Israel i jo

Israel té una cosa: no deixa indiferent. O hi creus o no hi creus. O s'accepta el seu dret a existir o es combat. Bé, segurament a un nivell superficial no és tan negre i blanc, però en el fons sí que ho és. És cert que hi ha molts defensors d'Israel que han o hem vist trontollar la nostra fortalesa perquè en els últims anys potser no s'han seguit les polítiques més inteligents, o com a mínim això ens ha semblat des de la distància.

Però cal creure en Israel i en el seu dret a existir. No sempre ho he tingut tan clar. Però em vaig submergir en lectures diverses sobre la epopeia de la creació de l'estat d'Israel, i la seva gesta defensant-se només néixer de tots els seus veïns àrabs que volien aniquilar-los, llençar-los, literalment, al mar. Com a cristià, com a catòlic, són moltes les coses que em separen d'Israel. Pero em commou la seva fe introntollable que els fa ser un poble. M'ha commogut també la seva dissortada història, la seva expulsió de la seva terra i la seva condició de poble pària, errant, pels confins de la humanitat... i el seu dissortat destí de ser sempre perseguits i culpabilitzats de tots els mals que afectaven les societats on vivien. No és el moment de fer un repàs de les persecucions i progroms allà on les comunitats jueves han estat establertes, tant els askenazis com els sefardís. Però el cert és que aquestes implacables persecucions tenen la seva més cruel i esgarrifosa culminació amb l'Holocaust.

La seva història, els seus progroms, l'Holocaust i, tanmateix, la seva indefallible voluntat de ser fan de la creació, el 1948, de l'Estat d'Israel, un acte de justícia poètica històrica, única, emocionant.

És ben cert, però, que la creació de l'estat d'Israel va tenir conseqüències injustes envers els palestins. Però aquestes conseqüències van ser més una sensació que una realitat, car Israel no volia ni l'expulsió dels palestins (la prova està en els milers de palestins que tenen tots els drets dins l'estat d'Israel) ni el conflicte amb els veïns àrabs. Però molts dels palestins i la totalitat dels veïns àrabs van entendre aquella proclamació com una declaració de guerra. I des de llavors han proclamat arreu la seva voluntat d'exterminar Israel, de llençar els jueus al mar. I des d'aquell mateix moment s'han succeït guerres que sempre han tingut un mateix denominador: Israel s'hi ha jugat sempre la seva existència, mentre els veïns àrabs s'hi jugaven només el que volien, mentint, soflamant, enganyant els seus pobles i el poble palestí.

En els anys de l'oprobi i la vergonya de l'Holocaust el Gran Mufti de Jersulem alimentava l'odi contra els jueus que arribaven a la seva terra mentre es passejava amb cotxe blindat i una armilla antibales regalades per Adolf Hitler. La persecució nazi i feixista a Europa contra els jueus i l'exaltació islamista al Pròxim Orient contra Israel beuen de les mateixes fonts i comparteixen els mateixos objectius d'extermini. No seria just afirmar això sense esmentar també que en moltes societats àrabs els jueus han gaudit de benestar i respecte. Però el cert és que hi ha una connexió exarcebada entre el fanatisme nacionalsocialista i el fanatisme islamista. Connexió de persones, de projectes i d'objectius. Connexió esgarrifosa a hores d'ara per la voluntat d'anhilament del governs fanàtics islamistes com Iran, com Hezbolah, com Hamàs, com Al quaeda.

Israel esdevé així la prova del nou de la nostra llibertat, entesa com a bé suprem, entesa com a combat al fanatisme liquidacionista. És la nostra primera frontera contra el fanatisme i la voluntat d'acabar amb el sistema de vida i l'escala de valors occidentals.

La lluita d'Israel per la seva existència és una lluita que hauria de comprendre tota la humanitat, és una lluita poètica, increïblement lírica. Mai un poble ha representat tant per a tots nosaltres i mai la llibertat i la dignitat democràtica, d'homes lliures, ha tingut un camp de batalla tan evident com Israel.

Els soldats del Tsahal que lluiten arreu de les fronteres sempre amenaçades d'Israel són la frontera de la nostra dignitat democràtica, no som nosaltres, que contemplem el seu sacrifici des de la covardia, però que també endevinem la costosa pàtria de la llibertat i la humiliació i vergonya de la nostra inactivitat, del nostre conformisme, de la nostra comoditat a qualsevol preu. Som nosaltres qui hauríem de combatre per recuperar la dignitat i proclamar que mai més romandrem indiferents al feixisme i l'Holocaust.

Per això de jove vaig voler conèixer l'experiència dels kibbutz, per això sempre he pensat que haig d'estar al costat d'Israel. Per això rendeixo tribut, admiració i proximitat a tots els joves i reservistes del Tsahal. Serem en cada mirada seva sobre el fanatisme, en cada camí que protegeixin, en cada nit i en cada matinada que vetllin per nosaltres en la intempèrie de les muntanyes i deserts que envolten Israel. Shalom!