dimecres, de juliol 18, 2007

LA FOGUERA DE LES VANITATS


(avís: xapa!!!)

La seqüència de baixíssima participació a les últimes consultes electorals (referèndum estatut, eleccions al Parlament de Catalunya i municipals) ha encès un munt d’alarmes. Primer perquè objectivament la participació ha estat baixíssima. I segon perquè aquesta baixa participació s’ha produït en escenaris polítics que han trencat els esquemes habituals del progressisme nacional (òbviament espanyol) i la seva opinió acadèmica i publicada.

Els elements distorsionadors que diferencien l’anàlisi de la baixa participació del referèndum de l’estatut i de les “autonòmiques” i municipals són clars. Amb l’estatut va servir allò de “no interessa a ningú”, “l’estatut és el fruit de l’endogàmia dels partits de l’oasi català, cada cop més allunyat dels interessos de la gent”, o fins i tot allò de que “el sistema polític català estava copat per un catalanisme transversal que “excloia” “el 50%” dels ciutadans de Catalunya”. Doncs bé, tant a les eleccions al Parlament com a les municipals, es va presentar una candidatura com “Ciutadans”, exclusivament orientada als atacs a la llengua catalana, a l’enervació colonialista de l’espanyolitat, i a més a més, el PSOE-PSC va presentar el seu candidat més espanyolista, pur PSOE. Això va esquarterar el discurs dels nostres progres.

S’han escrit i dit moltes tonteries d’aleshores ençà per intentar explicar aquesta baixa participació, i s’estan invertint molts diners –de tots- en veure com els ciutadans podem madurar i ser més responsables… i servils amb el poder establert –preferentment-.

Seria imbècil per la meva part aspirar a trobar la clau d’aquesta baixíssima participació. Però sí que m’atreveixo a ordenar les idees que tinc al respecte, i ho faig perquè probablement des dels entorns polítics dels partits els meus arguments no es voldran considerar mai.

He titulat el post “la foguera de les vanitats”. No perquè vulgui fer cap paral·lelisme amb la magnífica novel·la d’en Tom Wolfe, sinó perquè el títol em sembla molt descriptiu dels mals de l’actual escenari polític català i els seus principals protagonistes, els actuals líders polítics.

La meva tesi és que una de les causes de la distància entre els projectes polítics que concreten els partits polítics i els ciutadans es troba en la tenalla fatídica que formen dues realitats:

- el baixíssim nivell de l’actual classe política, que representa l’endogàmia màxima i el triomf de l’aparell dels partits.
- el seu comportament, actuació, superb i vanitós i trampós.

L’actual classe política no té res a veure amb cap dels lideratges emblemàtics que ha tingut el catalanisme al llarg del s.XX. La capacitat i influència d’un lideratge polític pot tenir fonaments diversos: inteligència, preparació, formació, experiència, coratge, habilitat, carisma, visió, anticipació, idealisme… etc. Cap d’aquests atributs els podem trobar amb la més mínima rellevància en cap dels polítics en actiu. Més aviat en són mancats dramàticament.

Al llarg del s. XX crec que podríem identificar tres lideratges del catalanisme molt significats, amb valors i virtuts molt diferents entre ells:

- Prat de la Riba: la seva capacitat, amb la resta d’homes de la Lliga, per treure del pou de la mediocritat i la foscor el nostre país, d’ordenar-lo, d’empènyer-lo a la modernitat des de les més profundes arrels catalanistes, que es reivindicaven com a part del nostre progrés, va ser extraordinària. L’obra de la Mancomunitat, amb una sabata i una espardenya, és colosal, titànica: en l’ordenació institucional, en l’escola, en la llengua (l’obra de Pompeu Fabra), en la cultura, en les infraestructures… L’impuls modernitzador i catalanitzador de la Mancomunitat, concretat en la figura de Prat de la Riba, va ser extraordinari i la seva petjada encara ens guia avui en dia.

-Francesc Macià: el seu carisma es va fonamentar en la figura d’un home d’acció, capaç de sacrificar-ho tot pels seus ideals, un líder extraordinari, d’un coratge excepcional i ecomanadís, que transformava els seus ideals i el seu idealisme en acció directa. Era capaç d’encapçalar un projecte d’insurrecció armada i, malgrat fracassar, convertir la seva causa, Catalunya, en una qüestió internacional, i guanyar-se les simpaties de tota Europa. Un Quixot, com el dibuixaven alheshores al costat del seu fidel Ventura Gassol, un militar català, un home carismàtic, elegant, educat i que estava disposat a donar-ho tot per la llibertat de Catalunya. Així li ho va reconèixer el nostre poble, atorgant-li amb ell i a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit acabat de formar, una clara victòria electoral. Un home, a més, que va saber establir un ideal de progrés i benestar per a Catalunya i els catalans, la casa i l’hortet, en uns temps en què els “progressistes” que ara ens volen donar lliçons i exhibeixen impúdicament la seva pressumpta superioritat moral, estaven per l’abolició de la propietat i la dictadura del proletariat.

- Jordi Pujol: una personalitat i un president excepcionals. Una persona formada, preparada, cultíssima, d’una inquietud intel·lectual formidable, però per a qui la seva acció política només ha tingut un objectiu: Catalunya. Una persona a qui la història farà justícia, identificada fins a l’extrem amb la idea de Catalunya, i que va traslladar la seva enorme dignitat personal i coratge a la institució que va presidir. La proximitat del final del seu mandat fa que sigui encara molt més fàcil per a molta gent criticar-lo que valorar la seva trajectòria i el seu paper cabdal en la configuració de la Catalunya actual. Un autèntic líder que combina elements excepcionals en la seva persona, tant des del punt de vista de l’home d’acció, que ho ha estat, com des del punt de vista del seu pensament. Pujol, un home menyspreat per la intelectualitat oficial progressista, crec que ha estat el polític català amb un pensament més profund, sofisticat i arrelat al país, la seva gent i la seva realitat. No hi ha cap altre polític viu a Catalunya o a Espanya, que pugui presumir com Jordi Pujol de la consistència del seu pensament i de la seva coherència. Si posem al davant de qualsevol altre polític el que dèia fa trenta anys, moriria de vergonya (si en tingués, que ja seria molt). En canvi, les idees del Jordi Pujol de la lluita antifranquista, de la fundació de CDC i del primer govern de la Generalitat, continuen sent plenament vigents, no han caducat. Això el converteix en un polític extraordinari. I no em dòl gens ni mica fer aquest panagíric seu; no l’he votat mai, i el meu projecte polític per a Catalunya sempre l’he situat més enllà del que em semblava que ell establia. Tot i així, i malgrat la inconcreció del seu projecte, el reconec com un polític extraordinari, com un dels més grans líders del catalanisme que hem tingut mai.

Aquests tres grans líders crec que a més de la seva pròpia capacitat i coratge, transmetien a la població, als ciutadans, una altra característica: l’esperit de sacrifici. El seu lideratge es basava en el servei a Catalunya. Podrien haver tingut vides molt diferents, tranquiles i regalades, però la seva opció personal va ser Catalunya, i la van defensar amb tot el sacrifici que va ser necessari (especialment en els casos de F. Macià i J. Pujol, no conec tan a fons els atzars a la vida d’en Prat de la Riba). Crec que ningú podrà dir mai que estaven en política per a servir-se.

En canvi… què tenim ara al nostre govern?

El tripartit que ens governa són una colla de polítics i persones absolutament mediocres, sense cap mena de tret virtuós mínimament rellevant en la seva personalitat, trajectòria o formació (només n’exclouria en Tresserras i en Castells, tal vegada també en Nadal). De fet només els uneix una cosa: haver estat els més hàbils o els més gàngsters en els seus propis partits per arribar on són. L’única trajectòria que poden exhibir és la que han fet en els seus propis partits. Cap d’ells ha fet res mínimament rellevant. Cap d’ells té cap formació que acrediti res rellevant, més aviat el contrari, el més rellevant és la seva manca de formació. Cap d’ells pot acreditar haver mostrat un coratge extraordinari o mínimament remarcable, cap sacrifici consignable… més aviat l’únic rellevant és que s’han servit contínuament dels partits, la gent i les institucions per a promocionar-se, sacrificant sempre que ha calgut els seus companys. Cap d’ells ha demostrat mai tenir cap idea rellevant, mínimament interessant, més aviat han fet de la falta d’idees una virtut, un valor.

(Això específicament del govern. Tot i que sincerament crec que en Mas té més virtuts que tots els qui ens governen junts, això no és cap mèrit, perquè n’estan molt mancats. I en Mas realment justeja en moltes coses…)

Tota aquesta falta de valors positius té, en el cim de la piràmide, indubtablement, l’actual president de la Generalitat de Catalunya, el sr. José Montilla. Realment, i pel que fa a l’absència de valors i virtuts, sí que es mereix el càrrec.

Tanmateix, i aquí arriba el xoc paradoxal, aquesta clamorosa falta d’atributs positius, de virtuts, en els nostres polítics no els converteix pas en persones modestes. Més aviat el contrari. La seva acció política exhibeix supèrbia per tot arreu, traspua una vanitat indecent.

Aquests dos vectors que potser haurien pogut transcórrer en paral·lel si no s’haguessin embarcat en cap projecte que requerís un lideratge mínim, bàsic, han xocat violentament quan la seva vanitat els ha portat ha emprendre projectes per als quals no estaven ni remotament preparats. P.ex., fer un nou estatut per a Catalunya o timonejar el país en una època de canvis profunds.

I aquest xoc es percep clarament pels ciutadans, que acabem agafant distància amb aquests polítics i la seva manera de fer política. Què aporten? Quin referent són? Quines idees ens traslladen? Quina confiança ens mereixen? Quin coratge exhibeixen? Com poden, per tant, voler-nos liderar o voler-nos donar cap mena de lliçó????

Jo, com a mínim, no n'admeto cap, de lliçó, que vingui d'ells. No em mereixen cap credibilitat ni confiança. I en el meu entorn diari conec un munt, un munt, de persones molt més virtuoses i de confiança que ells. I que malgrat estar plenes de valors i virtuts, i de ser persones capaces i treballadores... no tenen ni una mil·lèssima part de la seva vanitat i supèrbia.

9 comentaris:

Roger T. ha dit...

Elies, val a dir que últimament estàs molt fi. Tens tota la raó sobre el baix nivell dels polítics i la política catalana en general. Sortiran polítics més capaços, polítics de raça, que posaran els seus ideals per davant de les trifulques de partit, si el poble català això ho demana. Sens dubte que en Montilla, és el pitjor president que ha tingut mai la Generalitat, seguit de prop per Maragall. També en un post, fa un temps, vaig definir Prat de la Riba, Macià i Pujol com els grans líders que ha tingut Catalunya al segle XX. També és veritat que hi ha poc on triar, però aquests, haurien estat grans líders en qualsevol país i època de la humanitat. Val a dir, en aquest sentit, que els catalans no ens podem queixar en quant a la categoria dels nostres polítics des del sorgiment del catalanisme. Tinc la sensació, que el poble català serà capaç de reclamar líders sòlids i capaços després d'aquest "lapsus" actual. I ho sento, però em sembla que en Mas no és un líder sòlid. I en Madí, no és un ideòleg eficaç en absolut. Especialment en Madí, cal canviar-lo.

Ja ho deia el filòsof Ferrater Mora, a "Les formes de la vida catalana", que aquells que viuen amb l'assumpció que són impotents d'assolir o de ser allò que volen realment, tendeixen a la supèrbia i a l'arrogància. I que aquest és un dels grans perills del ser català, mentre siguem sent un poble dominat. Bé, salutacions.

Dessmond ha dit...

Quan fas una ullada ràpida i veus que Catalunya en 100 anys passa de'n Prat de la Riba i la Mancomunitat, governada pels intelectuals més bons del pais, a la Generalitat de'n Montilla i els seus consellers de perfil acadèmic Low Cost, no pots altra cosa que sospitar que ens toca viure la decadència amb plenitud.

Joan Arnera ha dit...

Comparteixo la major part del text, Elies, i jo tampoc ni vaig votar-lo mai en Pujol.
De tota manera, la categoria dels polítics és un reflex sempre de la categoria de la societata que governen, vull dir que els contextos canvien i que no és només la classe política la que es troba en evident decadència. També la classe intel·lectual. I aquí és on el progressisme barat dels socialistes ha fet més mal, i potser també va ser aquest un error de Pujol, no veure que calia construir (ajudar a construir) una intel·lectualitat fermament catalana que combatés els progressistes espanyolitzants amb les seves mateixes armes (amb el seu mateix menyspreu, la seva mateixa condescendència). Equilibra la balança.
No sé pas si som a temps de redreçar-ho tot plegat (i un servidor creu que l'Artur Mas no arriba a la sola de la sabata de Pujol, ni de conya; en Mas tampoc no té cap mena de perfil intel·lectual i el seu catalanisme no té el valor i la intenistat del d'en Pujol). En tot cas, som a temps d'intentar-ho.
Salut

reflexions en català (marc) ha dit...

Jo també estic d'acord amb el que dius.

Algun dia la nostra societat dirà 'prou' i es posarà fi a la 'partitocràcia', a la dictadura dels trepes que acaben dominant els partits. De polítics bons i honestos n'hi ha molts, però l'ambició indiscriminada que practiquen alguns, apunyalant a qui sigui, és el càncer de la nostra representativitat política actual.

Elies ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Els comparteixo tots, estic molt d'acord amb les observacions que heu fet.

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

El teu post fa mal,... per que les veritats ofenen.
Que el nivell formatiu dels líders de un, dos o tres partits sigui ínfim no pot explicar els baixos índex de participació, per que si fos per això la gent votaria el partit amb la gent més preparada... i CiU (tot i guanyar) també perd electors, hi ha molt convergent abstencionista.
L'origen de l'abstenció està claríssim: a la gent no li agraden ni els seus!, i reconèixer això fa mal. És molt fotut veure que no et voten ni els teus!
Alguna cosa està fent malament CiU si amb una preparació tant superior als altres segueix perdent votants.
Parlem-ne

reflexions en català ha dit...

Ei, ei, que ara l'estadista Daniel Sirera agafarà les regnes del PP i capgirarà la mediocritat que envolta la política actual, hehe.

Manel des de l'Exili ha dit...

Molt d'acord, el què em fa mal realment és que dins del catalanisme i més concretament en el independentisme, no hi ha cap lider amb un perfil amb possibilitats.
Ja vaig fer un post amb el títol" ¿Potser fa falta que s'enfonsi la Sagrada Família perquè reaccionem?", en que em queixava una mica de la manca de reacció amb tot el que ens esta passant.
Estic molt d'acord que els apareills dels partits, és a dir la cort, és el que ara lidera!. Per això anem com anem!
Manel

joan, ciutadà ha dit...

Un partido es parecido a una monarquia : nombra a sus sucesores de entre sus propios miembros. No pretenderemos que fiche estrellas como el Barça.
Si en un partido no hay gente inteligente es por que a ésta no le interesa precisamente meterse en algo que le va a traer mas problemas que beneficios.
Prat de la Riba o Macià son de otras épocas que nada tienen que ver con la actual; ahora la gente no tiene tanta hambre (en todos los sentidos) como entonces y ya le va bien. Mientras el Ibex vaya subiendo...
Después de tanta crítica de la "calidad" de los políticos me gustaría encontrar alguna de la del pueblo llano, del cual formo parte.