The boy in the plastic bubble (o la ideologia com a coartada)

No recordo quan vaig veure la película d’en John Travolta The Boy in the plastic bubble. Malgrat dubtar de la seva qualitat recordo perfectament l’argument, el d’un noi amb problemes immunològics que es passava la vida dins una bombolla, aïllat del món per no contagiar-se de res, i que prenia poc a poquíssim contacte casual amb el món i amb les sensacions. Al final, em sembla, el noi acaba sortint de la seva bombolla, que de fet s’havia convertit en la seva presó.

Fa temps vaig dir que tenia ganes de parlar del que per a mi és un debat clau dels nostres temps: idees vs ideologies. Potser vaig ser molt agoserat. Però hi continuo rumiant i deixant anar petits capítols. Fa uns mesos vaig analitzar el fenòmen dels “àlex”, és a dir –recordeu?- aquell lloro capaç de repetir no sé quantes paraules, que vaig aplicar als militants que es converteixen en repetidors acrítics de les consignes que reben dels partits.

Com que la situació del país i el que hi passa em continua sorprenent –negativament-, no paro d’interrogar-me al voltant de les causes d’aquesta situació. Arran el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià he assistit, estupefacte, a una nova onada de silencis, complicitats i immunitat en l’entorn d’ERC. No sóc tan estúpid com per no saber que al darrere d’aquests silencis i complicitat hi ha el fet que són plenament conscients que el principal responsable d’aquesta situació és qui ells van fer, tan alegrement, president de la Generalitat, en Montilla. Està clar que si hom és conscient d’això, que ho són, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya. I no se’ls hi cau. O hauria de provocar alguna reacció. I no la provoca.

Aquest fenomen, que em supera, em va fer pensar en aquesta película, The boy in the plastic bubble. De sobte vaig veure, en el paper d’en Travolta, tots aquests militants d’ERC que mantenen silencis inexplicables i justifiquen l’injustificable. Més enllà del fet “alex” hi havia una cosa molt més greu: la conversió de la ideologia en una coartada, en una bombolla aïllant.

Sí, els vaig veure reflexats en aquell Travolta adolescent que viu en una atmòsfera d’immunitat dins la seva bombolla de plàstic, que ho té tot dins la seva càmara immunitzada, i que només es comunica físicament amb l’exterior a través d’uns braços de làtex… Per aguantar el que aguanten, aquests militants han de viure dins d’una bombolla ideològica que els fa immunes a qualsevol cosa que passa al seu voltant. És la ideologia com a coartada. És la independència com a coartada.

Això té molt de mèrit per a aquest partit, convertit pràcticament en una secta a certs nivells. Però és una desgràcia absoluta per al país. Viuen en el seu món, aïllats, però el seu món és cada cop menys el nostre país. És inútil plantejar-los-hi res, la resposta sempre és la mateixa: independència. Com si aquesta paraula esborrés, màgicament, només pronunciar-la, la realitat. És la coartada perfecta per no haver de ser responsable de res. Tot es remet a aquest futur imperfecte i incert de la independència. I els converteix en inimputables.

Només així s’explica el vergonyós silenci amb el tema de TV3. Només així s’explica que les conselleries d’ERC siguin un autèntic pont aeri de transferències cap a Madrid. No és que no hagin aconseguit ni una sola competència més, és que no hi ha dia que no els en robin –ens robin- alguna. Hi ha molts àmbits en els que això és així. Podríem parlar del tema de la llei de dependència, una autèntica vergonya, o dels pisos. Però si parlem del que més conec, Universitats, la vergonya és absoluta, total. Excepte per als boy in the plastic bubble. A ells els hi és igual. En la seva bombolla, que Catalunya tingués més competències en matèria d’universitats en ple període de majoria absoluta del PP que ara, després de 4 anys i pico de gestionar aquest àmbit, és instrascendent, irrellevant. Ells no en tenen cap responsabilitat, la bombolla els proporciona immunitat.

Tinc amics que de vegades em pregunten si el que està fent ERC no obeeix a alguna estratègia que no som capaços d’entendre. Potser sí. Però el que de debò penso és que la seva estratègia és rebentar el país, proclamar el “cuanto peor, mejor” com a lema del seu govern. Potser sí que confiïn que retornant competències a Madrid, fent el pena contínuament, convertint el país en un caos, i fent que la gent senti absoluta vergonya del seu govern… això generi més independentistes.

Jo ho dubto. La majoria de bombolles, quan peten, no deixen res. Els boys in the plastic bubble podrien tenir alguna credibilitat si oferissin, ni que fós miserablement petita, una espurna de lucidesa i realisme en l’anàlisi de la situació del país. Però això és impossible. En la seva bombolla cada cop estan més allunyats del país real. I el país real, sigui quin sigui el futur que l’hi desitgem, no pot plegar-se de braços i esperar que tots els seus problemes se solucionin repetint, com uns àlex, “independència, independència”.

El país real no és cap subterfugi d’aquesta expressió fastigosa de “els problemes que preocupen a la gent”. No. El país real és aquest país que amb tant sacrifici estem de vegades mantenint viu, de vegades construint. Només hi haurà independència si hi ha país. I el país, la nostra nació, s’ha de defensar i construir dia a dia.

Em sap molt de greu dir-ho, perquè d’alguna manera encara em sento responsable del que és l’ERC actual, per haver participat en la Crida Nacional a ERC i haver-hi entrat i militat, al costat de molts altres amics, i dinamitzat el partit, especialment les seves joventuts, posat en marxa un casal, noves polítiques, etc… però ERC s’ha convertit en part del problema, i no de la seva solució.

La política d’ERC està sent letal per al nostre país. I el pitjor de tot és que hagi corromput d’aquesta manera a tants patriotes i llençat per la borda tantíssims anys de feina.

En fi, en el que pugui, la meva petitíssima contribució -ni que sigui moral o denunciant la impostura de l'estratègia i la direcció d'ERC- a la gent que, des de dintre del partit, està treballant per canviar les coses. Vull creure que encara és possible, que la majoria de la bona gent militant d’ERC sortirà de la seva bombolla, com ja ho estan fent Rcat, Lleida, Tarragona... (malgrat l’aparell encara continuï imposant la seva dinàmica de bogeria estalinista). El dia que vegi que no ho és seré implacable (espero que s’entengui l’enllaç metafòric i cinematogràfic, he he he... You were saying something about "best intentions"???).