El mite de la "societat civil" (i Rèquiem...)

En el post anterior parlava de la “pastisseria catalana” per referir-me a aquest catalanisme col·lapsat, que fa servir ingredients i receptes caducades per continuar cuïnant, els de sempre, una oferta política embafadora, edulcorada, absolutament mancada d’ingredients bàsics per a una dieta equilibrada. També parlava de la pastisseria catalana en referència a aquest pessebre de polítics, entitats i conceptes que de tant en tant algú vol fer veure que poden estar presents en un mateix plat, però que l’únic que fan és provocar el fastigueig de les coses que totes saben igual, que no aporten cap novetat i que acaben provocant una autèntica diarrea ideològica i política.

Als partits catalans els hi encanta aquesta pastisseria, o s’hi senten prou bé com per no rebutjar-la, o massa pressionats per deixar el plat a taula.

Tanmateix avui estiraré aquest fil per fixar-me en qui posa el plat a taula, és a dir, qui ha preparat aquest menú de pastisseria catalana, i s’ha equivocat.

En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez… han escrit reflexions en els últims temps sobre el que en podríem dir la crisi, o l’absència… de la societat civil en tot el que està passant al nostre país, amb la que està caient.... “On és la societat civil?” Es preguntaven. “Per què no fa res?” I la Lídia Pelejà i en Xavier Mir han aplaudit la iniciativa d’OC i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

En aquest entorn de societat civil ara tenim una bona notícia, amb la convocatòria de l’1 de desembre de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Però això no altera per a res l’anàlisi. Algú finalment sembla que s’ha mogut, i entre tots hauríem de procurar que aquesta mani sigui un èxit, però en aquest post intentaré anar al fons de l’assumpte d’això que en diem la societat civil.

La primera qüestió que ens hem de plantejar és què és o què entenem per “societat civil”. Tot i admetent les fisures de la definició que plantejo, entenc per societat civil la societat organitzada al marge del que conforma l’estructura de poder polític d’un país (partits, parlament, administració, exèrcit…) que gestiona “els interessos generals”. Se situa per sobre de la societat (entesa com a conjunt d’individus) perquè està organitzada en funció d’uns determinats interessos (culturals, esportius, econòmics, laborals, nacionals, locals, solidaris, mediambentals, etc.).

Per què apel·lem a la “societat civil”? Ho fem quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i ho fem perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

Hi ha una altra característica clau de la societat civi: la legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

Resumint: l’organització, la representativitat i la legitimitat d’aquesta societat organitzada o “societat civil” són els trets bàsics que la defineixen i que alhora la converteixen, en situacions excepcionals, en un agent polític, que canalitza els sentiments dels individus. Òbviament aquesta societat organitzada ja intervé en el dia a dia, hi té el seu espai de participació, en allò que fa referència a les polítiques que directament els afecten o interessos propis (p.ex. sindicats i patronals en qüestions econòmiques i laborals, o associacions culturals en temes de llengua, o conservacionistes en temes de mediambient, etc, etc, etc, fins arribar, si m’apureu, al club de bitlles que defensa el seu espai al barri per poder practicar aquest esport).

Així les coses, quan els amics blocaires, recollint una pregunta que es fa molta gent, invoquen a la societat civil és perquè al seu entendre –i el meu- estem en una situació excepcional, i hi ha una societat organitzada que és representativa i té legitimitat per a plantejar la defensa d’uns interessos generals amenaçats o menystinguts davant els poders públics.

La legitimitat d’aquesta societat deriva de l’organització i la representativitat, però també del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

Crec que OC i la major part de la nostra societat organitzada depenen en aquests moments del finançament que els hi procuren els poders públics. Són, simplement, societat subvencionada. Poden fer coses interessantíssimes, però han perdut aquella legitimitat que les convertia en societat civil.

La societat civil que tenim al cap ja no existeix. Quan apel·lem a la societat civil invoquem un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha convertida en una mena de la “nostra cosa” dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

Imaginem una d’aquestes organitzacions importants del país, representativa, històrica, seriosa, i amb uns objectius amplis en defensa de la identitat nacional catalana. I que el pressupost d’aquesta organització depèn en un 70% de les subvencions i suport que li presti el govern. Quina independència tindrà? Quin no serà el poder del govern per intervenir en les decisions d’aquesta entitat? I per tant el que faci aquesta entitat quina credibilitat pot tenir? Quina garantia tenim que no s’ha vist convidada a fer una cosa o deixar-la de fer per pressions? Cap. I farem bé de no fiar-nos-en. El sistema ha entrat en crisi, una crisi irreversible.

Una altra dimensió diferent de la crisi d’això que en dèiem societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc i a Catalunya. Al País Basc amb tot el tema dels Foros, fundaciones, víctimes, etc. que, després d’un injustificat boom mediàtic i polític, i sorgides del no res, van semblar que canalitzaven i condicionaven obligatòriament qualsevol política. I a Catalunya el PP amb tot el tema de les convivències, babeles, toleràncies, etc. per a canalitzar els atacs a la llengua catalana, i el PSOE-PSC a través de les associacions d’emigrants de tota mena i l’exaltació del mite de l’origen remot com a dimensió de pertenència que evités la integració normal i paulatina dels nouvinguts a Catalunya, i els hi permetés –als socialistes- gestionar políticament l’amenaça permanent de la fractura social.

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya fer front al xantatge i l’amenaça de la fractura social ha justificat portar els amenaçadors al govern per part d’un partit que es proclamava independentista, fins al punt que ha acabat formant el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

La imitació des del catalanisme no ha estat tan afortunada, o, en tot cas, s’ha vist sotmesa a més convulsions abans d’assolir les seves fites. Potser perquè en absència de poder real, aquest s’exerceix sobre els més propers, a qui s’exigeix humiliació i obediència per a compensar les pròpies frustracions. Així tenim la primera fase de la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocà la massiva manifestació del 18 de febrer, i que va gaudir d’un espectacular suport d’ERC. Curiosament les coses per a la gent de la PDD es comencen a tòrcer el dia de la mani, quan la direcció d’ERC els fica en una llista negra perquè no els han deixat posar a la capçalera de la mani. Curiosament també, poc després, quan la PDD es planteja el seu treball futur i no accepta sotmetre’s als criteris i l’estratègia que li vol imposar la direcció d’ERC, i suposo que sense tingués res a veure, la portantveu de la PDD va perdre el seu lloc de treball en una altra entitat d’aquestes de “societat civil”. Pura coincidència, suposo.

O el cas de la Plataforma Sobirania i Progrés, plenament sotmesa a la direcció d’ERC, fins al punt que n’han apartat alguns dels seus fundadors exclusivament per maniobres internes del partit.

Així les coses, em temo que la monumental crisi del catalanisme no s’acabarà en els partits polítics, els dirigents i les estratègies que l’han generada, sinó que s’acabarà estenent a això que en dèiem “societat civil”, per la manera matussera com s’exerceix el poder i perquè, definitivament, l’absència de contrapoders polítics al nostre país, sotmès plenament, monolíticament, als dictats espanyolistes del tripartit, ha manllevat el fràgil equilibri i decència en el tractament envers la societat civil que existia abans que les forces tripartites assolissin els seus últims objectius. L’eix nacional s’ha acabat.

Tinc la sensació, que un dels objectius no confessats del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites.

Perquè el que passa amb la societat subvencionada, passa també amb les persones. Quan des del govern tripartit s’amenaça, condiciona, etc. la premsa de la manera que s’està fent (recordem els episodis Bolaño, les transcripcions de converses d’opinadors remeses amb una tarjeteta presidencial amb paràgrafs crítics subratllats, el cessament d’en Sanchis, els opacs relleus a 8TV…) el que s’està buscant és eliminar l’opinió independent, convertir opinadors i periodistes en funcionaris. La temptació del poder sempre ha estat aquesta, però la falta de contrapoders del moment actual fa que aquesta pràctica hagi arribat a límits que amenacen directament la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla.

Una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou, perquè tot està tan podrit que ja no em crec res. Absolutament res. Però com a mínim tinc aquest espai per a denunciar-ho. Fins que m’enxampin, és clar, com diu un amic “se t’està posant cara de Miquel Badia”.

Dedicat a la Lídia Pelejà, de bon rotllo. Música: Stabat Mater (Vivaldi)