VERGONYA: Salvem les restes dels soldats de la batalla de l'Ebre. LES CLAUS DEL CONFLICTE

Amb aquest article enllaço amb un dels últims posts abans de les vacances, VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre. A la causa a Facebook, amb més de 300 adherits, hi ha tota la informació d’articles i TV que ha anat sortint des que vaig fer pública la denúncia: Oriol Junqueras a l’Avui, Joan Marí al Diari de Balears, El Periódico de Catalunya, el Singular Digital i un dels seus articulsites, Xavier Fändrich i els informatius de Telecinco.

És a dir, que malgrat ser agost, la informació s’ha anat escampant, la denúncia, gràcies a tots, ha arribat a molta gent. Però malgrat això, i malgrat les visites de personal del Memorial Democràtic, no sembla que estigui garantida cap de les coses que es reivindiquen i que podeu consultar en el document de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta.

Aquest estiu he estat resseguint altres indrets de la Batalla que es poden veure afectats per la depredació eòlica i, sobretot, ens hem anat conscienciant de les conseqüències irreversibles de la més que probable ocupació i destrucció d’espais emblemàtics, que a qualsevol altre país del món serien preservats, cuidats, senyalitzats i, en la mesura que els pressupostos públics ho permetin, rehabilitats, restaurats, reconstruïts… feu servir el verb amb re- que considereu més convenient. I, evidentment, una actuació urgentíssima per la recuperació d’aquestes restes.

Encara ara, 70 anys després, no és fàcil parlar-ne amb la gent del poble. Però un fil feble de consciències ens ha permès estirar testimonis, visitar llocs… i copsar la magnitud moral del problema al que fem front.

Avui us adjunto unes fotos noves. Fetes en un altre turó dels que probablement siguin víctimes de la depredació eòlica. Anònimament uns veïns ens en van alertar. Fa uns mesos un pagès, refent els marges de la seva finca, eixamplant-la, havia trobat colgats un bon grapat d’ossos. Són les fotos que adjunto al post. Gratant amb compte sobre la superfície que havia quedat al descobert al refer el marge, desenes d’ossos n’emergien. Només hem gratat una mica. Aquest és el testimoni. Si us hi fixeu podeu veure clarament com estan enclavats en la terra. L’acumulació, aplegar-los en un munt al marge, és el mínim respecte pels que van quedar al descobert en llaurar.

Segurament us haureu preguntat, si tot això que explico és així… on és la gent, on són els ajuntaments, on són els consells comarcals, on és el COMEBE, on és la Generalitat? No hi ha ningú que hi pugui fer alguna cosa?

Bé, doncs la veritat és que a tota la Terra Alta, només un reduït grup de persones a cada poble han aixecat la veu contra la massificació eòlica. Aquesta resposta, a més, només ha adquirit un gruix rellevant a Horta de Sant Joan, on s’ha guanyat un referèndum i per revocar les llicències d’obra i implantació dels molins. A la resta, res, silenci ciutadà i silenci de les administracions. Per què?

A la Terra Alta la gent no té cap esperança en el seu futur o en té molt poca (no s’hi val generalitzar, però em temo que aquest és el sentiment majoritari). Sense aquesta esperança, sense cap esperança, prefereixen vendre-se’l. Probablement hi hauria bofetades per ser un dels propietaris on s’ha d’instal·lar un d’aquests megageneradors. Perduda l’esperança, tot està en venda: la terra, el futur, la il·lusió…

Més enllà de tota la dimensió històrica i moral dels espais de la batalla de l’Ebre, econòmicament som només uns pocs els que defensem que no es vengui el futur de les nostres terres. I aquest futur passa, inevitablement, per treure profit de l’atàvic aïllament d’aquestes terres, per convertir-lo en una oportunitat, promoure un turisme natural, cultural i històric que a la seva vegada promocioni la comarca i els seus productes. Que “el ganxo” de tot aquest esforç museïstic reverteixi en la creació d’estructures productives, allotjaments rurals, empreses de serveis, restaurants, etc i en una promoció dels nostres productes, que continuen essent la base de la nostra economia: vins, olis, fruits secs, fruites…

A Horta de Sant Joan, que fa temps s’han reorientat en aquest sentit, ho han entès, i han combatut amb eficàcia la massificació eòlica, perquè justament és un atemptat contra el seu futur.

Però… si això fós així… perquè la gent no ho veu? Doncs perquè el present pesa massa.

Fa molts anys que totes les cooperatives agrícoles de la zona tenen molts problemes, que el fruit de la terra perd valor i els ingressos de les famílies pageses minven constantment. D’uns anys ençà la dedicació a la terra ha esdevingut pràcticament inviable. La gent jove que havia apostat per treballar la terra, per continuar mimant aquesta terra, es veu abocada a marxar periòdicament del poble a fer de jornalers, de temporers, i complementar els seus ingressos. La gent més gran ja quasi que només espera de les seves collites que els permetin pagar-se la seva seguretat social agrària els pocs anys que li queden fins la jubilació.

Aquesta precarietat econòmica de l’agricultura terraltenca i els seus pagesos cal tenir-la en compte per entendre l’altra dimensió d’aquest problema. Molta gent suspira perquè al seu tros de terra s’hi instal·li un molí. I sabeu perquè? Perquè la instal·lació d’aquest molí els “garanteix”, d’acord als tractes que els ha ofert l’empresa, uns ingressos anuals de… 3.000 euros…

El segon element clau en la depredació eòlica (i més endavant entendreu perquè parlo de depredació) són els ingressos que han promès i fins i tot avançat als ajuntaments. És una part molt trista de tota aquesta història, i fins i tot fosca. Però el cert és que aquestes empreses han ficat a sobre de la taula dels alcaldes unes quantitats de milers d’euros a canvi de la seva complicitat, silenci, passivitat i… llicències d’obra… que els han enlluernat. En un context econòmic tan deprimit com el de la Terra Alta, hi han vist l’oportunitat de fer realitzacions immediates de serveis per als seus habitants. P.ex. la construcció de guarderies. Però també per a moltes altres coses absolutament prescindibles, fungibles i que situen aquests ajuntaments en una dimensió econòmica falsa pel que fa a les seves possibilitats. Algun dia ja m’hi estendré en aquesta espècie de “saulmenenisme” que pot acabar en un corralito local en aquestes institucions. I del que, per cert, l’Ajuntament d’Ascó n’és el rei, i apalancat en aquesta demencial cultura del subsidi de la merda, ja ha demanat que s’hi instal·li el cementiri nuclear estatal.

Però… per què parlo de depredació eòlica? Començaré pel més fort i recent:

COPCISA, l’empresa que des del principi ha estat al darrere d’aquest monstruós projecte de massificació eòlica acaba de vendre’s tots els seus drets sobre aquests parcs a una gran empresa elèctrica estatal generant unes plusvàlues, un benefici pràcticament net de… 25 milions d’euros. Només pels drets!!!!! Només per les gestions fetes davant ajuntaments i particulars!!! No hi ha més que dos molins dempeus i el projecte ja els ha generat al voltant de 25 milions d’euros de beneficis amb aquesta venda.

És a dir, no s’ha generat, com aquell que diu, ni un miserable kilowat de llum… i aquesta empresa ja ha obtingut, entenc que per haver fet la feina bruta davant institucions i particulars, aquesta milionada d’euros de benefici, segons recollia el diari econòmic Cinco Días aquest agost, en una notícia localitzada a Bilbao.

ELS PARTICULARS: per què parlar de depredació i egoïsme? Molt fàcil. Imagineu un poble d’uns 1.300 habitants. Imagineu que en aquest poble hi van 20 molins. Els 20 propietaris de les finques on vagin els 20 molins rebran aquests 3.000 euros anuals. Per tant, és un benefici tipus loteria per a aquests propietaris. Podríem dir, “doncs de conya per a ells”. Ah, però no és tan fàcil!… de cada molí cal que surti una línia elèctrica. El projecte total contempla, a més, la instal·lació, crec no equivocar-me, de 3 MAT (sí, aquesta línia de Molt Alta Tensió que al Pirineu va provocar aquell acord entre el govern espanyol i francès per fer-la soterrada). Doncs a nosaltres ens n’encolomen tres. I evidentment, aèries.

Si una línia és aèria… òbviament necessita torres de molt alta tensió. I on van? Doncs al mig de les finques de la resta de pagesos dels pobles. I, òbviament, CAP d’aquests pagesos rebrà ni cinc de tota aquesta moguda. Al contrari. Li destrossaran la finca. Les explotacions són familiars, i aquestes empreses i la seva depredació el que no volen és complicar-se per terrenys costeruts… si pot ser. I és clar que pot ser!

Per a això tenim totes les administracions “gestionades”. Només cal que declarin aquestes obres com d’interès públic… I A EXPROPIAR!!! Sí. Els propietaris dels terrenys per on passen les línies d’evaquació de l’energia produída pels molins són directament expropiats. I no se’ls expropia i paga tota la finca, sino només la petita part on va la torre. I els importa una merda que això trenqui les finques, les esquarteri i les faci econòmicament inviables, fins al punt que poden ser abondanades. Sense pietat s’ha expropiat a centenars de pagesos, se’ls ha sacrificat absurdament les seves explotacions i no s’ha atès, en cap cas, les peticions perquè, p.ex. la torre no anés al mig de la finca, sino en un dels seus racons.

Seria interessant de saber què s’entén per utilitat pública en aquest ocàs de l’obligatòria defensa dels interessos generals de les administracions. La utilitat pública és aquesta mena de negoci de COPCISA amb la venda dels seus drets (permisos administratius aconseguits i convenis amb els particulars) per entre 25 i 30 milions d’euros?

És això?

Però és que a més a més de la desproporció i indefensió davant aquestes empreses i la complicitat administrativa, no respecten res, absolutament res.

D’entrada, els pagesos no van tenir cap mena d’assessorament perquè poguessin defensar de la millor manera possible els seus drets, tant per a la instal·lació de molins com davant les expropiacions. Les empreses han entrat il·legalment en finques, hi han fet cates, etc. i per aquest motiu han estat denunciades davant el jutjat de Gandesa. Però això no atura la seva implacable depredació del territori i l’abús sobre la gent.

Els diners en concepte de permisos d’obres que han signat els ajuntaments són, segons les nostres investigacions, inferiors al % que els mateixos ajuntaments tenen establert per a qualsevol particular. Enlluernats pel total de la xifra, han acabat perdent uns ingressos als que, d’acord a la llei, tenien dret. Fins i tot s’han atorgat i cobrat llicències d’obra condicionades a l’aprovació de plans urbanístics especials…

Els processos d’informació i assessorament han estat escassos i tendenciosos. Els convenis d’expropiació s’han arribat a signar al saló consistorial. Els pagesos que estaven dubtosos han rebut trucades i pressions, i se’ls ha mentit. Se’ls ha enganyat i no se’ls ha permès que defensessin adequadament els seus interessos. S’han aprofitat d’ells i de la precarietat econòmica de l’economia local. Cap administració ha vetllat per ells.

I, col·lectivament, tampoc no hi ha hagut cap defensa organitzada d’aquests interessos. Només ara algunes entitats, i davant el munt d’irregularitats i abusos de tot el procés, s’han atrevit finalment a iniciar la via judicial per aturar aquesta infàmia.

Aquest agost un dels advocats que s’han posat, de manera valenta, al capdavant d’aquestes reclamacions, em comentava amargament la seva desolació perquè havent-se pogut fer les coses bé, d’una manera raonable, transparent, buscant que la instal·lació dels parcs eòlics fós raonable i en indrets adequats, i que ajuntaments i ciutadans haguessin rebut el que en justícia els hi pertocava… les coses hagin anat així i hagin acabat amb aquests abusos. Però algú, sense haver fet encara cap molí (bé, em sembla que se n’han fet dos dels més de 200 previstos), ja s’ha embutxacat entre 25 i 30 milions d’euros.

Ah! Quasi me n’oblidava! L’advocat de la part demandada és un conegut penalista de Barcelona especialitzat en la defensa de casos de corrupció.

Ah! I una altra cosa, que estic fatal de memòria… no busqueu cap partit polític a l’hora de defensar aquests interessos i memòria violada. Omertà…

Ara parlen de “Memòria Democràtica”. Poca memòria, poc present i poc respecte. Ni per les terres, ni per les gents, ni per la seva dignitat… ni tan sols per la dels milers i milers de morts les restes dels quals, 70 anys després, sembla que encara ens criden VERGONYA!