El bon amic S. fa temps que quan parlem de la situació política del nostre país i del paper que hi està fent Esquerra (partit del qual tots dos n'hem format part i que fins el primer tripartit era el nostre referent polític) es remet a la grandíssima película "El pont sobre el riu Kwai" i el que anomena "la síndrome Nicholson".
Els darrers esdeveniments m'han convençut de fer un post per intentar explicar-ho. Abans de fer-ho, però, he cercat al Goggle, i he vist que n'Antoni Vives, el gener del 2007, va publicar un article al Dossier Econòmic de Catalunya, amb aquest nom (El pont sobre el riu Kwai) i fent servir l'expressió "la síndrome de Nicholson". Com que amb el meu amic n'estàvem parlant bastant abans d'aquest article i disposo d'exemples molt més recents, m'he decidit a fer-ne un post.
Crec que tots i totes haureu vist aquesta película, de manera que començo per la conclusió: Esquerra pateix, des del primer tripartit, i espectacularment augmentat amb el segon, la síndrome "Nicholson", ha perdut de vista qui és, què pretèn i amb qui treballa, tal i com s'esdevé a la película amb el coronel Nicholson, en un paper brillantment interpretat per Alec Guiness.
El pont sobre el riu Kwai planteja una acció a dos nivells:
Els darrers esdeveniments m'han convençut de fer un post per intentar explicar-ho. Abans de fer-ho, però, he cercat al Goggle, i he vist que n'Antoni Vives, el gener del 2007, va publicar un article al Dossier Econòmic de Catalunya, amb aquest nom (El pont sobre el riu Kwai) i fent servir l'expressió "la síndrome de Nicholson". Com que amb el meu amic n'estàvem parlant bastant abans d'aquest article i disposo d'exemples molt més recents, m'he decidit a fer-ne un post.
Crec que tots i totes haureu vist aquesta película, de manera que començo per la conclusió: Esquerra pateix, des del primer tripartit, i espectacularment augmentat amb el segon, la síndrome "Nicholson", ha perdut de vista qui és, què pretèn i amb qui treballa, tal i com s'esdevé a la película amb el coronel Nicholson, en un paper brillantment interpretat per Alec Guiness.
El pont sobre el riu Kwai planteja una acció a dos nivells:
- En un primer nivell, el substancial, se situa l'objectiu de l'exèrcit japonès de construir un pont sobre el riu Kwai que permeti traslladar tropes i subministraments al front, i, en aquest mateix nivell, l'objectiu dels aliats d'impedir la construcció d'aquest pont.
- En un segon nivell, se situa el conflicte "d'honor" entre l'oficial japonès que comanda els batallons de presoners aliats que han de construir el pont, i l'oficial aliat de més graduació (Nicholson), que es resumeix en la invocació per part d'aquest de la Convenció de Ginebra per tal que els oficials no treballin.
El segon nivell centra bona part de la película, atès que, finalment, del que es tracta és que els japonesos respectin la graduació dels oficials aliats i que aquests dirigeixin amb èxit la construcció del pont, fet que es planteja quasi en termes de superioritat racial.
Nicholson, enfollit i capturat en aquest segon nivell del conflicte, en aquesta qüestió d'honor, oblida absolutament què representa el pont, quina és la seva condició -presoner-, quina és la finalitat del pont -el pas de tropes i subministraments enemics cap al front- i què implica que es posi es funcionament -la possibilitat de victòria japonesa sobre els exèrcits aliats o, en qualsevol cas, una molt més alta mortaldat de soldats aliats per assolir els objectius en aquella batalla o guerra-.
La síndrome Nicholson defineix per tant un enfolliment tal que fa que es perdin de vista els objectius propis, del primer nivell, els substantius, els únics que tenen sentit en el conflicte, i s'actuï en un segon nivell i d'acord a uns criteris secundaris mancats de tota lògica en relació als primers, fins al punt d'avantposar-los i actuar en contra dels mateixos, dels seus companys, del seu exèrcit i del seu país.
Només en aquell moment, al final de la película, que Nicholson, després d'haver fet tot el que ha pogut per impedir el sabotatge del pont, cau sobre el detonador, i el fa esclatar... només en aquell moment sembla que recupera el sentit i es pregunti "Déu meu! què he fet!", deixant a interpretació de l'espectador fins a quin punt arriba la seva consciència del que ha fet, i si, en l'últim moment, reacciona i provoca l'explosió.
Em sembla que no cal una imaginació desbordada per veure Esquerra actuant i seguint una estratègia afectada de ple per la "síndrome Nicholson", que fa que objectius secundaris esdevinguin els protagonistes, fins i tot en contra del que són els objectius de primer nivell que sempre han inspirat el corpus ideològic i d'acció d'Esquerra.
El fet de plantejar l'escenari polític català en termes de "dretes i esquerres", i secundaritzar la qüestió nacional és clarament una actuació que se situa en el mateix nivell de conflicte que es dibuixa al Pont sobre el riu Kwai, quan les qüestions d'honor i els pactes per fer complir la convenció de Ginebra passen pel davant de l'objectiu de tot soldat d'evitar que l'enemic sigui més fort i que amb la nostra acció li facilitem la seva victòria.
La captura "mental" que s'ha produït en els dirigents d'Esquerra és de tal abast que, en un sopar al que vaig assistir fa poques setmanes, un diputat d'Esquerra afirmava que l'important per a Catalunya era no perdre el tren de la lluita de classes. I que Esquerra, per a aquesta lluita, i amb aquest govern tripartit, s'estava posicionant bé. Això no m'ho ha explicat ningú, ho he sentit jo d'un diputat d'Esquerra a la mateixa taula.
Però la cosa va molt més enllà. No només s'evidencia aquesta "captura", sinó que l'acció d'Esquerra sovint és equiparable al coronel Nicholson intentant evitar, posant-se al servei dels japonesos, que "els seus" volin el pont, tot delatant-los i assenyalant-los. ¿Quina altra lectura podríem fer dels intents d'Esquerra de silenciar qualsevol crítica, p.ex., i molt recentment, al decret del govern sobre la tercera hora? Aquest decret no afavoreix el català, en això tots els analistes hi estan d'acord, i evita prendre una decisió que contravingui el govern espanyol, que ha impulsat aquesta mesura "per a fomentar el bilingüisme". La plataforma pel Català a l'Escola va haver de suspendre, "per motius tècnics" una roda de premsa on volia criticar la posició del govern de la Generalitat (15 de juny del 2007): "Fonts de la plataforma han denunciat a e-notícies que el vicesecretari general de coordincació interna d'ERC, "ha amenaçat a aquesta entitat, i d'altres que li donen suport, d'ofegar-nos econòmicament i tancar-nos l'aixeta de les subvencions". En canvi fonts oficials han asssegurat que "es va desconvocar perquè hi haurà noves reunions amb Esquerra". Per la seva part, el gabinet de premsa d'Esquerra ha rebutjat fer cap tipus de declaració sobre aquests fets i ha manifestat que "no sabem res de res" sobre el tema en qüestió."
També hi podríem afegir aquí la segona part del post anterior, quan Carod desacredita a Ridau en relació a la seva proposta perquè s'abandoni la comissió de traspassos si en la propera reunió no hi ha avenços significatius.
El segon nivell centra bona part de la película, atès que, finalment, del que es tracta és que els japonesos respectin la graduació dels oficials aliats i que aquests dirigeixin amb èxit la construcció del pont, fet que es planteja quasi en termes de superioritat racial.
Nicholson, enfollit i capturat en aquest segon nivell del conflicte, en aquesta qüestió d'honor, oblida absolutament què representa el pont, quina és la seva condició -presoner-, quina és la finalitat del pont -el pas de tropes i subministraments enemics cap al front- i què implica que es posi es funcionament -la possibilitat de victòria japonesa sobre els exèrcits aliats o, en qualsevol cas, una molt més alta mortaldat de soldats aliats per assolir els objectius en aquella batalla o guerra-.
La síndrome Nicholson defineix per tant un enfolliment tal que fa que es perdin de vista els objectius propis, del primer nivell, els substantius, els únics que tenen sentit en el conflicte, i s'actuï en un segon nivell i d'acord a uns criteris secundaris mancats de tota lògica en relació als primers, fins al punt d'avantposar-los i actuar en contra dels mateixos, dels seus companys, del seu exèrcit i del seu país.
Només en aquell moment, al final de la película, que Nicholson, després d'haver fet tot el que ha pogut per impedir el sabotatge del pont, cau sobre el detonador, i el fa esclatar... només en aquell moment sembla que recupera el sentit i es pregunti "Déu meu! què he fet!", deixant a interpretació de l'espectador fins a quin punt arriba la seva consciència del que ha fet, i si, en l'últim moment, reacciona i provoca l'explosió.
Em sembla que no cal una imaginació desbordada per veure Esquerra actuant i seguint una estratègia afectada de ple per la "síndrome Nicholson", que fa que objectius secundaris esdevinguin els protagonistes, fins i tot en contra del que són els objectius de primer nivell que sempre han inspirat el corpus ideològic i d'acció d'Esquerra.
El fet de plantejar l'escenari polític català en termes de "dretes i esquerres", i secundaritzar la qüestió nacional és clarament una actuació que se situa en el mateix nivell de conflicte que es dibuixa al Pont sobre el riu Kwai, quan les qüestions d'honor i els pactes per fer complir la convenció de Ginebra passen pel davant de l'objectiu de tot soldat d'evitar que l'enemic sigui més fort i que amb la nostra acció li facilitem la seva victòria.
La captura "mental" que s'ha produït en els dirigents d'Esquerra és de tal abast que, en un sopar al que vaig assistir fa poques setmanes, un diputat d'Esquerra afirmava que l'important per a Catalunya era no perdre el tren de la lluita de classes. I que Esquerra, per a aquesta lluita, i amb aquest govern tripartit, s'estava posicionant bé. Això no m'ho ha explicat ningú, ho he sentit jo d'un diputat d'Esquerra a la mateixa taula.
Però la cosa va molt més enllà. No només s'evidencia aquesta "captura", sinó que l'acció d'Esquerra sovint és equiparable al coronel Nicholson intentant evitar, posant-se al servei dels japonesos, que "els seus" volin el pont, tot delatant-los i assenyalant-los. ¿Quina altra lectura podríem fer dels intents d'Esquerra de silenciar qualsevol crítica, p.ex., i molt recentment, al decret del govern sobre la tercera hora? Aquest decret no afavoreix el català, en això tots els analistes hi estan d'acord, i evita prendre una decisió que contravingui el govern espanyol, que ha impulsat aquesta mesura "per a fomentar el bilingüisme". La plataforma pel Català a l'Escola va haver de suspendre, "per motius tècnics" una roda de premsa on volia criticar la posició del govern de la Generalitat (15 de juny del 2007): "Fonts de la plataforma han denunciat a e-notícies que el vicesecretari general de coordincació interna d'ERC, "ha amenaçat a aquesta entitat, i d'altres que li donen suport, d'ofegar-nos econòmicament i tancar-nos l'aixeta de les subvencions". En canvi fonts oficials han asssegurat que "es va desconvocar perquè hi haurà noves reunions amb Esquerra". Per la seva part, el gabinet de premsa d'Esquerra ha rebutjat fer cap tipus de declaració sobre aquests fets i ha manifestat que "no sabem res de res" sobre el tema en qüestió."
També hi podríem afegir aquí la segona part del post anterior, quan Carod desacredita a Ridau en relació a la seva proposta perquè s'abandoni la comissió de traspassos si en la propera reunió no hi ha avenços significatius.
En definitiva, la síndrome Nicholson que afecta Esquerra ho fa en relació a la confusió de quins són els seus objectius i perquè estan lluitant, però a més a més, perquè és un agent actiu i enfollit contra els qui lluiten pel que se suposa que també Esquerra hauria de lluitar, tot col·laborant i fent més poderós a l'enemic.
No podem esperar l'atzar que, en l'últim moment, Esquerra sigui conscient del que està fent, se n'adoni compungidament. Això està bé com a moment cinematogràfic, però un país, el nostre país, és quelcom molt més seriós i trascendent. Per això és important que la gent com en Joan Carretero i Reagrupament, que es mouen en el primer nivell de la realitat i no s'han deixat capturar per les esterilitats absurdes del segon nivell, puguin arribar a redreçar la situació.
No podem esperar l'atzar que, en l'últim moment, Esquerra sigui conscient del que està fent, se n'adoni compungidament. Això està bé com a moment cinematogràfic, però un país, el nostre país, és quelcom molt més seriós i trascendent. Per això és important que la gent com en Joan Carretero i Reagrupament, que es mouen en el primer nivell de la realitat i no s'han deixat capturar per les esterilitats absurdes del segon nivell, puguin arribar a redreçar la situació.
11 comentaris:
El pont sobre el riu Kwai
Hola, Elies,
He conegut el teu bloc perquè vas venir a visitar el meu amb un comentari amb el qual estic d'acord: no és el mateix ser independentista que sobiranista. Jo m'inclino per la primera opció, per descomptat.
Acabo de llegir el teu comentari sobre Esquerra. Està molt bé.
Per mi, la deriva actual d'Esquerra s'ha degut sobretot als personalismes. Els uns per salvar el cul, els altres per ressentiment.
No crec que l'estratègia política tingui un paper fonamental en les decisions que ha pres E els últims anys. És molt trist, però jo ho veig així.
Això és el que ens perd. Venem un projecte per salvar la cadira i som incapaços d'anar a l'una en la qüestió nacional.Pocs i mal avinguts.
Salut!
M’agraden els teus escrits, així que t’aniré seguint. M’he permès linkarte al meu blog.
El tema d’Esquerra te morbo. Si tot acaba com sembla que acabarà serà la tercera escissió en un partit polític en només 25 anys.
En Carod a Tarragona ja el coneixem des de fa temps i a part del seu personalisme i ambició sense mesura, només té al cap destruir CIU.
I no se'n adona que acabarà destruint a ERC.
Estic molt d'acprd que Carod i Puigcercós tenen aquest síndrome.
Ja fa 5 mesos que vaig escriure el bloc "El Síndrome de Perpinyà" que es pot trobar a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/38558
un altre sindrome per intentar explicar el que li està passant a Carod.
En tot cas el síndrome de "Nicholson" em semble molt més pausible.
Per cert, a mi m'ha arribat que en Puig de Blanes tambè va rebre una trucada amanaçadora d'un cap gros d'ERC pel fet de no votar a favor del candidat socialista.
En fi, espero que tots els que estem crítics i amb els peus a terra podem fer canviar el que ERC està fent.
Salut des de l'Exili
Endavant Elies, ens cal gent com tu que diu les coses pel seu nom, desde un punt de vista independent, sense influències partidistes i mirant pel bé del País.
No afluixis!!!
El nano
Elies, veig que tens una especial habilitat, per a les metàfores complexes de tot tipus (fílmiques, zoològiques, amb contes, etc.). I en aquest cas, també tens tota la raó. Com l'"oficial de l'exèrcit nord-americà", inclòs en una realitat complexa, va desorientar-se, i va actuar com si només fos "oficial", però no "de l'exèrcit nord-americà", ERC, que és un "partit catalanista", ha delimitat la realitat només al seu ser com a "partit", i s'ha oblidat del seu ser "catalanista".
Efectivament, com dius, no podem esperar a què Carod i els actuals dirigents s'il.luminin. L'únic que podem fer, tots els ciutadans que haviem votat ERC, és no votar-la fins que faci un canvi de rumb. D'aquesta manera, es potenciaran les corrents internes favorables a un canvi d'estratègia, com la de Carretero.
Plas, plas, plas... només puc aplaudir-te per aquest post. El suscric plenament, i admeto que m'hagués agradat escriure'l a mi. El meu desig és que tant de bo no cal que arribem als extrems del Coronel Nicholson, i els d'Esquerra caiguin molt abans del núvol que els té allunyats de la realitat...
Com a la pel·lícula, cal enviar un escamot a volar el pont, encara que sigui enfrontant-se al coronel esdevingut traïdor per la seva bogeria.
Magnífic apunt! Només puc que aplaudir-te pel que dius! I també haig de dir que la forma és fantàstica! Gran opinió i gran escrit!
Totalment d'acord, amic Elies, però jo encara diria més. L'excel·lent novel·la de Pierre Boulle en què es basa la pel·lícula "El pont sobre el riu Kwai" encara resulta més contundent. A diferència de la pel·lícula, al final de la novel·la, Nicholson aconsegueix "sabotejar el sabotatge" i se surt amb la seva: el pont continua dret. Esperem que en el nostre cas, la metàfora segueixi la pel·lícula.
Brillant article.
De fet, és imprescindible.
L'analogia és del tot encertada i crec que només falta puntualitzar que la direcció d'ERC són els oficials britànics, el Puigcercós és en Nicholson i el Carod és ja l'oficial japonès.
Ells creuen que el pont servirà per destruir CiU i no Catalunya... i l'emperador a Tokio i el seu estat major (PSC) saben que "els matats de la jungla" els serviran per matar dos ocells d'un sol tret.
Publica un comentari a l'entrada