etc. I si aquestes condicionen la política del govern, per què no ho han de fer els catòlics? És una pregunta interessant de difícil resposta (difícil resposta que no sigui una soflama o una consigna). Potser més endavant hi trobem altres arguments.

A l’altra banda, el cert és que el govern ZP i el tripartit han observat l’església i els catòlics amb un evident menyspreu. En cap moment han volgut mirar d’entendre i molt menys de no ferir la visió catòlica. Aquest laïcisme que es reafirma negant, i que en canvi esdevé papanatisme amb les genuflexions i reverències a altres representants d’altres confessions, anant amb peus de plom de no ofendre’ls (musulmans) o babejant en la seva presència (Dalai Lama). Negar, en aquest sentit, les arrels cristianes d’Europa, i de Catalunya, és un greu error. I l’existència d’un estat no confessional no s’ha de confondre amb l’apologia del laïcisme.

Personalment, els elements crítics del conflicte d’aquests quatre anys, que se situen en el tema dels matrimonis homosexuals, el divorci exprés i la supressió de l’assignatura de religió… no els veig tan terribles, no els veig tan apocalípticament com les manifestacions promogudes per la cúria donarien a entendre. Hauria estat bé no convertir-los en bandera, per ningú. O mirar de negociar-los amb tacte, perquè s’aconseguissin els drets sense ferir sensibilitats de la moral majoritària. No ha estat així. Però és infinitament més greu l’absència de polítiques que el reconeixement de drets (que no em preocupa). Tant de bo s’haguessin defensat amb la mateixa contundència polítiques de família. No, també des de l’església, en aquest tema s’ha anat a la contra. Quan tots sabem que les polítiques de dinamització són les més efectives. I sí, calen polítiques que afavoreixin la família, la maternitat, etc. Igualment, és una estupidesa la manera com s’ha tractat l’assignatura de religió. I, pel que fa al divorci, caramb, no hauríem de ser gaire hipòcrites amb aquest tema.

Però és clar, el problema és que hom té la sensació que aquests temes han estat manipulats per convertir-los en una arma política. Perquè al darrere de l’apostolat dels bisbes espanyols, s’hi amaga, fins i tot pel damunt de la seva condició de bisbe, la condició de “fatxa”. Els srs. Rouco, Cañizares… són, abans que bisbes, uns autèntics fatxes, unes persones políticament ancorades en una visió tridentina del paper de l’Església, que veuen indissociablement unida al d’Espanya, fins al punt que van proclamar, sense morir-se de vergonya, però fent-nos avergonyir a molts catòlics, que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. Com es pot dir una imbecilitat tan gran? Evidentment no des d’un punt de vista apostòlic, evangèlic, sinó perquè són, abans que pastors, espanyols, i molt fatxes. I aprofitent la seva missió per imposar les seves tesis espanyolistes, la seva visió retrograda del paper de l’església. Aquest paper comfortable a l’ombra de l’estat, assistits pels militars.

I aquí és on han travessat, clarament, aquesta línia vermella de què parlava. Igual que ara, amb la soflama contra la negociació.

Les Benaurances són l’episodi més emocionant, evangèlicament parlant. I diuen “Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.” Només per això no haurien d’haver dit el que han dit. Clar, potser el problema és que han dit el que han dit perquè no estan nets de cor. Els hi recordo? “Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu.

Hi ha una altra cosa que em disgusta del que ha passat. La resposta frontista de l’església espanyola i dels seus paladins “populars” a les crítiques de les crítiques. Home, potser el PSOE ho veu com una oportunitat de reactivar un cert electorat, però a mi em sembla que el govern espanyol ha actuat amb una certa moderació davant les soflames integristes i fora de lloc que alguns membres d’aquesta cúria han proferit, com allò de la dissolució constitucional, o l’atac als drets humans. Mmm. Aquí no s’hi val jugar, senyors de la Conferència Espanyola, al victimisme. Quan s’han excedit tan clarament el seu paper evangèlic... no té dret un govern legítim a defensar una postura política fonamentada en àmplies majories polítiques?

Hi ha un tuf frontista que no beneficia l’esglesia. I el que és pitjor, pensen que amb aquesta actitud en treuran rèdits. Que són els que més em preocupen.

No, aquest no em sembla el camí, ni polític ni evangèlic. Hi ha, però, uns altres fets que podrien ajudar a entendre part del que està passant. Permeteu-me que us recomani un llibre: “El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la guerra civil”, un magnífic llibre de Jordi Albertí, editat per Proa. Documentadíssim, Jordi Albertí situa els termes ideològics en els que s’arriba al desastre de la guerra civil. Amb una conclusió clara: la persecució religiosa era un fet clarament planificat, amb prou antecedents entre el laïcisme polític, i sense la més mínima mesura que no fós altra que l’aniquilació física dels religiosos. Una persecució, una autèntica matança, de la que ben pocs partits “republicans” en queden al marge, i que, evidentment, va tenir en els criminals anarquistes, uns executors sense pietat. Una persecució terrible, i una autèntica carniceria.

N’Albertí explica clarament com s’estava fonamentat aquesta persecució, en quins termes tan exacerbats s’estava conduïnt el debat sobre el paper de la religió. En aquesta orgia demagògica, sí que es va produir una autèntica persecució, prohibint l’acció escolar de l’Església, expulsant ordres com els jesuïtes, confiscant béns, etc. La resposta majoritària de l’Església va ser la de sumar-se al conflicte, eliminant els ponts que amb gran cura i esforç bastien, entre d’altres, el cardenal Vidal i Barraquer. Tots els esforços de reconduir la situació van ser endebades, i els extremismes de les dues parts van triomfar. Amb un resultat tràgic.

Però ara que s’està promovent tot això de la Memòria històrica, trobo igualment reprobable que no hi hagi hagut, per part dels “hereus republicans” un reconeixement explícit de les barbaritats que es van cometre, emparar i tolerar, amb l’Església i els religiosos. Jo també em compto entre els perdedors, però en un tema tan dur com aquest no s’hi val amagar el cap sota l’ala i no reconéixer que l’orgia revolucionària va tenir en l’Església una víctima propiciatòria. I que això és intolerable, i un gravíssim error, del que com a mínim cal acte de contricció.

No us vull atabalar amb les xifres que dóna n’Albertí, però sí em sembla que cal donar-ne algunes per entendre la magnitud d’aquesta orgia de sang contra la religió:

- bisbat de Tarragona: 136 sacerdots morts (un 32.4% del total), inclòs el bisbe auxiliar ( i a Vidal i Barraquer li va anar de molt poc)
- bisbat de Barcelona: van ser assassinats 277 capellans de 1251 que n’hi havia, i 425 religiosos dels 1.700.
- bisbat de Lleida: van ser assassinats 2 de cada 3 capellans, fins un total de 270
- bisbat de Solsona. 60 sacerdots (un 16%) i 106 religiosos
- bisbat de Vic: 160 assassinats de 652
- bisbat de Girona. 195 sacerdots i 72 membres d’ordres religiosos
- bisbat d’Urgell: assassinats un 19.52% dels sacerdots (107 de 458)
- bisbat de Tortosa: un 61.2% dels sacerdots van ser assassinats (316)

El testimoni d’autèntic martirologi de moltes d’aquests morts no apunten rancúnia ni odi cap als seus assassins, sinó que donen un testimoni commovedor de la seva fe.
He inclòs aquestes referències perquè em sembla que hi ha un sector de l’Església que, lluny de buscar el seu paper evangèlic en el món modern, en la nostra societat, vulgui recrear-se en aquella persecució, i aprofitar ara qualsevol crítica que rebin per adoptar un paper victimista que és una autèntica ofensa a la memòria d’aquests màrtirs. I, sobretot, una perillosa deriva cap al frontisme “cruzadista”. I, per tant, inadmissible.

És criticable la miopia amb què s’encara la qüestió de la Memòria històrica, mutilada en els seus aspectes de reparació i contricció. Aquest anticlercalisme tan ranci com els bisbes fatxes, que impregna l'esquerra espanyola i catalana. Però és inadmissible que l’església estableixi elements paraonoïcs de persecució en la situació actual, i menys encara que actuï com si no pogués assumir el seu nou paper en un estat no confessional. D’alguna manera això forma part, crec, d’aquesta perillosíssima i desacomplexada visió revisionista que els sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (és a dir, tota la dreta espanyola) estan promovent, després de la certa “descolocació” que van patir els primers anys de la transició.

En definitiva, crec que l’església espanyola, un cop més, s’equivoca i excedeix el seu paper pastoral i evangèlic. Aparca la Paraula de Déu i abraça l’espanyolisme d’arrel feixista i totalitària. Com a creient, és indignant el seu frontisme i partidisme. I com a creient català, a més, lamento especialment la falta de coratge dels nostres pastors, a l’hora d’establir un discurs i una orientació als fidels catòlics que poguem entendre, que ens conforti, i no que ens faci avergonyir pel seu posicionament polític inadmissible. Sort, com deia, que sempre ens quedarà Montserrat. Però insuficient.

800 anys + 1 dia. L'endemà.

Estic content, la crida que feu en Partal ha estat un èxit. Ell mateix en parla, i fa una primera llista de blocs que hem seguit la crida, que som molts.

Pel que fa als amics blocaires, la nostra bombolla més immediata, la crida ha estat seguida majoritàriament: en Joan Arnera, la Lídia Pelejà, n'Enric Canela, en Dessmond, en Manel des de l'Exili, L'Espelt, en Joliu, en Joan Bonada des del Mirall, en Jordi Muñoz, l'Octavi Fornés i l'Illa dels déus morts (molt recomanable, magnífic post, emotiu, amb un magnífic resum de fets i contundent, us el recomano). Crec que no m'he deixat cap bloc, disculpes si m'he despistat.

Finalment, a Vilaweb també podeu trobar una notícia del seguiment als blocs. I dels actes institucionals: a València, a Palma, a Perpinyà i a Montpeller. Quina vergonya que al Principat de Catalunya no s'hagi fet res. Ja ho denunciava al meu post, però és que trobo que clama al cel. Pura vergonya.

PS: per cert, em sembla una mica llepafils (per ser amable amb qui s'ho mereix) aquest argument d'en Josep Sort que ell no commemora coses de reis, i que ell només està per les coses del poble treballador català. La Lídia voreja el precipici però se n'ensurt més intel·ligentment.

Tot el que m’espera és el misteri d’un gran mar llunyà (en el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I)

“Vinc de molt lluny
i vaig més lluny encara
ple de somnis i llum” (Lluís Llach, Germanies)

Sí, venim molt de lluny. Dissabte 2 de febrer del 2008, commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, l’espasa que va donar forma amb el seu coratge i lluita, amb la seva croada contra els sarraïns, a la nació catalana. El nostre gran rei. L’autèntic pare de la nostra nació, el forjador d’una Nació, d’una gran nació (a hores d’ara en moments crítics, això sí) que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Humilment contribueixo a la crida que ha fet en Vicent Partal perquè els blocaires catalans fem pinya aquest dia i la fem grossa. En Partal demanava penjar una fotografia del penó de Jaume I. Jo m’he permès una petita contribució creativa, posant-hi... el meu tatuatge del Casc de Jaume I (guapo, eh?), l’emblema de la Catalunya gran, un símbol que ens uneix. Des de les portes de Poblet fins a la Generalitat valenciana.

Sempre m’ha seduït la figura de Jaume I. I em vaig fer aquest tatuatge, que llueixo amb orgull i respecte. El mateix orgull que m’agradaria que tota la nostra Nació tingués per aquest rei i el que representa. Dissortadament la Generalitat del nord, en una nova vergonya nacional, no ha programat res significatiu per commemorar aquesta data tan trascendent per a la nostra història.

Avui tots els carrers haurien de lluir engalanats. Hauria calgut bastir un monument commemoratiu. Hauria calgut portar l’homenatge a les escoles, als pobles, als carrers, a la tele, al cinema, a les institucions. Un homenatge que unís tots els pobles de la gran Nació Catalana. Elevar a la categoria de mite l'home i el rei, i les seves gestes. Ja m'hi havia referit en un post antic.

Però no, la Generalitat del nord no està per a aquests temes. És el Factor X, de xusma. Ho sento, no ho puc evitar, m’envaeix la indignació i la vergonya (ja podeu pensar en els malsdecap que els deuen estar ocupant en aquests moments...). Que contrasta amb el meu orgull i les ganes de cel·lebrar-ho. Ho porto escrit a la pell. De fet –tots tenim un passat “hard”, no només les nacions- porto moltes més coses escrites, totes homenatge a aquesta Nació de la que formo part i que m’estimo amb bogeria. Aquesta nació que està per sobre de les misèries del present, d’aquest fang de la traïció i la renúncia a què ens sotmet el tripartit.

Sí, venim de molt lluny. Però això no és el més important. El més important és que volem anar més lluny encara. Volem commemorar per agafar forces, per no defallir en els nostres somnis, en la nostra clara voluntat de ser, arrelada a la història i a la tradició. De ser per sempre més. Ser és el nostre futur.

“Tens les mans tens el cor
Tens les claus per obrir horitzons de llum” (Lluís Llach, Germanies)

Aquest ha de ser també el nostre homenatge. Renovar públicament el nostre compromís amb la nostra Nació i el seu futur. Dir que continuem disposats a lluitar, a treballar, a fer. Sí, tenim les mans, i tenim el cor. També tenim el cervell, la intel·ligència, per més que en èpoques com l’actual tinguem motius per dubtar-ne. I aquestes són les claus per obrir el nostre horitzó.

L’1 de gener vaig fer un post que deia “quan surt el sol”. I deia que fins i tot sobre la fosca i la boira més espessa… el sol s’acaba imposant. Necessitem el sol per sortir d’aquesta fosca actual. Però l’horitzó, veure el nostre horitzó, només depèn de nosaltres. Del nostre cor, de la nostra força, de la nostra intel·ligència.

Sentim els batecs del nostre cor, com la sang ens omple, ens inunda tot el cos, com encara ens fa sentir vius, com ens emociona. Gaudim de sentir-nos vius. Volem seguir vius.

I… les nostres mans… Mai com ara hem necessitat que força i intel·ligència vagin juntes. No la força de la violència, sinó la força de les conviccions, de la irreductibilitat, de la no cessió. La força interior, la voluntat de ser per sobre de tot. I la intel·ligència per trobar el nostre camí. El camí per obrir l’horitzó. Intel·ligència per a construir, per a denunciar, per no empassar res més, per retornar la il·lusió. Intel·ligència per no admetre més impostures com la del tripartit. Intel·ligència per no dubtar. Intel·ligència per no escanyar-nos estúpidament amb els nostres crits. Intel·ligència per no morir ofegats en les particulars “bubble plastic” ideològiques que tenen abduïts certs militants independentistes. Intel·ligència per tenir coratge i treure del fang la nostra nació i portar-la cap a un futur de llibertat. Pas a pas, però amb pas ferm. Tenim més necessitat de fer bé les coses que pressa. Tant hem esperat, que ara l’important és fer les coses bé, i no dubtar.

Fa 800 anys neixia Jaume I. Una infància complicada. Un nen que seria objecte de tota mena d’intrigues perquè d’alguna manera portava escrit el seu destí de gran rei. I això, en les misèries de les lluites feudals d’aquells dies es veia com una amenaça. Un jove format i protegit pels templers que, arribat el moment, molt d’hora, va saber agafar la seva espasa i posar-la sobre el coll dels nostres enemics. I no va dubtar. Això és el que políticament se’ns exigeix.

Jaume I va acabar amb les conspiracions dels nobles contra la seva autoritat i projectes. Va ser generós amb els qui van ser fidels i implacable amb els traïdors. Això és el que ara hem de tornar a fer. Posar, políticament, l’espasa, sobre el coll d’aquest niu de traïdors i conspiradors que és el tripartit, sobre els farsants d’ERC que han entregat el nostre país als seus enemics. Posar també l'espasa sobre els nostres particulars fantasmes. I emprendre el camí de la llibertat sense que el nostre braç estirat i la nostra espasa com una prolongació, tremolin. Agafem l’espesa: prenem la paraula!!

En el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I. Humil homenatge d’aquest qui porta amb orgull, a la meva pell, els seus emblemes. I amb el desig de tenir el seu mateix coratge i ambició. Animeu-vos. Sumeu-vos a l'homenatge.