Plastic Turkey

Casualitat o no, continuem amb el tema dels plàstics. Fermín Muguruza, en el seu darrer treball Euskal Herria Jamaika Clash té un tema dedicat a aquella aparició de George Bush al menjador de les tropes nordamericanes a l’Irak… amb una safata que contenia un gall dindi de plàstic (Plastic Turkey). L’enllaç del vídeo amb el directe de la cançó és bastant penós pel que fa a qualitat, però és l’únic que he trobat amb aquest tema boníssim, i us volia fer una mica de salivera (igual salteu a ballar, jo ja vaig parlar d'en Fermín en un post arran el concert de BCN)

La política està plena de “Plastic Turkey”, de galls dindi de fireta, de gestos plens de falsedats, de gestos i polítiques únicament de cara a la galeria, buscant la foto, l’aplaudiment dels propis.

I la nostra política, la nostra miserable política on exercim les nostres miserables quotes d’autogovern és una política totalment “Plastic Turkey”.

Ahir en vam tenir un exemple irritant, amb l’aprovació d’aquesta infame llei de l’habitatge que té com a política pública estrella la consagració de l’espoli i la confiscació de les propietats. Una llei que tothom sap que no servirà de res, que no soluciónarà res, i que difícilment es podrà aplicar. Però ahir la van fer aprovar, fins i tot en contra del que va dictaminar el Consell Consultiu. I quan va acabar la votació aquest conseller lamentable, un conseller que és una vergonya, per imbècil i manipulador, el sr. Francesc Baltasar, va sortir a fer-se la foto amb els seus corelegionaris, lluint en braços un immens “Plastic Turkey”. I van brindar al seu voltant, i es van regalar flors i aplaudiments. Quina imatge més patètica i nauseabunda. La imatge de la impotència i la imatge de l’engreïment. Impotència per cel·lebrar una cosa que saben que no serà res important, i impotència per cel·lebrar patèticament el sucedani del que debò els agradaria aplicar: aquelles “polítiques de progrés” de l’expoli, la confiscació i “el paseillo”, la mort civil. I engreïment per cel·lebrar d’aquesta manera el menyspreu de les lleis, del marc legal que, ens agradi o no, regeix la nostra convivència, les relacions entre els particulars i el govern. Se cel·lebrava que havien tingut “prou força política” per aprovar una cosa “contra legem”. Era el seu capritx marxista, ja el tenen.

Però hi ha més “Plastic Turkey”. Aquest mateix conseller va aprovar la reducció de la velocitat de circulació de 100 a 80 en la regió metropolítana “per reduir la contaminació”. Tothom sap, i el RACC ho ha dit, que el diferencial de contaminació de 80 a 100 és patèticament ridícul, que la contaminació automobilística està en el parar i arrencar. Però com que en això no hi poden fer res, ni tampoc en posar més transport públic, ni millorar-lo... doncs un atre gest estúpid i inútil de cara a la galeria, perquè ells es quedin tranquils que “han fet algo”. I l’únic que han fet és fotre -l’únic que saben fer- a la gent.

Plastic Turkey també el del sr. Montilla, aquest líder del "rondín marxista" del Baix Llobregat, que no en té prou en exercir de líder dels tonton macutes locals, amenaçant a tothom que es posa al seu davant, que ara a més a més es permet el luxe d’intervenir per rebentar acords d’inversions a Catalunya. I tenir la caradura, després, d’acusar CiU de no aprovar uns pressupostos “amb bones inversions” per a Catalunya. Un veto, el de CiU que, segons El País, havia costat a Catalunya inversions per valor de… 18 milions d’euros!! Quina vergonya, per favor. I aquí tenim aquest president indigne i aquest diari infame aixecant el “Plastic Turkey” dels 18 milions d’euros, quan l’espoli fiscal que patim s’eleva a 19 mil milions d’euros. O quan aquest govern de merda que tenim ha deixat d’ingressar, segons recollia avui en Tremosa, més de mil milions d’euros, per la seva desviació pressupostària… I tenen la barra de venir-nos amb el Plastik Turkey dels 18 milions d’euros. Per favor…

I què hem de dir del Gran Farsant, el sr. Carod Rovira, i el seu monumental, descomunal, Plastic Turkey del referèndum del 2014. Mentre el govern espanyolista que ha format dessagna el país i alhora es confabula per combatre “el sobiranisme”. Què vols que ens empassem, Josep Lluís? Aquesta merda de plàstic amb la que t’has presentat davant tots nosaltres, que tenim fam de llibertat, simplement per enganyar-nos, un cop més exercint de gran farsant… amb l’únic objectiu de salvar el teu cul?

I tu, i la resta de farsants de la direcció d’ERC, Josep Lluís, i el vostre “Plastic Turkey” de la democràcia interna també com a coartada. Però no veieu que ja només enganyeu a quatre infeliços, quatre “àlex”, quatre “boys in the plastic bubble”? Que això de les bases i la democràcia interna és com un mitjó que poseu del dret i del revés com us interessa? Però com es pot ser tan cínic després de com us heu passat per l’entrecuix les propostes territorials per a la confecció de les llistes? I com es pot tenir una actitud tan menyspreable i bananera amb Reagrupament? Quina vergonya, per favor. O sigui que el que dictamina la Comissió de Garanties no serveix perquè… el president simpatitza amb Reagrupament? I vosaltres amb qui simpatitzeu? Com es pot ser tan miserable?

Oh, Déu! Què cansat estic d’aquesta banda de farsants, manipuladors i prepotents lliberticides. Les mans netes, proclamaven, i avui mateix en Ramon Tremosa denuncia les polítiques de contractació que fan. Osti tu, el dia que es pugui saber tot el que està perpetrant el tripartit...

Però, finalment, avui m’haig de referir obligatòriament al pitjor “Plastic Turkey” que patim, la “democràcia espanyola”. La sentència del sumari 18/98, el sumari Garzón que va incriminar tota l’esquerra abertzale amb l’argument que “és terrorisme si es comparteixen els fins”, i que ara finalment (quasi 10 anys després!) ha desembocat en una sentència vergonyosa, que deixa la democràcia espanyola en el que és, una autèntica farsa, i aquest estat de dret que tan invoquen, en una justícia a mida, exercida per tribunals especials com l’Audiència Nacional. Aquesta teoria de ser el mateix si es comparteixen fins és una demència político-judicial escandalosa. Tan escandalosa que fins i tot comença a considerar que el parlar de pau també és col·laboració amb banda armada.

Algun dia despertarem d’aquest malson feixista de la democràcia espanyola. Una democràcia sense garanties polítiques, que empara la xenofòbia (p.ex. l’exercida contra Catalunya i els catalans) i que és capaç de vulnerar drets fonamentals pel dibuix d’una trainera en un butelletí. Una democràcia que prefereix deixar de ser-ho abans de reconèixer drets nacionals.

Li deia a l’amic Manel Bargalló en un comentari al post amb què s’acomiadava de nosaltres, perquè diu que "ens tanca" el bloc (em sap molt de greu perdre aquest bloc amic, apassionat i amb criteri. En Manel, una persona autèntica, no com aquests Plastic Turkey) quan jo també m’acomiadava d'ell i li agraïa tots aquests posts de companyia i complicitat: desitjava que, si més no, ens poguéssim retrobar en els nostres blocs en unes altres circumstàncies. Que aquest país en decadència del tripartit i aquest govern espanyolista nauseabund impulsat per ERC siguin història. I el país, i també ERC, hagin recuperat el rumb que mai havien d’haver abandonat.

Tanmateix, i per sobre de tot, BON NADAL!!! A tots els amics blocaires que ens seguim, ens llegim, ens comentem i compartim així el nostre dolor i la nostra esperança pel nostre país i un futur en llibertat.