L'acte de dissabte de Reagrupament i la intervenció d'en Joan Carretero són una porta oberta a l'esperança. Una oportunitat per redreçar el rumb de naufragi d'ERC.
He seguit atentament les notícies de l'acte de dissabte, he comptat amb el testimoni de primera mà d'amics que hi varen assistir i he llegit el discurs que va fer en Joan Carretero, i no tinc cap dubte -val a dir que abans tampoc no el tenia- que aquesta és l'única opció que hi ha en aquests moments que realment implica una modificació de l'estratègia d'ERC que la faci recuperar el paper que li correspon i la confiança de militants i votants.
Cap de les intervencions que han precedit l'acte de Reagrupament - Vendrell, Ridao, Puigcercós- ni les posteriors -Carod, Puigcercós- no han qüestionat ni un milímetre l'estratègia que està seguint ERC. Ni tan sols proposen variants tàctiques. Només maquillatge, fum, farsa. Una estratègia fracassada que en la seva ceguesa encara pensen que els permetrà créixer.
La intervenció d'en Carretero qüestiona radicalment el paper i l'estratègia que a hores d'ara està seguint ERC. Comparteix solidariàment l'estratègia inicial del primer tripartit, però qüestiona les bases i la inconsistència del segon. A més a més ho fa des del terreny de les idees. Tinc ganes, però necessito temps, d'encarar la diferència que en la política moderna, en els nostres temps, hi ha entre idees i ideologia. El terreny de les idees és la clau del futur. En canvi, el terreny de la ideologia apareix com un reducte fossilitzat que no aporta cap altra cosa que corsés i pautes de comportament i obediència quasi sectàries a militants i votants, una autèntica trampa. El discurs d'en Carretero, que recomano llegiu, aporta idees, idees noves, noves propostes, per encarar el debat que necessàriament s'ha de produir a ERC. Però, sobretot, aporta claredat i credibilitat.
Si la confrontació d'idees vs ideologia és per a mi un dels eixos estratègics de l'actual món de la política, pel que fa als polítics, als gestors d'idees o d'ideologies, hem entrat en un escenari on la credibilitat, la confiança, recupera terreny davant els lideratges basats en el monopoli de la burocràcia i aparells dels partits. És curiós veure com PSOE-PSC i ERC, amb els resultats pèssims de les últimes eleccions, han aconseguit acaparar més poder que mai. És curiós, però és l'exemple del triomf de les burocràcies dels partits. Sortosament aquesta és una victòria pírrica, ja que és clarament el preludi d'una desfeta que només l'exercici de tots els ressorts del poder podria disminuir, i encara així, serà inevitable.
Diumenge, aquests dos líders amortitzats que són en Carod i en Puigcercós, dues caricatures del que foren, oferien un espectacle patètic davant el sunami polític que va representar en el món d'ERC l'acte de Reagrupament. Allò de que Esquerra era el partit de les tres "G" (gran, de govern i gradualista) exemplifica clarament l'enfolliment i ceguesa política de l'actual direcció. Responsabilitat de la que no n'excloc ningú.
Els moviments grotescos que estan protagonitzant tant Carod com Puigcercós no aporten res de res, i encara els hi dona una forma més caricaturesca i patètica en l'actual nivell del debat polític.
Carretero i la seva gent tenen una feina molt dura i complicada pel davant. Els aparells i les burocràcies dels partits, engreixats des del poder, són un enemic molt complicat de batre. Però no tinc cap dubte que Reagrupament ha aconseguit situarel debat on calia, sense estridències, des de la tranquilitat i la solidesa argumental, però en un terreny on no serveixen ni els servilismes ni la sequacitat sectària que tan sovint és l'únic argument de les direccions dels partits.
S'equivoquen els que pensen que estem davant una pugna de lideratges. Estem potser davant l'última oportunitat per a l'esperança que ERC sigui un instrument útil per a tots els qui volem un país lliure.
Endavant!
11 comentaris:
Benvolgut Elies,
Estic d'acord amb tu que ara per ara només Reagrupament significa veritable renovació a Esquerra. Tot i que ves a saber com acaba la cosa, perquè també d'altres podrien apuntar-se al carro si ho veuen oportú per als seus interessos propis (com va fer en Portabella). No serien tant honestos, és clar, però almenys seria una actitud positiva.
Hauràs d'especificar més aquesta dicotomia entre ideologia i idees, tot i que ja em sembla veure per on vas... (suposo que entens per ideologia una actitud apriorística i tancada, oi?).
Finalment, no tinc tant clar que el segon tripartit sigui "el preludi d'una desfeta", com dius. I en gran part, el problema és que tampoc CiU ofereix, em sembla a mi, respostes vàl·lides i oportunes al perillós moment polític (i econòmic) que viu Catalunya. Uns altrs que s'haurien de posar les piles, els convergents. Què en pensaries d'una rupotura amb Unió? (jo n'estaria encantat...)
Efectivament, et sembla bé per on va el tema idees vs ideologia.
Avui en Carod "Atribueix la crisi d'ERC a l'error de votar no a l'Estatut" i en culpa, entre d'altres, a Carretero. Déu meu!! Quina alienació!! Quin enfolliment!!
Dic això perquè crec que ERC, o es renova com proposa Reagrupament, o esdevé inútil.
I pel que fa a CiU, estic d'acord amb tu. Només poden fer un servei al país si es posen les piles, i això vol dir també canvis estratègics. Dissabte passat al consell nacional de CDC van aprovar iniciar un procés estratègic de redefinició del projecte de CDC per convertir-se en la casa comuna del catalanisme. Si aquesta expressió l'omplen de contingut, pot ser una oportunitat per a CDC en l'actual cojuntura política. Conec la persona que assumirà l'impuls del procés, en Francesc Homs (no el que va ser conseller), i té tot el meu crèdit personal i patriòtic. A veure.
Per tant, ERC i CDC estan davant una cruïlla interessantíssima des del punt de vista polític, del que en poden sortir processos de renovació estratègica molt positius per al país (que ho necessitem)... aquesta és la visió optimista i la que vull.
Crec que la cruïlla a ERC és diferent que la de CDC (o CiU, que és un altre...).
A ERC hi haurà sang i serà traumàtic. Ara ja és inevitable, amb el Carod carregant contra en Carretero, l'Uriel i les JERC.
Crec que a CDC hi ha d'haver una claredat de missatge que sigui desacomplexat, ambiciós i basat en els valors.
Sobretot necessitem claredat.
Necessitem la llum del far quan ens envolta la boira...
Estic molt d'acord amb el teu anàlisis. La ideologia es una trampa mortal pels qui volen alliberar-se sense l'ús de la violència.
Jo soc del RCat i malgrat que no tot serà flors i violes, crec que ens en sortirem amb poques baixes, penso qui donarà més guerra serà en Puigcercós, perquè és massa jove per reconeixer que s'ha equivocat i domina l'aparell del partit.
En tot cas, estic convencut que tots els militants del RCat mai deixarém el partit perquè estem totalment convençuts què és la darrera oportunitat de aconseguir quelcom per la Independència de Catalunya.
Manel des de l'Exili
L'entrevista al Carod és impressionant. Crec sincerament que l'home ha perdut els papers completament. I mira que jo sempre n'havia estat un defensor, d'en Carod. Però des que va acceptar sortir del govern per la reunió de Perpinyà (primer error greu) tot ha anat cap avall.
Les seves declaracions últimament mostren un personatge ancorat en una realitat pròpia, que no veu què està passant i que, francament, a mi em comença a fer més por que una pedragada.
Començo a veure'l directament al PSC, mira què et dic. Allà amb el Castells i l'Obiols...
Apa, no ens hi fem mala sang, tampoc! Salut
Jo estic amb el Carretero. L'ex-ERC està degenerant molt i s'ha de fer alguna cosa per aturar tanta autodestrucció.
Fora Carod i fora Puigcercós!
Veig que majoritàriament coincidim amb l'anàlisi.
Joan, no em referia concretament al segon tripartit com a preludi de la desfeta, sinó al fet que tant PSOE-PSC com Esquerra, amb els pitjors resultats que mai o de fa molt han tingut, acaparin més poder que mai. Això és el triomf de les burocràcies dels partits. I a aquest triomf em referia com a preludi de la desfeta.
Odalric, efectivament la cruïlla de CDC i de CiU se situa principalment en la definició del seu projecte. Tot i haver-se fet raonablement bé el relleu d'una figura única, com era el president Pujol, i l'ascens a la direcció del partit de persones joves i amb profundes conviccions sobiranistes, CDC, i també CiU -si escau-, necessiten -crec- definir amb major precisió i fiabilitat el seu rumb. Això no calia amb el lideratge Pujol, però ara és indispensable. I està en bones condicions per fer-ho. Tanmateix, no podem eliminar del tot el factor de "lideratges" personals, atès el paper de sabotejador que contínuament desplega en Duran, des que en l'últim govern Pujol es va designar Artur Mas com a líder, i en Duran, amb pataleta de nen petit, va plegar de conseller de governació. Des d'aleshores ha fet tots els possibles per rebentar el lideratge i l'estratègia d'en Mas. Per tant també existeix aquest conflicte a CiU, tot i que "ho porten" d'una altra manera.
Manel, Marc, m'agrada que siguem còmplices en la confiança i la valoració de la important oportunitat política que representa en Joan Carretero i tot el moviment de Reagrupament. Tanmateix la meva experiència política -que no és poca, ni en poques organitzacions, algun dia en parlaré- m'ha ensenyat que NO HI HA PROJECTES NI PERSONES INDISPENSABLES. Els partits i les organitzacions són instruments, no són fins. De vegades es perd aquesta perspectiva i el partit i l'organització es consideren indispensables i es treballa pel partit i es perd de vista el país.
Per això és molt interessant tot el debat blocaire i els posicionaments crítics amb l'actual situació. És l'única manera de moure les coses.
I en aquest moviment, tant ERC, amb Carretero, com CDC, amb la seva solidesa i aquest procés de reflexió que han obert, són dues bones notícies per al país.
Elies, gràcies pel teu comentari al meu bloc, ja l'he contestat.
Els partits nacionalistes tots plegats hem de fer la reflexió de que estem fent amb la nostra estimada Catalunya, que ha passat perquè el president de Catalunya sigui Montilla amb el suport incondicional d'ERC. ERC i CIU ara per ara sumarien majoria nacionalista, potser demà serà massa tard i potser no sumen.
La partida sembla que l'està guanyant clarament el Puigcercós...
O cóm s'ha d'interpretar que a casa d'en Carod (el seu suposat feu de Tarragona) s'hagi vist obligat a menjar-se les seves paraules respecte al NO a l'Estatut?
Per cert, en Carretero ho tindrà complicat, doncs el congrés es preten fer a... València.
Està clar que la direcció d'ERC vol una participació massiva...
Bé, el consell nacional, tal i com avui dona entendre la Rut Carandell a El Singular Digital, és un òrgan que respon molt als interessos de la direcció i la burocràcia del partit.
Si no ho tinc malentès, l'elecció del president -no sé la resta de càrrecs- es farà descentralitzadament, no al congrés. És a dir, a cada comarca/vegueria (no ho sé) s'instal·larà una "mesa" per als militants d'aquella circumscripció.
Jo no m'atreveixo a fer pronòstics. Només avanço un parell d'arguments:
- el nerviosisme en bona part de l'entorn Puigcercós
- Reagrupament ja tenen més de 800 adhesions
Pel que fa al Carod, sempre ha estat irrellevant dins dels òrgans del partit. Ara ja és irrellevant a tot arreu, amb les dues úniques excepcions de a casa seva (suposo, no tinc dades per pensar el contrari) i cada cop que els sociates el fan servir de tonto útil, que és gairebé sempre, llavors posen la coral mediàtica al seu servei.
¿Com pot ser que el Ridao digui que si perdessin un parell o tres de diputats a Madrit estarien contents?
Amb amics així, deuen pensar al PSC-PSOE, no ens calen enemics.
Els de CiU, mentrestant, perdent el temps, sense model de país i amb la mel a la boca del Duran.
No anem bé, no.
Ep! Que diuen a la ràdio que aquesta tarda el Monti ha anat a comprar pa muntat en un ruc català.
Que això del vol barat connecta amb la gent, es veu. I ara tots faran el mateix.
Publica un comentari a l'entrada