Uf! Un post difícil, avui. Em poso a escriure’l tot just després d’arribar de la Conferència de n’Artur Mas, per una amable invitació de l’amic Quico Homs. La prudència aconsellaria deixar macerar una mica el que avui s’ha dit, que ha estat molt, però que també hi haurà qui pensarà que ha estat insuficient... malgrat que ha assumit solemnement el dret de decidir...
Crec que hi havia tres actituds entre els assistents: la del públic convergent, majoritari (i entusiasmat, amb ganes), la dels que anaven a sentir en Mas reivindicar la independència o carregar-se’l del tot, sense matisos, i els pocs que hi hem anat ni entregats ni disposats a menysprear el que se’ns digués, perquè entenem que en aquest país, el que decideixi CDC, és molt important, i com mig en broma mig en sèrio deia en Joan Arnera fa uns quants posts, la independència si arriba, ho farà de la mà de CDC. Bé, jo no sé si arribarà la independència de la mà de CDC, però en tot cas, la majoria de les coses importants que poden passar en aquest país arribaran de la mà de CDC.
A diferència de l’anàlisi que vaig fer de la Conferència Nacional d’ERC, el cert és que aquí no tinc tanta informació, i fins ara, tot i que tinc molt bons amics, camarades patriotes, a CDC, el meu entorn polític natural ha estat l’independentisme, i tinc més claus per fer anàlisis. Però com que sobre covards no hi ha res escrit, som-hi. I disculpeu l'extensió, no he sabut fer-ho més curt...
En Mas ha fet un molt bon discurs, un discurs molt sòlid, molt ben argumentat, i que ha sapigut enllaçar la història i tradició del catalanisme des del seu origen, els seus reptes i ambicions, amb els seus assoliments, la situació actual… per acabar fent una proposta molt ben formulada, amb moltes idees força i amb una innegable ambició política per al nostre país, i en tots els ordres. En Mas és un polític molt sòlid, amb molt bon ofici, potser no és brillant, però és altament fiable i sempre ho fa bé. Jo diria que és el millor discurs que li he sentit mai. I és sens dubte un discurs potent.
Però no deixo de fer-me una pregunta. És aquest el discurs que s’esperava en un moment com aquest? És aquest el discurs que requereix aquest moment?
Hi ha dues possibles maneres d’enfocar la resposta. Com a independentista la resposta sempre serà negativa. Però ja ho hauria estat sempre davant un discurs convergent, o qualsevol discurs que no comencés i acabés amb "independència", amb "independència" o fins i tot menyspreu del seu farcit. Trobava intel·lectualment ocorrents, fins i tot gracioses, les afirmacions d’alguns com en López Bofill que deien anar-hi només per sentir si en Mas diria que referèndum d’autoderminació ja mateix i independència, o alguns blocaires com en Xavier Mir, que ja vaticinava que o es proclamava independentista o fracàs. Bé, jo crec que era previsible que res d’això passés. Per tant, això era un plantejament purament morbós (tot sigui dit, sense arribar al morbo de veure uns líders "independentistes" fent discursos abraonats en defensa d'un espanyolista com en Montilla, però vaja, què més haig de dir a hores d'ara...). Abans d’entrar he tingut ocasió de parlar amb algun líder independentista dels debò, dels de sempre, de pedra picada, que també hi assistien, i en cap cas eren tan reduccionistes.
Tanmateix, i descartada aquesta posició morbosa, era esperable que s’anés més enllà en el discurs? Bé, potser abans de respondre fora interessant veure fins on ha arribat el discurs.
Mas ha plantejat quatre eixos fonamentals per a la refundació del catalanisme. Cal aclarir que l’argument de la refundació és coherent en el seu discurs ja que, segons Mas, els objectius d’aquell catalanisme de mitjans s.XIX a hores d’ara ja s’han assolit, i per tant, el catalanisme, per continuar sent la ideologia-motor de Catalunya, necessita refundar-se i plantejar-se aquests nous objectius que avui venia a proposar.
No entraré en els tres primers. Són bàsics per al seu discurs, i tenen força, fins i tot tenen algunes coses que m’han agradat molt, però és el quart l’eix bàsic per al que ha reservat la concreció política i en el que avui em centraré: “el dret de decidir per a Catalunya”. El nou enfoc reivindicatiu per al catalanisme l’ha enquadrat en un eix que porta per títol la reivindicació del dret de decidir. Aquí és on s’ha arribat. I aquesta frase ha arrencat aplaudiments molt importants.
Però si s’ha arribat aquí, us podeu preguntar, “ a què venen els dubtes?”, “no és el mateix que va plantejar la Plataforma que porta aquest nom, el dret de decidir?”, no és fins i tot l’expressió que s’ha fet servir a la darrera CN d’ERC per no haver de parlar d’autodeterminació”, “no és el mateix que planteja l’Ibarretxe?” I tindreu raó en fer-vos la pregunta, i en que jo mateix me la faci.
Per això parlava de la necessitat de deixar “macerar” el discurs. Perquè si bé és cert que en Mas ha parlat del Dret de Decidir, també ho és que quan ha explicat la interpretació i concreció que en feia ha estat molt poc contundent, i excessivament ambigu. Una altra cosa: no m’ha semblat que en cap cas en Mas hagi pronunciat la paraula “sobirania” o “sobiranista”; no ho podria jurar, però no m’ho ha semblat. Això és important, en dret aquestes coses donen pautes d’interpretació de les normes. En aquest cas l’absència de la paraula, què implica?
Quina interpretació o dimensió política ha donat Mas al dret de decidir? Doble. Per una banda la capacitat irrenuncialbe de Catalunya de decidir en totes les seves coses, que es pensa defensar. I per una altra banda, en què aquest exercici és successiu, en funció dels temes, i requereix d’un gran consens nacional.
No ha buscat per tant una equivalència entre dret de decidir i referèndum d’autodeterminació. Més aviat s’ha acollit a una de les estratègies clàssiques sobiranistes segons la qual la sobirania no cal guanyar-la en un únic acte, sinó que es pot assolir paulatinament, gradualment, reconeixent esferes de sobirania que cada cop la doten de majors continguts, o dels continguts propis del que avui en dia podem entendre per sobirania a un país de l’Europa Occidental integrat a la UE i l’OTAN. I ha posat alguns exemples de concrecions, prou immediates, d’aquest dret de decidir: el dret de decidir en matèria d’infraestructures (tal com demana la mani de la Plataforma del proper dia 1 de desembre), o el dret de decidir si volem o no l’Estatut que ens retorni el Tribunal Constitucional (sobre aquest punt, no s’ha pogut estar d’explicar l’estratègia de CiU -¿- per quan el tombin, prou interessant, tot sigui dit, i que centrarà, crec, més que els continguts de la conferència, l’atenció mediàtica –al final m’hi referiré-), o, també, el dret de decidir sobre un futur concert econòmic per a Catalunya. Ha plantejat per tant un dret de decidir amb un horitzó gradual, i per a alguns, potser també decebedor, en el sentit que no l'ha reivindicat integralment (tot i que també aquí alguns episodis del seu discurs ho podrien rebatre, com quan ha apelat a l’estricta radicalitat democràtica d’aquest dret).
Hi torno. Uns podran veure que l’ampolla definitivament està buida i d’altres que es va omplint inequívocament. Es podrà dir que no s’ha fet el pas que s’esperava, o que s’han fet passos importants, d’inequívoca arrel sobiranista. No ho sé, ja ho he dit al principi, necessito deixar macerar aquest discurs, perquè no domino tant les coordenades convergents, em falten referents.
En aquest punt potser convé que em refereixi, per trobar claus d’interpretació de l’abast del discurs, a les parts prèvies, que també han estat interessants. El discurs ha begut, al meu entendre, de les fonts clàssiques del catalanisme, i d’aquesta figura que s’engrandeix amb el temps que és en Prat de la Riba. Els tres eixos previs de la refundació del catalanisme són una actualització ambiciosa d’aquell catalanisme que ens ha permès arribar on som avui: la Nació plena, un país de referència i un país globalitzat. El segon eix no l’ha titulat així, però ha estat un dels més sucosos, en la mesura que ha descrit el que són les polítiques i actituds clau en diferents ordres de la configuració i modernització (ha fet servir una altra paraula) del país, des de l’ensenyament al territori, les infraestructures, la recerca, l’economia, la cultura, la societat, etc. El país globalitzat ha buscat definir els elements que poden assegurar l’èxit de Catalunya en l’encaix no amb Espanya ni amb Europa, sinó amb una economia global. I pel que fa a la Nació, ha fet un discurs inclusivista, que com a objectiu té la màxima adhesió dels catalans a la idea nacional, actualitzant allò del “és català qui viu i treballa a Catalunya” per un “és català qui se’n sent i ho vol ser”.
Ha estat per tant un discurs molt Prat de la Riba en el sentit que clarament ha dibuixat tres eixos clau per a una nació catalana més forta en tots els àmbits. I ha parlat del “després ja veurem” a través del dret de decidir, no com un dret absolut, sinó com un dret d’exercici gradual i, d’alguna manera “temàtic”, sense posar-hi límits.
Fins aquí l’anàlisi d’urgència del que han estat al meu entendre les claus del discurs d’en Mas. Estic segur que sortiran moltes més coses i que fins i tot puc estar equivocat amb algunes de les que he dit, ja que no tinc per escrit el discurs i s’ha de filar prim amb les paraules. No he entrat en algunes altres idees força que ha llençat, respecte al país que hem de construir (esforç, mèrit, família, immigració, etc.) I és més necessari que mai atendre amb inquietud intel·lectual, les valoracions que en pugui fer altra gent com en Cardús o en Culla, passant pel Joan Oliver o en Villatoro, o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela).
Però hi ha més dimensions per a l’anàlisi del que ha estat la conferència d’avui i el projecte de la Casa Gran als que no puc deixar de fer esment:
Primer, si no ho havia entès malament, el discurs d’avui era el tret de sortida a un projecte de reflexió i acció que ha de culminar d’aquí a més d’un any. Des d’aquest punt de vista el discurs m’ha semblat massa concret, que ha convidat poc a la reflexió –massa receptes- i que en canvi ha perdut l’oportunitat de plantejar a l’auditori i al catalanisme en general algunes altres preguntes i reflexions que són del tot oportunes. No és res definitiu, i segurament això en els debats i procés que s’iniciarà tindrà cabuda, però tinc aquesta sensació, que el discurs s’ha mogut massa aprop de la cosa programàtica.
Segon, aquest procés de la Casa Gran, del que em consta la bona voluntat, i del que a més a més opino que és valent i necessari… té greus amenaces a sobre seu: l’actualitat política se’l pot menjar, es pot menjar les seves millors intencions que alhora és el que em sembla més interessant de tot el procés.
Per una banda tenim en Duran i les eleccions generals. Reconec que aquest home em treu de polleguera. No el suporto. I em sembla que no és un sentiment exclusiu meu. En Duran, la seva actitud i el seu discurs és un llast terrible per a aquest projecte i en general per a CDC. Torno a dir i reconèixer la meva admiració per un partit històric com UDC, i molta de la gent que n’ha format part, començant evidentment per Carrasco i Formiguera, però arribant, si m’apureu, a la gent de “el matí”. Però aquesta Unió d’en Duran no té cap, cap ni un, dels valors històrics del partit. De fet sentir en Duran és fastigós. I això, no en tinc cap dubte, tindrà repercussió a les generals.
De cara a les generals penso el mateix de la candidatura d’ERC-Ridao i de la de CiU-Duran: una important rebregada seria saludable. No passa res ni s’acaba el món. Al contrari, seria com una febrada que permetria contenir les infeccions, fer net. Si no és així, les infeccions tumorals continuaran amenaçant la salut d’aquestes dues opcions, que són tenen les claus del nostre futur.
Però en el cas de CiU, a més, hi ha un perill associat a les generals molt greu: la possibilitat que, tot i fotre’s una hòstia, acabi sent necessària per fer govern a Madrid. I de la mà d’en Duran, qualsevol escenari és pitjor que dolent. I això pot afectar encara més severament el futur de bones paraules i intencions d’en Mas. El pot llastrar definitivament.
Una altra qüestió seran les conseqüències polítiques del rebuig del Tribunal Constitucional a l’Estatut. Avui en Mas ha enumerat les alternatives que s’han de posar en marxa quan es produeixi aquest fet gravíssim: 1) nova convocatòria de referèndum perquè decidim els catalans 2) Si l’estat no autoritza el referèndum, fer un govern de concentració nacional amb tots els partits que varen aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya i recuperar el text del 30 de novembre 3) si això no es donés, eleccions anticipades.
Jo crec que el tripartit es blindarà i no admetrà cap d’aquestes tres alternatives. ERC no farà res, amb qualsevol excusa covarda i miserable (i tant de bo m’equivoqui), què sé jo dirà alguna cosa així com que el referèndum ja es farà el 2014 i a continuar vivint… Però alguna cosa greu haurà passat i no sé si es podrà aturar…
Finalment, la quarta consideració, els dos congressos que al llarg del 2008 seran decisius per a les possibles futures estratègies del sobiranisme: el de CDC i el d’ERC. Tots dos congressos poden oferir escenaris molt i molt interessants... i diversos, en funció del que passi els propers mesos (quins resultats hauran tret a les eleccions? Quins lideratges estaran amenaçats? Quines línies estratègiques s’aprovaran?, etc.)
Resumint:
-un molt bon discurs, sòlid, important, però que cal deixar macerar per valorar el seu abast real.
-un projecte, el de la CGC, interessant, que neix catapultat per un discurs que serà de referència, per unes idees clau perquè la nostra nació sigui aquesta nació forta que tots volem, i amb el reconeixement explícit del dret de decidir com a un eix clau del nou catalanisme... però que sembla massa vulnerable als atzars polítics dels propers mesos.
É pur si muove… i tanmateix es mou. El catalanisme i el país estan en el seu pitjor moment des del s.XIX, i tanmateix les coses s’estan movent. Estava amb aquestes reflexions quan l’autobus ha arribat a la Plaça de les Glòries Catalanes, quasi al final del trajecte. Havia recorregut tota la diagonal, de punta a punta. Sortia de la refundació del catalanisme i l’autobus enfilava aquesta plaça de nom tan evocador d'heroïcitats i emotiu, però d’una realitat urbanística horrible, fins al punt que cal tirar-la tota a terra i refer-la. Una imatge interessant, he pensat, de l'empresa que tenim al davant els sobiranistes: superar aquesta situació, que no ens agrada, per bastir un nou projecte de la mà del que ens ha permès ser on som, reivindicant alhora la tradició i un futur de prosperitat i llibertat. Alguna cosa s'ha mogut avui...
Crec que hi havia tres actituds entre els assistents: la del públic convergent, majoritari (i entusiasmat, amb ganes), la dels que anaven a sentir en Mas reivindicar la independència o carregar-se’l del tot, sense matisos, i els pocs que hi hem anat ni entregats ni disposats a menysprear el que se’ns digués, perquè entenem que en aquest país, el que decideixi CDC, és molt important, i com mig en broma mig en sèrio deia en Joan Arnera fa uns quants posts, la independència si arriba, ho farà de la mà de CDC. Bé, jo no sé si arribarà la independència de la mà de CDC, però en tot cas, la majoria de les coses importants que poden passar en aquest país arribaran de la mà de CDC.
A diferència de l’anàlisi que vaig fer de la Conferència Nacional d’ERC, el cert és que aquí no tinc tanta informació, i fins ara, tot i que tinc molt bons amics, camarades patriotes, a CDC, el meu entorn polític natural ha estat l’independentisme, i tinc més claus per fer anàlisis. Però com que sobre covards no hi ha res escrit, som-hi. I disculpeu l'extensió, no he sabut fer-ho més curt...
En Mas ha fet un molt bon discurs, un discurs molt sòlid, molt ben argumentat, i que ha sapigut enllaçar la història i tradició del catalanisme des del seu origen, els seus reptes i ambicions, amb els seus assoliments, la situació actual… per acabar fent una proposta molt ben formulada, amb moltes idees força i amb una innegable ambició política per al nostre país, i en tots els ordres. En Mas és un polític molt sòlid, amb molt bon ofici, potser no és brillant, però és altament fiable i sempre ho fa bé. Jo diria que és el millor discurs que li he sentit mai. I és sens dubte un discurs potent.
Però no deixo de fer-me una pregunta. És aquest el discurs que s’esperava en un moment com aquest? És aquest el discurs que requereix aquest moment?
Hi ha dues possibles maneres d’enfocar la resposta. Com a independentista la resposta sempre serà negativa. Però ja ho hauria estat sempre davant un discurs convergent, o qualsevol discurs que no comencés i acabés amb "independència", amb "independència" o fins i tot menyspreu del seu farcit. Trobava intel·lectualment ocorrents, fins i tot gracioses, les afirmacions d’alguns com en López Bofill que deien anar-hi només per sentir si en Mas diria que referèndum d’autoderminació ja mateix i independència, o alguns blocaires com en Xavier Mir, que ja vaticinava que o es proclamava independentista o fracàs. Bé, jo crec que era previsible que res d’això passés. Per tant, això era un plantejament purament morbós (tot sigui dit, sense arribar al morbo de veure uns líders "independentistes" fent discursos abraonats en defensa d'un espanyolista com en Montilla, però vaja, què més haig de dir a hores d'ara...). Abans d’entrar he tingut ocasió de parlar amb algun líder independentista dels debò, dels de sempre, de pedra picada, que també hi assistien, i en cap cas eren tan reduccionistes.
Tanmateix, i descartada aquesta posició morbosa, era esperable que s’anés més enllà en el discurs? Bé, potser abans de respondre fora interessant veure fins on ha arribat el discurs.
Mas ha plantejat quatre eixos fonamentals per a la refundació del catalanisme. Cal aclarir que l’argument de la refundació és coherent en el seu discurs ja que, segons Mas, els objectius d’aquell catalanisme de mitjans s.XIX a hores d’ara ja s’han assolit, i per tant, el catalanisme, per continuar sent la ideologia-motor de Catalunya, necessita refundar-se i plantejar-se aquests nous objectius que avui venia a proposar.
No entraré en els tres primers. Són bàsics per al seu discurs, i tenen força, fins i tot tenen algunes coses que m’han agradat molt, però és el quart l’eix bàsic per al que ha reservat la concreció política i en el que avui em centraré: “el dret de decidir per a Catalunya”. El nou enfoc reivindicatiu per al catalanisme l’ha enquadrat en un eix que porta per títol la reivindicació del dret de decidir. Aquí és on s’ha arribat. I aquesta frase ha arrencat aplaudiments molt importants.
Però si s’ha arribat aquí, us podeu preguntar, “ a què venen els dubtes?”, “no és el mateix que va plantejar la Plataforma que porta aquest nom, el dret de decidir?”, no és fins i tot l’expressió que s’ha fet servir a la darrera CN d’ERC per no haver de parlar d’autodeterminació”, “no és el mateix que planteja l’Ibarretxe?” I tindreu raó en fer-vos la pregunta, i en que jo mateix me la faci.
Per això parlava de la necessitat de deixar “macerar” el discurs. Perquè si bé és cert que en Mas ha parlat del Dret de Decidir, també ho és que quan ha explicat la interpretació i concreció que en feia ha estat molt poc contundent, i excessivament ambigu. Una altra cosa: no m’ha semblat que en cap cas en Mas hagi pronunciat la paraula “sobirania” o “sobiranista”; no ho podria jurar, però no m’ho ha semblat. Això és important, en dret aquestes coses donen pautes d’interpretació de les normes. En aquest cas l’absència de la paraula, què implica?
Quina interpretació o dimensió política ha donat Mas al dret de decidir? Doble. Per una banda la capacitat irrenuncialbe de Catalunya de decidir en totes les seves coses, que es pensa defensar. I per una altra banda, en què aquest exercici és successiu, en funció dels temes, i requereix d’un gran consens nacional.
No ha buscat per tant una equivalència entre dret de decidir i referèndum d’autodeterminació. Més aviat s’ha acollit a una de les estratègies clàssiques sobiranistes segons la qual la sobirania no cal guanyar-la en un únic acte, sinó que es pot assolir paulatinament, gradualment, reconeixent esferes de sobirania que cada cop la doten de majors continguts, o dels continguts propis del que avui en dia podem entendre per sobirania a un país de l’Europa Occidental integrat a la UE i l’OTAN. I ha posat alguns exemples de concrecions, prou immediates, d’aquest dret de decidir: el dret de decidir en matèria d’infraestructures (tal com demana la mani de la Plataforma del proper dia 1 de desembre), o el dret de decidir si volem o no l’Estatut que ens retorni el Tribunal Constitucional (sobre aquest punt, no s’ha pogut estar d’explicar l’estratègia de CiU -¿- per quan el tombin, prou interessant, tot sigui dit, i que centrarà, crec, més que els continguts de la conferència, l’atenció mediàtica –al final m’hi referiré-), o, també, el dret de decidir sobre un futur concert econòmic per a Catalunya. Ha plantejat per tant un dret de decidir amb un horitzó gradual, i per a alguns, potser també decebedor, en el sentit que no l'ha reivindicat integralment (tot i que també aquí alguns episodis del seu discurs ho podrien rebatre, com quan ha apelat a l’estricta radicalitat democràtica d’aquest dret).
Hi torno. Uns podran veure que l’ampolla definitivament està buida i d’altres que es va omplint inequívocament. Es podrà dir que no s’ha fet el pas que s’esperava, o que s’han fet passos importants, d’inequívoca arrel sobiranista. No ho sé, ja ho he dit al principi, necessito deixar macerar aquest discurs, perquè no domino tant les coordenades convergents, em falten referents.
En aquest punt potser convé que em refereixi, per trobar claus d’interpretació de l’abast del discurs, a les parts prèvies, que també han estat interessants. El discurs ha begut, al meu entendre, de les fonts clàssiques del catalanisme, i d’aquesta figura que s’engrandeix amb el temps que és en Prat de la Riba. Els tres eixos previs de la refundació del catalanisme són una actualització ambiciosa d’aquell catalanisme que ens ha permès arribar on som avui: la Nació plena, un país de referència i un país globalitzat. El segon eix no l’ha titulat així, però ha estat un dels més sucosos, en la mesura que ha descrit el que són les polítiques i actituds clau en diferents ordres de la configuració i modernització (ha fet servir una altra paraula) del país, des de l’ensenyament al territori, les infraestructures, la recerca, l’economia, la cultura, la societat, etc. El país globalitzat ha buscat definir els elements que poden assegurar l’èxit de Catalunya en l’encaix no amb Espanya ni amb Europa, sinó amb una economia global. I pel que fa a la Nació, ha fet un discurs inclusivista, que com a objectiu té la màxima adhesió dels catalans a la idea nacional, actualitzant allò del “és català qui viu i treballa a Catalunya” per un “és català qui se’n sent i ho vol ser”.
Ha estat per tant un discurs molt Prat de la Riba en el sentit que clarament ha dibuixat tres eixos clau per a una nació catalana més forta en tots els àmbits. I ha parlat del “després ja veurem” a través del dret de decidir, no com un dret absolut, sinó com un dret d’exercici gradual i, d’alguna manera “temàtic”, sense posar-hi límits.
Fins aquí l’anàlisi d’urgència del que han estat al meu entendre les claus del discurs d’en Mas. Estic segur que sortiran moltes més coses i que fins i tot puc estar equivocat amb algunes de les que he dit, ja que no tinc per escrit el discurs i s’ha de filar prim amb les paraules. No he entrat en algunes altres idees força que ha llençat, respecte al país que hem de construir (esforç, mèrit, família, immigració, etc.) I és més necessari que mai atendre amb inquietud intel·lectual, les valoracions que en pugui fer altra gent com en Cardús o en Culla, passant pel Joan Oliver o en Villatoro, o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela).
Però hi ha més dimensions per a l’anàlisi del que ha estat la conferència d’avui i el projecte de la Casa Gran als que no puc deixar de fer esment:
Primer, si no ho havia entès malament, el discurs d’avui era el tret de sortida a un projecte de reflexió i acció que ha de culminar d’aquí a més d’un any. Des d’aquest punt de vista el discurs m’ha semblat massa concret, que ha convidat poc a la reflexió –massa receptes- i que en canvi ha perdut l’oportunitat de plantejar a l’auditori i al catalanisme en general algunes altres preguntes i reflexions que són del tot oportunes. No és res definitiu, i segurament això en els debats i procés que s’iniciarà tindrà cabuda, però tinc aquesta sensació, que el discurs s’ha mogut massa aprop de la cosa programàtica.
Segon, aquest procés de la Casa Gran, del que em consta la bona voluntat, i del que a més a més opino que és valent i necessari… té greus amenaces a sobre seu: l’actualitat política se’l pot menjar, es pot menjar les seves millors intencions que alhora és el que em sembla més interessant de tot el procés.
Per una banda tenim en Duran i les eleccions generals. Reconec que aquest home em treu de polleguera. No el suporto. I em sembla que no és un sentiment exclusiu meu. En Duran, la seva actitud i el seu discurs és un llast terrible per a aquest projecte i en general per a CDC. Torno a dir i reconèixer la meva admiració per un partit històric com UDC, i molta de la gent que n’ha format part, començant evidentment per Carrasco i Formiguera, però arribant, si m’apureu, a la gent de “el matí”. Però aquesta Unió d’en Duran no té cap, cap ni un, dels valors històrics del partit. De fet sentir en Duran és fastigós. I això, no en tinc cap dubte, tindrà repercussió a les generals.
De cara a les generals penso el mateix de la candidatura d’ERC-Ridao i de la de CiU-Duran: una important rebregada seria saludable. No passa res ni s’acaba el món. Al contrari, seria com una febrada que permetria contenir les infeccions, fer net. Si no és així, les infeccions tumorals continuaran amenaçant la salut d’aquestes dues opcions, que són tenen les claus del nostre futur.
Però en el cas de CiU, a més, hi ha un perill associat a les generals molt greu: la possibilitat que, tot i fotre’s una hòstia, acabi sent necessària per fer govern a Madrid. I de la mà d’en Duran, qualsevol escenari és pitjor que dolent. I això pot afectar encara més severament el futur de bones paraules i intencions d’en Mas. El pot llastrar definitivament.
Una altra qüestió seran les conseqüències polítiques del rebuig del Tribunal Constitucional a l’Estatut. Avui en Mas ha enumerat les alternatives que s’han de posar en marxa quan es produeixi aquest fet gravíssim: 1) nova convocatòria de referèndum perquè decidim els catalans 2) Si l’estat no autoritza el referèndum, fer un govern de concentració nacional amb tots els partits que varen aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya i recuperar el text del 30 de novembre 3) si això no es donés, eleccions anticipades.
Jo crec que el tripartit es blindarà i no admetrà cap d’aquestes tres alternatives. ERC no farà res, amb qualsevol excusa covarda i miserable (i tant de bo m’equivoqui), què sé jo dirà alguna cosa així com que el referèndum ja es farà el 2014 i a continuar vivint… Però alguna cosa greu haurà passat i no sé si es podrà aturar…
Finalment, la quarta consideració, els dos congressos que al llarg del 2008 seran decisius per a les possibles futures estratègies del sobiranisme: el de CDC i el d’ERC. Tots dos congressos poden oferir escenaris molt i molt interessants... i diversos, en funció del que passi els propers mesos (quins resultats hauran tret a les eleccions? Quins lideratges estaran amenaçats? Quines línies estratègiques s’aprovaran?, etc.)
Resumint:
-un molt bon discurs, sòlid, important, però que cal deixar macerar per valorar el seu abast real.
-un projecte, el de la CGC, interessant, que neix catapultat per un discurs que serà de referència, per unes idees clau perquè la nostra nació sigui aquesta nació forta que tots volem, i amb el reconeixement explícit del dret de decidir com a un eix clau del nou catalanisme... però que sembla massa vulnerable als atzars polítics dels propers mesos.
É pur si muove… i tanmateix es mou. El catalanisme i el país estan en el seu pitjor moment des del s.XIX, i tanmateix les coses s’estan movent. Estava amb aquestes reflexions quan l’autobus ha arribat a la Plaça de les Glòries Catalanes, quasi al final del trajecte. Havia recorregut tota la diagonal, de punta a punta. Sortia de la refundació del catalanisme i l’autobus enfilava aquesta plaça de nom tan evocador d'heroïcitats i emotiu, però d’una realitat urbanística horrible, fins al punt que cal tirar-la tota a terra i refer-la. Una imatge interessant, he pensat, de l'empresa que tenim al davant els sobiranistes: superar aquesta situació, que no ens agrada, per bastir un nou projecte de la mà del que ens ha permès ser on som, reivindicant alhora la tradició i un futur de prosperitat i llibertat. Alguna cosa s'ha mogut avui...
12 comentaris:
ooooosti quin lençol. Ja m'ho llegiré demà, tu.
He anat directament al darrer paràgraf a veure si hi trobava alguna conclusió... i l'É pur si muove ja és suficient per que pugui anar a dormir tranquil.
Ja en parlarem.
Jo vaig llegir el discurs a casa a Alemanya amb molta enveja pels qui vareu poder assistir, quina ràbia. He fet un post i estic molt d'acord amb el que tu dius. De fet el títol del meu post ja ho diu tot:
"El catalanisme, energia i esperança per a un país millor" o un lífting del pujolisme per al segle XXI segons Artur Mas
Salut
Elies115,
"o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela)"
¿¿¿¿i perquè no saludes????
aquest és l'avantatge que juga un blocaire no identificat (BNI)
;)
Molt bona reflexió, per cert, encara que no comparteixo algues coses que has dit, em sembla molt coherent.
Salutacions!
m'ha pillat massa lluny i sortíem "a pressió". next one
Crònica des d'El Caire, Egipte! Passa't pel bloc. Una abraçada catalana
Doncs jo no vaig veure ni un sol blogaire. Ni un!.
M'agrada molt la teva visió de l'acte. Tan de bo fos una visió amplament compartida.
A mi també em va agradar el plantejament de'n Mas. Ara, l'important és que aquest projecte vagi més enllà de Convergència o de CiU. No pot ser que aquesta visió del catalanisme només estigui en un cantó. Cal que ho relligui tot.
és bo que us sembli interessant l'anàlisi, amb independència que compartim o no la valoració.
Sincerament, us haig de dir que reposat el discurs 24 hores, encara el valoro més positivament. Tot i que també veig els riscos que té pel davant, i les incerteses.
Dessmond, no enten la teva penúltima frase.
Jo el que penso, i així ho he traslladat a qui em pogués escoltar, és que per a un projecte d'aquest tipus és bàsic plantejar de manera oberta els interrogants i els reptes sobre els que cal reflexionar i aportar idees noves, que configurin un nou catalanisme més ric i amb perspectiva de futur.
I que per fer això el que CDC necessita urgentment és obrir-se al talent, als generadors d'idees, als "visionaris" que anticipen i analitzen, des de l'acadèmia o la seva experiència professional, cap a on van les nostres societats, les nostres economies, les nostres idees, etc. I que això cal fer-ho des de la generositat, i sense esperar "submissions" o "fitxatges", simplement per la voluntat de dialogar obertament amb les ments més privilegiades de la nostra societat.
ERC ha acabat donant puntades de peu al cul als pocs intel·lectuals que estaven al seu costat.
La CGC hauria de prendre exemple, també en això, de Prat de la Riba...
Manel, aquest cop no comparteixo la teva anàlisi. Igual que tampoc l'apriorística valoració d'en Maiol.
Lídia, ja m'he disculpat en l'anònim, no vaig poder. Quina "carrera de polítiques" paral·lela que t'estàs fent... endavant!
Volia dir que el catalanisme ha de relligar nacionalistes, independentistes, sobiranistes, tothom que pensi en clau nacional. Si només es fa des de les parts, anem dats. Com ara, vaja.
És evident Dessmond.
No avançarem fins que no es posem d'acord tots aquells que volem una mateixa cosa.
És aquí on rau la importància del plantejament del Mas: si no ens podem posar d'acord en tot el primer dia anem per parts.
Demà ens posarem d'acord per reclamar el nostre dret a decidir sobre les infraestructures. Demà passat ídem per el concert econòmic, etc.... Hi ha algú que no s'hi apunti? Per que mira que s'ha de ser espanyolista i/o antidemòcrata per no acceptar aquest plantejament.
Elies, Coincideixo plenament amb el que dius. Has fet un anàlisi molt acurat de la conferencia d'en Mas, des de la teva independència política i això es d’agrair, Els partits polítics que depenen de l’estat evidentment han criticat el discurs per dir que a CDC hem radicalitzat el missatge, i en canvi des de ERC diuen que Mas va estar massa tou. Tots han parlat en clau partidista, pensant que la casa gran del catalanisme els hi podria fer perdre vots de la gent catalanista. Per tant aquest projecte de refundació del catalanisme, no es cap tonteria, i està obert a tothom que hi vulgui entrar.
En cap moment en Mas va fer referència a cap partit politic, i en canvi tots han sortit corrents per criticar el projecte.
PD gràcies per la teva intervenció al meu bloc.
Molt bon article, Elies. Comparteixo els teus neguits i en certa manera una mica d'esperança. Ara, quan topes amb la realitat, amb el Duran de candidat, et cauen els collons a terra.
Malauradament, em temo que el resultat de les eleccions faran que els estratègies dels partits quedin en un segon pla.
Crec que els partits no se sumaran a aquesta casa gran. Hem de ser nosaltres els que els fem veure que han d'anar cap a una direcció inequívocament independentista, que és la solució més sensata i assenyada que hi ha.
Convergència ha fet un pas. Vejam si és ferm i aguanta les envestides de les urnes.
M'ha costat (pq darrerament no tinc gens de temps, a contracor) però finalment he llegit la teva crònica.
Molt interessant...
Estic content per l'Artur, pq crec que és un gran polític, tot i que no prou conegut pel públic en general.
Segurament no l'afavoreix que sigui vist de forma diferent a curta o llarga distància. Potser amb la nova proposta política la cosa canvii.
Personalment, no veig diferències amb aquest discurs i el projecte del Pujol.
Ja sé que potser molts em faríeu una llarga llista.... però ja he dit que és la meva impressió personal.
Per tant, no sé si tot plegat es donar-li voltes al de sempre, o un pas necessari per recorda al poble de Catalunya on vol anar.
Publica un comentari a l'entrada