El conte de la lletera

El que està passant amb en Duran Lleida, Unió i Convergència és gros. I estúpid. Aquest indecent oferiment per ser ministre en qualsevol govern a qualsevol preu és demencial. No m'estranya que hagi esclatat una crisi forta. El que no tinc clar és si assistirem a un altre final d'aquests de componenda, en què no s'aclarirà res i tot haurà estat un joc de politiqueig absurd d'arrel personalista en què tot es posarà a mercè d'una pau forçada i a l'espera de la satisfacció de no se sap quina mena d'interessos personals simplement per passar aquesta nova convocatòria electoral.

Potser al Duran no li van explicar prou bé, en el seu moment, el conte de la lletera. Els contes tenen un valor pedagògic molt gran. Potser, si el recordés o n'hagués après alguna cosa, veuria que això d'anar fent números i oferint-se de ministre per a després de les eleccions generals i poder governar així amb el Zapatero té tota la pinta d'acabar amb el gerro trencat, sense ministeris, sense govern, sense Generalitat... i amb moltíssima mala llet escampada.

A veure. A qui se li acut anticipar una estratègia per a després d'uns possibles -i cada cop més remots- resultats electorals en unes eleccions que encara no se sap quan seran ni en quin context? A qui se li acut ignorar en aquestes infantils projeccions el que està passant a Catalunya i la realitat a Catalunya de Convergència i Unió? I com es pot convertir aquest conte de la lletera d'en Duran en l'estratègia de CiU???

Em sembla que si CiU arriba a les eleccions amb l'estratègia plantejada aquests dies per Unió i amb en Duran de cap de llista la patacada electoral serà monumental, històrica.

I si no hi arriba en aquestes condicions... en quines ho farà? S'atrevirà CDC a plantar-se definitivament? Si CiU i els seus líders remen tots en el mateix sentit és obvi que és més forta que si ho fa cadascú per la seva banda. Però és que a CiU fa temps que en Duran rema al seu ritme, rarament acompassat. Sempre esperant veure què fa en Mas per fer o dir exactament el contrari. Això genera un desgast espectacular. Inadmissible.

Al meu entendre CiU només té, al punt que han portat les coses des d'Unió , dues sortides: o bé hi ha una catàrsis fenomenal, històrica, i es fusionen definitivament, acceptant el lideratge d'en Mas, acabant amb tanta tonteria a la què s'ha assistit, o bé es trenca i que cadascú es guanyi les garrofes amb el seu propi esforç. En un context de crisi històrica del nacionalisme, que CiU hagi de passar per una moguda d'aquesta naturalesa no ajuda. Però pot aplanar definitivament el camí perquè CDC assumeixi un rol central de la política catalana que li retorni l'hegemonia política, que inclou no només guanyar eleccions, sinó poder governar.

En cas contrari no hi veig sortida. Més aviat hi veig alternatives. Avui en Ramon Tremosa, a un brillant article a l'Avui, es plantejava: "Qui, però, canalitza avui la defensa dels interessos catalans a Madrid: un president sucursalitzat? ¿Dos ministres que no siguin els de Foment i el d'Economia, per escombrar cap a casa en inversions i finançament autonòmic? ¿Fer bondat des de les institucions? Qui lideri una reivindicació catalana contundent, parlant clar de l'origen d'alguns dels nostres principals problemes (estil Sarkozy), no només pot salvar encara un país de primera: també se n'emportarà l'hegemonia política."

Si d'aquí a les eleccions generals la cojuntura és la que estem veient aquests dies, el meu pronòstic és una debacle impressionant de CiU i d'Esquerra, que hi arribarien sense saber què fer ni què dir ni cap a on anar.

I en aquest context (que és clarament modificable perquè tant a CiU com a Esquerra d'ara fins aleshores poden passar coses substantives) potser sí seria interessant i el moment que es generés una candidatura alternativa promoguda des de la societat civil (no la societat subvencionada, alerta!) centrada en assegurar i donar credibilitat a aquesta necessària defensa dels nostres interessos a Madrid, per sobre de partidismes, de personalismes, i de tàctiques i estratègies tan penoses que només estan portant que desànim i ruïna al país.

Potser hi haurem de pensar. No sé si val la pena esperar res més. Pot passar alguna cosa sèria a CiU? Acceptarà Duran l'estratègia -per a mi l'única possible- que avui ha fet pública Mas? Es continuarà amb fent la viu-viu a esperar que escampi? Què passarà amb Esquerra? Fins quan el paper de crossa estúpida d'un govern infame i servil de l'espanyolisme? Qui serà el decapitat en el proper congrés i quan serà aquest congrés? Aconseguirà en Carretero fer-se amb el control del partit i redreçar el rumb i l'estratègia?

Amb aquests debats ens hi podem estar aquí fins la matinada dels temps. Però el rellotge de la història corre cada cop més ràpid, i aquí cada cop semblem més adormits, més encantats. I atrapats en un paisatge polític desolador.