Lost in translation

Fa unes setmanes van fer per TV la magnífica pel·lícula Lost in translation.

M'agraden les pel·lícules que em commocionen, que m'arrenquen de la meva cadira, ni que sigui, com en aquesta peli, des dels silencis, des d'una melanconia brutal que t'acaba envaïnt i omplint d'imatges millors que paraules. Té més mèrit sentir que transmetre. I Lost in translation fa sentir. Impregna. Per més que no sapiguem què ens hi estem trobant.

I aquesta setmana hi he associat les declaracions dels líders d'Esquerra, tots ells desquiciats, insolvents, absurds. Hem hagut de tornar a sentir-nos dir que el problema d'Esquerra i de la seva davallada electoral era que "no s'havien sabut explicar", i que com a conseqüència del dèficit explicatiu, la gent no els entenia i per tant no els votava. He recordat el fotògraf japonès donant instruccions en japonès a Bill Murray sobre com havia de posar amb el seu got de whisky, mentre aquest repetia sorneguerament els sons de les instruccions que retenia, però alhora anava posant d'acord al que la seva intuïció el dictava.

Què trist aquest recurs al "no ens han entès, no ens hem sabut explicar" per justificar la davallada electoral i la crisi de confiança social d'Esquerra. Prou que ho ha entès la gent, prou que els electors han vist de què anava la cosa. Massa que s'ha vist. No cal que siguem capaços de reproduir, paraula per paraula, aquest discurs sectari que exhibeixen els líders d'Esquerra per justificar, del 2003 ençà, la seva estratègia, pactes, renúncies i traïcions. Si hi ha un problema de comunicació és, simplement, que s'ha entès tot.

S'entén molt bé. No hi ha cap problema d'explicació, no necessitem cap traductor, no necessitem ningú que ens faci veure llebres on només hi ha gats. Dissortadament per als dirigents d'Esquerra, no és un problema d'explicació, de comunicació, de traducció. S'ha entès tot, i perquè s'ha entès tot està passant el que passa. No ens hem perdut res.

Però el cinisme polític d'aquests depauperats dirigents d'Esquerra ha arribat més lluny. Més enllà de considerar gilipolles els seus votants per no entendre'ls, es permeten el luxe de considerar-los prescindibles. Això ja ho vaig tractar en el post sobre la fracassada estratègia dels nyus, però és que hi continuen insistint. Aquesta setmana, el sr. Vendrell ha dit que l'estratègia és bona per fer forat en el vot espanyol, però que provoca la pèrdua de vots entre els catalanistes. És obvi que el desquiciament de la direcció d'Esquerra i els seus seguidors sectaris no els permet abastar la magnitud del titular. Però pel que fa a mi, m'esgarrifa.

I una última perla "l'estratègia d'Esquerra és portar al sobiranisme el PSC". De vegades la vergonya d'altri que hom sent no és suficient per apaigavar-la. No sé, és com aquestes coses absurdes que es canten o es diuen, com esperar que els elefants volin batent les seves orelles.

M'ha agradat tornar a veure Lost in translation. M'ha agradat deixar-me captivar per la seva atomòsfera de silencis encongits i de personatges que com uns anti-herois s'enfronten al seu present captiu i desencisat. Però que troben refugi en una complicitat casual, quimèrica i fugaç.

M'ha agradat veure que una película que forma part dels arguments universals, també té la seva estúpida versió catalana. Només lamento no veure cap Scarlett Johansson en el paper de Charlotte que, com a mínim, ens faci somriure i esperar que algú ens faci arribar un sobre per sota la porta per sortir d'aquesta letàrgica somnolència nacional.