Els temps són prolífics en esdeveniments que condicionen les anàlisis. Aquest post tanca l'exposició forense que fa evident que Esquerra (ERC) és un cadàver polític, que el seu projecte polític està finiquitat, mort. La certificació de la mort d'aquest projecte és del tot necessària perquè el nostre país pugui aspirar a la plena sobirania, a la llibertat, a la independència.
Des del post inicial d'aquests dos, i a banda de les interferències cojunturals pròpies d'estar analitzant una banda d'indocumentats, s'han produït esdeveniments significatius, que no alteren l'anàlisis, però sí que fan que poguem reconsiderar la contundència dels resultats d'alguna analítica. És obvi que les informacions de la Vanguardia, i els posteriors articles a l'Avui d'en Joan Carretero indiquen que a ERC encara hi ha restes de vida intel·ligent. Tanmateix, aquesta intervenció, lluny de qüestionar el diagnòstic, el confirma. El que passa és que la seva manifestació forense, que compartim, obliga a extremar certes precaucions, a actuar prudentment a la vista de l'existència d'una simptomatologia vital fins aleshores descartada.
Per què parlo d'Esquerra com a cadàver polític, de la defunció del seu projecte polític? Primer de tot perquè s'ha produït un fet gravíssim que ha desencadenat aquesta situació: el suïcidi. Esquerra, amb la signatura del tripartit 2 o Entesa, s'ha suïcididat. Això no ha fet cap altra cosa que precipitar un fet biològic, organitzativament i políticament, que ja apuntava aquesta conseqüència fatal, obituòria, des del Tripartit 1. I és que mai un partit independentista o sobiranista pot dipositar en els partits espanyolistes el govern del país. És un fet tan antinatura, tan greu, tan fora de qualsevol estratègia que només es pot explicar en termes absolutament excepcionals. I les situacions excepcionals només són dues: o bé un pacte polític definitiu respecte l'estatus polític previ (p.ex. el que s'esdevé a Irlanda del Nord, amb el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la necessitat de formar un govern d'unitat que piloti la transició des d'una situació "bèlica", fet que justifica que Sinn Fein i unionistes radicals -Ian Pasley- puguin compartir govern) o bé per una bogeria absoluta, superior a qualsevol capacitat d'imaginació i de comprensió racional. Per això parlo de mort i suïcidi del projecte independentista que fins ara ha representat ERC.
La vida és un sistema de cèl·lules interelacionades entre elles amb funcions que mantenen viu l'organisme. No hi ha un únic sistema, sinó varis. I la mort arriba per la fallida paulatina de tots els sistemes.
Un dels sistemes és el sistema nerviós, que coordina i centralitza la resta de sistemes. És el primer que va fallar a ERC. Amb el primer tripartit es va convertir en un organisme incapaç de transmetre els inputs vitals i nerviosos a la resta de l'organisme. No hi havia cap sistema coordinat, i els seus membres actuaven per impulsos simpàtics (Perpinyà, Bargalló, Solà, etc.). No existia transmissió orgànica ni nerviosa entre govern, partit i Presidència, fins al punt que els consellers d'ERC eren cessats sense coneixement del partit, que reaccionava atròficament. El tripartit 2 o Entesa va confirmar la defunció del sistema nerviós, atesa la descoordinació entre Carod i Puigcercós en la valoració de les ofertes per formar govern (supòsit fàctic però irreal).
Un altre dels sistemes és el circulatori. També aquí podem certificar la fallida crítica del sistema. Esquerra, des del Tripartit 1 es va convertir en una caixa autista de ressonància, incapaç de traslladar oxigen a les cèl·lules. Això ha estat especialment dramàtic i dolorós -per a ERC- en el cas del Tripartit 2 o Entesa, quan només els propis signants del pacte han estat capaços de defensar-lo. El poc oxigen que l'organisme era capaç de captar -en el seu entorn natural- induïa una decisió diferent de la que finalment va prendre la direcció palanganera d'ERC, i d'aquesta situació només es pot inferir la fallida del sistema circulatori. El sistema circulatori feia temps presentava riscos grans de trombosis, d'alteració greu de la circulació, ensimismat en la seva follia esquerranista i marxistoide, tal com reiteradament ha proclamat orgullosament el Dr. Slump.
El sistema respiratori és l'encarregat de captar oxigen per a les cèl·lules. Per tant, i amb indepedència del que podia haver estat el funcionament del sistema circulatori, encarregat de repartir l'oxigen capturat, la prèvia reclamava la capacitat de capturar oxigen. Ja amb el tripartit 1, però especialment amb el tripartit 2, Esquerra ha demostrat una absoluta incapacitat de capturar oxigen. Les conselleries d'ERC, i ERC com a partit, s'han convertit -tot i que amb alguna excepció- en organismes autistes incapaços de captar talent o gent preparada per gestionar les competències que tenien -i tenen- atribuïdes. Esquerra actuava -i acuta- com a ETT de barres del bar del rotllo, promocionant gent sense cap mena de formació ni de preparació, i, sobretot, provocant un rebuig contundent de qualsevol persona a qui se li oferissin càrrecs o llocs singulars, fins al punt, en el Tripartit 2, d'haver de recórrer a l'almoïna d'altres partits per poder cobrir determinats càrrecs. No és així, Metropagès? No has parlat amb algun ex ciutadà pel càrrec i ex conseller perquè t'ajudi a cobrir llocs encara vacants al teu departament??? Per tant, hi ha una evidència radical de no captació d'oxigen.
La fallida del sistema excretor ha estat la més dura, la més cruel. L'organisme ERC, en fallida de captura i circulació de l'oxigen, va iniciar el col·lapse excretor amb el Tripartit 1, que es va agreujar fatalment a partir del virus Perpinyà. El col·lapse del sistema excretor va presentar una pauta seqüencial diferent a la resta de sistemes. D'entrada s'hi trobaven factors endògens i exògens. Així, el virus Perpinyà va propiciar una primera sotregada en el sistema excretor, que va portar a l'expulsió del Conseller Primer i líder d'ERC, Carod Rovira. El sistema excretor exogen va continuar funcionant a ple rendiment, i va culminar amb l'expulsió de tots els consellers i càrrecs palanganeros del govern de la Generalitat i de la seva administració abans del referèndum de l'Estatut. Internament, el sistema excretor ha provocat un gravíssim estrenyiment i col·lapse final, entre doloroses contorsions intestinals i incontinència liquoïde. Informacions posteriors han demostrat que l'epidèmia "consulta a les bases" era induïda i programada, i va provocar l'ús fraudulent del sistema excretor per dir no a l'Estatut, i en canvi va ser col·lapsat, amb resultats letals, abans de debatre la conveniència d'un nou Tripartit.
El sistema químic, el fetge, és el que ha presentat unes evidències més radicals de col·lapse. Des del Tripartit 1, però especialment amb el Tripartit 2 o Entesa, el sistema químic s'ha mostrat absolutament incapaç d'assumir la quantitat d'excrecències circulant pel sistema. Allò popularment acceptat com a "no tenir fetge" per a segons què... s'ha revelat una evidència que afectava radicalment la capacitat orgànica de processar el que estava passant, la consumació del major pacte de traïció i humiliació nacional des del Compromís de Casp. Literalment, el sistema químic ha comportat en un primer moment la pèrdua de 130.000 vots des de les darreres eleccions, i més del 50% dels vots a la ciutat de Barcelona. La momificació de què parlava fa dos posts orienta l'estratègia política a conservar aquest espai, però la realitat només és una, i és que es deixa de créixer i que tots els indicadors apunten a una davallada continuada en els propers anys, que cal precipitar perquè no esdevingui un procés agònic cap al no res.
És evident que tots els sistemes vitals d'ERC estaven en fallida, però el que precipita la seva defunció és el seu suïcidi amb el Tripartit 2 o Entesa, que evidencia la pèrdua total de les constants vitals. Atorgar la presidència de la Generalitat de manera reiterada a l'espanyolisme pseudoesquerranós del psoe català, trencar l'eix nacional per convertir-lo en un eix dretes esquerres, tal com sempre han reivindicat els més ferotges enemics del nostre poble i els més lerrouxistes, pensar que la nostra causa és un debat que es pot definir com a post (president Montilla) o pre (conseller de vicepresidència Carod) nacional és un patètic clos per a traïdors, per a tots els qui de la mà d'Esquerra ens volen arrossegar a la tomba nacional, al tanatori nacional.
Davant d'això només ens queda que evitar la momificació política del projecte d'ERC, i treballar, d'entrada, per un enterrament ràpid i digne. Donem-li sepultura amb els honors que mereixen un partit històric, una figura com Macià i els milers de patriotes que hi han confiat, i obviem la covarda, trista i patètica traïció que han protagonitzat els seus actual dirigents.
Macià i tots els patriotes que darrere les sigles suara ultratjades d'ERC han estat referent i exemple no han de contemplar aquesta mort mesquina ni la baixesa moral i indignitat dels actuals dirigents i dels seus sequassos.
Des del post inicial d'aquests dos, i a banda de les interferències cojunturals pròpies d'estar analitzant una banda d'indocumentats, s'han produït esdeveniments significatius, que no alteren l'anàlisis, però sí que fan que poguem reconsiderar la contundència dels resultats d'alguna analítica. És obvi que les informacions de la Vanguardia, i els posteriors articles a l'Avui d'en Joan Carretero indiquen que a ERC encara hi ha restes de vida intel·ligent. Tanmateix, aquesta intervenció, lluny de qüestionar el diagnòstic, el confirma. El que passa és que la seva manifestació forense, que compartim, obliga a extremar certes precaucions, a actuar prudentment a la vista de l'existència d'una simptomatologia vital fins aleshores descartada.
Per què parlo d'Esquerra com a cadàver polític, de la defunció del seu projecte polític? Primer de tot perquè s'ha produït un fet gravíssim que ha desencadenat aquesta situació: el suïcidi. Esquerra, amb la signatura del tripartit 2 o Entesa, s'ha suïcididat. Això no ha fet cap altra cosa que precipitar un fet biològic, organitzativament i políticament, que ja apuntava aquesta conseqüència fatal, obituòria, des del Tripartit 1. I és que mai un partit independentista o sobiranista pot dipositar en els partits espanyolistes el govern del país. És un fet tan antinatura, tan greu, tan fora de qualsevol estratègia que només es pot explicar en termes absolutament excepcionals. I les situacions excepcionals només són dues: o bé un pacte polític definitiu respecte l'estatus polític previ (p.ex. el que s'esdevé a Irlanda del Nord, amb el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la necessitat de formar un govern d'unitat que piloti la transició des d'una situació "bèlica", fet que justifica que Sinn Fein i unionistes radicals -Ian Pasley- puguin compartir govern) o bé per una bogeria absoluta, superior a qualsevol capacitat d'imaginació i de comprensió racional. Per això parlo de mort i suïcidi del projecte independentista que fins ara ha representat ERC.
La vida és un sistema de cèl·lules interelacionades entre elles amb funcions que mantenen viu l'organisme. No hi ha un únic sistema, sinó varis. I la mort arriba per la fallida paulatina de tots els sistemes.
Un dels sistemes és el sistema nerviós, que coordina i centralitza la resta de sistemes. És el primer que va fallar a ERC. Amb el primer tripartit es va convertir en un organisme incapaç de transmetre els inputs vitals i nerviosos a la resta de l'organisme. No hi havia cap sistema coordinat, i els seus membres actuaven per impulsos simpàtics (Perpinyà, Bargalló, Solà, etc.). No existia transmissió orgànica ni nerviosa entre govern, partit i Presidència, fins al punt que els consellers d'ERC eren cessats sense coneixement del partit, que reaccionava atròficament. El tripartit 2 o Entesa va confirmar la defunció del sistema nerviós, atesa la descoordinació entre Carod i Puigcercós en la valoració de les ofertes per formar govern (supòsit fàctic però irreal).
Un altre dels sistemes és el circulatori. També aquí podem certificar la fallida crítica del sistema. Esquerra, des del Tripartit 1 es va convertir en una caixa autista de ressonància, incapaç de traslladar oxigen a les cèl·lules. Això ha estat especialment dramàtic i dolorós -per a ERC- en el cas del Tripartit 2 o Entesa, quan només els propis signants del pacte han estat capaços de defensar-lo. El poc oxigen que l'organisme era capaç de captar -en el seu entorn natural- induïa una decisió diferent de la que finalment va prendre la direcció palanganera d'ERC, i d'aquesta situació només es pot inferir la fallida del sistema circulatori. El sistema circulatori feia temps presentava riscos grans de trombosis, d'alteració greu de la circulació, ensimismat en la seva follia esquerranista i marxistoide, tal com reiteradament ha proclamat orgullosament el Dr. Slump.
El sistema respiratori és l'encarregat de captar oxigen per a les cèl·lules. Per tant, i amb indepedència del que podia haver estat el funcionament del sistema circulatori, encarregat de repartir l'oxigen capturat, la prèvia reclamava la capacitat de capturar oxigen. Ja amb el tripartit 1, però especialment amb el tripartit 2, Esquerra ha demostrat una absoluta incapacitat de capturar oxigen. Les conselleries d'ERC, i ERC com a partit, s'han convertit -tot i que amb alguna excepció- en organismes autistes incapaços de captar talent o gent preparada per gestionar les competències que tenien -i tenen- atribuïdes. Esquerra actuava -i acuta- com a ETT de barres del bar del rotllo, promocionant gent sense cap mena de formació ni de preparació, i, sobretot, provocant un rebuig contundent de qualsevol persona a qui se li oferissin càrrecs o llocs singulars, fins al punt, en el Tripartit 2, d'haver de recórrer a l'almoïna d'altres partits per poder cobrir determinats càrrecs. No és així, Metropagès? No has parlat amb algun ex ciutadà pel càrrec i ex conseller perquè t'ajudi a cobrir llocs encara vacants al teu departament??? Per tant, hi ha una evidència radical de no captació d'oxigen.
La fallida del sistema excretor ha estat la més dura, la més cruel. L'organisme ERC, en fallida de captura i circulació de l'oxigen, va iniciar el col·lapse excretor amb el Tripartit 1, que es va agreujar fatalment a partir del virus Perpinyà. El col·lapse del sistema excretor va presentar una pauta seqüencial diferent a la resta de sistemes. D'entrada s'hi trobaven factors endògens i exògens. Així, el virus Perpinyà va propiciar una primera sotregada en el sistema excretor, que va portar a l'expulsió del Conseller Primer i líder d'ERC, Carod Rovira. El sistema excretor exogen va continuar funcionant a ple rendiment, i va culminar amb l'expulsió de tots els consellers i càrrecs palanganeros del govern de la Generalitat i de la seva administració abans del referèndum de l'Estatut. Internament, el sistema excretor ha provocat un gravíssim estrenyiment i col·lapse final, entre doloroses contorsions intestinals i incontinència liquoïde. Informacions posteriors han demostrat que l'epidèmia "consulta a les bases" era induïda i programada, i va provocar l'ús fraudulent del sistema excretor per dir no a l'Estatut, i en canvi va ser col·lapsat, amb resultats letals, abans de debatre la conveniència d'un nou Tripartit.
El sistema químic, el fetge, és el que ha presentat unes evidències més radicals de col·lapse. Des del Tripartit 1, però especialment amb el Tripartit 2 o Entesa, el sistema químic s'ha mostrat absolutament incapaç d'assumir la quantitat d'excrecències circulant pel sistema. Allò popularment acceptat com a "no tenir fetge" per a segons què... s'ha revelat una evidència que afectava radicalment la capacitat orgànica de processar el que estava passant, la consumació del major pacte de traïció i humiliació nacional des del Compromís de Casp. Literalment, el sistema químic ha comportat en un primer moment la pèrdua de 130.000 vots des de les darreres eleccions, i més del 50% dels vots a la ciutat de Barcelona. La momificació de què parlava fa dos posts orienta l'estratègia política a conservar aquest espai, però la realitat només és una, i és que es deixa de créixer i que tots els indicadors apunten a una davallada continuada en els propers anys, que cal precipitar perquè no esdevingui un procés agònic cap al no res.
És evident que tots els sistemes vitals d'ERC estaven en fallida, però el que precipita la seva defunció és el seu suïcidi amb el Tripartit 2 o Entesa, que evidencia la pèrdua total de les constants vitals. Atorgar la presidència de la Generalitat de manera reiterada a l'espanyolisme pseudoesquerranós del psoe català, trencar l'eix nacional per convertir-lo en un eix dretes esquerres, tal com sempre han reivindicat els més ferotges enemics del nostre poble i els més lerrouxistes, pensar que la nostra causa és un debat que es pot definir com a post (president Montilla) o pre (conseller de vicepresidència Carod) nacional és un patètic clos per a traïdors, per a tots els qui de la mà d'Esquerra ens volen arrossegar a la tomba nacional, al tanatori nacional.
Davant d'això només ens queda que evitar la momificació política del projecte d'ERC, i treballar, d'entrada, per un enterrament ràpid i digne. Donem-li sepultura amb els honors que mereixen un partit històric, una figura com Macià i els milers de patriotes que hi han confiat, i obviem la covarda, trista i patètica traïció que han protagonitzat els seus actual dirigents.
Macià i tots els patriotes que darrere les sigles suara ultratjades d'ERC han estat referent i exemple no han de contemplar aquesta mort mesquina ni la baixesa moral i indignitat dels actuals dirigents i dels seus sequassos.
Despertem els "sense nom" i recuperem la flama i l'empenta de la nostra història, la fidelitat a la terra i el coratge que ens mena. Cal evitar la momificació d'un projecte polític mort i emergir, amb foc nou, amb l'estandard de les renovades esperances per al nostre poble, i no decebre, no trair.
1 comentari:
La sopresa infinita
aboca, a l'abisme
de l'admiració,
el desconeixent més absolut.
Publica un comentari a l'entrada