Aunque me tiren el puente... (Joan Carretero a les terres de l'Ebre)

"Aunque me tiren el puente

y también la pasarela

me verás pasar el Ebro

en un barquito de vela"

Cap de setmana intens i emotiu. Hem baixat amb uns amics a la meva terra, a la Terra Alta. Feia dies que no trepitjava el poble. I aquest cap de setmana hi havia un munt d'esdeveniments. Aquest és el primer -el resum- d'una sèrie de tres posts que vull fer sobre coses, idees i reflexions d'aquest cap de setmana. Els altres dos aniran un específicament sobre qüestions polítiques i l'altre, bé, una sorpresa.

La matinada del 24 al 25 de juliol del 1938, revetlla de Sant Jaume, l'exèrcit republicà creuava l'Ebre i s'iniciava així la batalla més dura de tota la guerra civil. Una batalla terrible que ha marcat les nostres terres i les nostres gents fins a l'actualitat. I aquests dies se cel·lebraven a Mora d'Ebre unes jornades al voltant d'aquesta batalla. ´

Dissabte a migdia es va recrear el pas de l'Ebre, amb tot un munt de gent vestida i armada d'època. La "infanteria" va sortir de l'embarcador en dues barques, i van creuar, fent un tomb, fins al nàutic. La "cavalleria" va passar a través del pont. I després van recrear teatralment l'avanç sobre el poble, fins el castell. La veritat és que hi van posar dedicació, ganes i una vestimenta que certament semblava molt fidel a l'original que hem pogut veure mil cops en fotografies i documentals en blanc i negre. Vaig fer fotos, miraré de penjar-les.

Després vam anar a dinar a Corbera d'Ebre, a Can Trill, un restaurant nou amb uns enormes finestrals que permeten una magnífica panoràmica de tota la serra de Cavalls i Lavall de la Torre. Un bon lloc per extasiar-se en la contemplació d'aquesta Serra, i la vall del riu Sec, amb tots els verds de la mediterrània de secà. El verd engrogit i feble dels camps d'ametllers. El verd platejat de les oliveres. El verd intens i més tendre de les vinyes. El verd enfosquit dels pinars. Ens hi vam trobar un vell conegut, col·leccionista de tota mena de peces de la batalla. Després del dinar, regat amb vi de la terra, la vam fer petar llàrgament, acompanyant-nos d'una bona copa de conyac. La placidesa d'aquests moments contrasta amb tanta sang vessada i tant patiment en els fets que havíem baixat a recordar. Encara m'emociono quan passejo per les línies de trinxera que encara es poden identifcar en els diferents turons que formen el paisatge d'aquesta terra i la història d'aquesta batalla, tot i que en aquest cas identificats amb el nom de "cota" i un número.

A la tarda vam baixar cap a Tortosa, per la preciosa carretera que des de Gandesa, travessa Pàndols, i segueix l'Ebre, deixant a l'esquerra El Pinell, Xerta (i l'assud)... Hi anàvem perquè Joan Carretero baixava a conèixer i compartir el cap de setmana amb tota la bona gent de reagrupament, que és molta, de les terres de l'Ebre. Una bona oportunitat per a saludar-lo, i desitjar-li sort, després que el vaig conèixer quan era conseller. Hi havia una molt bona excusa per a aquesta trobada amb la gent de les terres de l'Ebre, i és que a Tortosa s'hi cel·lebrava, com cada any per aquestes dates, la fira del Renaixement, una recreació històrica de la Tortosa del s.XVI en la que s'hi implica tota la ciutat, comerços, etc. Una festa que fa goig. Dissabte va ploure força a Tortosa, i això va complicar bastant una festa que es fa i es viu al carrer. Amb els que érem vam estar una estona en una cafeteria i després vam fer un tomb per Tortosa. A la nit hi va haver un sopar a Ulldecona, molt concorregut i animat.

Ja de nit amb la colla hem tornat a pujar a Mora, hi havia un concert de grups de la comarca i uns altres de Montblanc, a la vora del nàutic.

Avui diumenge ha continuat el periple d'en Joan Carretero per les terres de l'Ebre. Hem fet un dinar a Flix, en el que s'hi ha aplegat molta gent de la Ribera, bàsicament. La tertúlia s'ha allargat fins a pràcticament quarts de sis. De tot el dinar només tres persones no érem militants d'ERC.

Tant ahir a Tortosa com avui a Flix hi he vist molta il·lusió i confiança en Carretero. Lògicament també hi ha una certa fatiga que ERC es torni a trobar en una situació certament convulsa (tractaré això en un nou post específic). A això hi contribueix, clarament, les trucades que des del partit (sector Carod?) s'han estat fent a alcaldes i regidors de la zona perquè ni se'ls hi acudís anar a cap de les trobades que militants de base havien muntat amb en Carretero perquè els hi expliqués el projecte de Reagrupament. Tot i així, tant ahir a Ulldecona com avui a Flix hi havia diversos càrrecs institucionals, i òbviament no donaré noms.

Quan he sabut de les trucadetes i amenaces que s'havien fet al llarg de la setmana m'ha vingut al cap aquesta bonica cançó republicana "Si me quieres escribir" de la que he agafat una estrofa per a obrir el post.

La batalla de l'Ebre tenia com a eix i enorme dificultat "creuar el riu". L'exèrcit republicà es va preparar a consciència, es van baixar barques fins i tot des de l'Empordà, i els enginyers republicans van fer una obra colosal, desplegant ponts i passarel·les que permetessin el pas dels soldats, subministraments, armament, etc. L'exèrcit feixista va concentrar una enorme potència de foc aeri per destruir aquests ponts i aquestes passarel·les. També van provocar enormes crescudes del riu, des dels embassaments que, riu amunt, controlaven, perquè s'emportessin aquests ponts. Tantes vegades com es van destruir els ponts, es van refer. Va ser un coratge extraordinari. La cançó ho reflecteix: "aunque me tiren el puente...".

Veient tota la gent que aquest cap de setmana s'ha aplegat al voltant d'en Joan Carretero he vist que la gent està disposada a creuar el riu a vela, nedant, com faci falta. I que ja poden fer trucadetes perquè la gent no hi vagi, per tirar els ponts. No tenen res a fer.

"Diez mil veces que los tiren

diez mil veces los haremos..."