Sobre la "societat civil" (remasterització del post anterior amb un corolari personal de militàncies i actituds)

Faig una remasterització i reordenació del post anterior, que continuo recomanant a qui l'interessi el tema. I hi afegeixo un corolari de les meves militàncies i actituds perquè s'entengui millor el que vull explicar.

Diversos blocaires (En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez…) han escrit reflexions en els últims temps al voltant de la societat civil, interrogant-se sobre la seva passivitat. Arran l’acte d’OC, la Lídia Pelejà i en Xavier Mir van aplaudir la iniciativa i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

1. Entenc per societat civil la societat organitzada per a la gestió d’interessos propis al marge dels poders públics.

2. L’apel·lació a la societat civil es produeix quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i es fa perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

3. Una altra característica clau que fa important la societat civil és que gaudeix de legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

La legitimitat d’aquesta societat civil deriva de l’organització i la representativitat, però sobretot del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

4. Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

5. La societat civil que tenim al cap pràcticament ja no existeix, és un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha posada en mans dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

6. Una altra dimensió diferent de la crisi de la societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc (Foros, espíritus, fundaciones, etc.) i a Catalunya (babeles i enaltiment immigracionista).

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya els xantatgistes, eaven amb fractura social han aconseguit un partit que es proclamava independentista, els hi regalés la presidència de la Generalitat i constituïssin plegats el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

7. La temptació del poder sempre ha estat la de controlar la societat civil. Però la situació actual és la més greu que hem viscut perquè mai com ara el poder s’ha mostrat tan barroerament intervencionista i perquè l’absència de contrapoders ofereix al bloc espanyolista del tripartit un monopoli absolut en l’exercici del poder.

8. Els exemples recents d’intervencionisme són clars: ERC va voler liquidar la Plataforma pel Dret de Decidir quan després de la mani del 18 de febrer aquesta plataforma decideix no sotmetre’s als criteris i l’estratègia que volia imposar ERC. I curiosament es produeixen, simultàniament, “afectacions” sobre persones. Pel que fa a la Plataforma Sobirania i Progrés, impulsada per la direcció d’ERC, que hi fa i desfà com vol, treu gent, posa gent…

9. Aquesta absència de contrapoders aboca els governants a la temptació de l’exercici totalitari del poder. I això està passant. La crisi del catalanisme acabarà per tant repercutint també en la societat civil. Tinc Uun dels objectius no confessats, però prou evident, del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites. En aquests moments hi ha una amenaça real a la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla (amb amenaces i xantatges a periodistes i empreses periodístiques)

10. Estem, per tant, davant una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou.

Corolari.: breu inventari de militàncies i actituds
Militàncies
JOBAC (vida cristiana)
Crida a la Solidaritat (activista)
Joves Independentistes (activista)
Crida Nacional a ERC (participant)
ERC (militant)
FNEC (amb responsabilitats)
Seleccions Catalanes (activista)
Un Casal Independentista (amb responsabilitats)
Òmnium Cultural (membre)
Una penya barcelonista
Una associació de memòria històrica
Una Fundació cultural emergent (amb responsabilitats)

Actituds

Amb el segon tripartit vaig plegar de tot. Si 22 anys d’intensa militància nacionalista on em portaven era a fer president de la Generalitat en Montilla i constituir el govern més espanyolista de la Catalunya autònoma, més valia plegar i treballar per fer foc nou. Em vaig negar, radicalment, a ser còmplice de tota aquesta trama que es mostrava indiferent o resignada a aquesta situació. Des d’aleshores, només faig coses que combatin aquest estat de les coses. Per sort, la meva situació i independència professional i econòmica m’ho permet.

En situacions de crisi, el realisme és una obligació, i dir a les coses pel seu nom, també. I això no és derrotisme ni pessimisme. Això és no enganyar-nos, ni autoenganyar-nos. Ni tan sols és “absentisme o distanciament”, ben al contrari, és implicació i són ganes de fer les coses ben fetes, des del convenciment absolut que només fent les coses molt ben fetes ens n’ensortirem. El nostre dia arribarà només amb la més alta exigència, com a persones, com a entitats i com a país. Mentre no arriba, hem de ser intransigents amb l’engany, la manipulació i les coses mal fetes, que ens aboquen irremeiablement al desastre.

El nostre dia arribarà. Ara estem desorientats i decebuts, és normal amb tot el que està passant. El que cal és denunciar la situació, prendre consciència i treballar, com ja hi ha molta gent que està treballant, per canviar les coses. No és fàcil, i tot i que l’empresa sembli titànica, ens n’ensortirem. D’entrada, tenim una cita l’1 de desembre, de la mà de la Plataforma pel Dret de Decidir.