Un país de low cost

La notícia política del tripartit d'aquesta setmana és que el president Montilla i el seu sèquit faran un viatge oficial en una companyia de low cost.

Aquesta és la dimensió i idea política que té el tripartit del nostre país. Low cost. El primer problema que té Montilla quan viatja és que necessita uns sèquits brutals de gent, i això m'ho ha confirmat gent que se'ls ha trobat en viatges aparentment senzills. És clar, algú que no té idees necessita fer-se acompanyar de la camarilla d'assessors, matons i altres energúmens que l'orientin.

Des de quan un president d'un país normal presumeix de viatjar en low cost? A la vida privada que faci el que vulgui, i si prefereix low cost perquè així es pot construir macroxalets i portar els nens a l'escola privada, doncs no hi tinc res a dir. Però el problema de presumir de fer viatges oficials en low cost és que ho fa perquè la seva visió del país és la d'un país de low cost. Una administració descentralitzada, d'un lloc que fins i tot quan algú li pregunta sobre el govern, respon coses del govern de Madrid (entrevista amb la Terribes).

També és low cost un govern que presumeix de posar les banderes de l'orgull gai a les seus institucionals. Una patxanga, un casal de barri, un càmping del Baix Llobregat. Que s'ha de posar això perquè avui fem una festa de gais, doncs es posa. Que demà ve un grup de feministes, doncs posem la violeta. Que l'endemà tenim una festa ecologista, doncs la verda. Total, tampoc saben què vol dir la senyera, què més dóna, no en ve d'una, de bandera.

Així ens va. Un president que presumeix de no tenir idees. Que el seu somni polític és un país amordassat, callat, immòbil, fosilitzat, en el que ell no desentoni. Un president que exhibeix amb orgull i com a referent la seva falta de formació i el no haver fet res de rellevant a la seva vida. Aquesta és la seva ambició: la irrellevància. Un tripartit que l'únic que pretén és que no es parli de gaires coses perquè així ells no s'hagin de posicionar. Un govern que entén per governar traslladar les decisions als altres, no per liberalisme, sinó perquè no sap què fer i com que dubten en posar-se d'acord, es treuen els problemes de sobre (p.ex. tercera hora del castellà, que decideixin les escoles). Un govern i un partits on tot sigui low, light, intrascendent. Que prefereix pensar que plou fi quan se'ns pixen a sobre.

Ahir en Xavier Roig, en un molt recomanable article a l'Avui, "La forma d'un país", acabava dient:

"OBSERVO, COM DEIA, LES FOTOGRAFIES OFICIALS del govern d'Escòcia i hi veig reflectida la formalitat de l'independentisme. Un govern que fa uns dies acaba de contractar dos premis Nobel, un rector d'Oxford i a Sir George Mathewson per tal que l'assessorin en com s'ha d'encaminar l'economia productiva del país -perquè amb només demagògia no s'arriba enlloc-. Un govern que no dóna la permanent sensació de que ve de tirar l'aigua a l'arròs. Que no creu que la vocació per la sobirania nacional hagi de ser social-populista, sinó que és un projecte de tots -fins i tot dels sirs-. Un govern que sap que el poder viatja en classe business, perquè amb el prestigi del país no s'hi juga. Que sap que l'ús de les formes és un requeriment internacional implantat arreu d'un món globalitzat al qual, per cert, ni odia ni menysprea. En definitiva, en observar la fotografia del nou executiu escocès, hi veig reflectit un país seriós. Un país que guarda les formes perquè té, i vol tenir, forma de país."

Bé, després vindrà algú i a cop de demagògia, de calçot o de qualsevol altra bestiesa, voldrà convertir-nos, per birlibirloque, en Escòcia. Són com són i han fet president de la Generalitat algú com ells, low cost. Aquest és el projecte de país, aquesta és la nostra puta realitat.