Viure, viure... jo viuré...

Se m'acaba el contracte de lloguer del pis on he estat vivint els darrers 10 anys. No hi ha cap possibilitat de renovació: em demanen una xifra astronòmica.

Des que he sabut que hauré de deixar el pis m'ha envaït una estranya sensació de pena i una frenètica activitat a la recerca d'un nou pis que pugui comprar. Tinc pena perquè durant 10 anys he gaudit d'un pis magnífic, on he estat molt feliç, i d'un barri i d'una gent que sento com a part intensa del meu paisatge vital. I ara ja no puc continuar al barri... els preus són impossibles. He vist que els lloguers han pujat tant que pràcticament no hi ha diferència amb la compra i amb una hipoteca. I m'he llançat a la recerca d'un pis que pugui comprar i on em senti de gust, diferent d'on sóc ara, però que també em satisfagui.

I en aquesta recerca m'he donat de morros amb una realitat cruel. Malgrat tenir un bon sou, crec que bastant per sobre de la mitjana, em veig incapaç d'arribar als preus de la vivenda en oferta que em podria plaure. No busco cap cosa de l'altre món: un pis d'uns 60 m2, amb dues habitacions i on pugui entrar-hi a viure, ja perquè sigui d'obra nova, ja perquè estigui adequadament reformat i actualitat. Però no trobo res. Visito els pisos, amb el pensament... si aquest m'agrada i me'l quedo m'hipoteco fins les celles de per vida... però en veure'ls se'm cau l'ànima al terra. M'haig d'hipotecar de per vida per un pis que no em desperti el més mínim entusiasme, que no m'engresqui gens ni mica? No vull. I no volent, vaig veient pisos que descarto i em sento exclòs. De tota la informació de pisos que m'arriba la meitat estan totalment per sobre de les meves possibilitats... i l'altra meitat per sota de les meves expectatives i dignitat.

L'estreta franja entre ambdues meitats que visito i per la que m'interesso acaba sempre en frustració, en decepció.

Penso que comprar un pis "decent" no és en aquests moments una operació possible per a un single, per més bon sou que tingui. Els pisos que podria comprar no em desperten el més mínim entusiasme, en cap cas, en cap visita m'ha vingut el pensament que desitjo de "aquí estaré bé".

Pel que he calculat que puc pagar i hipotecar-me no trobo cap pis a BCN. He mirat fora de BCN, i hi ha coses, però viure fora de BCN altera tan profundament el meu estil de vida que ho descarto. Altra cosa fora que visqués amb parella. No només perquè augmentarien les meves possibilitats de comprar un pis decent a BCN, sinó perquè també s'aixamplaria el perímetre on podria residir. No és el mateix el way of life d'un single que amb parella. I pel preu d'un pis indecent a BCN es poden trobar pisos molt interessants fora de BCN, cap al Maresme o cap al Garraf.

Em pregunto com la nostra societat pot assumir els preus als que han arribat i s'ofereixen els pisos. Si el meu sou, que està per sobre d'una parella de mileuristes, no em permet aspirar a un pis que m'engresqui, que em motivi... i ja descarto més de la meitat de les ofertes pel seu preu astronòmic... qui i com hi pot fer front? Tanta gent amb tants diners hi ha a Barcelona?

A més, cada cop que visito un pis, veig les pors que sobre els problemes de convivència a què potser ens hem d'afrontar: pisos patera, veïns insolidaris... i veig de nou el gran problema del nostre país, de desprotecció de les classes mitjanes. Res afavoreix la gent normal que compleix la llei... molt sovint veus en les cares dels venedors la selva urbanística i convivencial que ens envolta, i en la que només es mouen amb soltura els rics i els caradures...